Cas típic 1719: noi li agrada noia, noi li agrada l’Inferno

Posted: 2013-09-05 in Llibres

inferno

Inferno – Dan Brown

Una vegada més he tornat a caure en la trampa d’en Dan Brown i he llegit el seu últim llibre anomenat Inferno, que per aquells que no sabeu llatí us diré que vol dir Infern, no us ho esperàveu, oi? Doncs si, si…
Una vegada més el nostre Jack Bauer especialista en simbologia, també conegut com a Robert Langdon, també conegut com a Tom Hanks, es veurà en problemes des del primer moment del llibre i no deixarà d’estar-ho fins al final quan comparteixi habitació d’hotel amb la noia del llibre. Us he espatllat el final? Em sap greu, però penseu que potser no l’he encertat, ja que aquesta part de la crítica del llibre l’he escrita quan tan sols porto un 10% del llibre llegit, el llibre podria acabar diferent, però fa massa temps que conec el senyor Brown com per no saber com acaba els llibres.
Com sempre, la novel·la comença amb la mort del personatge que ha creat/descobert quelcom molt important. Després per les casualitats de la vida, en Robert Langdon es veurà implicat ben bé al mig del merder, i fins hi tot abans que descobreixi que està passant ja l’estarà perseguint la organització més malvada i secreta del mon per matar-lo. Capítol a capítol anirà descobrint pistes en obres d’art, en museus, llibres i bàsicament fent el turista per l’últim lloc on en Dan Brown hagi estat de vacances, altrament dit, documentant-se pel seu llibre.
Si sempre passa el mateix, perquè el llegeixo? Doncs perquè enganxa. Vulguis que no, els cops d’efecte que deixa al final de cada capítol son tan artificials que fan gràcia. Per exemple el final d’un capítol podria ser: “En Robert es va adonar que acaba de ficar-se en una perillosa trampa sense sortida al veure que el cotxe que acabava de llogar no era com s’esperava”. Llavors el capítol següent ens parla del que fa el dolent, per exemple seure en una sala de control envoltat d’aparell d’última generació controlant un munt d’agents secrets de la seva super secreta organització, mentre li pregunta a algun del seus agents quin es el seu país menys preferit si Itàlia o França. Després continua amb el capítol d’en Robert tot dient “El cotxe que acaba de llogar en Robert tenia l’adhesiu de la ITV caducada!”. Aquest es l’estil Dan Brown.
Un altre recurs típic del senyor Brown que no té cap vergonya en fer-lo servir una i altra vegades es fer que un dels protagonistes resolgui un enigma i en comptes de comentar-li al altre, i per tan al lector, quina es la solució, digui “Ràpid, segueix-me! No tenim temps, ja t’ho explicaré pel camí”. I després que el capítol següent sigui invariablement un tros de farcit sense utilitat per la trama, per fi en el capítol següent ens expliquem la solució del misteri, que pot ser del nivell de “Ja se perquè l’individu anava de verd pistatxo! Resulta que es el color de moda d’aquest estiu!”. L’aplaudeixo senyor Brown, es un veritable mestre de la intriga.
Ara analitzaré algunes frases que denoten el estil de Brown per si soles:

…y un arsenal que contaba con las armas más recientemente desarrolladas

Frases com l’anterior amb el “más recientemente desarrolladas” són cites obligatòries en qualsevol llibre de Dan Brown. Perquè si la organització no té el més del més no es mereix aparèixer en un llibre d’en Dan.

Le habían llamado muchas cosas: mercenario sin alma, facilitador del pecado, posibilitador del diablo…, pero no era nada de eso

Amb línies com aquesta qui necessita una descripció d’un personatge? No cal! Ja saps que t’estan parlant del tio més inmoral i èticament despreciable de tots els temps! Si segurament té banyes i una cua!

Vayentha agarró su teléfono móvil Spectra Tiger XS y llamó al comandante.

Qui collons vol un iPhone 4, 5, o 12? Ningú, a part de la NSA, sap que coi deu ser un Spectra Tiger XS però amb un nom tan guai segur que pot fer coses acollonants!

En cada paso, Langdon estaba más convencido de que la pista que seguían era buena y que habían dejado a sus perseguidores atrás.

Després de llegir una frase com aquesta, oi que el que menys es pot esperar el lector es que els perseguidors estiguin apunt d’atrapar en Langdon? Doncs no us imaginaríeu mai què passa just al final del capítol!

La mente humana tiene un primitivo mecanismo de defensa que niega cualquier realidad que provoque un estrés excesivo al cerebro. Se le llama negación.
—Sí, he oído hablar de la negación, pero no creo que exista —respondió Langdon con sarcasmo”.

Això demostra que a part de molta acció i molta intriga en Brown també es capaç d’afegir humor als seus llibres. Gairebé no em puc esperar a veure en Tom Hanks dient aquesta genial línia en la pel·lícula.

