Em volia esperar a acabar la primera temporada per fer un post sobre el The West Wing, però la temptació ha estat tan forta que havent vist només la meitat de la temporada no me pogut estar.
El ala Oeste de la casa blanca. O pels experts, simplement El ala oest, o pels que ho prefereixen en versió original The West Wing. El cas es que es una sèrie de culte comparable a qualsevol sèrie mítica que tingueu em ment, o vist el vostre coneixement en series segurament més i tot. Hauré de donar exemples comparables: The Wire, The Sopranos, Breaking Bad. Ja estem situats en el nivell? Però una cosa es la fama que té i l’altra si realment es mereix la fama o no. De moment només he vist la meitat primera temporada, per tan no puc opinar amb totes les de la llei, però amb els primers 12 capítols ja tinc una opinió personal formada. De fet, des del capítol pilot ja veus que els diàlegs estan ben pensats, de fet massa i tot, comparant-los amb els polítics reals veus que les converses son massa brillants per ser reals, però bé, molen. T’imagines que el president fos un crack com el Martin Sheen? No… no es possible, es clarament ficció aquesta sèrie.
La trama es un no parar de diàlegs aguts, converses a moltes bandes, línies de text disparades sense treva, etc. Per tan, es possible que al principi t’agafi una mica de sorpresa si no estàs atent i t’acabis perdent. Al principi et presenten tots els personatges de cop i no queda clar quin càrrec ocupa cada un, però si la sèrie t’interessa aviat els hi agafes estima a tots, o a gairebé tots… no, no, era per fer la broma, menys al idiota del vicepresident, els altres cauen bé.
Tinc la sort que encara hem queda per gaudir durant 6 temporades i mitja més! Espero que mantingui el nivell de la primera meitat de la primera temporada. A més a més son temporades de les d’abans, amb 22 capítols no pas de 13 capítols com solen fer últimament les sèries, com si fos molta feina pels guionistes pensar en 22 capítols a l’any. Mandrosos!
Una altra de les coses bones de la sèrie es que no hi ha estúpides escalades de situacions cada vegada més extraordinàries com passa en moltes. Per exemple, es lo típic que en la primera temporada els terroristes volen carregar-se al alcalde, a la segona temporada al director del FBI i a la tercera al president dels EEUU. En canvi aquí no, després del primer moment ja tractes amb el president, ja no hi ha res més important.
Tots els personatges i tot els problemes son ficticis es clar, però son totalment versemblants, com a mínim a mi m’ho semblen, si coneixeu algun president o expresident dels EEUU sempre li podeu preguntar si la realitat es tal com la pinten a la sèrie.
Fa gràcia, la confiança que tenen els treballadors de la casa blanca amb el president, el que per tu seria el teu jefe directe, per ells es el president dels EEUU i al tractar-lo dia a dia no es més que un company de feina més. I més quan el president té aquest bon rotllo, es a dir que es un catxondo quan pot ser-ho, però quan no es tio responsable que intenta resoldre les crisis però que no té cap problema en confiar plenament amb els seus ajudants per resoldre les situacions quan sap que son més capaços d’arreglar un tema que no pas ell mateix. Això no treu que tingui aquell toc de malparit que es guai, i siguin quarts de dues de la matinada i li vingui de gust parlar sobre Parcs Nacionals amb un ajudant seu que no li pot dir que calli que se’n vagi a dormir. Per mi es el millor personatge de la primera temporada. Us imagineu tenir un president així? Encara que no sigui un president, us imagineu que el vostre cap sigui així? Perquè la realitat no es tan genial com en la ment del guionista Aaron Sorkin?
Tot i que el meu personatge preferit sigui el president, ell no es pas el protagonista de la sèrie, es un protagonisme correctament balancejat entre ell i tots els seus secretaris i ajudants. I com que el més tonto de tots ells té dos carreres i tres masters de Hardvard tenen uns diàlegs els uns amb els altres molt ocurrents, que no vol dir snobs, això es The West Wing no pas Frasier.
Per enganxar-vos no fa falta molt, en el segon capítol mateix ja tenim una autèntica crisis presidencial amb totes les de la llei. Imagineu què pot passar durant la resta de la temporada!
Hay dos cosas en el mundo que nadie debería ver como se hacen: las leyes y las salchichas
– Por cierto, a donde vas?
