Vosaltres no sereu d’aquells que s’han venut al Halloween i ara es disfressen el 31 a la nit, oi? Jo no ho soc pas, però per si de cas vosaltres si i voleu algunes idees de disfresses originals…
Disfressa que et permet passar pel McAuto
Menció a part mereixen les barreges de disfresses. Com ara Hussein Bolt
O DumbleDora la Exploradora
Basat en Family Guy: Ninots inflables que ballen i saluden com idiotes!
Ja que els premis c@ts han plegat (sí, encara no ho he superat…), crec que ha arribat el moment de crear uns nous premis, havia pensat anomenar-los: Premi anual Montgomery Burns Pons per la excel·lent tasca en el camp de l’excel·lència (Simpsons 3×24), o també podria fer-ho més curt i anomenar-los: Premis Pons. En total hi hauria 10 categories més una categoria especial. Son les següents:
Què us semblen els premis Pons? Proposaríeu alguna categoria més?
Sou cinèfils? Doncs el post d’avui us agradarà ^^
De debò us agrada el cine? En aquest cas no us agradaran les pelis del Steven Seagal… Però el que tenen de bo aquestes pelis es que ja les coneixes només de llegir títol, per això algú ha creat aquest generador automàtic de noms de pelis.
Sabries endevinar de quina pel·lícula es tracta només amb el tipus de tipografia del cartell de la peli? Algunes són fàcils, però d’altres s’ha de ser un autèntic cinèfil per descobrir-ho.
Què faríem sense els efectes especials!
Quina es una de les frases més típiques de les pelis? Us sona el “We’ve got company”? es a dir el “Tenim companyia”. Doncs hi ha algú amb molt de temps lliure que s’ha dedicat a recopilar-ne unes quantes.
Coneixeu la proba de Betchel? Consisteix en veure si una peli compleix aquests 3 requeriments
Hi ha un munt de pelis conegudes que no passen aquesta proba
No llegeixis aquest post si no vols molts espoilers de la segona temporada de Homeland.
Res a objectar sobre els dos primers capítols de la segona temporada. Fan un canvi d’escenari que ja va bé a la sèrie. Però el tercer ja comencen a passar coses incoherents. En Brody ha d’amagar el sastre? Ell? No hi ha milers de cel·lúles terroristes latents per tots EEUU? I quina informació secreta representa que sap el sastre? I per què no pot marxar el sastre tot sol? I perquè està en contra d’en Brody? Res no té sentit! I perquè el Brody no el deixa morir? Si ha matat al seu company marine sense cap remordiment, per què li costa tan carregar-se aquest ningú? Enterrar un cadàver es molt més fàcil que amagar una persona viva! I la dona perquè pensa que té una amant? Es lògic que tingui un amant i justament s’hagi de veure en el moment que té la gala per recaptar fons? Es que no la pot veure en qualsevol altre moment? No em cau bé la dona, i perquè li diu al seu marit Brody en comptes de Nicolas? no hi ha confiança encara? Com a mínim està bona…
Però bé, lo greu comença en el capítol cinquè, també conegut com el capítol del terrorista més trànsfuga de la història. A la mínima que una rossa maca se li posa tendra ja es rendeix? ho confessa tot? Au va! Però bé, no passa res, perquè se que farà d’agent doble o triple, ja no ho se, i li explicarà el pla de la CIA al Bin Laden aquell.
La veritat, la Carrie em comença a tocar una mica els nassos. Es que mai s’equivoca?! totes les seves intuïcions funcionen? té un sisè sentit?! El de veure morts no, el de saber com actuaran els terroristes. I no només això, els seus polvos son miraculosos! Es tira el Brody i de cop aquest recupera el seny i torna a fer el què ha de fer i tota la pressió que tenia se li esborra de cop. Quina sort!
