Cas típic 1552: noi li agrada noia, noi li agraden les mentides de Locke Lamora

Posted: 2013-08-02 in Llibres

las_mentiras_de_Locke_Lamora

Les mentides de Locke Lamora – Scott Lynch

Les mentides de Locke Lamora es una novel·la de fantasia, la primera d’una saga anomenada els Cavallers Bastards, que constarà de 7 novel·les on de moment se n’han publicat les tres primeres.
El llibre ens situa en una ciutat estil medieval en un mon fictici no molt diferent al nostre. La ciutat on transcorre l’acció es Camorr, la capital d’un país governat per un Duc. Però l’acció transcorre en els baixos fons de la ciutat, on hi ha una certa tolerància per part de la justícia a les bandes de lladres de poca volada mentre aquests no molestin a la noblesa de la ciutat. Les bandes que operen a la ciutat estan organitzades sota la direcció general d’en Capa Barsavi, i cada banda té el seu cap que passa tribut en aquest. El protagonista d’aquest llibre, en Locke, comença com uns dels orfes al servei d’un cap de banda. A partir d’aquí en Locke anirà progressant gràcies a que es un nano molt espavilat i emprenedor, i aquest fet el posarà en problemes en més d’una ocasió.
Què passa amb tots els llibres de fantasia? Perquè han de tenir màgia? No pot haver-hi un llibre fantàstic sense màgia? simplement una història en un univers inventat però sense màgia? Cal que hi hagi sempre algun mags o gent amb poders? Sembla ser que es obligatori. La veritat, la història era interessant sense que hi hagués la necessitat de posar res sobrenatural, perquè li posen doncs? Per tocar-me els nassos a mi? La veritat, tolero molt millor els dracs i les altres monstres, perquè dintre del que cap les puc entendre com animals grossos i perillosos, però la màgia em carrega perquè es una excusa per justificar que tot s’hi val, “Es màgia” i ja està. D’acord que en el llibre no hi ha gaire màgia, però justament afecta a un punt clau de la història. Segur que si l’autor li hagués donat una pensada podria haver trobat alguna altra manera de forçar la situació sense màgia. O com a mínim podria definir una mica els límits dels poders. Però no, havia de posar un mag, i com que es mag que faci el que vulgui. A veure, realment no fa el que vol, però al no explicar res sobre la màgia dona la sensació que si que podria fer el que sigui.
A part del tema de la màgia el llibre es irregular, com a mínim es la sensació que m’ha quedat a mi, sobretot el primer terç. Hi ha moments que està interessant, i altres que de cop fa un flashback cap enrere en el temps per explicar una anècdota que no ve a lloc. Altres vegades es al revés, el flashback es interessant, i en comptes d’acabar-lo el deixa a mitges per continuar amb el present. Què passa? Al autor li va agradar com ho feia a Lost a la primera temporada i ho vol copiar? Com a mínim a Lost els flashbacks servien per alguna cosa… El fet, es que el llibre comença fluix, però a mesura que va creant les trampes i els enganys per estafar a la noblesa la trama guanya interès, en especial quan les coses es torcen i tot va malament i penses a veure si realment serà tan llest per sobreviure fins al següent llibre de la saga.
La part més positiva, es que com ja he dit abans, el llibre es fa més interessant a mesura que l’acció va avançant fins que al moment del desenllaç final on pel meu gust el protagonista actua massa guiat pels sentiments i massa poc per la lògica, si això no fos un llibre segur que l’hagués palmat de seguida, amb això no vull dir que més tard no la palmi, però tampoc vull dir que més tard la palmi… Al que em refereixo es que durant tot el llibre el estafador es comporta segons un pla més o menys agosarat però amb els seus riscs degudament calculats, però al final passa de tot i va a sac encegat per la ràbia, crec que per moltes situacions estressants que hagi patit el protagonista (que n’ha passat moltes en aquestes 600 pàgines) no hauria d’actuar així.
Un detall curiós es la obsessió que té l’autor en el nom de la ciutat, Camorr. Aprofita qualsevol moment per citar-ne el nom. Els més no se que de Camorr. El Duc de Camorr. L’edifici més no se que de Camorr. Camorr amunt, Camorr avall. Si fessis un jocs d’aquells de beure cada vegada que apareix Camorr aviat aniries borratxo. Qui sap, potser l’autor traurà al mercat algun producte amb el nom de Camorr i així en el subconscient dels seus lectors es despertarà l’impuls de comprar-ho. Galetes Camorr, cervesa Camorr, patates xips Camorr, qui sap. Potser espera quan es finalment es faci la pel·lícula per llançar el producte, si es que mai s’arriba a fer la peli es clar.
Un altre detall curiós es que en al versió anglesa de la portada trobem una recomanació del George R. R. Martin. El motiu? Doncs perquè l’autor també dedica algun que altre paràgraf a comentar les curiositats culinàries de la ciutat. Ei! que seran uns lladres i uns estafadors, però mengen meravellosament!
De moment no estic interessat en continua la saga dels cavallers bastards. Però qui sap si al final en fan una bona pel·lícula i m’agrada potser tinc ganes de continuar llegint. O potser si començo a llegir ressenyes de que els llibres successius estan molt i molt bé (com em trobo amb les ressenyes de la roda del temps) potser canvio d’opinió, però de moment no es el cas.

