Cas típic 1866: noi li agrada noia, noi li agrada el dia del Backup

Feliç dia del backup!

Ja fas periòdicament un backup de les teves dades importants? Si? O ets un insensat? Aprofitaré la efemèride per dedicar un post a la informàtica:

Geek Test: compara el teu nivell geek. La meva modesta puntuació:

El cos humà expressat en HMTL

Acabo amb un recull de paraules curioses de l’argot del programador:

Banana banana banana: texto a utilizar como sustituto de documentación que todavía no se ha escrito.
Captura de excepciones estilo Pokemon: debido a su eslogan, “Gotta Catch ‘Em All” o “hay que capturarlos a todos”. Describe la práctica de utilizar un único bloque catch para capturar todos los tipos de excepciones, en lugar de utilizar varios bloques catch y dar un tratamiento específico dependiendo del tipo de error.
Barack Obama: nombre de usuario al que asignarle todas esas características que te encantaría poder implementar en la aplicación, pero para las cuáles, probablemente nunca te den permiso.
AhTeJodesException: nombre dado a esas excepciones en las que estás jodido hagas lo que hagas
Programación tipo Yoda: por la famosa frase “Hazlo o no lo hagas, pero no lo intentes”, o lo que es lo mismo, “Do, or do not. There is no ‘try.’“. Utilizada para referirse al estilo de los programadores que nunca capturan ningún tipo de excepción
Contra bug: un bug del que tomas nota para contra atacar a un compañero cuando este descubra un bug causado por ti
Refucktorizar: juego de palabras con refactorizar (fuck significa joder en inglés). Se trata del proceso de tomar un código bien diseñado y, a través de una serie de pequeños cambios reversibles, convertirlo en algo completamente imposible de mantener por ninguna persona excepto por la que realizó los cambios
Un pato: característica añadida con el único objetivo de que el jefe la vea y la elimine, de forma que pueda sentir que ha hecho una contribución importante al proyecto. El término procede, supuestamente, del juego Battle Chess, en el que la reina aparecía con un pato en todas las animaciones con ese único objetivo.
Bug “Monstruo del Lago Ness”: cualquier bug que sólo ha podido ver una persona, y no puede ser reproducido. Primo hermano del heisenbug, el mandelbug o el schroedinbug
Pasta orientada a objetos: código spaghetti metido dentro de una clase para dar la impresión de que se están utilizando orientación a objetos y otras buenas prácticas. También conocido como “código ravioli”

Cas típic 1865: noi li agrada noia, noi li agrada llegir llibres de varis autors

Encara que llibres sigui la categoria més poblada del bloc, no em puc estar de fer un altre post sobre llibres encara que no parli de cap llibre en concret; m’explicaré. Des de principis d’aquest segle he llegit i acabat (els abandonats no els compto) més de 280 llibres, la gran part d’ells ressenyats en aquest bloc. El post d’avui es un homenatge als meus autors preferits amb el rànquing dels autors més llegits per mi.

1. Terry Pratchett: 44
2. Michael Moorcock: 10
3. Stephen King: 9
4. Andreu Buenafuente: 9
5. Douglas Adams: 7
6. Dan Brown: 6
7. Frederick Forsyth: 6
8. George R.R. Martin: 5
9. Amelie Nothomb: 5
10. Scott Adams: 5
11. Isaac Asimov: 4
12. Michael Crichton: 4
13. Robert Jordan: 4
14. Eduardo Mendoza: 4
15. Brandon Sanderson: 3
16. Suzanne Collins: 3
17. Arthur C.Clarke: 3
18. Aleix Saló: 3
19. Manel Loureiro: 3
20. Quim Monzó: 3