Però bé, els guionistes es comencen a flipar a partir del novè capítol quan comencen a involucrar el noi esprimatxat i el cap en un complot dintre de la pròpia CIA. A veure, a veure a veure. Puc tolerar que EEUU estigui ple de terroristes per tot arreu, no m’ho crec, però té la seva gràcia. Puc tolerar que la meitat de la CIA no li agrada deixar caps per lligar i tingui entre els seus analistes experts assassins. Però el que no hi passo de cap manera es que el vicepresident porti un marcapassos amb wifi! Quin sentit té? Per matar-lo el més fàcilment possible? No veig cap motiu pel qual s’hauria de posar wifi a un marcapassos. Aquí els guionistes s’han passat amb el cigaló, aquestes son les conseqüències d’escriure guions després d’un posar més rom que cafè i repetir varies vegades després d’un dinar copiós, perquè sinó no s’entén aquesta parida. Un marcapassos controlat wifi?! Estàs de broma? Ja de pas perquè no fas que vagi sempre amb una armilla de C4 i vas repartint detonadors per la rambla? No! Espera! això encara seria més prudent, internet es a l’abast de tothom. Un marcapassos wifi? Com deu haver sigut la nit de farra dels guionistes per haver pensant que això seria una bona idea?
Que la segona temporada sigui més inversemblant que la primera no evita que tingui moments genials com l’interrogatori de la periodista terrorista per part de la Carrie. No me l’esperava la veritat, la reacció de la periodista. Bravo per ella! Es que estic fart de la Carrie, sempre, sempre, sempre té raó! No està cansada d’encertar-la sempre? Doncs per això m’ha agradat que la periodista es quedés amb ella.
Per cert, si mai soc pare, quan el meus fill arribi a la adolescència fotré el camp de casa sense dubtar. Si ni tan sols aguanto la histèrica Daina durant 10 minuts en cada capítol dubto que pugui amb un adolescent durant tot el dia. Quina ràbia de personatge, com a mínim el nano només fa de decoració igual que una gosset i no molesta. Per tan, no entenc com en Brody li explica la veritat a la nena, no saps que una adolescent es la cosa més volàtil i impressible que pot haver? estan amb les hormones a flor de pell, canvien de caràcter en qüestió de mil·lèsimes de segon, només li falta que li confessis que ets un terrorista.
Per cert, lo del Quinn es veia a venir. Es la regla número 1, quan hagis de matar algú mai dels mais li encarreguessis de fer-ho a algú que ha estat amb contacte amb la víctima. Calia que el mateix que s’ha encarregat de la operació fos el mateix qui havia de matar-lo? Serà que la CIA no té suficients assassins?
La pregunta final, sobre si ha sigut el Brody qui ha posat la bomba, la resposta es que si. Com ho se? Doncs perquè el fet de mirar per la finestra just abans d’explotar el cotxe i dir “Ei! han mogut el meu cotxe!” es la cosa més sospitosa que podria haver fet. A part, que si no hagués sigut ell la tercera temporada no tindria cap gràcia.
El cas Jane Eyre es una novel·la força curiosa on l’autor navega entre varis gèneres a la vegada.
La protagonista d’aquest llibre es diu Thursday Next, un nom força curiós que no desentona gens amb el tipus de mon paral·lel on passa l’acció. Una de les peculiaritats d’aquest mon es que Anglaterra està en guerra amb Rússia i de moment semblen empatats. Una altra peculiaritat es que existeix una organització del govern dividida en 30 departaments, cada un més secret i letal que l’anterior fins arribar al nivell 1 que no podia ser altre que assumptes interns. La nostra protagonista es nivell 27, per tan detectiu literaria. Ah si! Havia comentat ja que la literatura, en especial del segle XVI en endavant es molt important i venerada per tota la població? De fet en el llibre no paren d’aparèixer referències sobre la possibilitat que en Shakespeare sigui realment l’autor dels seus llibres. Ja us deia que aquest mon paral·lel es una mica curiós. En aquest mon no es estrany veure vampirs, homes llops, gent antibales i amb control mental. Fins hi tot n’hi ha que poden fer salts temporals. Per acabar, tenim una corporació anomenada Goliath que sembla que estigui per sobre de la llei. Com a curiositat sense importància afegir que els animals clonats genèticament estan a l’ordre del dia.