– Yo te estaba siguiendo
– Yo te estaba siguiendo a ti
– No le contaremos eso a nadie
– Me gustaria que la casa blanca prestase más atención a los ovnis
– Ehm… les prestamos alguna atención?
– La verdad es que no.
– Menos mal, porqué ya tenemos suficiente con la primera dama y su tabla de la Ouija.
– Estaba pensando como un tio así fué capaz de ganar unas elecciones, y luego he caido que las amañamos nosotros.
– O sea que he organizado un funeral de estado sin enterarme.
– Si, señor.
– ¿He hecho alguna cosa más sin saberlo? ¿Todavía estamos en la OTAN?
– Si señor.
– Me alegro.
Pons's blog 
Amb tants coneixements no entenc com és que encara treballes de programador i no pas de guionista. Segur que fent scripts per a les series guanyaries molt més, no? Potser ja és hora per fer un canvi…
Hi ha caps de feina que són guay, també, però no són de nacionalitat espanyola. :-P
Això de ser guionista pot ser complicat, per això de treballar en equip
No em diguis! Com a programador ho vas fent tot tu solet o què? No trobes que és massa feina? Com ho aguantes?!?
Per una vegada, anem igual, més o menys. Estic a punt d’acabar la primera temporada, ara mateix no sé com deus anar tu, perquè suposo que el post fa un temps que el vas escriure. No només anem igual sinó que pensem igual, i això sí que és notícia. La sèrie enganxa i els personatges estan molt i molt bé, els diàlegs són espectaculars, no els sé definir, però són dels que m’agraden, cada resposta sembla anar tres passos endavant de la pregunta. Tots són uns cracks, súper compromesos, i sempre saben què cal fer per solucionar els problemes, tot i que de vegades flipen molt de com funcionen les coses en la realitat, des de la seva posició d’absoluta noblesa. Naturalment, ells són els bons, o com a mínim les seves postures són de les que a nosaltres ens semblen lògiques, però a saber a EUA com pensa la majoria.
El president és la llet, realment no crec que hi hagi cap polític real que sigui tan intel·ligent. Espanta una mica que sovint tot es resol per matemàtiques, i tot el tràfic d’influències que descriu, però et fa pensar que és molt versemblant i que les coses funcionen així. I sobre la confiança que es tenen entre tots, jo em faig creus de les secretàries, com parlen als seus caps, no sé si això és del tot real, perquè gent amb aquesta posició ha de tenir els fums pujats i no crec que permetin als subordinats tractar-los així. La que més em sorprèn és la Donna, secretària d’en Josh, una mica excessiva, no? Però els seus diàlegs fan gràcia.
No et sabria dir quins personatges prefereixo, a banda del president, però un que m’està conquistant és en Sam, que de vegades es fa el tontet, però quan es posa seriós és el més espavilat i el més decidit de tots. Crec que els perfils estan força ben definits, encara que siguin irreals. Potser em quedaria amb en Leo, per l’autoritat que desprèn, tot i l’aparença bonomiosa, i la confiança que té amb el president és increïble.
El post l’he anat escrivint en varis dies, per això té aquesta pinta d’estar fet a pedaços. Vaig pel capítol 17.
Jo fins hi tot m’ho crec que pugui haver-hi aquesta confiança. Pensa que aquesta gent tan política solen portar molts anys de carrera conjunta i com a mínim aquests americans d’alt nivell com aquests treballen un munt d’hores i per tan es fàcil que amb el cansament t’acabis relaxant i comparteixis situacions més informals amb els companys. A més, pensa que son els demòcrates, els republicans si que deuen tenir més fums :P
De moment encara no he vist suficient per fer una llista seriosa de les meves preferències de tots els personatges, però tot arribarà.
Pensa que la gent dels estats units, sobre tot els que tenen pasta i no parlen habitualment espanyol, viu a un altre univers on les lleis de la gravetat tenen una pinta diferent a les del teu. Pensa que per a ells és normal fins i tot veure programes TV com aquest:
Pensa també que els cucs no poden tenir idees clares sobre les botes que els estan aixafant.
Per variar no tinc ni idea de quina sèrie parles però tinc la sort de tenir una “jefa” bastant enrotllada.
t’asseguro que no tan enrotllada com en Jed Bartlet ;)
[…] he acabat la primera temporada de l’Ala oest de la casa blanca. Haig de reconèixer, que un cop passada la novetat inicial, la sèrie baixa una […]
[…] temporada de l’ala oest vista! Va, intentaré fer un post sense […]