Cas típic 1726: noi li agrada noia, noi li agrada més Homeland

Ja he acabat la primera temporada de Homeland! I he aprés que si la realitat fos com a Homeland seria molt més divertida perquè viuríem envoltats de terroristes. El de la fleca? Terrorista! La caixera del super? Terrorista! I tots formant part d’una cèl·lula que si falla té una cèl·lula d’emergència que només es una tapadora per la veritable cèl·lula que tampoc es aquesta. Els terroristes tenen tants menys mitjans que la CIA, però ho fan tot tan bé, tan ben coordinats, tan sacrificats, es fantàstic. En canvi la CIA si no fos per una o dos persona no atraparien mai a ningú. Sort que sempre hi ha aquests un o dos craks que compensen tota la incompetència del departament.
A partir d’ara es quan comencen els espoilers. El cas es que la trama segueix en la línia dels sis primers capítols fins que arriba el capítol onzè, el penúltim capítol. Aquí es quan m’ha encantat perquè la protagonista es descontrola i es torna boja i què fan com passa amb totes les pelis? doncs que l’aparten del cas, lògicament, ja sabeu “Donam l’arma i la placa”. Però els de la CIA no porten placa perquè son espies i van sempre d’incògnit, es clar, per això els vestits negres i les ulleres de sol.

– Virgil ¿Estoy loca?
– Ya sabes que sí.

Però el millor de tota la temporada es sense dubte l’explosiu últim capítol. Hi havia alguna cosa previsible, però m’ha agradat molt. En l’últim capítol ens diuen que no només es islàmics fantàstics son els dolents, fins hi tot pot haver algun americà que sigui dolent. Us ho imagineu? Un nord-americà fet i dret sent dolent? Com pot ser? Es inconcedible! Doncs a Homeland, tota una sèrie patriòtica (el propi nom ja ho diu), passa! Imagineu-vos la pobre societat nord-americana que no tan sols ha de témer els musulmans fanàtics, també s’ha de preocupar pels dolents que tenen en el seu propi país. Així es normal que visqui tan aterrats pobrets.
Estic content, perquè valoro molt els finals i aquest no m’ha decebut. Gràcies a ell començaré de seguida la segona temporada. I m’és igual que sigui un altre cop el mateix de sempre. Però bé, haig de reconèixer que el recurs final del tema de la memòria ha sigut un recurs molt peliculero, per què segur que ho faran ressorgir en un moment clau de la segona temporada, però bé, tot sigui pel drama.