Malgrat tots les elements fantàstics, es podria considerar una novel·la d’investigació amb bastanta acció i una mica d’humor. vist així sembla que sigui un llibre adequat per mi, oi? Doncs resulta que està bé, però res més. Motius:
– La protagonista no es tot lo carismàtica que un esperaria.
– La investigació no es tot lo interessant que un esperaria.
– L’humor no es tot lo divertit que un esperaria.
– L’acció no es tot lo atractiva que un esperaria.
– La trama no es tot lo absorbent que un esperaria.
– De tots els secundaris cap es tan interessant com un esperaria.
– L’antagonista tot i ser més malvat del que un esperaria no té aquell no-se-què que ha de tenir un dolent que un esperaria.
Part important, el final. El final segueix amb la línia del llibre. Es a dir, si t’agrada l’estil del llibre, el final t’agradarà, ara bé, si llibre el trobes pse el final també el trobaràs pse.
En resum. Molt haurien de canviar les coses en el meu cervell perquè em vingui de gust tornar a agafar un llibre del senyor Jasper Fforde.
Em va fer gràcia trobar-me això quan no ho esperava.
—Ése debe de ser tu hermano… tú tienes la misma nariz.
—Lo sé, solíamos compartirla por turnos. Yo la tenía lunes, miércoles…
Sempre m’han agradat les comparacions exagerades
La Corporación Goliath era al altruismo lo que Gengis Kan al mobiliario de salón.
Coses de noms.
Nací un jueves, y de ahí mi nombre (Thursday). Mi hermano nació un lunes y le pusieron Anton —para que vean—. Mi madre se llamaba Wednesday pero nació un domingo —no sé por qué— y mi padre no tenía nombre.
Invents perillosos
– Es posible, aunque muy improbable, que yo pudiese dar lugar a una reacción en cadena que fusionase la materia y aniquilase el universo conocido.
—¿En serio?
—No, la verdad es que no.
Preneu nota si us voleu col·lar i no esteu a la llista
Victor intentó un farol.
—Ése soy yo —dijo, señalando un nombre al fondo de la lista.
—Señor Sigue al Dorso, ¿es usted?
—El de arriba —respondió Victor a toda prisa.
—¿Señora Trotswell?
Resumint, es un llibre recomanable només per la gent que li agradi la barreja de ciència ficció i investigació, però tot i que a mi m’agraden aquests llibres, però n’esperava més, però reconec que a altra gent que li agradi aquest gènere especial si que li pot agradar.
Nota: 5/10
CSI NY acaba amb 3 capítols especials. L’antepenúltim es la segona part d’un crossover amb CSI Las Vegas on en Ted Russel vindrà de visita a Nova York. El penúltim es un emotiu capítol de Sant Valentí homenatjant l’estil de Love Actually, però en comptes d’històries d’amor creuades, hi ha històries d’amor creuades amb morts pel mig.
Per últim el capítol final, el 17 de la novena temporada que tanca aquests nous anys de CSI NY. L’últim cas es d’aquells trists, que no deixa a ningú content perquè tot i que en el fons el cas es resolt deixa un mal gust de boca. I després d’això, quan ja estàs amb l’actitud, de coi de vida, tot plegat es una merda, et posen el final emotiu de rigor, amb els personatges que has compartit amb ells durant 9 temporades. I quan et penses que no pot haver res més emotiu va en Mac i posa la cirera final a la sèrie i fa que ploris. Bé, jo no, jo no ploro, mai dels mais. Però haig de reconèixer que m’he posat una mica tou. Coi de Mac, mira que es mal actor, però al final li agafes estima.
CSI Nova York ens ha deixat escenes curioses com per exemple l’aparició d’un mosso d’esquadra amb accent porto-riqueny.
O buscar la ip d’un bloc que està postejant en temps real.
A part de lo de “postejar en temps real” que segur que cap de vosaltres ho ha fet mai… Pels qui no tinguin ni idea d’informàtica, l’equivalent en el mon culinari de dir “Faré una interfície en Visual Bàsic per buscar la seva IP” seria un cosa com ara “Posaré una sopa d’anxoves al forn perquè quedi ben fregida”.
