Cas típic 1784: noi li agrada noia, noi li agrada 1Q84

Posted: 2013-12-05 in Llibres

pm_1q84

1Q84 – Haruki Murakami

Parlaré com si fos un expert en Murakami tot i només haver llegit anteriorment Tòquio Blues, però soc tan crack que em cal poca experiència per fer-me expert en qualsevol cosa… En Murakami ens torna a presentar uns protagonistes asocials i excèntrics, que es com els occidentals els imaginem a tots els japonesos, i sospito que la realitat tampoc estarà tan allunyada dels tòpics… Per una banda tenim un professor de matemàtiques que li agrada escriure, però tot i posar-hi ganes i tenir experiència li falta talent, per això reescriu un llibre d’una adolescent que no te experiència ni sap escriure però té bones idees. Per altra banda tenim una assassina en sèrie. Suposo que no cal aclarir quina de les dos parts del argument del llibre em va cridar més l’atenció quan em vaig llegir la sinopsis. El llibre intercala un capítol de l’un amb un capítol de l’altre. Es a dir, que per saber què fa l’assassina primer t’has d’empassar un capítol del escriptor, ve a ser com quan llegeixes cançó de gel i foc que per llegir un capítol guai d’en Tyrion abans t’has d’empassar un capítol del insulsos de Dorne. Els capítols de l’assassina hi ha de tot, hi ha mort, hi ha sexe, fins hi tot hi ha una mica de sexe lèsbic adolescent! En canvi en la del Tengo (així es diu l’home), només hi ha discussions sobre el llibre entre ell i l’editor que truca a deshora, ja hem direu vosaltres què us sembla més suggerent…
En Murakami, com ja ens té acostumats, li encanta descriure, no pas el paisatge, això es propi d’altres autors més avorrits, sinó que li agrada descriure el comportament dels personatges, el què pensen, el què senten, i tot això sense recorre al “i va fer tal cosa perquè era un tarat excèntric de collons”, que seria el més senzill en el cas d’haver de tractar amb els personatges d’aquest llibre.
A veure, els protagonistes no es que siguin super raros. De fet, el noi es més normal, el problema que va tenir es que tenia un pare obsessionat amb la seva feina i els caps de setmana involucrava el fill i això crea una mica de trauma. També té uns atacs de nostàlgia amb la seva mare molt estranys. Però a part d’això no té res que sigui especialment estrany.
La noia també té doble trauma. Per una banda, de petita tenia una mare testimoni de Jehovà que l’obligava a anar casa per casa a tocar els nassos. De més gran, la seva única i millor amiga té un marit malparit (rodolí!) i altres coses que no puc explicar per no destripar part de l’argument.
En el tercer volum apareix un altre personatge el qual m’importa menys que qualsevol dels altres dos, què l’únic que serveix es per conèixer més els protagonistes, i llavors no tens capítols intercalats dels dos sinó dels tres, però el temps entre els personatges no està ben coordinat del tot, però l’autor tampoc sembla que es preocupi molt en ordenar els esdeveniments, de fet, tampoc es tan important, de fet, no hi ha gran cosa important en el llibre…
Per cert, es tot un detall per part de l’autor posar sexe entre noies. Totes les lesbianes i tots els homes heterosexuals li agraïm que hagi optat per aquesta opció en comptes de sexe gai. De fet, ja començo a entendre perquè es tan venut aquest Murakami…
Més endavant arriba la fantasia, però no pas fantasia a l’estil de dracs o zombis congelats; es una fantasia d’aquesta japonesa així estranya i minimalista, que afecta a la trama (només faltaria!), però tampoc es res espectacular. En el fons que coi fa la Little People? Entre res i poca cosa.
1Q84 té un altre problema i es la seva mida. Entre els 3 volums son més de 1200 pàgines d’una història que avança molt lentament. Es podria haver condensat en 400 pàgines i s’hagués fet més o menys el fet. D’acord, no haguessis aprofundit tant amb la història dels personatges i per tan no els haguessis conegut tan a fons, però tampoc ens haguessin perdut cap història extraordinària. El que vull dir es que es fa lent, costa molt que la història avanci. Si que passen coses, però tampoc n’hi ha per tant… A sobre, a mesura que vas llegint, et dones compte que arribes al final, ja queden poques pàgines i sembla que l’autor no tindrà temps de construir un bon final. I resulta que el final es segons el meu parer poca cosa, la veritat pensava que passaria alguna cosa, però no…
Per cert, algú s’ha fixat últimament en la lluna? Hi trobeu quelcom diferent? Perquè ho pregunto? Per res, per res, coses meves…

—¿Dónde has disparado esa cosa?
—Pues, la historia es larga. Un buen día, tras tocar el arpa a orillas de un manantial, se me apareció un duendecillo de la nada, me entregó una Beretta del modelo noventa y dos y me dijo que por qué no intentaba disparar, como prueba, a un conejo blanco que por ahí pasaba. —No, en serio. Tamaru frunció un poco los labios.
—Yo siempre hablo en serio

Por eso decidió ir más allá todavía en su hipótesis: «No soy yo la que está enloqueciendo, es el mundo». Sí, eso era.

