No sabeu de què disfressar-vos aquest carnestoltes? Cap problema! Aquest bloc us dona idees!
De Sim a la dutxa
Quant no tens masses calers per la disfressa sempre pots fer un “cospobre” en comptes d’un cosplay.
També us podeu fer una disfressa amb globus.
Una disfressa d’Ironman senzilleta
O sinó podeu mirar a veure que trobeu en aquests vídeo de la convenció friki de dragoncon
2010
2011
2012
Dos anys i dos mesos després de l’emissió del final de House crec que es temps suficient perquè els seguidors de la sèrie ja hagin vist el final. Per tan, em sento lliure d’escriure un post amb espoilers a tutipleni. Bé, de fet crec que el CT1362 ja vaig parlar del final de House, però si en tinc ganes de tornar-hi, qui m’ho impedirà?
Un s’imagina un final on el destí li prepara una mort irònica com per exemple que acabés morint per lupus. Però els guionistes no son tan malparits, encara que hagués sigut un final apoteosic. Però suposo que el càncer d’en Wilson ja va ser un cop bastant irònic. De fet, que gairebé morís cremat, va ser una bonica metàfora on venia a dir que en Hugh Laurie ja estava cremat de ser en House i més cremada estava l’audiència de veure sempre capítols amb el mateix esquema, encara que la última temporada els capítols trencaven força l’esquema típic de: Pacient amb malaltia rara, en House es pensa que es una cosa, li dona tractament, mentrestant li deixa anar alguna frase borde, quan li fa efecte el tractament el pacient casi la palma, i quan ja està veient les portes de la mort el House té una inspiració divina i el salva.
Perquè House sigui un procedimental al ús, es a dir, capítols amb una història auto-conclusiva, no vol dir que no m’agradi. En el fons, ens a tots ens agraden els finals, i què millor si tenim un final en cada capítol? Son finals de històries ràpides, però mira, son finals igual, tot va bé si acaba bé, o si acaba malament i no ens afecta, també està bé. Si com he comentat abans, l’esquema del capítol es repetitiu tampoc es res greu. Des de petits ens agrada la repetició, estem còmodes i agust en la repetició, per això als nens petits els hi agrada veure una i altra vegada la mateixa peli Disney, li has posat al nen El rei lleó 227 vegades, però el nano la vol tornar a veure una vegada més; perquè? Perquè està agust amb lo previsible. Doncs de grans no creieu que fem desapareixer del tot aquest plaer per la repetició, per això House agrada, perquè saps què passarà. Bé, aixì i perquè ens agrada veure en House insultant a la gent. Això per no parlar de lo guapa que es la Trece, que a sobre es bisexual, per tan hi ha Trece per tothom ^^
Arreveur House! Ha estat un plaer recordar-te després d’haver passat 150 capítols junts :D
Escolliu un element: Terra, Vent, Aigua, Foc, Cor
Heu triat aigua, no?
Bola que genera aigua potable. Si voleu saber com funciona.
Com que un nano va pixar en un embassament, van buidar els 30 millons de litres que contenia, no fos cas…
Sabíeu que a Okinawa tenen el segon aquari més gran del mon? El primer un altre dia xD
A Russia no veus beus aigua de l’aixeta, l’aixeta es veu beu l’aigua.
El professor Splash cau en una piscina de 30cm d’aigua des de 11,3 metres.
La solució al últim enigma
Per solucionar el problema hem d’imaginar-nos l’habitació com si fos una caixa de sabates la qual despleguéssim. Després la distància mes curta entre A i B seria seria en línia recta travessant el terra i una de les parets llargues i finalment el sostre. La longitud del cable total seria:
2 metres de la paret curta + 4 metres terra + 2 metres altre paret curta => costat de un triangle = 8 metres
10 metres paret llarga + 2*0,5 metres tros de paret curta => del altre costat llarg triangle = 11 metres.
Apliquem Pitàgores => 11^2 + 8^2 = 13,601 metres.