En fi, es una llàstima que s’acabi la sèrie després de 197 capítols emesos, però pensant-ho fredament, tenint CSI Las Vegas, qui necessita altres CSI?
La solució de l’enigma de fa dos setmanes:
El pare dels nois els havia gastat una broma, ja que 1/2 + 1/3 + 1/9 = 17/18, i hauria de sumar 1, ja que suposaria el 100% dels cavalls. Per tan el pare només va especificar que fer amb el 17/18 parts dels cavalls i va deixar sense especificar el 1/18 de 17 dels cavalls, que venia a ser poc menys que un cavall.
Guanyador: Sergi
L’enigma ben senzill d’aquesta setmana:
Completa amb signes (suma, resta i multiplicació) per que la igualtat sigui certa.
1 2 3 4 5 6 7 8 9 = 100
FELIÇ DIA DE LES MAJÚSCULES
PER CELEBRAR TAN CURIOSA EFEMÈRIDE TOCA UN POST SOBRE EL PERIFÈRIC INFORMÀTIC MÉS ODIAT, EVIDENTMENT PARLO DE LES IMPRESSORES.
ARRIBA EL FUTUR, UNA IMPRESSORA QUE ESBORRA!
MOTIUS PELS QUALS NO POTS IMPRIMIR
IMPRESSORES, EL ODI ES MUTU
IMPRESORA SWYP: IMPRIMEIX DIRECTAMENT EL QUE VEUS, SENSE PROBLEMES DE RETOCAR MIDES I MARGES
Poc es pensaven aquells nens que aquell meló i el raïm serien el últim que es menjarien ja que immediatament després el planeta terra va ser arrasada pels Radeons, una raça extraterrestre preocupada pel perill que representava l’evolució tecnològica dels últims temps per part dels terrícoles.
Mirat pel cantó positiu, Justin Bieber també era mort.
Ja ho veieu, una altra aportació al rel·lats conjunts.
Post creat abans de la cancel·lació dels c@ts.
Ja hi tornem a ser, ja ha arriba una altra vegada l’època dels premis c@ts. Si sembla que fos el setembre passat quan es va celebrar la cerimònia d’entrega de premis dels c@ts, això potser es degut a que realment va ser el setembre passat quan es va celebrar. Llàstima que a mi em va enganxar dormint la cerimònia passada, es clar, la fan altres hores de la matinada! a les 22:00! De totes maneres tampoc valia la pena llevar-se per recollir un empatat segon premi, de fet, aquest any quan guanyi segurament enviaré al becari a recollir els premis.
Per cert, coneixeu la història de l’origen dels c@ts? Hi havia una vegada un bloc genial, fantàstic i modest on la gent hi entrava i pensava que era un bloc genial, fantàstic i modest i que tanta genialitat, tanta fantasticitat(?) i tanta modèstia no podia quedar sense recompensa així doncs van decidir que el blog genial, fantàstic i modest es mereixia un premi, així doncs van pensar en crear un concurs de blocs per reconèixer el mèrit d’aquest bloc tan genial, tan fantàstic i tan modest, però per evitar que sigués massa evident que el concurs anava dirigit a aquest bloc genial, fantàstic i modest, van decidir que el primer any (el 2008) el bloc no guanyés res, de fet, ni tan sols ningú el va proposar, al segon any va passar el mateix (el 2009), al tercer any (el 2010) igual, al quart any (2011) algú el va proposar en alguna categoria, però per continuar dissimulant va ser un nombre de propostes inferior a les necessàries per ser considerat com a nominat, així doncs tampoc va optar a premi. Finalment al cinquè any (2012) pensant que al cap de cinc anys ja seria suficient dissimulació, va entrar com a nominat en tres categories, de fet, podria haver entrat nominat en moltes més categories, però ja sabeu s’havia de continuar amb la dissimulació. Fins hi tot, en la edició del 2012 va guanyar de rebot un segon premi empatat amb un parell més, perquè s’ha de dissimular però tampoc sense passar-se. Però bé, finalment ha arribat la edició del 2013, ja s’ha emmascarat suficientment l’objectiu principal dels premis, ja ha arribat el moment de premiar el bloc que ha sigut la veritable raó encoberta de l’existència d’aquests premis, ha arribat el moment de premiar al bloc genial, fantàstic i modest!