Potser hem descuido algun autor del qual també he llegit 3 llibres, però ho he fet una mica rodó i he limitat la llista a 20 autors. En quan a les posicions de la llista, la primera posició està més que clara per Sir Terry Pratchett amb més de quatre vegades més de llibres llegits que el segon. No patiu si no coneixeu a Michael Moorcock, si no sou aficionats a la fantasia no es greu la vostra ignorància, en canvi si us agrada el gènere hauríeu de llegir com a mínim el primer llibre de la saga del campió etern. Stephen King es un clàssic del terror, el del Buenafuente son monòlegs, de Douglas Adams en llegiria més, però es que pràcticament no ha escrit res més i ara ja es tard… Dan Brown es un altre clàssic tot i que a molta gent no li agrada, però a mi m’encanta. Forsyth es un altre clàssic entre els bestsellers. Queda algú que no conegui a George R.R. Martin? Amelie Nothomb, la única primera autora que trobem en el rànquing, pobreta! Scott Adams i els seus llibres del desgraciat informàtic d’en Dilbert. Isaac Asimov, referent en la ciència ficció que s’ha de llegir sí o sí si et va la temàtica. Michael Crichton, un altre conegut de la ciència ficció. Robert Jordan el de la saga de Roda del temps. El famós Eduardo Mendoza. Després ja passem a 3 llibres per autor. Això vol dir que, descomptant el cas extraordinari de Terry Pratchett, llegeixo força varietat d’autors, no?

Cas típic 1864: noi li agrada noia, noi li agrada la tercera temporada de l’ala oest

La tercera temporada de l’ala oest no comença amb la continuació de la situació final de la segona temporada; comença amb un capítol independent homenatge a les víctimes del 11 de setembre. Segurament pensareu que es tracta d’un capítol ple de patriotisme americà. Si penseu això es que no coneixeu els guionistes de l’ala oest en absolut. Es tracta d’un capítol que es una classe pedagògica sobre el terrorisme. Res de criticar els islàmics, al contrari, els defensa, el que crítica es el terrorisme i no solament això sinó també com s’ha de lluitar i fins a quin extrem s’ha d’arribar per tal de fer-li front. Un capítol totalment fora de lloc de la trama principal però molt interessant.

Els polítics protagonistes de l’Ala Oest son tan legals i tan bons, que no solament no fan coses il·legals sinó que tampoc no fan coses que siguin poc ètiques, on s’és vist?! Però no només això, sinó els altres, els republicans igual! No s’aprofiten de les situacions d’avantatge, només ataquen quan es legal! Però de què van? Es què no hi ha ningú malvat en aquesta sèrie?! Quan dic ningú, em refereixo a alts carrecs polítics dels EEUU es clar, els altres, literalment no son ningú…

Ho preparen tot tan bé, que la sèrie només mostra la preparació que hi ha darrere els discursos, les declaracions, les aparicions, i mai els discursos, les declaracions en si mateixes, perquè un cop s’han plantejat les discussions entre bambolines, el que surt a la llum ja ha quedat clar. No pas com aquesta última frase que no m’ha quedat massa intel·ligible, però com que no tinc en Toby Ziegler ni en Sam Seaborn perquè em faci els discursos, doncs hem poden queden texts una mica confosos, ho sento.

Si haig de ser sincer, tal com vaig notar en la segona temporada, en els capítols centrals, baixa lleugerament el grau d’interès, però el capítol 19 ja torna a posar-se molt molt interessant i ja no para fins al final de temporada. Tot i que es curiós perquè en el capítol final no hi ha cliffhanger com passava en les dos primeres temporades.

Com tots sabeu soc pastafarista. Per tan el meu Deu es el Monstre Espagueti Volador (MEV). Però alhora soc un fidel seguidor de Terry Pratchett i el venero com un Deu. Però últimament estic afegint un tercer individu en aquesta veneració, es Aaron Sorkin, el guionista creador de l’Ala Ooest. Sí, ho heu entès bé, estic dient que El Ala Oest de la Casa Blanca es una molt bona sèrie. Si encara no heu vist l’Ala Oest, potser si que heu vist La Red Social, doncs l’Aaron n’és el guionista, la recordeu, no? Dialegs ràpids i brillants. Doncs això es The West Wing. No es casualitat que l’Ala oest s’emportés l’Emmy a la millor sèrie de drama del 2000, 2001, 2002 i 2003. O sigui com a mínim encara hem queda per veure una temporada excel·lent. En el 2004 (la seva cinquena temporada) va perdre en front la cinquena dels Soprano. En el 2005 va perdre enfront la bona primera temporada de Lost. En el 2006, realment deuria ser molt bona la quarta temporada de 24 perquè guanyés a l’última temporada de l’ala oest.

