Arxivar per Desembre, 2013

Es curiós, per què fa temps que vaig començar a mirar Dexter, però fins al dia d’avui no havia pensat en dedicar-li un altre postDesídia. Vaig veure aquesta paraula en algun lloc i em va agradar, i tenia ganes de fer-la servir.
Tothom sap de què va Dexter, no? Es un psicòpata que té la necessitat de matar gent. Però com que es bona persona aprofita per saciar els seus instints per matar només als culpables que s’escapen de la justícia. Està bé, per què et pots identificar perfectament amb el protagonista; qui no s’ha identificat mai amb un assassí que experimenta plaer matant a la gent?consider-myself-decent-moral-dexter-ecard-someecards M’agrada Dexter per què es una persona metòdica que s’ha fet un codi de conducta molt estricte per tal de no deixar cap mena de prova. Es una persona freda, crua, sense sentiments, sense remordiments. No entenc com no em van agafar en el casting… En fi, si sou dels que gaudiu assassinant a la gent no us podeu perdre aquesta sèrie. I bé, i si sou “dels altres” suposo que també us agradarà.
Fins aquí es el que serien les 4 primeres temporades de la sèrie. Després venen les temporades dolentes, també conegudes com temporades: 5, 6 i 7. Bé, la tercera tampoc es una gran temporada, però com que la quarta es de les millors se li perdona. Tot va començar a anar malament quan en Dexter comença a demostrar sentiments, i això va ser en la cinquena, a la que converteixen el psicòpata en persona normal amb sentiments, la sèrie perd la gràcia.
Finalment arriba la vuitena i última temporada. A partir d’aquí es quan en el post comencen els espoilers de la última temporada. La principal característica d’aquesta vuitena temporada es que la germana està desquiciada i fica la pota en un capítol si i en l’altre dos cops, es un desastre total, i el pitjor de tot es que el Dexter no solament la suporta sinó que se l’estima. Però el pitjor de tot no es la germana, que en part fa gràcia per les seves paraulotes, sinó una doctora pesada i avorrida que apareix de cop i volta i perquè sí. De fet, els guionistes comencen a omplir la temporada amb tot de personatges que apareixen del no res, es a dir, a la última temporada es recuperen tots els personatges possibles i per haver que han anat passant per la série, de fet, m’ha estranyat que ja posats no ressucitessin algun mort i tot… i comencen a omplir d’acció cada capítol encara que no tingui cap sentit per la trama, com si l’important sigués matar algú per què si. Les decisions sense sentit son normals, un exemple: Haig de passar desapercebuda perquè tothom em busca, què faré? Ja ho se! Com que tinc un cos espectacular em posaré un vestit rosa xiclet el qual mostri més carn de la que tapa, gran idea! A part hi ha personatges nous com ara la filla d’en Masuka que no aporta res, ni tan sols fa gràcia, que es el que hauria de fer en Masuka, de fet, ni es molesten en explicar com acaba la relació pare filla.
Sigui com sigui, quant arribes als últims capítols et quedes enganxat no pas perquè la última temporada sigui bona, sinóperquè tens moltes ganes de saber com acabarà tot. I veure el capítol penúltim implica que has de veure el últim sigui com sigui i tancar el cicle Dexter. Finalment, veus el últim capítol i dius què acabo de veure?! Primer de tot, la mort del dolent. D’acord que aquest últim dolent tenia carisma zero, però calia que tingués aquesta mort de merda? Però el pitjor de tot no es això, el pitjor es que el final no té cap ni peus! No havia d’acabar així! Amb lo que havia sigut Dexter i fan un final dur però sense cap sentit, vergonya aliena. Es un final fet per deixar impacte, però té la pega de que no té cap lògica, quin desastre de guionistes!
Per cert, encara que no ho sembli estic recomanant la série, recordeu que està a la posició 16 de la meva llista.

5,4,3,2,1 anuncis!