Espero que sigueu capaços de captar la indirecta. Ja més no puc fer, bé, si podria posar cartells de neó gegants a la carretera, però després semblaria que estic anunciat una altra cosa…
Suposo que a hores d’ara ja tothom deu conèixer la notícia sobre la cancel·lació del premis c@ts. I si no la coneixes es que has de llegir menys el Mundo Deportivo i estar més al cas de la catosfera. Em fa especialment ràbia perquè ja havia fet feina de cara a aquesta edició. Havia preparat un post amb la autèntica història real del c@ts. Què representa que haig de fer amb aquest post? Llençar-lo a la brossa? No hi ha res que em rebenti més que llençar un post a les escombraries. Per tan no ho faré, he decidit que demà el publicaré igualment. D’aquesta manera potser aconseguiré entendrir el cor de pedra que tenen els organitzadors que no han valorat l’efecte devastador que ha tingut la cancel·lació dels premis en mi. Perquè encara que no ho sembli jo tinc sentiments! Bàsicament son sentiments de ràbia i frustració, però son sentiments a la fi i al cap. Perquè us pensàveu que faig aquest bloc amb posts de manera regular i d’altíssim nivell? Per gust? Es clar que no! Era per guanyar punts pels c@ts! Es més, aquest any, la futura creació del premi superc@t anava clarament enfocat per aquest bloc.
Si, es cert, organitzar els c@ts no es una tasca fàcil, requereix molta feina. Però es una feina que encara que no es recompensi econòmicament es recompensa amb la gran gratitud dels blocaires que participen tan els que tenen el mèrit d’acabar nominats com els que només ho promocionen, voten i comenten. Es possible que algú prefereixi els calers a la gratitud dels blocaires? I tant que si, benvingut al club dels materialistes, però la gratitud tampoc està malament.
Si l’excusa per abandonar els c@ts son les trampes d’algun usuari penseu en l’evolució. L’evolució permet adoptar contramesures contra els trucs que s’empesca la gent. A Futurama trobem un exemple d’aquesta evolució:
Es a dir, que si algú no segueix l’esperit dels c@ts se’l treu de concurs i ja està, no es obligatori arribar al extrem de despatxar-lo amb un tret a la nuca (tan sols es opcional). Que l’expulsat es queixarà i dirà de tot contra els c@ts? Es evident que si, però des de quan un esdeveniment col·lectiu no ha provocat les queixes d’algú? Que som humans, no pas un ramat d’ovelles, sempre hi haurà gent que no estarà d’acord.
D’acord, malgrat la evolució que puguin adoptar els c@ts sempre tindran problemes que no es podran solucionar de manera satisfactòria per tothom. Però oh! Sorpresa! En aquesta injusta vida no hi ha manera d’acontentar a tothom! Això no es Teletubilandia! Per tan no hi ha solucions perfectes. Si fins hi tot es impossible trobar una solució que agradi a la mitja dotzena de veïns de la meva escala, voleu ser capaços de fer uns c@ts amb unes normes justes i agradables per tothom? A excepció que tota la catosfera quedi absorbida pels Borg, no es pot i punt! Si a algú no li agrada el que hi ha doncs que no participi i santes pasqües. Si la organització es troba amb un problema irresoluble concret que no permet la celebració dels c@ts que parli directament amb mi, ja que com molt bé ens recorda a tots l’ahse de manera periòdica, en Pons es gran, savi i ho sap tot.