Aquest cop no he apuntat gaire diàlegs, no pas perquè no n’hi hagin de bons, sinó perquè la cosa estava tan interessant que no volia parar per apuntar les frases ^^

(Donna i Josh)- Deberiamos comprar un oso panda
– Claro, luego me tocará a mi darle de comer y sacarlo a pasear
– Se han recibido más de 3.000 cartas pidiendo otro oso panda para el zoo nacional
– Escribí yo esas 3.000 cartas?
– No, Pero…
– ¿Que le ha pasado al que ya teniamos?
– Se murió
– ¿Lo maté yo?

(President i Toby)
– No digo que no hagan falta, pero lo podria pagar yo de mi bolsillo
– Son 10 millones
– Entonces que lo pague Leo.

(Sam i la seva secretaria)
– ¿Quien lo envia?
– No lo se, no lleva remitente
– ¿Es Porno?
– No lo se
– Estoy cansado, pero si es porno…mmmmm… Porno duro… Por cierto si mis bromas te hacen sentir incomoda
– No, yo también espero que sea porno

Cas típic 1863: noi li agrada noia, noi li agrada ser diabètic

El post de Diabetis per Dummies em va fer veure que encara corre gent molt desinformada sobre aquesta malaltia. Perquè hi ha malalties molt mainstream amb les que tothom està super sensibilitzat com ara el sida i el càncer, però qui pensa en els diabètics? Feu la prova, et diran alguna cosa com ara: Els diabètics? Ah si! Aquells pobres desgraciats que no poden menjar piruletes…

Per tan, avui us porto un post mèdic de caire divulgatiu on intentaré curar aquesta desinformació sobre la diabetis tipus 1. I la tipus 2? Doncs busqueu-vos un bloc escrit per un tipus 2 que us ho expliqui, si es que els seus dits embotifarrats li permeten escriure amb el teclat…

Per cuidar la diabetis tipus 1 només has de vigilar quatre “senzills” factors:

1. Menjar sa, equilibrat i evitar els glúcids d’absorció ràpida com si fossin l’anticrist.
2. Fer esport regularment.
3. Calcular la dosis d’insulina correcte. E injectar-la es clar, per exemple, si la esnifes no farà efecte.
4. Fer mala publicitat de la diabetis tipus 2 fins aconseguir desprestigiar-la i que li canviïn el nom com ara “malaltia dels gordos sedentaris” o alguna cosa per l’estil.

Per anar bé, els punts 1, 2 i fins hi tot el 4 els haurien de seguir també els no diabètics, també anomenats “normals”. En canvi el punt número 3 es cosa exclusiva de diabètics. Però no us penseu que sigui molt complicat. Simplement si et poses més insulina de la que toca immediatament caus mort fulminat per una hipoglucèmia, en canvi si et poses menys insulina de la que toca tens una hiperglucèmia i la mort es menys fulminant però es més dolorosa i agònica. Metafòricament seria com el flappy bird, aquell joc del ocell que si prems masses cops puges massa i xoques contra la canonada de dalt i et morts, però si prems poc baixes massa i xoques contra la canonada de baix i també et mors.
Segurament veus que ser diabètic tipus 1 es molt divertit i que tens moltes ganes de ser-ho, es normal, la enveja es una qualitat molt humana. Però només un pocs escollits podem ser-ho i no es pot fer absolutament res per evitar-ho. Simplement un dia se li gira la castanya al teu sistema immunitari i no hi ha res a fer, no es reversible. La part bona daixò es que un diabètic mai et podrà contagiar. Per tan, el famós mite que diu que els diabètics es transformen en ratpenats i et converteixen en diabètic si et mosseguen es fals. De igual manera, el contacte sexual amb un diabètic tampoc implica cap efecte secundari, descomptant es clar, que la tècnica i la potència sexual d’un diabètic (recordeu que sempre parlem del tipus 1!) es superior a la d’un ésser humà normal.
Si tens altres dubtes sobre la diabetis, no facis com una persona normal i ho busquis a google, millor deixa un comentari amb la teva pregunta i et respondré.