Línies aèries de Nova Zelanda

Gats amb polzes

Campanya per defensar les places de parking per minusvàlids

Accidents d’inversió, podria passar…

Bic: Curling humà

Em volia esperar a acabar la primera temporada per fer un post sobre el The West Wing, però la temptació ha estat tan forta que havent vist només la meitat de la temporada no me pogut estar.
El ala Oeste de la casa blanca. O pels experts, simplement El ala oest, o pels que ho prefereixen en versió original The West Wing. El cas es que es una sèrie de culte comparable a qualsevol sèrie mítica que tingueu em ment, o vist el vostre coneixement en series segurament més i tot. Hauré de donar exemples comparables: The Wire, The Sopranos, Breaking Bad. Ja estem situats en el nivell? Però una cosa es la fama que té i l’altra si realment es mereix la fama o no. De moment només he vist la meitat primera temporada, per tan no puc opinar amb totes les de la llei, però amb els primers 12 capítols ja tinc una opinió personal formada. De fet, des del capítol pilot ja veus que els diàlegs estan ben pensats, de fet massa i tot, comparant-los amb els polítics reals veus que les converses son massa brillants per ser reals, però bé, molen. T’imagines que el president fos un crack com el Martin Sheen? No… no es possible, es clarament ficció aquesta sèrie.
La trama es un no parar de diàlegs aguts, converses a moltes bandes, línies de text disparades sense treva, etc. Per tan, es possible que al principi t’agafi una mica de sorpresa si no estàs atent i t’acabis perdent. Al principi et presenten tots els personatges de cop i no queda clar quin càrrec ocupa cada un, però si la sèrie t’interessa aviat els hi agafes estima a tots, o a gairebé tots… no, no, era per fer la broma, menys al idiota del vicepresident, els altres cauen bé.
TheWestWing
Tinc la sort que encara hem queda per gaudir durant 6 temporades i mitja més! Espero que mantingui el nivell de la primera meitat de la primera temporada. A més a més son temporades de les d’abans, amb 22 capítols no pas de 13 capítols com solen fer últimament les sèries, com si fos molta feina pels guionistes pensar en 22 capítols a l’any. Mandrosos!
Una altra de les coses bones de la sèrie es que no hi ha estúpides escalades de situacions cada vegada més extraordinàries com passa en moltes. Per exemple, es lo típic que en la primera temporada els terroristes volen carregar-se al alcalde, a la segona temporada al director del FBI i a la tercera al president dels EEUU. En canvi aquí no, després del primer moment ja tractes amb el president, ja no hi ha res més important.
Tots els personatges i tot els problemes son ficticis es clar, però son totalment versemblants, com a mínim a mi m’ho semblen, si coneixeu algun president o expresident dels EEUU sempre li podeu preguntar si la realitat es tal com la pinten a la sèrie.
Fa gràcia, la confiança que tenen els treballadors de la casa blanca amb el president, el que per tu seria el teu jefe directe, per ells es el president dels EEUU i al tractar-lo dia a dia no es més que un company de feina més. I més quan el president té aquest bon rotllo, es a dir que es un catxondo quan pot ser-ho, però quan no es tio responsable que intenta resoldre les crisis però que no té cap problema en confiar plenament amb els seus ajudants per resoldre les situacions quan sap que son més capaços d’arreglar un tema que no pas ell mateix. Això no treu que tingui aquell toc de malparit que es guai, i siguin quarts de dues de la matinada i li vingui de gust parlar sobre Parcs Nacionals amb un ajudant seu que no li pot dir que calli que se’n vagi a dormir. Per mi es el millor personatge de la primera temporada. Us imagineu tenir un president així? Encara que no sigui un president, us imagineu que el vostre cap sigui així? Perquè la realitat no es tan genial com en la ment del guionista Aaron Sorkin?
Tot i que el meu personatge preferit sigui el president, ell no es pas el protagonista de la sèrie, es un protagonisme correctament balancejat entre ell i tots els seus secretaris i ajudants. I com que el més tonto de tots ells té dos carreres i tres masters de Hardvard tenen uns diàlegs els uns amb els altres molt ocurrents, que no vol dir snobs, això es The West Wing no pas Frasier.
Per enganxar-vos no fa falta molt, en el segon capítol mateix ja tenim una autèntica crisis presidencial amb totes les de la llei. Imagineu què pot passar durant la resta de la temporada!

Hay dos cosas en el mundo que nadie debería ver como se hacen: las leyes y las salchichas

– Por cierto, a donde vas?
– Yo te estaba siguiendo
– Yo te estaba siguiendo a ti
– No le contaremos eso a nadie

– Me gustaria que la casa blanca prestase más atención a los ovnis
– Ehm… les prestamos alguna atención?
– La verdad es que no.
– Menos mal, porqué ya tenemos suficiente con la primera dama y su tabla de la Ouija.

– Estaba pensando como un tio así fué capaz de ganar unas elecciones, y luego he caido que las amañamos nosotros.

