Cas típic 1546: noi li agrada noia, noi li agrada El despertar dels herois

El despertar dels herois – Robert Jordan

Continuo amb la saga de la roda del temps. Com bé recordareu primer em vaig llegir el primer anomenat l’ull del mon i després em vaig llegir la preqüela anomenada Nova Primavera. Doncs ara ha tocat el despertar dels herois.
El despertar dels herois continua allà on l’ull del mon va deixar la història. Recopilant una mica, l’inici de la roda del temps segueix la típica estructura de les novel·les de fantasia que diu que hi ha d’haver un pobre llenyador/pastor/granger que viu en el poble més tranquil, aïllat i més allunyat de l’acció de totes les terres conegudes que viurà la seva avorrida vida fins que algú amb poders li dirà que d’ell depèn el destí de tot el mon ja que sense ell les forces del mal s’apoderaran de tot i evidentment això no es bo.
En la roda del temps, tot i ser una novel·la de fantasia al 100% no hi ha escalades de poders màgics absurdes, com a mínim ara al principi, el que es troben tan sols son objectes posats totalment com deus ex machina per tal que la història avanci just per on vol l’autor. I son elements màgics, si, sempre amb l’excusa que són elements d’una altra època llunyana on el mon era més màgic, per si quedaven dubtes, aquesta època passada fantàstica es diu la Època de la Llegenda. En aquest segon llibre, com a mínim la història no solament gira al voltant d’un únic personatge o grup de personatges, sinó que hi ha varis grupets de personatges que van fent la seva per la seva banda i així el llibre va canviant d’escenari. En el primer llibre només hi havia un “dolent” i tenia poca gràcia, però en aquests hi ha diversos personatges “dolents” i això fa que sigui més entretingut, a part dels personatges que en principi semblen neutres però estic segur que son dolents.
En resum, que si us agrada la fantasia, la Roda del temps us agradarà, ara bé, si no us agrada, doncs la Roda del temps no us agradarà, així de fàcil i senzill. Com a mínim contant els 3 llibres que he llegit, ja veurem més endavant, no patiu que us penso mantenir informats.
Com passa en el primer llibre, en els últims capítols es on trobem el moment èpic i tota la lluita amb un munt d’efectes especials. No vull dir que duran el llibre no passin coses, que si que en passen, però sembla que els personatges facin poc més que donar voltes perdent els temps fins que arriba el moment de posar-se tots a on els correspon per afrontar el moment final. La confrontació final tot i ser un moment èpic, no m’ha motivat gaire tal i com ho ha explicat l’autor, de fet, m’agrada més quan es discuteixen les conseqüències de tot el que ha passat a causa daixò i provocarà que passi més tard que no pas el fet mateix que ho ha encadenat tot.
Rellegint el que he escrit sembla que no estic deixant el llibre gaire bé, quan no es aquesta la impressió que voldria transmetre. Es un llibre entretingut i està prou ben narrat que em dona motius més que suficient per continuar llegint la saga, cosa que segurament faré a principis de l’any vinent.
Nota: 6/10