– Así que te recomiendo que te abroches bien abrochado el cinturón de seguridad.
– Señor Komatsu, cuando se viaja en un avión que se va a estrellar el cinturón no sirve para nada.
– Pero consuela.

De una tapia colgaba un eslogan de la policía: CONDUCCIÓN BAJO LOS EFECTOS DEL ALCOHOL: VÍA ÚNICA HACIA LA DESTRUCCIÓN DE LA VIDA (¿existiría un puesto en la policía encargado de inventar eslóganes?)

En cualquier caso, necesitaba afeitarse. Hubiera cambiado el mundo o no, nadie lo iba a afeitar por él. No le quedaba más remedio que afeitarse con sus propias manos.

Como había predicho el taxista, en la Ruta 3 de la autopista metropolitana en dirección a Tokio había un atasco increíble. La congestión empezaba ya apenas cien metros después de entrar. Era algo alucinante, digno de aparecer en un muestrario de atascos.

El primer puesto en el ranking lo ocupaba ahora el libro de dietas Cómo adelgazar comiendo todo lo que se quiera y cuanto se quiera. Un título fascinante. Probablemente se vendería bien aunque en su interior estuviese en blanco.

—Kumi Adachi —probó a decir Tengo—. No está mal. Compacto y sin adornos superfluos.
—¡Vaya! —dijo Kumi Adachi—. Dicho así, parece que estés hablando de un Honda Civic.
—Era un piropo.
—Ya lo sé. Además, consumo poco…

Dios carecía de forma, pero al mismo tiempo podía adoptar cualquier forma. Se lo imaginó como un Mercedes-Benz Coupé de líneas aerodinámicas.

Que Tengo recordara, nunca había visto a Komatsu estrenar ropa. Quizá, para gastarla, dormía vestido con la ropa nueva, rodaba con ella por el suelo o hacía cosas por el estilo. O puede que la lavase a mano varias veces y luego la dejase secar a la sombra. Sólo cuando conseguía el aspecto raído y descolorido que deseaba, se la ponía y salía a la calle.

Nota:5/10

PD: Fer coincidir el post amb el cas típic 1984 hagués sigut massa, acontenteu-vos doncs que coincideixi amb el 1784

Anuncis
Comentaris
  1. Gemma Sara ha dit:

    El tinc a casa, però 1.200 pàgines em fan por, últimament el poc que llegeixo ho faig d’una tirada, l’últim una biografia de Sade que potser t’agradaria ;)) Potser quan em jubili…

  2. XeXu ha dit:

    Acabes de descobrir que Murakami no és un autor per tu, ja tens molt temps guanyat! T’estalviaràs llegir molts llibres. Descrius l’estil de l’autor força acuradament per ser que no t’agrada, i és que sempre és així, lent, minimalista i amb uns personatges estrafolaris i poc actius. Però si t’agrada, t’agrada molt i no et decep mai. 1Q84 és una de les seves millors obres, jo sempre recomano llegir-ne algun altra abans de drogues dures com aquest, però ja que has tirat pel dret, ja saps que no cal que t’hi esforcis més.

    Reconeixeré que el tercer llibre seria una mica innecessari, però bé, completa la història. I pel que fa al final, és ben normal per aquest autor, si esperes trobar un gran gir final, una revelació espectacular, no la trobaràs mai. Els llibres acaben igual que han estat durant tota l’estona. Ja saps que a mi sí que m’agrada molt, però sempre us dic que si ho heu intentat i no us entra, no cal que ho proveu més. Jo li vaig posar 5@, i això passa molt poques vegades…

    • ahse ha dit:

      A veure, i a tu per què suposes que t’entra? Què creus que hi trobes? Què creus que no hi trobes? Quina ressenya en 5 paraules faries d’aquest llibre?

    • Pons ha dit:

      De fet, el que em sorpren es que Tòquio Blues m’agrades més o menys. No entenc realment perquè em va agradar, no sabria argumentar-ho. Està clar que no tornaré a llegir Murakami.

  3. McAbeu ha dit:

    L’he llegit fa poc, va ser el meu primer Murakami i he de dir que em va agradar molt. He d’admetre que em va enganxar l’estil Murakami i aquella barreja realitat-ficció tan surrealista de vegades, una fantasia que (justament per no ser de zombis congelats o de dracs) te la creus perquè no acaba de deixar el món real malgrat passen coses impossibles.
    Com diu en XEXU, potser has descobert que en Murakami no és un autor per a tu i, citant al pare d’en Tengo podríem dir que “Si t’ho he d’explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendràs”. Tampoc passa res però, hi ha moltes coses més per llegir i no cal perdre el temps amb les que no ens acaben d’agradar.

    • Pons ha dit:

      A veure, tampoc m’ha desagradat tan. La història tot i no passar res enganxa una mica. Per això té un aprovat just i no pas un suspés. Però està clar que res més de Murakami per mi, com a mínim en aquesta reencarnació…

  4. carmerosanas ha dit:

    A mi no me’n sobrava ni una de pàgina… m’ho vaig passar genial!