Cas típic 1862: noi li agrada noia, noi li agrada nèixer abans del 2000

Pel què fa la solució del enigma anterior:

6 9 6 5 6 + 9 6 0 7 8 = 1 6 5 7 3 4

Guanyador: McAbeu

Nou enigma:

En quin any va néixer una persona que en el 2000 la seva edat era igual a la suma de les xifres de l’any que va néixer?

Cas típic 1861: noi li agrada noia, noi li agrada aleatge de llei

Aleación de ley – Brandon Sanderson (368 pàgines)

Recordeu la trilogia dels nascuts de la boira d’en Brandon Sanderson? Doncs ha decidit fer com una espècie de spin off que es situa 300 anys endavant en el temps. El mon on s’ambienta la història es el mateix, però si en la trilogia estaven en una edat semblant al renaixement, ara estan als principis de l’edat moderna, perquè ens entenguem un western. Es a dir, en el primer hi havia ballestes i cavalls, i en aquest ja hi ha pistoles i trens.
La diferència entre el nostre mon i el seu mon, son els poder alomàntics i ferroquímics. Vol dir que hi ha gent normal, però alguns pocs tenen poders. Per exemple, el nostre protagonista pot repel·lir el ferro i a més pot augmentar i alleugerir el seu pes a voluntat. Si ho combines, això vol dir que si et fas lleuger e intentes repel·lir un tros de ferro més pesat que tu, qui es mou ets tu i no el ferro. Un amic seu, pot ser petites bombolles d’augment de velocitat i també es pot curar. Tot plegat força útil.
La trama es la típica de western. Sheriff de poble arriba a la gran ciutat per acabar amb una perillosa banda de delinqüents. A la gran ciutat la gent té la pell molt fina i les coses s’han de fer de manera diferent, però el nostre protagonista no li agrada seguir el protocol així doncs fa les coses a la seva manera. La diferència amb un western al ús, la marquen aquests poders extres. Lo millor de Brandon Sanderson es el seu talent alhora de crear personatges carismàtics. En especial el protagonista i el seu amic. El que no s’ha treballat gaire es la història d’amor que hi ha de fons, però bé, en cap cas es lo important en el llibre.
Per a qui li interessi, aquest llibre es pot llegir perfectament sense haver llegit la trilogia original dels nascuts de la boira. Tot i que segons el meu gust personal, la trilogia original es més bona. Encara que si t’agraden els westerns possiblement aquest t’agradarà més. Tot i que com ja he dit els poders fan canviar les coses. Per tan, es un western i alguna cosa més, com per exemple Wil Will West. Però no surt en Will Smith, ni cap aranya metàl·lica gegant. Pensant-ho fredament, té poc de western. De fet, crec que amb prou feines surt algun cavall en tot el llibre. Ni res de diligències. D’acord que surten trens, i fins hi tot atracadors de trens, però no atraquen el tren anant a cavall! D’acord que hi ha trets, però no hi ha duels. Per ser un Western, es troben a faltar les llargues mirades abans d’un tiroteig. De fet, ni tan sols passa en un poble de mala mort, on les mares agafen els nens i es tanquen a casa ràpidament quan tot està massa silenciós; doncs no, l’acció passa al mig d’una gran ciutat. De fet, em sembla que el protagonista ni tan sols porta barret, com a mínim el company si que es preocupa per portar-lo. I sabeu aquell tòpic que el dolent no es mor mai? Doncs en aquest cas es compleix més que mai, coses de l’alomància, ja ho entendreu si us llegiu el llibre.
Passem al final, que sol ser un punt molt important en un llibre. En aquest cas, no es ni bo ni dolent, es un final normal, d’acord amb un llibre normal que és el que és aquesta novel·la.
Concluint, només recomano aquest llibre a la gent que sigui molt fan d’en Sanderson i ja hagi llegit la trilogia dels nascuts de la boira dos vegades i necessiti una nova dosis d’alomàntics. Ja que he tret el tema, aprofito per recomanar la trilogia dels alomantics, que es de lo milloret que he llegit de fantasia, descomptant a Pratchetts i Martins que òbviament juguen en una divisió a part.