Guanyador: McAbeu i la seva solució
Nou enigma:
Un pare li diu al seu fill: 3 vegades el quadrat de la teva edat més 26 donen el quadrat de la meva edat. Quina es la edat del pare?
Aquest es el tercer llibre de la saga de la Tiffany Dolorido. Per altres posts sobre Tiffany Dolorido podeu veure el CT847 i CT173. Per altres posts sobre Terry Pratchett, teniu tota una categoria plena, a part d’una pestanya pròpia. Com ja he dit en altres ocasions, aquesta es la saga de dins de Mundodisco que menys m’agrada, però es Mundodisco, per tan es lectura obligatòria. Si no m’he descomptat, es la novel·la número 35 de Mundodisco. Es va publicar en anglès al 2006 però fins al novembre de 2012 no es va publicar en castellà. Val més no preguntar sobre les prioritats de traducció de les editorials…
Passem a l’argument. Tiffany Dolorido es una aprenent de bruixa de 13 anys, i en aquest llibre té un repte per afrontar, resulta que la representació antropomòrfica de l’hivern s’ha enamorat d’ella (no pregunteu…). Total, que això fa que un fort hivern persegueixi a la Tiffany allà on va, i això es un problema greu, perquè l’hivern comporta el fred, molt de fred. Per sort la Tiffany no està sola; té l’ajuda de la bruixa més poderosa del disc, Yaya Ceravieja i també els Nac Mac Feegle, d’aquests últims no estic segur que realment solucionin més problemes dels que creen… Recordem que aquests son uns petits homes blaus amb una força només comparable a la seva borratxera permanent i les seves ganes de fer el gamberro.
Des del llibre de Carpe Jugulum que no veiem tan a les bruixes Yaya Ceravieja i Tata Ogg. Crec que això es un síndrome que en Terry s’ha donat compte que aquestes dues bruixes no es mereixen més llibres pròpis i ha decidit fusionar-les dins dels llibres de la Tiffany. D’aquesta manera afegeixes personatges carismàtics al llibre sense arribar a robar el protagonisme. Realment es millor, perquè ja sabeu com em costa a mi soportar els llibres on apareixen adolescents.
Com tot llibre de Terry Pratchett porta alguns missatge a dins. En aquest cas, com que el llibre va encarat més als joves, els missatges son enfocats a ells. En aquest cas es tracta de: Ajudar al proïsme encara que aquest sigui un imbècil i no s’ho mereixi. I l’altra es que t’has de fer responsable de les conseqüències dels teus actes i solucionar-ho perquè el “jo no ho sabia” no serveix com a excusa.
En resum diria que aquest es el millor llibre de la saga de la Tiffany. El petit problema es que si no ets un adolescent la saga de la Tiffany no està escrita pensant en tu. Però qui no ha gaudit mai d’un llibre per adolescents? Aquest joc d’anar intercalant frases positives i negatives sobre el llibre de tal manera que sembli bipolar està fet expressament per denotar que darrera d’aquest simple 6 sobre 10 no hi ha un llibre simple, sinó que hi ha una novel·la amb les seves coses positives i negatives i que depenent del tipus de lector que un sigui no tothom la llegirà igual.
Recordeu que si sou novells amb això de llegir a Terry Pratchett, hi ha molts més llibres pels quals començar a llegir.
— El funeral será mañana por la tarde.
—¿Disculpe? ¿Quiere decir antes de que muera?
—¡Hombre, pues claro! ¡A ver por qué no puedo pasar un buen rato yo también!
Y si alguien llega a los ciento trece años, lo increíble no es que vaya a morirse mañana, sino que esté vivo hoy.
—Señorita Lento, eso no depende de mí —respondió Yaya con brusquedad—. Las brujas no tenemos líderes, ya lo sabe.
—Oh, sin duda —afirmó la señorita Lento, que también sabía que la líder que las brujas no tenían era Yaya Ceravieja—.