M’agrada en Langdon perquè es un apassionat de l’art. Per molta pressa que tingui sempre té temps per admirar l’edifici tal o l’obra d’art qual. I no solament admirar-la, sinó que sempre té un record especial associat o alguna anècdota històrica relacionada per recordar-la. M’imagino la escena del seus companys tot corrent mentre ell es queda parat amb la boca oberta. I després “va, vinga, som-hi” que tenim pressa!
En aquest llibre es visiten 3 ciutats. La primera Florència, en la qual hi he estat. La segona (no vull desvetllar l’argument) també, de fet, dos cops i la tercera i última també hi he estat. Aquest fet millora el llibre per mi, ja que sempre fa il·lusió que et recordin monuments que ja has visitat i més com ho fan en Dan de manera que qualsevol pedrot mal posat el converteix en una obra d’art única e inigualable i sempre es capaç de trobar la característica única que fa que tal lloc sigui únic en el mon i per tan increïblement espectacular. I penses, guau! Jo he vist en directe aquest monument tan fantàstic i únic, soc un tio afortunat!
Els temes que tracten els llibres d’en Brown sempre son controvertits. En aquest cas parla de la superpoblació del planeta. I vulguis que no, t’hi fa pensar. Per exemple, ja he passat de la meva idea de tenir 27 o 28 fills com sempre he volgut (potser he exagerat una mica…) a voler-ne un o com a màxim, màxim, màxim dos. D’acord que el llibre tracta el problema d’una manera radical i salvatge, però es igual com ho faci, el cas es que t’hi fa pensar. Ara quan pujo al metro penso que si, que hi ha molta gent, hi ha massa gent, més gent del que el planeta pot suportar, en definitiva, que sobra gent, de fet, sobra tothom, menys jo, en Dan Brown, en Terry Pratchett i els lectors del meu bloc.
La crítica pot dir que els llibres d’en Dan Brown son sempre iguals. Que sempre fa servir la mateixa tècnica de capítols curts i misteris d’estar per casa. Que poden ser previsibles. Que es novel·la de masses de baixa qualitat. I altres tècniques poc elegants que ja he comentat anteriorment, més molts altres que no he comentat perquè no em preocupen pas. El cas es que entre la crítica el senyor Brown no seria dels autors més ben valorats per dir-ho finament. Però personalment, a mi, m’agrada. Es més, a mi m’encanten els seus llibres. I concretament aquest últim es dels millors, sinó el millor, tot i la mancança de coses tan guais com un Papa fent esports d’aventura.
Nota: 9/10

Relacionats: Com fer un llibre de Dan Brown, Fortalesa Digital, El símbol perdut,

Comentaris
  1. ahse ha dit:

    El món sencer s’hauria de quedar sense paraules davant un post com aquest. És una veritable obra blocaire! Ara només faltaria un esquema lògic ben dibuixat al post del divendres, explicant-nos com construir novel-les de Dan Brown. Jo vull veure aquella que parla del Papa que fa esports d’aventura. ^^ (i no faig cap referència als condons)

  2. maria ha dit:

    El primer em va agradar molt,però la resta no els hi he donat massa oportunitat.
    Veient la nota, ja ho provaré.

    • Pons ha dit:

      tots els llibres d’en Dan son gairebé iguals, si et va agradar el primer, els altres igual, i si no et va agradar, doncs igual… el 9/10 no es la qualitat del llibre es totalment una opinió personal

  3. Quadern de mots ha dit:

    Et dono tota la raó, són llibres que enganxen i es llegeixen força bé. Aquest però no crec que el llegeixi, o sí, depèn dels llibres que tingui al davant. He llegit tota la saga d’en Lagdon i amb “El símbol perdut” ja vaig quedar una mica saturada.

  4. XeXu ha dit:

    T’oblides de dir que tot passa en un sol dia, o una sola nit. No, jo tampoc no he llegit aquest llibre encara, però ja me’l conec en Dan Brown. El puntues amb excel·lent, poca broma. Està a la meva llista de pendents futurs, però vull llegir-ne algun altre seu que m’he perdut pel camí. La valoració general que fas del llibre i l’autor és molt encertada, és talment això, però enganxa la seva lectura, tot i saber què hi trobaràs, com ho trobaràs, com acaba tot i conèixer l’estructura exacta del llibre abans d’obrir la primera pàgina. Si tan suat està el seu model, però segueix triomfant, algun mèrit deu tenir, dic jo.

    • Pons ha dit:

      Recorda que l’excel·lent no es la nota que es mereix el llibre sinó la meva valoració personal, molt personal. El llibre pot ser bo o no, en això no m’hi poso, però per mi, aquest home fa uns llibres molt entretinguts, uns autèntics salta-estacions.

      • XeXu ha dit:

        Prou que ho sé, la puntuació sempre és subjectiva, la que ens sembla a nosaltres. No sempre es correspon amb la qualitat de l’obra, si és que algú és capaç de dir què és de qualitat i què no.

  5. Montse ha dit:

    En veure els teus gustos, t’anava a recomanar “El último Catón”, però veig que ja l’has llegit (i puntuat molt bé: 100% d’acord). M’apunto el teu consell (un 9!) per a més endavant perquè encara m’estic recuperant de Victus (entre totxo i totxo em cal espai). Per cert, he buscat les imatges del mòbil i no sembla res de l’altre món.

    • Pons ha dit:

      Com la gran part de coses en aquesta vida, no t’has de fixar en l’exterior Montse, lo important es l’interior del Xpectra

  6. Yáiza ha dit:

    O sigui… Aviam, el deixes verd com un pebrot (dels verds) i li acabes posant un 9?!?! A mi aquest home no m’agrada. Reconec que amb el Codi da Vinci em va enganxar força, però lo repetitiu que era Àngels i Dimonis (internament) em va fer agafar-li tanta mania que mai més he tornat a tocar un llibre seu. Déu me’n guard!
    PD: m’agrada que els lectors del teu blog estiguem salvats!
    PPD: tornes a ignorar els tuits? Amb tu no es pot, eh!

  7. JOMATEIXA ha dit:

    Ara que ja l’he llegit, puc parlar amb coneixement de causa. Crec que aquest no és igual que els altres. L’acció i com enganxa potser sí, però en aquest m’ha agradat especialment el final. Potser perquè m’ha sorprès força.

    • Pons ha dit:

      Es exactament com tots els altres. El final es més ambigu, però tampoc es pot dir que acabi malament. Mentre els afectats per la pandèmia no siguin lectors el meu bloc cap problema :P

Comenta que es gratuït, de moment...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s