Molt bé, primera temporada de The Walking dead acaba. Encara us recordeu de què parlo, no? Si, home si! Fa poc en vaig fer una crítica del pilot.
La primera temporada només consta de 6 capítols. Cada un pitjor que l’anterior. Bé, potser exagero una mica, però vull dir que clarament el millor capítol es el primer. A veure, no es que la sèrie sigui un despropòsit darrera un altre, però si jo fos el productor, no els hi donaria cap prima als guionistes. Millor serà veure-ho per parts. Per tan us aviso que en el que queda de posts hi haurà spoilers a dojo sobre la primera temporada.
Si en el capítol pilot descobrim un magnífic tanc al mig del carrer, un pensa que el segon capítol el faran servir per alguna cosa. Doncs no! Suposo que deu ser un tanc de cartró pedra, no deuen tenir tan pressupost com em pensava. Sobre la resta del segon capítol res a objectar. Presenten personatges interessants i problemàtics, i això està bé.
Si un es pensava que fins al final de temporada el nostre policia preferit no es retrobaria amb la seva dona i el seu fill provocant un fi de temporada mega emotiu, doncs va errat, ja que només començar el tercer capítol ja tenim la dosi de sucre del retrobament. El tercer capítol també serveix per conèixer la gent del campament i descobrir que no n’hi ha cap de normal. Què passa? En un mon apocalíptic només es salven la gent inestable i amb alt temperament violent? No puc acabar de parlar del tercer capítol sense comentar lo idiota que es tornar al mig de la ciutat infestada per rescatar un malparit que en comptes de donar-te les gràcies segur que et vol matar.
Si el pla del tercer capítol era extremadament arriscat per obtenir un guany més que discutible tot i comptant la possibilitat de recuperar la bossa d’armes i el barret de policia, en el quart capítol no ens deceben i encara ens plantegen una situació més absurda. Evidentment estic parlant de la banda de llatins que cuida del geriàtric. Però més absurd es el pla de presentar-se els quatre sols contra una banda, d’uns calculant a ull, 20 persones armades sense cap més idea que intentar matar-los primer, en una sola paraula: Suïcidi. Com a mínim el Equipo A, quan tenia la superioritat numèrica en contra, es prenia la molèstia de fabricar armes tan útils com un llançador de patates. La part positiva del quart capítol es la neteja de personatges secundaris que no aportaven res. El que no m’agrada tan es la manera com fan la neteja. Qui es pot creure que un grup de morts vivents es coordinarà per atacar tots a la vegada i en silenci? Està clar que jo no, però els guionistes si.
El cinquè capítol es força avorrit fins que arribem al final. Una cosa que encara no he esmentat, es que al final de cada capítol intenten donar una sorpresa impactant o alguna cosa inquietant. En el final del quart, després de mostrant-se exactament què està passant en el control de plagues, el capítol ens deixa amb una porta oberta amb una llum misteriosa de l’edifici del control de plagues. Però si no hi ha cap misteri! Li acabes d’ensenyar què passa a dins! On està la sorpresa? On està la incertesa? Això es de primer de cine. Primer es crea l’ambient misteriós i després si cal s’explica, no pas al revés.
Finalment el sisè es nota que es final de temporada perquè hi ha l’explosió més grossa de totes. Explosió on no passa res si perdem a la dona negra, però farem el numeret que faci falta per salvar la blanca rossa.
Malgrat tot continuaré veient la segona temporada de The Walking dead perquè m’agraden els zombis. Però això serà després d’una pausa. Una llarga pausa. Hi ha altres sèries que tenen prioritat.
Pons's blog 