Tiffany la miró. ¿Por dónde empezar, que no fuese coger la cabeza de la chica y darle golpes contra la mesa hasta que comenzara a funcionarle el cerebro?
La gente decía que había que contar hasta diez antes de perder los estribos. Pero si era con Annagramma, había que conocer números más altos, quizá hasta el millón.
—En primer lugar —comenzó Yaya—, necesita que vayáis al… Inframundo a recoger a la Dama del Verano. La pausa significativa no dio la impresión de haber impresionado a los feegles.
—Ah, ben, esu podemos hacerlo —dijo Rob Cualquiera—. Podémonos meter en cualquier sitio. ¿Y esa fue la parte muy difícil, entonces?
—¿Y luego volver a salir? —preguntó Yaya.
—Sí, claru —asintió Rob con firmeza—. ¡Lo más normal es que échennos!
Nota:6/10
L’objectiu del post d’avui es obtenir feedback (heu vist que guai que soc posant paraules en anglès?) dels comentaristes del bloc per saber com fer posts encara millors i que siguin del vostre grat. Perquè després digueu que no penso en vosaltres! Un altre tema serà veure si realment faig cas a alguna dels suggerències suggeriments… Però no us subestimeu, potser alguna de les vostres propostes no és ridícula!
Perquè no hageu de pensar en excés, ja que algun de vosaltres potser no està acostumat a aquest tipus d’esforç us puc fer algunes preguntes per tal de tantejar el terreny.
En resum, vosaltres mateixos, sentiu-vos lliures d’expressar-vos i criticar tot el que no us agradi del bloc i no us esteu de fer recomanacions constructives. Tot serà benvingut. Us prometo que, aquest cop i sense que serveixi de precedent, no hi haurà represàlies per les crítiques.
I continuarem amb més posts pons després d’uns talls publicitaris
No diguis mai no a un panda
El excorcista
Típic anunci que pot ser de qualsevol cosa: Hahn
El Delfín fent un anunci d’oli
El robot de General Motors
Videojoc Burnout Crash amb David Hasselhoff
Soc de seguir sèries, i això ho demostra la nodrida pestanya homònima d’aquests bloc. Però no soc de seguir-les al dia a dia seguint el ritme d’emissió. M’agrada esperar, deixar-les madurar. I així les puc veure al meu ritme, no pas al ritme que m’imposen els productors de la sèrie.
Però bàsicament puc fer tres grups: Les sèries que he vist un cop ja s’havien acabat, les sèries que he vist amb dos temporades o més de diferència, i les sèries que he vist amb menys de dos temporades. Si espero menys en veure-les no té perquè voler dir que les considero més bones. De fet, el grup que hi ha les sèries més bones es justament el de les sèries que ja s’havien acabat, però es poden trobar sèries bones i dolentes en els tres grups.
Menys de dos temporades
Dos temporades o més
Ja s’havien acabat
Després de sopar, en James sempre escodrinyava el cel amb el seu telescopi. De fet, en James es deia Jaume, però ell tenia molt clar que quan descobrís una nau extraterrestre no es podia fer famós en els medis de comunicació amb el nom de Jaume, no tindria glamur. També era una llàstima que visqués a la plana de Vic en comptes d’algun lloc perdut per Nevada als EEUU. Perquè tothom sap que el millor lloc detectar OVNIs sempre es una àrea desèrtica dels EEUU.
