1Q84 – Haruki Murakami (944 pàgines)
Parlaré com si fos un expert en Murakami tot i només haver llegit anteriorment Tòquio Blues, però soc tan crack que em cal poca experiència per fer-me expert en qualsevol cosa… En Murakami ens torna a presentar uns protagonistes asocials i excèntrics, que es com els occidentals els imaginem a tots els japonesos, i sospito que la realitat tampoc estarà tan allunyada dels tòpics… Per una banda tenim un professor de matemàtiques que li agrada escriure, però tot i posar-hi ganes i tenir experiència li falta talent, per això reescriu un llibre d’una adolescent que no te experiència ni sap escriure però té bones idees. Per altra banda tenim una assassina en sèrie. Suposo que no cal aclarir quina de les dos parts del argument del llibre em va cridar més l’atenció quan em vaig llegir la sinopsis. El llibre intercala un capítol de l’un amb un capítol de l’altre. Es a dir, que per saber què fa l’assassina primer t’has d’empassar un capítol del escriptor, ve a ser com quan llegeixes cançó de gel i foc que per llegir un capítol guai d’en Tyrion abans t’has d’empassar un capítol del insulsos de Dorne. Els capítols de l’assassina hi ha de tot, hi ha mort, hi ha sexe, fins hi tot hi ha una mica de sexe lèsbic adolescent! En canvi en la del Tengo (així es diu l’home), només hi ha discussions sobre el llibre entre ell i l’editor que truca a deshora, ja hem direu vosaltres què us sembla més suggerent…
En Murakami, com ja ens té acostumats, li encanta descriure, no pas el paisatge, això es propi d’altres autors més avorrits, sinó que li agrada descriure el comportament dels personatges, el què pensen, el què senten, i tot això sense recorre al “i va fer tal cosa perquè era un tarat excèntric de collons”, que seria el més senzill en el cas d’haver de tractar amb els personatges d’aquest llibre.
A veure, els protagonistes no es que siguin super raros. De fet, el noi es més normal, el problema que va tenir es que tenia un pare obsessionat amb la seva feina i els caps de setmana involucrava el fill i això crea una mica de trauma. També té uns atacs de nostàlgia amb la seva mare molt estranys. Però a part d’això no té res que sigui especialment estrany.
La noia també té doble trauma. Per una banda, de petita tenia una mare testimoni de Jehovà que l’obligava a anar casa per casa a tocar els nassos. De més gran, la seva única i millor amiga té un marit malparit (rodolí!) i altres coses que no puc explicar per no destripar part de l’argument.
En el tercer volum apareix un altre personatge el qual m’importa menys que qualsevol dels altres dos, què l’únic que serveix es per conèixer més els protagonistes, i llavors no tens capítols intercalats dels dos sinó dels tres, però el temps entre els personatges no està ben coordinat del tot, però l’autor tampoc sembla que es preocupi molt en ordenar els esdeveniments, de fet, tampoc es tan important, de fet, no hi ha gran cosa important en el llibre…
Per cert, es tot un detall per part de l’autor posar sexe entre noies. Totes les lesbianes i tots els homes heterosexuals li agraïm que hagi optat per aquesta opció en comptes de sexe gai. De fet, ja començo a entendre perquè es tan venut aquest Murakami…
Més endavant arriba la fantasia, però no pas fantasia a l’estil de dracs o zombis congelats; es una fantasia d’aquesta japonesa així estranya i minimalista, que afecta a la trama (només faltaria!), però tampoc es res espectacular. En el fons que coi fa la Little People? Entre res i poca cosa.
1Q84 té un altre problema i es la seva mida. Entre els 3 volums son més de 1200 pàgines d’una història que avança molt lentament. Es podria haver condensat en 400 pàgines i s’hagués fet més o menys el fet. D’acord, no haguessis aprofundit tant amb la història dels personatges i per tan no els haguessis conegut tan a fons, però tampoc ens haguessin perdut cap història extraordinària. El que vull dir es que es fa lent, costa molt que la història avanci. Si que passen coses, però tampoc n’hi ha per tant… A sobre, a mesura que vas llegint, et dones compte que arribes al final, ja queden poques pàgines i sembla que l’autor no tindrà temps de construir un bon final. I resulta que el final es segons el meu parer poca cosa, la veritat pensava que passaria alguna cosa, però no…
Per cert, algú s’ha fixat últimament en la lluna? Hi trobeu quelcom diferent? Perquè ho pregunto? Per res, per res, coses meves…
—¿Dónde has disparado esa cosa?
—Pues, la historia es larga. Un buen día, tras tocar el arpa a orillas de un manantial, se me apareció un duendecillo de la nada, me entregó una Beretta del modelo noventa y dos y me dijo que por qué no intentaba disparar, como prueba, a un conejo blanco que por ahí pasaba. —No, en serio. Tamaru frunció un poco los labios.
—Yo siempre hablo en serio
Por eso decidió ir más allá todavía en su hipótesis: «No soy yo la que está enloqueciendo, es el mundo». Sí, eso era.
– Así que te recomiendo que te abroches bien abrochado el cinturón de seguridad.
– Señor Komatsu, cuando se viaja en un avión que se va a estrellar el cinturón no sirve para nada.
– Pero consuela.
De una tapia colgaba un eslogan de la policía: CONDUCCIÓN BAJO LOS EFECTOS DEL ALCOHOL: VÍA ÚNICA HACIA LA DESTRUCCIÓN DE LA VIDA (¿existiría un puesto en la policía encargado de inventar eslóganes?)
En cualquier caso, necesitaba afeitarse. Hubiera cambiado el mundo o no, nadie lo iba a afeitar por él. No le quedaba más remedio que afeitarse con sus propias manos.
Como había predicho el taxista, en la Ruta 3 de la autopista metropolitana en dirección a Tokio había un atasco increíble. La congestión empezaba ya apenas cien metros después de entrar. Era algo alucinante, digno de aparecer en un muestrario de atascos.
El primer puesto en el ranking lo ocupaba ahora el libro de dietas Cómo adelgazar comiendo todo lo que se quiera y cuanto se quiera. Un título fascinante. Probablemente se vendería bien aunque en su interior estuviese en blanco.
—Kumi Adachi —probó a decir Tengo—. No está mal. Compacto y sin adornos superfluos.
—¡Vaya! —dijo Kumi Adachi—. Dicho así, parece que estés hablando de un Honda Civic.
—Era un piropo.
—Ya lo sé. Además, consumo poco…
Dios carecía de forma, pero al mismo tiempo podía adoptar cualquier forma. Se lo imaginó como un Mercedes-Benz Coupé de líneas aerodinámicas.
Que Tengo recordara, nunca había visto a Komatsu estrenar ropa. Quizá, para gastarla, dormía vestido con la ropa nueva, rodaba con ella por el suelo o hacía cosas por el estilo. O puede que la lavase a mano varias veces y luego la dejase secar a la sombra. Sólo cuando conseguía el aspecto raído y descolorido que deseaba, se la ponía y salía a la calle.
Nota:5/10
PD: Fer coincidir el post amb el cas típic 1984 hagués sigut massa, acontenteu-vos doncs que coincideixi amb el 1784
Pons's blog 