—Cúbreme —dijo Wax en voz baja.
—¿Con qué? —preguntó ella—. ¿Con pintura? ¿Besos? Ya estás cubierto de polvo.
Wax alzó una ceja

—Te lo dije. Siempre hay cosas inocentes explotando a tu alrededor, Wax.
—Esta vez has conservado los dedos.
—Magnífico. Todavía puedo estrangularte

—Compré un amuleto de protección contra la lógica a un adivino ambulante —explicó Wayne—. Me permite sumar dos y dos y conseguir un pepinillo.
—Yo… no tengo respuesta para eso —dijo Marasi.

Alters llibres millors del mateix autor:

• El imperio final – Brandon Sanderson 8/10

• El pozo de la ascensión – Brandon Sanderson 8/10

• El Heroe de las Eras – Brandon Sanderson 8/10

Nota: 6/10

Cas típic 1860: noi li agrada noia, noi li agrada treure premis de la barra lateral

A prendre pel sac el Xarel·10. No, no tinc res contra del bloc d’en McAbeu. Es més, sempre que publica algun enigma dels seus m’hi passo. Es més, a vegades fins hi proposo respostes. Es més, a vegades fins hi tot proposo les respostes correctes. Es més, a vegades fins hi tot soc el primer en proposar la resposta correcte. Quan he dit a prendre pel sac el Xarel·10 em referia a la medalla de tercer classificat del 1r. Concurs Xarel·10 d’enigmes i endevinalles.
Des del primer dia ja vaig dir que no lligava el color de la medalla amb l’aspecte del bloc, però tot i així ha aguantat dos anys en la barra lateral. Però aquí s’ha acabat la història. En cap moment estic desprestigiant el premi del concurs d’en McAbeu, encara que sigui un miserable tercer premi… Simplement trobo que no encaixa i per això ho trec. Però encara que no sigui visible en la barra lateral, el premi sempre estarà en la meva memòria, a part d’aparèixer en el CT1172 i en aquest cas típic i per suposat en l’entrada del bloc d’en McAbeu.

PD: Espero que no hi hagi represàlies i desaparegui la copa del premi del CT1500 de la seva barra lateral…

Cas típic 1859: noi li agrada noia, noi li agrada la calor

Avui toca post al estil conversa d’ascensor, es a dir, un post sobre el temps.
Pugen una mica les temperatures i tothom diu que ja ha arribat la primavera. La catosfera s’omple de post dient que arriba la calor, tot floreix, tot es càlid i bonic. Ho sento però no! Abans de continuar deixeu concretar la zona, estic parlant de l’àrea metropolitana de Barcelona. Malgrat les temperatures hagin pujat un graus continua fent fresca. D’acord que hi ha màximes de 20ºC, però recordem que hi ha mínimes de 7ºC! I en un clima càlid com el d’aquí 7ºC no es calor en absolut. D’acord, al migdia després de dinar, fa aquell solet i fa aquella caloreta que s’està tan bé, però ja està. A la tarda refresca de seguida, i això per no parlar del fred que fa quan acabes de sortir del llit, no es fred d’hivern, però tampoc es una temperatura de primavera. Paciència, ja m’estic acostant al tema de l’assumpte.
El problema es quan a quarts de 8 del matí ja veus alguns amb màniga curta o pantalons curts. Què ens hem tornat bojos?! Tanta pressa hi ha per anar amb pantalons curts?! No veuen que anant així em fan agafar fred a mi de mirar-los? I això que vaig amb el polar a tot arreu. Aquesta gent indiferent a les temperatures solen ser adolescents. Què els hi passa als adolescents d’avui en dia? Com que ara elles creixen fins al metre vuitanta i ells fins als dos metres, això els hi provoca que el termòstat del cos el tinguin atrofiat? Què faran quan arribi l’estiu? Es desfaran? Aniran a Sibèria? No! Faran que posin l’aire condicionat a tot drap i la gent normal morirà congelada a ple estiu! Però encara que els adolescents estiguin totalment destemperats per culpa de la pila d’hormones que corren que pel seu cos, en principi els seus pares haurien de tenir dos dits de seny i dir-lis que es posin una jaqueta, no? Als meus temps això passava, la meva mare em deia de portar una jaqueta al 15 d’agost quan a les 8 del matí estaves a 30ºC i jo la portava, i bé, eh? Sense suar ni res. Què li passa als pares d’avui en dia que no es preocupen per la temperatura dels seus adolescents?
Tornem a l’inici del post, de fet, per què arribi la primavera encara falten unes hores, de fet, oficialment fins a les 17:57h d’avui no entrem a la primavera. Però això no vol dir que des del minut zero ja haguem de guardar la roba d’hivern a l’armari i posar la de primavera. Siguem lògics si us plau! Vestim-nos en concordança amb les temperatures! No costa tan! Per exemple, jo mateix he guardat els guants d’esquiar i els he canviat uns modests guants de llana amb polièster, perquè no cal sobre-protegir les mans d’un fred extrem, però cal protegir-les d’un fred moderat. Perquè si les meves mans es congelen com voleu que escrigui els posts? Tots els posts d’aquest bloc han estat escrits amb aquestes manetes, perquè una cosa es que l’ull blau aparegui com a avatar protagonista, però les responsables d’escriure son aquests ditets. Ara es quan us feu una imatge mental d’uns dits gràcils i bonics bellugant-se.
Veig que se m’ha allargat una mica aquesta conversa d’ascensor, bé, no passa res, us imagineu que estem en l’ascensor del Burj Khalifa aquell i que els viatges en ascensor son llargs.
En fi, heu de reconèixer que no ha sigut el típic post per donar la benvinguda a la primavera…