Podria haver dit que el fet va passar una nit com qualsevol altre, però no seria del tot veritat, aquella nit havia sopat espagueti a la carbonara, el seu plat preferit, per tan, aquella nit ja tenia quelcom especial, però està clar que això no va ser el més especial, podríem dir que el més especial d’aquella nit tindria un caire més espacial… Al cap de poc de mirar a través del telescopi va veure unes llums de colors al cel. Ràpidament va canviar el telescopi pels prismàtics i va poder seguir-les amb claredat. Va anar a buscar la càmera de vídeo tan ràpid com va poder, però al tornar les llums ja havien desaparegut. Tot tremolant d’emoció, va marcar el número del Centre d’Estudis Interplanetaris (CEI) que s’havia aprés de memòria. Mentre els tons del telèfon sonaven va mirar il·lusionat el potser que tenia penjat a l’habitació “I want to believe”, era el mateix pòster que tenia l’agent Mullder. Ja s’estava imaginat com en Mulder i la Scully trucarien a la seva porta. Al cap de poc el van atendre, i després de demanar-li el seu nom i la seva adreça van dir-li que de seguida arribarien per parlar amb ell cara a cara. En menys de 30 minuts ja estaven trucant a la porta. En Jaume va obrir tot esperant veure un parell d’agents arreglats amb un pulcre vestit negre i ensenyant dues plaques d’agents del FBI, però només va veure dos homes amb bata blanca.
– Vostè ha vist un OVNI?
– Si! No fa ni mitja hora!
En Jaume va veure com de cop, se li van abalançar i ja no va recordar res més fins que es va despertar en una habitació blanca i encoixinada.
Sense cap mena de dubte, a partir de que els del frenopàtic havien interceptat la línia del CEI, havien tingut un gran augment de la clientela.
Fins aquí la col·laboració als relats conjunts d’aquest febrer.
Després d’un totxo de llibre com el Dragon Renacido, em venia de gust una cosa ben lleugera. Així doncs vaig agafar un llibre de monolegs de Luis Piedrahita. Poca cosa es pot dir d’un llibre de monòlegs. De fet, pràcticament podria copiar i enganxar el mateix que vaig dir en el CT1479 amb el llibre “Diós hizo el mundo en siete dias y se nota”. Per tan val més que deixi de perdre el temps i enganxi alguns trossets graciosos del llibre.
—Quiero una báscula para mí que pueda pesar entre 40 y 200 kilos… Vamos, no creo que vaya a engordar tanto, pero mejor asegurar.
Lo de las arandelas de la cortina de ducha es tema aparte. Ésos sí que son seres infravalorados. Se suelta una y dices: «No pasa nada»..Se sueltan dos: «Bah, aún aguanta». Tres: «Malo será». Cuatro: «Sólo quedan dos, pero como está una a cada lado… da el pego».
Las madres tiene un nervio especial en el brazo para agitar los termómetros, los cogen y hacen ¡zach, zach, zach…!, como si toda la vida hubieran manejado un látigo. Mi madre lo agita con tanta energía que una vez se le escurrió uno y lo clavó en el techo.
Es como la goma que borra boli, otra gran mentira de la Humanidad. Hombre, lo borra, pero a costa de hacer un agujero en el folio. Es como si para borrar un grafitti mandaras demoler el edificio.
Es como cuando lees en las instrucciones de una lijadora industrial: «No aplicar en los testículos». Mira, a un tío que se le pasa eso por la cabeza no se le debería dejar usar una lijadora industrial.
¿Qué criterios se siguen para que una camiseta pase a pijama? Cuando la eliges tú, debe cumplir una norma: ser fea. Si es de propaganda de un negocio local, perfecto: «Andamiajes Corrochano», ¡¡perfecto!! Sólo tocarla y ya te da sueño.
La gente llama cucharilla a eso o al trozo de plástico que viene dentro de las tarrinas de Háagen-Dazs. ¡Eso no es una cucharilla, por Dios! Si ni se sabe qué lado es para agarrar y qué lado es para pinchar el helado. Yo me como el helado con el DNI.
Las teles ya no se apagan del todo, les queda una lucecita. Debe de ser para que los hombres estemos tranquilos; podemos levantarnos en mitad de la noche, mirar: «¿Está ahí mi tele? Estupendo», y seguir durmiendo.
Nota:6/10
Segons les imposicions de la culta nord-americana avui es Sant Valentí. Per tan toca post carrincló sobre proposicions de casament. Oooohhhh…..
Si vols demanar matrimoni, què millor que fer-ho amb un anell Portal?
