La segona part de Apocalipsis Z té com a nom: Apocalipsis Z II (384 pàgines). Deuria ser un gran esforç per l’autor posar títol. Però la cosa no queda així, li ha posat un sota títol: “Els dies obscurs“. Inquietant, oi? Sobre l’argument, abans de tot, avisar-vos que si no voleu espoilers sobre el final del primer llibre us recomano que salteu el següent paràgraf.
La història es reprèn just en el punt on la vam deixar, es a dir, teniem el nostre advocat protagonista, amb el seu gat taronja, un pilot d’helicòpters ucraïnès amb llargs bigotis, una adolescent voluptuosa i malparlada, i una monja infermera voltant, en helicòpter, direcció les canàries. Podria haver un grup més variat? Segurament, però el llibre perdria versemblança. De fer, la formació d’aquest grup tan peculiar té una raó basat en el públic que li agrada la temàtica zombie, que per generalitzar direm que es tracta d’un home jove. Per tan es normal que aparegui una noia atractiva, de fet, es estrany que en el primer llibre trigui tan en aparèixer. El ucraïnès es un personatge inevitable, en tot llibre d’acció ha d’aparèixer un tio perillós el qual no t’agradaria fer enfadar, i tothom sap que els de l’Europa de l’est son la gent més sonada i perillosa que et pots trobar. Lo de la monja mira, una monja sempre li dona un toc de surrealisme a tot plegat, que de pas serveix per lligar el títol de Apocalipsis amb el mon espiritual.
Al arribar al arxipèlag es troben que Fuerteventura està plena de zombis, però Tenerife sembla la localització de la resistència organitzada per autoritats militars. Després d’haver vist 28 dies després i jugat al Half-life, un ja sap que si hi ha una cosa més perillosa que els zombis o extraterrestres, aquests son els militars.
El llibre segueix l’estil de la primera part, es a dir, molta acció, molta incertesa i desinformació i molta narració en primera persona al estil diari personal, tot i que aquest estil es perd a vegades en front unes pauses per conèixer una mica de la vida dels personatges secundaris que es va trobar el protagonista. I per suposat continua havent molts zombis.
El nivell de perill constant no es tan exagerat com en el primer llibre, però no es pot dir que faltin frases que resumeixin les diferents situacions desesperades, heus aquí uns exemples:
Ella era perfectamente consciente de que tan sólo nos quedaban unas horas de vida, a lo sumo, y estaba arreglando sus últimas cuentas para cuando tuviese que saludar personalmente a Dios… lo cual sería pronto, si no lo remediábamos de alguna manera.
Pero lo que me está contando… ¿fue así en todo el mundo? Alicia rió sin ganas, mientras me miraba incrédula, como preguntándose cómo era posible que supiese tan poco. –Oh, por supuesto que no -contestó, con una mirada oscura-. En el resto del mundo fue todavía peor.
Sin embargo, pensé para mis adentros, normalmente eso sólo es el preludio de una noche de horror aún mayor.
En aquel instante estuve convencido de que íbamos a morir irremediablemente.
Y de todo aquel equipo, sólo Viktor Pritchenko y yo intuíamos por experiencia los horrores que les podían esperar allí dentro.
Súbitamente tuve el presentimiento de que muy pocos de aquel grupo veríamos la luz del siguiente
A part del fatalisme també queda lloc per una mica d’humor:
Basilio se giró como un tornado y le sacudió una patada demoledora que hubiese merecido la aprobación del mismísimo Chuck Norris.
Si estaban pensando en demandar a los No Muertos, se lo desaconsejo vivamente. No creo que sean solventes, y si me apura, puede que ni comparezcan al juicio.
Si em va agradar el primer llibre, molt hauria d’haver canviat d’estil l’autor perquè no m’agradés tan aquesta continuació inevitable, ja que deixa el final molt obert. De fet, podria haver venut la trilogia com un sol llibre, però seria molt gruixut i l’autor no faria tants calers. Però bé, sempre hi ha parts més bones que d’altres, per exemple, el retorn del rei es millor que la comunitat del anell. Però no es el cas d’aquest llibre que t’enganxa igual que el primer. Amb la novetat que la història es mou en dos fronts a la vegada. Com sempre passa, hi ha un front més interessant que l’altra, però bé, els dos estan molt bé. Una altra novetat es que no només els protagonistes actuen com a narradors, també ens posem en la pell d’un antagonista i d’un zombie durant algunes pàgines, realment no son les millors pàgines, però tampoc sobren. Si en el primer llibre hi havia tensió, incertesa i acció, en aquest tenim acció, incertesa i tensió en dosis més grans. I efectivament, això vol dir més i més zombies.
Veig que han fet un vídeo per promociar el llibre. Realment no calia perquè es una mica cutre, però en fi, us el poso.
Nota:7/10
Pons's blog 