Cas típic 1858: noi li agrada noia, noi li agrada el seu pare

Feliç dia del pare! Per celebrar-ho toca post sobre nens ^^

Sou uns pares guais? Ja feu fotos guais als vostres fills com ara aquest pare?

Com a mínim li dibuixeu alguna cosa simpàtica en la bossa de l’entrepà?

En cas contrari, si et vols desfer d’algun nen porta’l en aquest tobogan…

Cinc maneres estranyes de fomentar la natalitat, com per exemple la campanya de Mentos de Singapur que es va convertir en viral.

Hi ha nens que de petits ja prometen, per exemple aquest ja es un controlador de masses nat xD

Cas típic 1857: noi li agrada noia, noi li agrada ballar al Moulin Rouge

Al sortir de classe, en Gegant i en Suneo molesten en Nobita tot dient-li que es un tanoca.
– Gegant: Nobita ets una tanoca!
– Suneo: Sí, un tanoca!
– Shizuka: No es un tanoca, el que passa es que es una mica… lent… i despistat… i poca-traça… i sapastre… i…
– Nobita: Bua bua bua (està plorant, ok?)
En Nobita torna corrent a casa però abans que pugui pujar a la seva habitació la seva mare l’esbronca per les males notes durant… no se… 2 hores seguides?
– Mare d’en Nobita: Males notes bla bla bla No estudies mai bla bla bla més esforç bla bla bla.
Quan sembla que el sermó acaba.
– Mare: Has tret les males herbes del jardí? Et vaig dir que era el primer que havies de fer al tornar de l’escola!
– Nobita: Ho anava a fer quan tu m’has fotut el sermó d’estudiar durant 2 hores…
– Mare: A sobre la culpa es meva? bla bla bla responsabilitat bla bla bla res de bo a la vida bla bla bla hòsties en vinagre bla bla bla.
Al cap de 2 hores més en Nobita puja plorant a la seva habitació on troba en Doraemon menjant-se una pila de Dorayakis. Cada dia està més grans en Doraemon. No té cap sentit que un gat robot s’engreixi, però en Doraemon no es un gat robot normal i corrent. En Nobita li explica el que li ha passat al resignat d’en Doraemon i aquest no té cap més remei que donar-li la raó a la Shizuka, i ben mirat també al Gegant i al Suneo. En Nobita torna a plorar.
Quan acaba de plorar recorda que encara ha de fer els deures de demà. Els deures son fer un treball sobre el Moulin Rouge de finals de segle XIX. Però com que no en sap res li demana la màquina del temps al Doraemon.
– Doraemon: Nobita, no cal que em demanis la màquina del temps, ja saps que està permanentment posada en el calaix de l’escriptori, ja que a la meva butxaca màgica hi caben tots els meus invents, però prefereixo deixar una cosa tan perillosa com una màquina del temps que permet alterar la història fàcilment el més a l’abast possible d’un nen que sempre fica la pota.
En Nobita arriba a 1890, entra al Moulin Rouge i comença a prendre nota de tot. Amb la casualitat que justament en aquell precís instant Henri-Pierre de Toulouse-Lautrec estava fent una foto per pujar a l’instagram pintant un quadre de l’escena. Per aquest motiu si us hi fixeu bé podreu apreciar que en el quadre apareix en Nobita. Malgrat tot, en Nobita va fer el treball, el va entregar, però el va suspendre perquè simplement es un tanoca.