Així es declara un fan del Super Mario Bross a una altra fan.
Petició de matrimoni amb cartells de memes de internet
Petició de casament Lip-Dub style
Petició de casament d’alt risc
Recull de retalls d’humor gràfic que tenia escampats pel calaix, aquest gran calaix que es diu Internet…
Vaig dir que esperaria un temps, però ja he començat la tercera temporada de l’ala oest. No us imagineu els punts que està acumulant aquesta sèrie! Com totes les series, pot tenir capítols més fluixos segons el meu punt vista, que normalment coincideixen quan tracta problemes més polítics, però en té molts d’altres que son impressionants com per exemple el 2×09 que va sobre una missió a Mart, un hangar de míssils russos i les mongetes.
He ordenat de més a menys els meus personatges preferits de l’Ala Oest de la Casa Blanca:
No m’ha quedat una llista gaire políticament correcte perquè les últimes posicions les ocupen les dones i un afroamericà… però que hi farem! Aquest bloc, oh sorpresa! no es políticament correcte! Es el problema de les llistes amb opinions personals, que a vegades queden ordenades de manera sospitosa…
Perquè en Jed Bartlet es el meu personatge preferit de llarg? Doncs perquè es llest, té un sentit de l’humor amb un punt de mala llet, sap afrontar tot tipus de crisis, es deixa aconsellar, escolta les opinions dels experts i tria el que li sembla la millor opció i es fa càrrec de les conseqüències. Quan el compares amb qualsevol president real, en especial el del nostre país, se’t cauen les llàgrimes de la abismal difèrencia que hi ha. En Toby també està molt bé, perquè es el més llest de tots, crec que encara no ha sortit cap tema del qual no en sàpiga o com a mínim sembla que sàpiga del què parla. A més a més es cínic, i li importa poc el què els altres pensin d’ell i dels seus mètodes, segueix l’objectiu que ha d’aconseguir i punt. En Josh m’agrada en especial pels diàlegs amb la Donna, i també perquè acaba ficant-se en problemes que en principi no vol ficar-se, es desespera, però ho acaba treient endavant. En Leo pot semblar el més dur de tots, però en el fons es qui sap organitzar a tothom i dona a cadascú el consell adeqüat. Els altres també tenen qualitats, es clar, però no son tan bons segons el meu criteri, per això ocupen les posicions successives de la llista i no les superiors. Que collons! En el fons, pràcticament tots son bons :D
(La primera dama i en Leo)
– ¿Tenemos comida que no esté frita?
– No se preocupe, si la tenemos irá a la basura
(Sam)
– Conoceís la Casa Blanca?
– Pues no.
– Allí està mi despacho, y hacia allí està el del presidente, lo demás no importa.
(Toby i el president)
– Se llama batido señor y lo inventaron en Brooklyn
– ¿En serio? ¿No se inventó en mi tierra?
– Así es, hay cosas buenas en este mundo que no se inventaron en su tierra.
– Toby, no me vuelvas a decir nunca una cosa así.
(Toby i Sam)
– ¿Que es esto?
– Una nota de apoyo a la secretaria de Sanidad
– Pues resulta que pone sectaria de sanidad
– Es un error, queria mostrar apoyo
– Si, yo también, solo queria aclarar que estamos de acuerdo en que no es sectaria.
La solució al enigma anterior:
Guanyador: L’anava a declarar desert, però com que sempre ha de guanyar algú, hem dono el premi a mi mateix. Guanyador: Pons
Guanyadora: Consol
I l’enigma d’avui:
En una habitació de 10 metres de llarg 4 d’ample i 4 de
profunditatalçària, es vol passar un cable del punt A que esta en mig de la paret del fons i a mig metre del terra, fins al punt B que esta a la paret oposada a mig metre del sostre. Per raons de seguretat el cable no pot estar mai al aire, sempre ha de passar pel terra, sostre o paret. Quina es la distància mínima del cable? (Es menys de 14 metres).
