Cas típic 1545: noi li agrada noia, noi li agrada pujar la Pica d’Estats

L’excursionista de pa sucat amb oli. Oh, espera, crec que l’excursionista de pa sucat amb oli està agafat. Cap problema, el canviaré per l’excursionista de pa torrat sucat amb tomàquet, oli i pernil ibèric. Per resumir ens quedarem amb les seves característiques sigles, EPTSTOPI.
Al EPTSTOPI li van proposar d’anar a la Pica d’Estats, i va acceptar sense dubtar-ho. Més tard es va donar compte que no es tractava de cap nou local de moda de la ciutat sinó que es el cim més alt de Catalunya. I per més inri no hi ha ni un maleit telefèric, ni ascensor, ni escales mecàniques, tot costa amunt a peu! Però el EPTSTOPI ja no es podia fer endarrere, perquè fer-se endarrere es de covards i el EPTSTOPI no es un covard! Pot ser un mentider, un porc, un idiota, un covard… però d’actor porno no té res! [ehem].
La història emocionant e intrèpida comença al deixar el cotxe en l’aparcament. El primer tram el va fer el dissabte a la tarda, del aparcament fins al refugi. Tothom es pensava que del aparcament fins al refugi només hi havia 20 minutets. Es clar que la ressenya es referia des de l’últim aparcament al refugi, no pas des del primer aparcament que et trobes. Això va comportar que els 20 minuets es convertissin en gairebé 2 hores. La cosa podia haver començat pitjor? I tant, podria haver-se fet tard i que hagués començat a fer-se fosc, doncs justament va ser el què va passar. Alguna cosa més? Podria haver plogut per exemple? Doncs també, també va passar-se gran part del camí plovent.
La nit no va ser fàcil, ja que havia de dormir en unes lliteres envoltat de hippies, res a veure amb els hotels de 5 estrelles luxe els quals estava acostumat. Després de passar una nit totalment en vetlla per culpa del llit dur i els roncs nivell serradora a ple rendiment dels companys d’habitació, semblava que començava a agafar el son quan l’avisen per partir.
Així doncs el pobre EPTSTOPI es trobava llevat molt d’hora al matí del diumenge disposat a fer l’ascensió. Era tan d’hora que realment dubtava que ja fos diumenge, de fet dubtava que la muntanya ja estigues llevada, de fet, entre els lleganyes li va semblar veure com un equip tècnic tot just estaven acabar de posar la muntanya a lloc.
El EPTSTOPI es va donar compte que només començar el camí ja feia pujada, i sabeu que va observar després el nostre EPTSTOPI? Doncs que després de pujar venia més pujada. S’ha de reconèixer que la zona que vas seguint el riu i veus els dos llacs es la mar de maca i tampoc es gaire exigent, però això només era un tram perquè el EPTSTOPI es confiés i no pensés en l’infern gelat que començaria més endavant.

Infern gelat

Qui espera trobar a mitjans de juliol aquell munt de neu i gel en muntanya? La temperatura era apte per anar amb màniga curta sense problemes, però semblava que al munt de gel que cobria la tartera i de fet, tota la part superior de la muntanya des del segon llac no li havien explicat. La maleïda tartera gelada no s’acabava mai! I finalment un cop superada li van dir: La part més dura ja està feta. I sabeu lo pitjor? Que el EPTSTOPI s’ho va creure! Per continuar l’ascensió fins al cim hi havia dos possibilitats, per una banda crestejar fins al cim la qual cosa, segons els comentaris dels companys semblava una mort pràcticament segura, o bé fer una mica de volta i pujar per darrera. Aquesta mica de volta es va convertir una altra llarga marxa gel amunt. Després d’unes hores el EPTSTOPI va pensar que en rendir-se, però llavors va pensar que no estava pujant la muntanya com a individu, la pujava com a un col·lectiu! El col·lectiu era el gremi d’informàtics que mai van més enllà d’aixecar-se per anar a buscar un cafè a la màquina. Si en aquell moment fallava, no només es fallaria a ell mateix, sinó que fallaria al seu gremi. I pensant en això va agafar la moral suficient per caminar 3 o 4 minuts més ben bons. I després va ser quan va trobar la motivació correcte. Si defallia i es quedava a mitja muntanya a la mercè de la fauna salvatge de la zona, que crec que son els tigres dents de sabre, Pons’s blog moriria i això no es pot permetre de cap de les maneres! Queden molts bons posts per publicar! com el futur participatiu cas 1800, o l’entretingut 1900, o el curiosament decebedor 2000. Per no parlar de tots els genials posts que hi hauria entremig, entre els quals aquest emotiu i fidedigne rel·lat de patiment i suplici. Per tan sabia que havia de complir el repte, sabia que havia de deixar de plorar com una nena i havia de pujar aquella maleïda muntanya, on de fet no se li havia perdut res.
Després de grans esforços, i al cap de 6 hores d’haver sortit del refugi, el EPTSTOPI arriba al cim de la muntanya! Ara es quan heu d’aplaudir, no us talleu encara que estigueu a l’oficina. Després de totes les hores de pujada per fi pot gaudir del moment i prendre una Voll Damm ben fresca en el bar del cim i… No… No hi ha cap bar, sabeu que hi ha en comptes d’un bar amb cerveses fresques i cambreres de pits generosos amb pantalons curts? Una creu! Una maleïda creu! El EPTSTOPI ha pujat un munt de metres per trobar una punyetera creu de ferro?!

Estúpida creu de ferro

Després de fer el cim, només li quedava baixar la muntanya, que com tothom sap es la part més fàcil ja que al ser tot baixada estàs més confiant i es on caus i et trenques la closca. El EPTSTOPI no es va adonar realment de lo molt que havia pujat fins que ho va haver de repetir el trajecte baixant, si pujar gel amunt es extenuant, baixar-lo es realment pesat. I més quan al arribar al refugi no acabes amb l’excursió sinó que encara et queda una eterna hora i mitja fins al llunyà aparcament.

Quedava molt per baixar

En els dies posteriors a l’excursió, al EPTSTOPI només li queda gaudir del regal que li ha deixat la caminada, i no em refereixo en el bonic record que queda de l’experiència viscuda, em refereixo a les mortals agulletes que fan que camini com un avi reumàtic de 90 anys.