– O sea que he organizado un funeral de estado sin enterarme.
– Si, señor.
– ¿He hecho alguna cosa más sin saberlo? ¿Todavía estamos en la OTAN?
– Si señor.
– Me alegro.

I quin millor dia que el dia de la constitució per fer un post sobre política?

Amb el teu vot ajudes a que ens…
CR_419135_vota

A Alemanya aprenen els colors amb la Merkel
CR_694807_gama_cromatica

Els habitants de la petita ciutat nord-americana de Sharon, a Wisconsin, van triar a un gat com a alcalde
f8e151d609f3c8b8082b55d0de815cd9_article

Els del PP balear si que saben parlar clar.

Catalunya vol una merda punxada en un pal

Per acabar una entrevista amb Patxi Lopez de Mi mesa cojea. Es de fa 4 anys, però a mi m’ha fet gràcia ara que voleu que us digui…

JOSE: Señor López, muchas gracias por recibirme en estos últimos días de campaña.
PATXI: No, ey, me encanta charlar con bloggers, porque soy un tío moderno y simpaticón, ¿sabes?
J: Las encuestas dan un empate técnico entre ustedes, los socialistas vascos, y el PNV. ¿Qué tiene que decir a quienes afirman que no está usted preparado para ser Lehendakari?
P: Por supuesto que lo estoy. Vale que no tengo una licenciatura, vale que nunca he trabajado en nada, que no tengo experiencia y que no sé euskera, pero tengo lo más importante, siguiente pregunta.
J: ¿Y qué es lo más importante?
P: He dicho siguiente pregunta.
J: ¿Qué tiene que decir sobre los informes de Amnistía Internacional que apuntan a que la ley de partidos puede constituir una violación de los derechos humanos?
P: Creo que no me ha entendido, me refería a la siguiente pregunta después de ésa.
J: Oiga, ¿me va a responder a algo?
P: Veo por dónde va, pero antes de que me acuse de que sólo digo lo que me dejan decir desde Madrid, le diré que eso es mentira, porque acabo de hablar con Zapatero y me ha dado permiso para hablar de cualquier cosa. ¡Ja! Creía que me iba a pillar, ¿eh?
J: Eh… Hablemos de la crisis. ¿Podría explicar su política económica?
P: Claro que sí: esperanza y cambio.
J: ¿Podría concretar un poco más?
P: No.
J: ¿No?
P: No, y le diré por qué. Porque la concreción está sobrevalorada. Mire el amor. El amor no es concreto y, sin embargo, es bonitísimo. ¿O no es bonitísimo? Lo es. Los políticos tenemos que quitarnos ya ese lastre de la concreción y demostrar a los votantes que lo abstracto puede cambiar el mundo. La guerra es concreta y fíjese la de gente que muere. Necesitamos un cambio. Y esperanza. Y luz.
J: ¿Qué le dice a quienes le acusan de tener un discurso vacío?
P: Que el vacío es inmenso porque en él todo cabe.
J: Con todos los respetos, esa respuesta es vacía.
P: Lo importante no son las respuestas, sino hacerse las preguntas adecuadas.
J: Eso también es vacío.
P: La esperanza no puede ser vacía.
J: ¿Puede parar, por favor?
P: En el cambio está la esperanza.
J: ¡Pare!
P: Perdón. Es que a veces me embarga la ilusión por el cambio y… me pierdo. Pero es que tenemos que devolver la ilusión a la gente, debemos volver a creer en las oportunidades. ¡Tenemos que resucitar el sueño americano, maldita sea!
J: Pero, señor López, vivimos en Euskadi.
P: Euskadi, Minnesota, sitios, nombres, son barreras mentales, son conceptos viejos. Lo importante en el siglo XXI es que todo el mundo tenga las mismas oportunidades de hacer realidad sus sueños, desde el niño más pijo de Getxo hasta la niña de Otxarkoaga que la chupa por 5 euros y se lo traga por 10.
J: Entiendo, pero…
P: Euskadi no es sólo cortar troncos y volar furgonetas. Euskadi también es ese moro que te da una puñalada para robarte un par de euros, ese chapero que se la pela a los jubilados en los recovecos de La Concha, esa viuda de Vitoria que era adicta al crack y ahora es adicta a la metadona. Todo eso es Euskadi, y la obligación de los políticos es devolver la esperanza a la gente. Cada vida, una barra. Cada sueño, una estrella.
J: Una última pregunta, señor López. ¿Qué tiene que decir a quienes le acusan de haber copiado el discurso de Obama punto por punto?
P: Que son idiotas.
J: Muchas gracias, señor López. Que tenga suerte el 1 de marzo.
P: Muchas gracias. Que Dios te bendiga. Y que Dios bendiga a Euskadi.