Ja he arribat al tercer llibre de la saga de la roda del temps! Suposo que tothom recorda el primer llibre anomenat L’ull del mon, oi? I també recordeu el segon llibre anomenat El despertar dels herois, no? I fins hi tot recordeu la preqüela anomenada Nova primavera, si? Segur que si, tots tres van ser posts de gran èxit ja que tinc el bloc ple de fans d’aquesta saga de llibres… Es curiós, ningú que no se l’hagi llegit coneix aquesta saga, però tothom que se l’ha llegit diu que es la millor saga que hi ha, això si, per poder dir això t’has de llegir 20 llibres força gruixuts. I pel que he vist, els primers, tot i no ser dolents, tampoc son res de l’altre mon.
Si voleu evitar conèixer el contingut de la trama del primer, segon i gran part del tercer llibre de la saga, millor salteu directament a l’últim paràgraf.
Després d’un pròleg sobre l’alt comandament de la Guàrdia de la LLum del qual no recordo pràcticament res dels personatges que hi intervenen descobrim amb horror que fins hi tot hi ha amics sinistres infiltrats en la Guàrdia de la Llum! Què serà el següent Aes Sedai servint a l’obscur? Ah calla, que això ja ens ho havien dit en el llibre anterior per si de cas no t’havies pres la molèstia de llegir la preqüela.
La trama continua passats uns pocs dies d’on es va acabar el segon llibre. Es a dir, el nostre Drac Renascut també conegut com a Rand Al’thor, també conegut com a camperol #1, està amb el seu grupet de gent del nord fent-li costat. Per cert, us heu fixat, que els bons sempre son els del nord? Per què els del sud solen ser els dolents? El fred aclareix les bones idees? La calor fa que et passis al cantó fosc? Qui sap… Amb ell també està el seu amic Perrin que es capaç de parlar amb els llops. Per què es capaç de fer tal cosa? Doncs perquè té els ulls grocs, fi de la explicació. Amb ell també la Moraine, la nostra Aes Sedai protagonista que ve acompanyada pel sempre impertèrrit, fred i letal guardià anomenat Lan. També hi ha la Min que pot veure el futur de la gent d’una manera tan ambigua que pràcticament mai sap interpretà el que veu. Finalment tenim un Ogier, que es un personatge d’una raça antiga, que es molt gros i que llegeix molt, sempre hi ha d’haver un personatge així per donar una mica de varietat en el grup.
En l’altre grup, arribant a Tar Valon tenim les 3 aprenents de bruixes, vull dir de Aes Sedai. Amb elles viatja en Mat mig mort per culpa d’un punyal, se l’ha clavat? No! Tan sols la portat a sobre massa temps, i resulta que es un punyal malvat. Com es que un punyal es malvat? Buff no feu preguntes complicades que sinó no acabarem mai.
A mesura que el llibre avança, per una banda tenim que en Perrin, la Moraine i els altres persegueixen en Rand entre els pobles de mala mort. Per cert, en Perrin cada dia té més por de convertir-se en un llop i per això no dorm. Ja ho veieu, en el nostre mon si dorms molt et converteixes en marmota, allà en canvi, et converteixes en llop, i a més a més literalment, començant pels ulls grocs. Mentrestant en Rand va trastornant el dia a dia tranquil del pobles, ja sigui tornant la llet de les vaques agre o fa que descobreixin petroli. Per l’altra banda en Matt, un cop recuperat del seu problema de dependència de la daga fuig d’amagat cap a Camelyn. Mentrestant les tres aprenents de bruixes rebran com a encàrrec de la jefa suprema de les bruixes la missió de desarticular una banda de bruixes dissidents que serveixen a aquell que no es pot anomenar, també anomenat el obscur, el pare de les mentides, el mal personificat, Balazhaemod (més o menys) i alguns altres noms ben xungos. Es curiós que totes les altres Aes Sedai estan ocupades fent coses tan importants com ara llegir llibres de la biblioteca, per tan la jefa només els hi pot encarregar una missió tan important i perillosa, pràcticament suïcida, a les nostres 3 protagonistes.