Molta gent, en comptes de queixar-se pel tancament del c@ts dona suport i diu que ho comprèn i ho accepta com si tal cosa, tot dient que es millor deixar-ho abans la cosa no es deteriori. Es com si després del Barça de les 5 o 6 copes (no se quantes, no ho segueixo gaire…) hagués plegat i hagués dit “Mira, que aquest any ja ho hem guanyat tot i que per tan ja no es possible fer-ho millor així doncs pleguem, tanquem el Barça, ens venem els jugadors i donem els calers en alguna ONG”. Oi que no ho va fer? Oi que si ho hagués fet la gent no hagués dit “Ah, molt bé, enhorabona per saber plegar abans de començar la decadència, gràcies pel que ens heu fet viure i teniu raó ja no necessitem més Barça”. Oi que la gent s’hagués queixat? I molt! S’hagués muntat una manifestació que riu-te’n tu de la via catalana! Coneixent aquest país ningú estaria content! Bé, potser la ONG si…
Sabeu què us dic? Que no hi ha lloc pels c@ts en la catosfera? Doncs em faré els meus propis premis c@ts! Amb casinos! I meuques! Es més! Passo dels c@ts! I dels casinos! A prendre pel sac tot…
Us convido a fer com jo i a omplir la catosfera de posts protesta incendiaris pel tancament dels premis i enllaçar-los als comentaris de l’aturada del c@ts! I si cal, a fer vaga de posts fins que la organització canviï d’idea i torni a posar-ho en marxa! Lamentablement jo no podré secundar la vaga perquè aquest bloc fa un servei a la comunitat imprescindible…
Recordeu. Demà un post com si els c@ts haguéssin estat convocats amb normalitat.
Amb tants posts segur que us he parlat de tot…. De tot? Us he parlat mai de vaixells?
Heu vist mai un portaavions derrapant?
Coneixeu els nous vaixells de guerra dels EEUUs? Son els trimarans!
Heu vist mai destructors de camuflatge? A ratlles? Roses? Amb arbres? El link anterior us portarà unes curioses històries sobre els mètodes de camuflatges dels destructors.
Coneixeu les avarades laterals? Abadia digital ens en porta una mostra.
Creieu que el vaixell passa per sota el pont?
M’agradaria acabar amb un bonic motivacional ^^
Repassem. En el primer llibre teniem zombis. En el segon, a part dels zombis teniem militars que eren encara pitjors. I en el tercer, a part de zombis i militars tenim fanàtics religiosos racistes que òbviament son pitjors que els altres dos junts. Però no es només això, sinó que de regal tenim Coreans, els mestres del Starcraft no, els altres, els del Nord. Però cap problema perquè en la banda dels bons seguim contant amb un ucraïnès, i tothom sap que la gent de l’Europa de l’est estan sonats i son pràcticament indestructibles, i pel que sembla, el nostre advocat gallec protagonista tampoc es fàcil de pelar.
Doncs aquest es el tercer i últim llibre de la trilogia que tanca finalment la història dels zombis. L’autor ens té preparades varies sorpreses com ara un punt feble dels no morts que ningú hi contava, i també una bonica batalla campal que no per ser previsible deixa de ser interessant.
Per si no havia quedat clar en els dos llibres anteriors, el nostre protagonista té bastanta mala sort en molts moments, però aquesta queda compensada perquè també té bona sort ens d’altres moments, per tan, l’equilibri entre bona i mala sort queda equilibrat.
Si suportar els problemes que porten els no morts, més els que porten els fanàtics, més es que porten els coreans no fos suficient, s’ha d’afegir el bonus de dificultat extra que suposa tot això al fet de portar constantment un gat a sobre. Si hagués sigut un gos segur que l’hagués palmat contra el primer no mort, però els gats estan fets d’una altra pasta, son uns supervivents, bravo pel gat. De fet, a vegades penso que el protagonista del llibre no es l’advocat, es el gat.
Però es que a part de l’advocat, l’ucraïnès i el gat no hi ha cap altre protagonista? De fet podríem considerar que si, hi ha una noia de 18 anys que l’únic que serveix es per actuar inconscientment i posar-se ella i a tots en problemes i un cop posada al mig del merder no fa res més que plorar i lamentar-se. Queda clar que l’autor no tindrà gaires amigues…
Resumint, que si us agrada la temàtica zombie, la trilogia de Apocalipsis Z es una trilogia imprescindible per vosaltres. I si no us agrada doncs… tot depen del nivell en el que no us agradi. Ah! Recordeu, que en cas de trobar-vos amb un zombie heu de matar-lo destrossant-li el cervell. I res de barrejar la teva sang amb la seva, ni fer-vos petons amb llengua, i tampoc res de sexe.