    Per cert, ahir no hi avia lluna, vora casa meva, no seràs pas tu… que l’ha acaparada i en tens dues?

  5. ahse ha dit:

    Trobo molt fort que hagis llegit aquest llibre abans que jo. El vaig comprar ja fa 2 anys o més, i mira que encara no n’he trobat el temps per començar a llegir-lo. D’entrada, ni el títol ni la curta presentació que hi ha a la tapa no m’atreuen gaire, aquesta última en diu:

    “The year is 1Q84,
    This is the real world,
    there is no doubt about that.

    But in this world, there are
    two moons in the sky.

    In this world, the fates of two people,
    Tengo and Aomame, are closely intertwined.
    They are each, in their own way,
    doing something very dangerous.
    And in this world, there seems
    no way to save them both.

    Something extraordinary is starting.”

    Sona tot molt interessant, no? Dues persones fent cadascú una cosa molt perillosa a un món amb dues llunes i jugant-se la vida d’alguna manera interdepenent, què més en podria demanar un d’un bon llibre? Que hi hagi també una explicació dels neurotransmissors posats en marxa en el cos de cada personatge per a cada situació, amb gràfics explicant la seva variació en el temps i les conseqüencies per al món interior de cadascun i com afectarà això la possibilitat de manifestar-se a l’entorn real de cadascun? Suposo que no… O potser sí, no? Deu ser per això que dono prioritat als llibres de l’Oliver Sacks i pareguts i el Murakami aquest encara es queda en espera.

    Realment, fins i tot per als bons llibres tinc molt poc temps…

    • Pons ha dit:

      Tenim gustos força diferents, a tu potser t’agrada. Quant tinguis temps el llegeixes i ja em diràs el què

      • ahse ha dit:

        Quant té a veure amb quantitat. És més, si vols abreujar “quantitat” pots escriure “quant.”, “quant” o fins i tot “Quant” ja que prefereixes el Java… :-D

    • Gemma Sara ha dit:

      A mi també m’agrada molt Oliver Sacks, encara que de principi a fi només n’he llegit 2 (normal en mi), “Un antropòleg a Mart” és un dels meus llibres preferits de tots els temps, però vaja, “Tòquio blues” també em va agradar!

  6. Sílvia ha dit:

    No he llegit cap llibre seu, he estat a punt d’agafar-lo a la biblio molts cops però sempre m’he fet enrere. Em fa com una mandra inexplicable. Després de llegir la teva ressenya, crec que això va en augment…

    • ahse ha dit:

      Torna a llegir el post! Jo després de llegir la ressenya del Pons he començat a pensar que deu ser un bon llibre i que algun dia li hauré de pujar la prioritat a la cua d’espera.

  7. joana ha dit:

    A mi també!

  8. Josep ha dit:

    Sou una secta, ja ho sabeu, oi?

  9. rits ha dit:

    Avui m’he mirat la lluna i l’he trobat ben bonica. Vermellosa, però diria que ja ho té això a l’hivern. Quan estigui plena serà un vermellós radiant. I tenia Venus!

    Ah, el llibre…? és que jo ni m’he llegit Tòquio Blues.. i havia de caure aquesta tardor, xò encara espera que algun dia em decideixi…

  10. ricard ha dit:

    Jo he llegit diversos llibres de Murakami i aquest és el que menys m’ha agradat. També és el més llarg i això no hi juga a favor. El teu resum és molt encertat. En fi, te’n recomano un de curtet i molt millor: “El meu amor Sputnik”. També hi ha lesbianes.

    • Pons ha dit:

      Es temptador això de lesbianes, però de moment estaré un temps sense llegir res d’en Murakami. Concretament uns 50 anys com a mínim.

  11. ignasioliveras ha dit:

    Sóc un enamorat de Murakami. Fins i tot els seus llibres més foscs m’han acabat atrapant. 1Q84 no em va decebre gens ni se’m va fer pesat però també és cert que anava ben predisposat. Murakami relata d’una forma molt particular, a la japonesa, però la definició dels personatges, per estrambòtics que semblin, tenen molta força i acaben fent-se molt reals i atractius. Em sembla que a tu t’agrada el món de la fantasia i Murakami és expert en bellugar-se entre dues llunes, oi? entre un món real i un imaginari, de somnis, d’una altra dimensió,… ho fa en pràcticament totes les seves obres. Aquesta any passat em vaig llegir “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món”… em va costar molt entrar-hi però quan el vaig acabar em va fer pena i en volia més. A mi em genera addicció. Vaig utilitzar una de les seves idees per una entrada al meu bloc que servia per tancar una llarga estada africana (http://acontratorrent.blogspot.com.es/2013/06/hora-de-recuperar-lombra_1.html). Quan penso en un llibre de Murakami per recomanar, però, em quedo amb “Kafka a la platja”. Per mi és potser la seva millor novel·la. L’he regalada quatre vegades. (T’he de confessar que no he rebut cap feed-back, així que potser estan a les escombraries i jo sóc un friki). ;-)

Comenta que es gratuït, de moment...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s