Aquesta ha sigut la meva col·laboració als relats conjunts del mes de març

Cas típic 1856: noi li agrada noia, noi li agrada el seu penis

Sabíeu que el dissabte va ser el dia del Penis?! Per celebrar-ho toca post amb contingut “alegre”. Vigileu amb els links d’avui que son NSFW.

Ja està aquí el futur de les relacions a distància: FriXion

Coneixeu que hi ha pelis porno basades en pel·lícules? No? Es clar que no, els lectors del meu bloc no miren d’aquestes pelis… Bé, el cas es que també hi ha pelis porno basades en sèries d’humor. Per exemple:

• La versió porno de The Office.
• La versió porno de Scrubs.
• La versió porno de Seinfeld.
• La versió porno de Big Bang Theory
• La versió porno de Friends
• La versió porno de La tribu dels Brady
• La versió porno de El sequito o Entourage

N’hi ha d’altres però aquestes son les més conegudes. De sèries d’humor, estic parlant…

Un vídeo que té tots els números per ser porno però no hi ha manera. PG Porn: Per a gent que li agrada tot el porno, menys la part del sexe. Per cert, espereu fins al minut 2:08 abans de tancar xD.
Si us ha agradat hi ha altres capítols de PG Porn, però els haureu de buscar pel vostre compte, aquest bloc no es vol fer responsable xD

Cas típic 1855: noi li agrada noia, noi li agrada el dia de Pi

Feliç dia de Pi! Per tan avui toca post matemàtic.

Comencem amb un acudit dolent, arrel quadrada…

Coneixeu quina es la equació per fer el logo de Batman?

Hi ha un “llibre” que es diu un milió de dígits aleatoris, i el seu titol no decepciona, realment es tracta de pàgines escrites amb un milió de dígits aleatoris. Però el millor de tot son les ressenyes dels compradors d’amazon.

Un trabajo de referencia realmente excelente. Pero una pena que con tanto número al azar no los hayan ordenado, para que fuera más fácil encontrar los que estás buscando

Me ha gustado mucho el libro, aunque recomiendo leerlo en la versión en binario original. Como sucede en casi todas las obras, con la traducción de binario a decimal se pierden algunos detalles importantes, en este caso los dígitos más significativos

Aunque el libro es muy prometedor tiene algunos fallos: por ejemplo al pie de cada página hay un número que se va alternando a izquierda y derecha que se va incrementando de uno en uno

Al principio me pareció estupendo, pero cuando vi a otra persona de mi departamento recibir su copia descubrí para mi asombro que el libro es todo lo contrario de aleatorio: ambas copias eran idénticas

Trencant la estadística. Troba 29 ous amb dos rovells en una capsa de 30 ous.

Algoritmes d’ordenació d’elements il·lustrats amb danses hongareses. Com per exemple el shell-sort. Els altres els podeu trobar al post de I programmer.

Cas típic 1854: noi li agrada noia, noi li agrada inspirar-se

Molts de vosaltres, també blocaires, us preguntareu d’on trec la inspiració per fer els posts tan brillants que caracteritzen aquest bloc. Es cert que hi ha material de segons quines entrades que directament es robat inspirat d’altres blocs. Però altres posts són únicament i genuïnament marca Pons, concretament avui en centraré en aquests posts marca Pons. Bàsicament hi ha 3 moments claus on m’inspiro:
1) Abans de dormir. Un cop dins al llit, abans d’agafar el son, el cervell comença a pensar en coses realment importants tal com sèries, el Starcraft 2 i el bloc. Per evitar pensar massa solc agafar un llibre, però quan arriba la inspiració es imparable.
2) Mentre nedo. Quan el cos està ocupat nedant el cervell es queixa perquè no té gran cosa a fer, així doncs el distrec pensant en el bloc, entre d’altres coses. Després resulta que em despisto i no se si em toca braça crol o esquena, o el que es pitjor em descompto i no se quantes piscines porto. Però tot sigui per tenir inspiració pels posts.
3) A la feina. Sí, soc un mal empleat. En comptes d’estar concentrat i produint perquè l’empresa funcioni, tingui beneficis i els accionistes puguin viure encara més bé. Aprofito per saludar als accionistes: Hola accionistes! El què faig es oblidar les meves responsabilitats i pensar en futurs posts del bloc.