pm_1q84

1Q84 – Haruki Murakami (944 pàgines)

Parlaré com si fos un expert en Murakami tot i només haver llegit anteriorment Tòquio Blues, però soc tan crack que em cal poca experiència per fer-me expert en qualsevol cosa… En Murakami ens torna a presentar uns protagonistes asocials i excèntrics, que es com els occidentals els imaginem a tots els japonesos, i sospito que la realitat tampoc estarà tan allunyada dels tòpics… Per una banda tenim un professor de matemàtiques que li agrada escriure, però tot i posar-hi ganes i tenir experiència li falta talent, per això reescriu un llibre d’una adolescent que no te experiència ni sap escriure però té bones idees. Per altra banda tenim una assassina en sèrie. Suposo que no cal aclarir quina de les dos parts del argument del llibre em va cridar més l’atenció quan em vaig llegir la sinopsis. El llibre intercala un capítol de l’un amb un capítol de l’altre. Es a dir, que per saber què fa l’assassina primer t’has d’empassar un capítol del escriptor, ve a ser com quan llegeixes cançó de gel i foc que per llegir un capítol guai d’en Tyrion abans t’has d’empassar un capítol del insulsos de Dorne. Els capítols de l’assassina hi ha de tot, hi ha mort, hi ha sexe, fins hi tot hi ha una mica de sexe lèsbic adolescent! En canvi en la del Tengo (així es diu l’home), només hi ha discussions sobre el llibre entre ell i l’editor que truca a deshora, ja hem direu vosaltres què us sembla més suggerent…
En Murakami, com ja ens té acostumats, li encanta descriure, no pas el paisatge, això es propi d’altres autors més avorrits, sinó que li agrada descriure el comportament dels personatges, el què pensen, el què senten, i tot això sense recorre al “i va fer tal cosa perquè era un tarat excèntric de collons”, que seria el més senzill en el cas d’haver de tractar amb els personatges d’aquest llibre.
A veure, els protagonistes no es que siguin super raros. De fet, el noi es més normal, el problema que va tenir es que tenia un pare obsessionat amb la seva feina i els caps de setmana involucrava el fill i això crea una mica de trauma. També té uns atacs de nostàlgia amb la seva mare molt estranys. Però a part d’això no té res que sigui especialment estrany.
La noia també té doble trauma. Per una banda, de petita tenia una mare testimoni de Jehovà que l’obligava a anar casa per casa a tocar els nassos. De més gran, la seva única i millor amiga té un marit malparit (rodolí!) i altres coses que no puc explicar per no destripar part de l’argument.
En el tercer volum apareix un altre personatge el qual m’importa menys que qualsevol dels altres dos, què l’únic que serveix es per conèixer més els protagonistes, i llavors no tens capítols intercalats dels dos sinó dels tres, però el temps entre els personatges no està ben coordinat del tot, però l’autor tampoc sembla que es preocupi molt en ordenar els esdeveniments, de fet, tampoc es tan important, de fet, no hi ha gran cosa important en el llibre…
Per cert, es tot un detall per part de l’autor posar sexe entre noies. Totes les lesbianes i tots els homes heterosexuals li agraïm que hagi optat per aquesta opció en comptes de sexe gai. De fet, ja començo a entendre perquè es tan venut aquest Murakami…
Més endavant arriba la fantasia, però no pas fantasia a l’estil de dracs o zombis congelats; es una fantasia d’aquesta japonesa així estranya i minimalista, que afecta a la trama (només faltaria!), però tampoc es res espectacular. En el fons que coi fa la Little People? Entre res i poca cosa.
1Q84 té un altre problema i es la seva mida. Entre els 3 volums son més de 1200 pàgines d’una història que avança molt lentament. Es podria haver condensat en 400 pàgines i s’hagués fet més o menys el fet. D’acord, no haguessis aprofundit tant amb la història dels personatges i per tan no els haguessis conegut tan a fons, però tampoc ens haguessin perdut cap història extraordinària. El que vull dir es que es fa lent, costa molt que la història avanci. Si que passen coses, però tampoc n’hi ha per tant… A sobre, a mesura que vas llegint, et dones compte que arribes al final, ja queden poques pàgines i sembla que l’autor no tindrà temps de construir un bon final. I resulta que el final es segons el meu parer poca cosa, la veritat pensava que passaria alguna cosa, però no…
Per cert, algú s’ha fixat últimament en la lluna? Hi trobeu quelcom diferent? Perquè ho pregunto? Per res, per res, coses meves…

