La pell freda – Albert Sanchez Piñol (328 pàgines)
En el fons la pell freda es un llibre de zombis. D’acord, més que zombis son monstres aquàtics, però el seu comportament es el mateix. Es a dir, son bitxos sense intel·ligència que com a única avantatge tenen la superioritat numèrica. Calia que el context històric fos la època victoriana? Calia posar pel mig tot aquell rotllo del patriotisme irlandès? Té a veure realment amb el què passa a l’illa? Potser una mica si, però poc. Per mi, fins que els granotots no ataquen, el llibre es força avorrit precisament per això del context històric. I un cop ataquen no se… no he acabat de ficar-me en la història i patir pel futur del protagonista. Suposo que al actuar diferent de com jo actuaria en una situació com aquesta fa que no m’hi senti representat i que no em posi dins de la història. Que el company de l’illa sigui un sonat estrany tampoc ajuda gaire a que el llibre sigui atractiu. Entre atac i atac, l’autor ens intenta col·lar monòlegs interiors reflexius sobre la humanitat per part del protagonista. Totalment sobrants pel meu gust. Però com que l’Albert es antropòleg els ha de posar. Per molt sol que un es senti i per molt trastornat que estigui, tampoc li veig el sentit de tenir com a mascota un d’aquests bitxos. En el fons el protagonista encara el tolero, però el senyor Caffó es massa estrany, massa excèntric, no l’aguanto. Ja es prou estranya la situació com per a sobre haver d’aguantar un sonat. Perquè posar un tio així a l’illa? Fins hi tot es millor seguir els tòpics i posar algú d’una minoria ètnica i carregar-te’l més tard. Resumint. No es un mal llibre, però tot i semblar que té una temàtica que em podria agradar, resulta que no es el que esperava i per tan m’ha decebut, però sense arribar al punt de pensar en deixar-lo en cap moment, perquè sempre tens les ganes de saber com acabarà el protagonista, si assassinat pel company, suïcidat, mort pels monstres o només sonat. Perqué si hi ha una cosa clara a partir de la meitat del llibre es que la cosa no pot acabar bé de cap de les maneres. Posats a parlar del final, el trobo acceptable, es un final bastant lògic i coherent amb tot el què va passant a l’illa, per aquesta part no hi tinc cap queixa. Com a frase n’he triat una de gens representativa del llibre, però que em va fer gràcia.
Com a bons irlandesos, després de cada derrota ens dedicàvem a preparar, amb entusiasme, la següent derrota.
Nota:5/10
Pons's blog 