Com a exemple perfecte, la idea d’aquest post va sortir d’un dia a la piscina, i en vaig polir els detalls un altre dia a l’oficina.

I vosaltres d’on traieu la inspiració? Què esteu fent mentre se us acudeixen els posts?

Si t’ha interessat aquest post segurament també t’interessarà el CT1300

Cas típic 1853: noi li agrada noia, noi li agrada Sherlock

Més observador que un CSI, més perspicaç que el Mentalista, més intel·ligent que Sheldon Cooper, més prepotent que el doctor House, més planificador que Barney Stinson, qui es?

Avisar a la policia per telèfon es per aficionats

En Sherlock Holmes!
Després del impactant final de la segona temporada de Sherlock tenia moltes ganes de veure la tercera. Però fins fa poc no l’han estrenat. La mala noticia es que només son 3 capítols per temporada. La bona noticia es que duren hora i mitja. I la més encara bona noticia es que son bons, molt bons. En Sherlock es un crack i per molt impossible que sembli un cas ell ho resolt de seguida. Massa bo per ser veritat? Doncs es clar que si! I què?

Doctors, experts en el cos humà, tan per salvar-lo com per matar-lo…

Sobre els capítols de la tercera temporada crec que van in crescendo (heu vist! Se italià!). El primer fa molta il·lusió perquè per fi recuperem en Sherlock després de dos anys sense saber res d’ell! Ha estat dur esperar 2 anys, però ell continua ben viu, es clar, només faltaria que estigués mort… Com es lògic, a qui li fa més il·lusió retrobar en Sherlock es el propi Watson. Es un clar cas d’amistat extrema entre homes sense mariconades, perquè en Watson es clarament hetero, en canvi d’en Sherlock no se sap què li va, potser les ovelles? Ni idea, mai no en sabem res de les seves preferències sexuals, ni de fet, res. A part del retrobament i de l’explicació del què ha passat també ens ofereixen una mica de cas amb coses de terroristes i bombes, està bé, veiem que malgrat el temps, en Sherlock no ha canviat. En el segon capítol hi ha un casament (no us diré de qui) i també hi ha un assassinat sense resoldre. Això vol dir que en Sherlock es fal·lible! Bé, ja ho veureu al final del segon capítol. Però el millor capítol de la temporada es el tercer. En les temporades anteriors en l’últim capítol, l’antagonista havia recaigut sobre en Moriarty, però es una llàstima que ja estigui mort… Així doncs s’ha de recorre a un tal Magnus que també té pinta de ser terriblement dolent, ja sabeu, d’aquells que et posen el dit a l’ull…

Tots coneixem a algú a qui li afegim subtítols

Crec que ja he xerrat massa, ara us toca a vosaltres fer la feina i veure Sherlock. Tota la sèrie sencera son 9 capítols a 90 minuts per capítol, en total 13 hores i mitja. Per ser una sèrie, tampoc us estic donant tanta feina, no? Ja veureu com se us fa curta ;)

Cas típic 1852: noi li agrada noia, noi li agrada sumar lletres

La solució de l’últim enigma:

3f^2 + 26 = p^2 això es de la forma : 3n + 2
Ara bé, un quadrat ha de ser múltiple de 3 o múltiple de 3 +1, no pas múltiple de 3 +2.
Per tant no té solució!

Guanyadora: Ahse
Nou enigma:

Cada lletra li correspon a un valor del 0 al 9, quin ha de ser el valor de cada lletra per que la suma sigui correcta?
A P A G A + P A T I N = M A G I C O