—¿Dónde has disparado esa cosa?
—Pues, la historia es larga. Un buen día, tras tocar el arpa a orillas de un manantial, se me apareció un duendecillo de la nada, me entregó una Beretta del modelo noventa y dos y me dijo que por qué no intentaba disparar, como prueba, a un conejo blanco que por ahí pasaba. —No, en serio. Tamaru frunció un poco los labios.
—Yo siempre hablo en serio

Por eso decidió ir más allá todavía en su hipótesis: «No soy yo la que está enloqueciendo, es el mundo». Sí, eso era.

– Así que te recomiendo que te abroches bien abrochado el cinturón de seguridad.
– Señor Komatsu, cuando se viaja en un avión que se va a estrellar el cinturón no sirve para nada.
– Pero consuela.

De una tapia colgaba un eslogan de la policía: CONDUCCIÓN BAJO LOS EFECTOS DEL ALCOHOL: VÍA ÚNICA HACIA LA DESTRUCCIÓN DE LA VIDA (¿existiría un puesto en la policía encargado de inventar eslóganes?)

En cualquier caso, necesitaba afeitarse. Hubiera cambiado el mundo o no, nadie lo iba a afeitar por él. No le quedaba más remedio que afeitarse con sus propias manos.

Como había predicho el taxista, en la Ruta 3 de la autopista metropolitana en dirección a Tokio había un atasco increíble. La congestión empezaba ya apenas cien metros después de entrar. Era algo alucinante, digno de aparecer en un muestrario de atascos.

El primer puesto en el ranking lo ocupaba ahora el libro de dietas Cómo adelgazar comiendo todo lo que se quiera y cuanto se quiera. Un título fascinante. Probablemente se vendería bien aunque en su interior estuviese en blanco.

—Kumi Adachi —probó a decir Tengo—. No está mal. Compacto y sin adornos superfluos.
—¡Vaya! —dijo Kumi Adachi—. Dicho así, parece que estés hablando de un Honda Civic.
—Era un piropo.
—Ya lo sé. Además, consumo poco…

Dios carecía de forma, pero al mismo tiempo podía adoptar cualquier forma. Se lo imaginó como un Mercedes-Benz Coupé de líneas aerodinámicas.

Que Tengo recordara, nunca había visto a Komatsu estrenar ropa. Quizá, para gastarla, dormía vestido con la ropa nueva, rodaba con ella por el suelo o hacía cosas por el estilo. O puede que la lavase a mano varias veces y luego la dejase secar a la sombra. Sólo cuando conseguía el aspecto raído y descolorido que deseaba, se la ponía y salía a la calle.

Nota:5/10

PD: Fer coincidir el post amb el cas típic 1984 hagués sigut massa, acontenteu-vos doncs que coincideixi amb el 1784

Ja se que Family Guy no es ni Futurama ni Simpsons, però crec que pot caure perfectament en la mateixa categoria.

 

Evolució

Cristall

Popeye

Sauron

Religió

Rei artur

Treball del Stewie

La solució de l’enigma de fa dos setmanes:

Un vaixell que surti de Barcelona trobarà en el mar els 6 vaixells procedents de Nova York i a més a més el que surt al mateix temps que ell, es a dir 7. També trobarà als vaixells que van sortir de Nova York, un dia, dos dies, … sis dies després de la seva pròpia partida. Trobarà al vaixell que parteix 7 dies després de la seva partida de nova York, però aquest ja no compta. En total es : 7 + 6 = 13

Guanyadora: Montse

L’enigma d’aquesta setmana:

Pere, un pastor comprova que si multiplica el nombre de ovelles per el nombre d’ovelles menys una, això es igual a 15 més la seva edat per les ovelles menys 2. Quina es la edat d’en Pere?

Es com un repte, a veure quants vídeos dels Simpsons em censuren aquesta vegada…

Homer, una fàbrica d’insults

Sortida nocturna de homer

Pobre Milhouse

Els enemics dels escocesos

No s’escolta

Acudit de física

Es un ladrón

Batman?