Si no us voleu quedar cecs intentant llegir el mapa de la Roda del Temps, millor feu clic per ampliar-lo
Tampoc em posaré a explicar tot el què passa en el totxo de llibre, simplement heu de saber que es una mica una road movie a tres bandes. Per una banda les tres aprenents de bruixes, per l’altra en Mat que té molta bona sort i per l’altra el noi amb els ulls grocs que té por de convertir-se amb llop. Tal com era d’esperar, els tres grupets més el Drac Renascut, que no en sabem res d’ell fins al final, es troben a Tear. Per cert, us he explicat qui es el Drac Renascut? No? Es en Rand, el típic camperol d’un poble de mala mort que resulta ser la reencarnació del tio més poderós del mon i que serà l’únic capaç de carregar-se el dolent més poderós del mon mundial, però com sempre passa en Rand encara no domina els seus poders a voluntat, però no passa res, té molts llibres per aprendre. A Tear hi ha la ciutadella més ben fortificada del mon i més ben defensada. Ha sigut assetjada per mil exercits però sempre s’ha mantingut inexpugnable. Això si, tots els nostres protagonistes aconsegueixen col·lar-se al seu interior sense cap mena de dificultat. De fet, ni tan sols ens expliquem com ho ha aconseguit en Rand, però es el Drac Renascut, això no es cap problema per ell. Tampoc ens expliquem com 200 Aiel es colen a dins. Per cert, per explicar-ho ràpid, un Aiel es com una espècie de ninja.
Fins a aquest punt del llibre, el més impressionant que havien fet havia sigut cremar uns gossos amb una bola de foc. En canvi, un cop dins de la Ciutadella de Tear tothom es baralla amb tothom i la lluita entre en Rand i l’Obscur son escalades de poder impressionants que canvien l’estat dels objectes només parpellejant, i lo millor de tot es que en Rand ni tan sols sap com ho fa, simplement ho fa. De fet, fins hi tot al final guanya i tot, el problema es que resulta que el dolent no era el dolent final de veritat, es una espècie de “Ho sento, la princesa està en un altre castell”. Qui s’esperava alguna cosa així? Potser algú que no sabés que encara queden 14 llibres per acabar la saga? Us imagineu que matin al dolent final en el tercer llibre? Es com si en HIMYM descobríssim qui es la mare en la meitat de la segona temporada…
Resumint, aquest llibrot de 850 pàgines es deixa llegir sense problemes. Crec que de moment es el millor llibre de la saga dels que m’he llegit (o sigui, els dos primers més la preqüela). La puntuació? Un 6/10. Això vol dir que enganxa suficient per seguir llegint, però tampoc es res espectacular. Es veu que si sou fans de la fantasia es una lectura obligatòria, i com que a mi m’agrada, doncs aquí estic llegint-ho. Però si vosaltres no ho sou, val més que us dediqueu a altres coses. Això si, em temo que serà una saga d’aquelles on us diré que els últims llibres son la hòstia però que per arribar-hi abans us heu de llegir 15 llibres.
Son más los hombres que han muerto por lenguaraces que por efecto de súbitas tempestades.
—«Con una chica bonita es divertido bailar. Dos chicas bonitas traen conflictos en la casa. Con tres chicas bonitas lo mejor es huir a las montañas.»
—Nos ha hecho embarrancar contra algo, ¿verdad? Después de tanto jactarse de que conocía el río igual que a su mujer. Seguramente la pobre no recibe ni una sonrisa de él.
—Un condenado héroe —dijo—. Thom, si doy señales de volver a comportarme heroicamente, me dais una patada.
Ella le había asestado una mirada que habría clavado al mástil a cualquier otro hombre, pero el Guardián no había siquiera pestañeado. Al lado de Lan el acero parecía hojalata.
Nota:6/10
Pons's blog 