Dos anys i dos mesos després de l’emissió del final de House crec que es temps suficient perquè els seguidors de la sèrie ja hagin vist el final. Per tan, em sento lliure d’escriure un post amb espoilers a tutipleni. Bé, de fet crec que el CT1362 ja vaig parlar del final de House, però si en tinc ganes de tornar-hi, qui m’ho impedirà?
Un s’imagina un final on el destí li prepara una mort irònica com per exemple que acabés morint per lupus. Però els guionistes no son tan malparits, encara que hagués sigut un final apoteosic. Però suposo que el càncer d’en Wilson ja va ser un cop bastant irònic. De fet, que gairebé morís cremat, va ser una bonica metàfora on venia a dir que en Hugh Laurie ja estava cremat de ser en House i més cremada estava l’audiència de veure sempre capítols amb el mateix esquema, encara que la última temporada els capítols trencaven força l’esquema típic de: Pacient amb malaltia rara, en House es pensa que es una cosa, li dona tractament, mentrestant li deixa anar alguna frase borde, quan li fa efecte el tractament el pacient casi la palma, i quan ja està veient les portes de la mort el House té una inspiració divina i el salva.
Perquè House sigui un procedimental al ús, es a dir, capítols amb una història auto-conclusiva, no vol dir que no m’agradi. En el fons, ens a tots ens agraden els finals, i què millor si tenim un final en cada capítol? Son finals de històries ràpides, però mira, son finals igual, tot va bé si acaba bé, o si acaba malament i no ens afecta, també està bé. Si com he comentat abans, l’esquema del capítol es repetitiu tampoc es res greu. Des de petits ens agrada la repetició, estem còmodes i agust en la repetició, per això als nens petits els hi agrada veure una i altra vegada la mateixa peli Disney, li has posat al nen El rei lleó 227 vegades, però el nano la vol tornar a veure una vegada més; perquè? Perquè està agust amb lo previsible. Doncs de grans no creieu que fem desapareixer del tot aquest plaer per la repetició, per això House agrada, perquè saps què passarà. Bé, aixì i perquè ens agrada veure en House insultant a la gent. Això per no parlar de lo guapa que es la Trece, que a sobre es bisexual, per tan hi ha Trece per tothom ^^
Arreveur House! Ha estat un plaer recordar-te després d’haver passat 150 capítols junts :D
Comentaris
Pons's blog 
Gran Pons! Això justifica que els casos típics siguin típics, i que un pugui repetir el tema d’un cas típic a un altre cas típic. Peròl oi que els casos típics no van repetint-se tota l’estona com els capítols del House? Per això més val llegir Pons’s blog que no pas estar mirant House, cosa de la qual tothom s’anirà adonant a poc a poc, amb el pas del temps. Fa anys que he deixat de mirar House. ^^
Es clar, si un dia fes un cas atípic trasbalsaria la tranquila vida dels lectors
Estar a gust amb el previsible. Gran sentència, si senyor. Jo no sé si el motiu pel que agrada House o no és aquest i de fet n’hi m’ho plantejo, però aquesta sentència teva, camuflada enmig de tot, és boníssima. En realitat és l’explicació a moltes coses del comportament humà, la por als canvis, en mantenir-se en la zona de confort, etc. Però sigui com sigui, hi ha vida a part de House, no?
El canvi es un risc, i si canvies i vas a pitjor?
Farewell, segur que no era un lupus?
seguríssim, vist la conya amb el lupus, els guionistes van acordar que mai en cap cas seria lupus
Hi ha moltes sèries amb la mateixa estructura i enganxen molt. No t’has de preocupar gaire de seguir l’argument, si et perds un capítol tampoc passa res, perquè cada capítol comença i acaba. No és com els Simpson, que cada capítol acaba deixant les coses igual que al principi (amb algunes importants excepcions, com la mort de la Maud Flanders), i això fa que també hi hagi una història gran paral·lela que val la pena seguir, que sol parlar de la vida personal dels personatges, a banda de la seva dedicació. Totes les sèries de policies o detectius van així, per exemple. I House és un exemple amb temàtica mèdica, però amb unes peculiaritats molt especials. La veritat és que a mi, a banda de la seva manera de fer i les seves gamberrades, també m’agradaven els casos clínics, força interessants, a banda d’exagerats. I si bé cap el final ja degenerava una mica, és una molt bona sèrie que val la pena veure fins el final, i ja saps que jo em canso en un punt concret i començo a passar, cosa que no faig amb els llibres. House és de les que he acabat, això vol dir que, almenys per mi, val la pena.
el final degenera? doncs la última temporada es la meva preferida, serà que soc una mica degenerat…?
a mi tampoc en va agradar :(, el final dic, per que la serie me la vaig tragar de principi a fi
mira quina novetat, ja començava a pensar que la norma per seguir aquest bloc es que no podies veure cap de les series de les que jo mirava
Un bon amic defensava la teoria que ningú no es recorda dels finals de les pel·lícules. En House és una sèrie i tampoc me’n recordo. Potser per aquesta mala memòria m’encanta re-veure pel·lís. Només me’n recordo de dos finals: Casablanca, que l’he vist, i Titànic, que no l’he vista :)
El final de casa blanca era així, no?
http://tu.tv/videos/final-alternativo-casa-blanca
Em disculpo per l’espanyol sud-americà…
m’agradava House , un tipus original …el final no em va agradar , metàfores apart …..
si que va desencantar el final de House, ni que fos el final de Lost…
A mi m’agrada molt però m’he perdut alguns capítols. De tant en tant he de fer pauses que acabo una mica hipocondriaca…
t’has perdut capítols? has vist aquell que sembla que sigui Lupus i al final resulta que no? xD
House va ser la darrera sèrie que vaig mirar…m’encantava!
sembla com si alguna cosa t’impedís veure noves sèries
Pensava que explicaries el final detalladament…
ho sento, hauràs de buscar el final per alguna altra web
[…] House M.D.: Contràriament al que li passa a moltes sèries d’aquesta llista, el problema de House no […]