Si le sangrara el gaznate porque se lo hubieran abierto de oreja a oreja y un médico intentara cortarle la hemorragia, Lamora le robaría hilo y aguja y moriría riendo. Él… roba demasiado.

–No creo que pueda esperar a tener unas palabras con el Rey Gris en cuanto termine toda esta mierda –murmuró Locke–. Hay unas cuantas cosas que quiero preguntarle. Cuestiones filosóficas, algo así como: «Eh, cabronazo, ¿cómo se siente uno fuera de la ventana, colgado por las pelotas?».

Se dice en Camorr que la diferencia entre el comercio honesto y el deshonesto se reduce al hecho de que cuando un hombre o una mujer, ambos honestos comerciantes, arruinan a alguien, no tienen la cortesía de cortarle el gaznate para zanjar el asunto.

–No voy a matarte –dijo Locke–, sólo voy a jugar contigo a un jueguecito que se llama «Grita de dolor hasta que respondas a mis malditas preguntas».

Nota:6/10

Comentaris
  1. ahse ha dit:

    Jo comentaré el diumenge que ara he de canviar de ciutat. :-D

    Visca el Pons!!

  2. XeXu ha dit:

    Una altra sèrie? Però quantes n’hi ha? Si semblen totes iguals. Però en altres casos no et molesta tant que hi hagi màgia i mags, no? I bé, encara que hi havia escasses possibilitats que em decidís a llegir el llibre, o començar pel principi de la saga, dient-me que fa flashbacks com a Lost ja m’acaben de passar les ganes. Que passi el següent.

    • Pons ha dit:

      Pronostico que properament en sentiràs a parlar bé d’aquest saga. Bé, suposo que la HBO no la convertirà en sèrie, però una mica més famosa es farà, ja ho veuràs.

  3. Loreto Giralt ha dit:

    No en fas gaire bona propaganda, em sembla que per ara no el llegiré :) Això de la màgia només és una adaptació dels contes de fades per adults

  4. Montse ha dit:

    Món inventat + màgia + humor sarcàstic + alguna cosa a mig camí entre el senyor dels anells i Conan el bàrbar = llibre que tard o d’hora llegirà en Pons.

  5. rits ha dit:

    El que ja des d’un principi m’ha recordat Lost és el nom del protagonista. No és que el venguis gaire bé, així doncs, i tenint en compte que encara tinc feina amb dracs i llops,…. aquest no passa a la llista de pendents.

  6. ahse ha dit:

    Ostres, els mags… És veritat, no molen! És més, fins i tot fan nossa! És a dir, que no agraden, que no són creibles, que no saben explicar-se, que sembla tot un conte xinès i, clar, després d’una estona se t’han anat les ganes! A mi em passa el mateix, no aguanto els mags!! Els xinèsos semblen tenir una malaltia anomenada “mags”, te’ls fiquen per tot arreu i espatllen les històries, al final et resulta el mateix si parlen mandarin o cantones, si fiques mags ja és igual…

  7. ahse ha dit:

    A veure, els flash-backs: sí, són dolents! I si a més a més et canvia el temps verbal de la narració tota l’estona, són Molt dolents! No aguanto que em vagin canviant el temps verbal de la narració 5 cops en una pàgina, això ja no és llegible!

    Ara bé, quan un aguanta 600 pàgines de ràbia sense enrabiar-se potser cap al final ja toca, no? Pensa en la pobre anima que deu haver escrit el llibre, quant haurà patit tramant i tramant i carregant al protagonista a sac i…

  8. ahse ha dit:

    Molt bona ressenya! Alabat sigui el Pons i la seva saviesa a l’hora de decidir abandonar el Camorr i els seus habitants! Segur que al Camorr no hi ha cap cosa de Camorr ni cap esser de Camorr que es mereixi la seva atenció.

Comenta que es gratuït, de moment...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s