Exemple de l’optimisme del protagonista en trobem per tot el llibre:
Espero equivocarme, pero si no es así… puede que dentro de menos de dos horas estemos muertos.
Me quedé helado. Estábamos muertos. Total y jodidamente muertos.
Fabuloso. ¿Quién necesitaba a los No Muertos? Yo solito me bastaba para arrastrar a la muerte no sólo a mí sino a todos los que me rodeaban.
Exemple de situació xunga de collons amb zombies:
Si dejaba que aquella sangre podrida entrase en contacto con alguna de sus mucosas estaba listo. Pero para evitarlo tenía que permanecer con los ojos totalmente cerrados, en medio del Carnaval del No Muerto Loco del Pueblo sin Nombre.
Nota:8/10
Hi ha 3 tipus de series:
1) Les bones series que recomano als meus amics
2) Les males series que recomano als meus enemics
3) Les series especials que no son bones però m’agraden a mi i no recomano a ningú.
Una de les màximes representats de la categoria número 3 seria Pushing Daisies, també coneguda com Criant Malves. Us sona? Es normal que no us soni de res, es una sèrie que passa desapercebuda entremig de les gran superproduccions que es gasten una milionada en publicitat. Per problemes de pressupost la van cancel·lar després de 22 capítols.
L’argument es atípic i es resumeix en el capítol pilot. Pareu l’orella. En Ned (també conegut com el pastisser), reb el poder de fer tornar a la vida als morts quan els toca. El problema es que si els toca una altra vegada els mata definitivament i sense possibilitat de ressuscitar-los altre cop. El segon problema es que si passa més d’un minut i el mort segueix viu, el destí es pren com a compensació una altra víctima propera.
Amb tanta mort amunt i avall es inevitable que la sèrie vagi plena d’humor negre, però malgrat aquest fet la sèrie es alegre, simpàtica i amb un estil exageradament colorista i que tot plegat sembla un conte de fades. Un conte de fades amb morts extravagants pel mig es clar. Fins hi tot hi ha lloc per una trama d’un romanç impossible que durarà durant tota la sèrie unida a una història d’amor no correspost.
El dia a dia de la sèrie son casos on s’investiga una assassinat. En un principi, un pensa que si tens un minut per preguntar al propi cadàver qui l’ha matat, la investigació es simplifica bastant, però no es així, els casos son tan rebuscats que sembla que la sèrie comparteixi guionistes amb les últimes temporades de CSI Las Vegas. Els protagonistes de la sèrie son quatre: En Ned (el pastisser), la seva petita companya pastissera enamorada d’ell, un detectiu privat, i l’amor d’infància d’en Ned. I també hi ha un narrador omniscient, què més voleu?
– Va morir per culpa de rascar i després olorar? Què collons se n’ha fet dels temps en que la gent moria disparant-se uns als altres?
Recordeu que en cap cas us estic recomanant aquesta sèrie. Es tan sols una sèrie original i diferent. Es una sèrie tan especial que només m’agrada a mi i a la gent que té gustos especials. La crítica tampoc diu que sigui una mala sèrie, però tampoc que sigui excel·lent. Es un 7.5/10. Però per mi es un 8/10 ben bo.
Aprofitant que demà es la celebració del dia de la Hispanitat (res a celebrar!), doncs he pensat en fer un bonic post sobre l’exercit.
La segona guerra mundial explicada amb un simpàtic còmic
Carta verídica d’una persona que volia lliurar-se del servei militar.
La armada fantasma, el batalló que aixecava els tancs a pols, per saber la veritat sobre aquesta història no es perdeu l’article de fogonazos.
Per cert, sabíeu que Harry Potter era un soldat i que la seva tomba es un lloc de peregrinatge? Tota la informació a l’article de strambotic
Exercit coreà ballant
Pons's blog 