La corona de hielo – Terry Pratchett (368 pàgines)
Aquest es el tercer llibre de la saga de la Tiffany Dolorido. Per altres posts sobre Tiffany Dolorido podeu veure el CT847 i CT173. Per altres posts sobre Terry Pratchett, teniu tota una categoria plena, a part d’una pestanya pròpia. Com ja he dit en altres ocasions, aquesta es la saga de dins de Mundodisco que menys m’agrada, però es Mundodisco, per tan es lectura obligatòria. Si no m’he descomptat, es la novel·la número 35 de Mundodisco. Es va publicar en anglès al 2006 però fins al novembre de 2012 no es va publicar en castellà. Val més no preguntar sobre les prioritats de traducció de les editorials…
Passem a l’argument. Tiffany Dolorido es una aprenent de bruixa de 13 anys, i en aquest llibre té un repte per afrontar, resulta que la representació antropomòrfica de l’hivern s’ha enamorat d’ella (no pregunteu…). Total, que això fa que un fort hivern persegueixi a la Tiffany allà on va, i això es un problema greu, perquè l’hivern comporta el fred, molt de fred. Per sort la Tiffany no està sola; té l’ajuda de la bruixa més poderosa del disc, Yaya Ceravieja i també els Nac Mac Feegle, d’aquests últims no estic segur que realment solucionin més problemes dels que creen… Recordem que aquests son uns petits homes blaus amb una força només comparable a la seva borratxera permanent i les seves ganes de fer el gamberro.
Des del llibre de Carpe Jugulum que no veiem tan a les bruixes Yaya Ceravieja i Tata Ogg. Crec que això es un síndrome que en Terry s’ha donat compte que aquestes dues bruixes no es mereixen més llibres pròpis i ha decidit fusionar-les dins dels llibres de la Tiffany. D’aquesta manera afegeixes personatges carismàtics al llibre sense arribar a robar el protagonisme. Realment es millor, perquè ja sabeu com em costa a mi soportar els llibres on apareixen adolescents.
Com tot llibre de Terry Pratchett porta alguns missatge a dins. En aquest cas, com que el llibre va encarat més als joves, els missatges son enfocats a ells. En aquest cas es tracta de: Ajudar al proïsme encara que aquest sigui un imbècil i no s’ho mereixi. I l’altra es que t’has de fer responsable de les conseqüències dels teus actes i solucionar-ho perquè el “jo no ho sabia” no serveix com a excusa.
En resum diria que aquest es el millor llibre de la saga de la Tiffany. El petit problema es que si no ets un adolescent la saga de la Tiffany no està escrita pensant en tu. Però qui no ha gaudit mai d’un llibre per adolescents? Aquest joc d’anar intercalant frases positives i negatives sobre el llibre de tal manera que sembli bipolar està fet expressament per denotar que darrera d’aquest simple 6 sobre 10 no hi ha un llibre simple, sinó que hi ha una novel·la amb les seves coses positives i negatives i que depenent del tipus de lector que un sigui no tothom la llegirà igual.
Recordeu que si sou novells amb això de llegir a Terry Pratchett, hi ha molts més llibres pels quals començar a llegir.
— El funeral será mañana por la tarde.
—¿Disculpe? ¿Quiere decir antes de que muera?
—¡Hombre, pues claro! ¡A ver por qué no puedo pasar un buen rato yo también!
Y si alguien llega a los ciento trece años, lo increíble no es que vaya a morirse mañana, sino que esté vivo hoy.
—Señorita Lento, eso no depende de mí —respondió Yaya con brusquedad—. Las brujas no tenemos líderes, ya lo sabe.
—Oh, sin duda —afirmó la señorita Lento, que también sabía que la líder que las brujas no tenían era Yaya Ceravieja—.
Tiffany la miró. ¿Por dónde empezar, que no fuese coger la cabeza de la chica y darle golpes contra la mesa hasta que comenzara a funcionarle el cerebro?
La gente decía que había que contar hasta diez antes de perder los estribos. Pero si era con Annagramma, había que conocer números más altos, quizá hasta el millón.
—En primer lugar —comenzó Yaya—, necesita que vayáis al… Inframundo a recoger a la Dama del Verano. La pausa significativa no dio la impresión de haber impresionado a los feegles.
—Ah, ben, esu podemos hacerlo —dijo Rob Cualquiera—. Podémonos meter en cualquier sitio. ¿Y esa fue la parte muy difícil, entonces?
—¿Y luego volver a salir? —preguntó Yaya.
—Sí, claru —asintió Rob con firmeza—. ¡Lo más normal es que échennos!
Nota:6/10
Pons's blog 