Cas típic 1888: noi li agrada noia, noi li agrada dedicar temps al bloc

Aprofitant que el 1888 es nombre ben maco amb tants vuits, perquè tothom sap que els vuit molen, i no es pas casualitat que el bloc hagi fet 8 anys aquest mateix any aprofito per fer una mica de reflexió, sobre el temps dedicat al bloc.
Deixant de banda el temps que trigo contestant els comentaris dels lectors (a vegades fins hi tot llegint els comentaris dels lectors!), descomptant també el temps que dedico a comentar els vostres blocs (fins hi tot a vegades llegint els vostres posts!). A part deixo també la feina extra de mantenir les diferents pestanyes del bloc. Per tant, comptant només el temps exclusiu que trigo en fer el post pròpiament em surt que de mitjana trigo 25 minuts en fer cada post. Us sembla molt 25 minuts? Penseu que hi ha casos típics  que fan pujar la mitjana de temps com ara el 1809, 1764, 1500, 1420, etc. A més a més, penseu que fer un post en aquest bloc implica varis passos:

1. Pensar un contingut interessant pel cas típic.
2. Recollir material de diverses fonts (aquí he descomptant el temps que acabo perdent no se com mirant vídeos de gatets al youtube)
3. Organitzar en el meu cap el contingut del post.
4. Escriure el post, o dir-li el becari que l’escrigui.
5. Ressaltar amb negreta paraules importants i afegir enllaços.
6. Rellegir el post per veure que està ben cohesionat i sense falles d’ortografia.
7. Numerar el cas típic i programar-lo pel dia corresponent.

Per tant, si multipliquem 1888 casos típics x 25 minuts en surten 47.200 minuts dedicats al bloc. Això equival a 786 hores i 40 minuts, que equival a 32 dies sencers, 18 hores i 40 minuts de la meva vida dedicats única i exclusivament a escriure posts pel bloc. La pregunta inevitable es: Què collons estic fent amb la meva vida?! Podria haver dedicat aquest temps a fer moltes altres coses. Per exemple:

• Posant que la duració mitjana d’una pel·lícula es de 90 minuts, podria haver vist 524 pel·lícules!
• Diguem que un polvo dura 20 minuts (entre preliminars i post-liminars i tot…) podria haver fet 2.360 polvos!
• Posat que faig 60 piscines en 38 minuts (variant entre crol, braça i esquena) podria haver fet 74.526 piscines!
• Posant que el capítol d’una sèrie normal dura 40 minuts podria haver vist 1.180 capítols!
• Posant que de mitjana un llibre de 300 pàgines es llegeix en 8 hores . Podria haver llegit 98 llibres!
• Posant que una persona normal camina a 4 Km/h podria haver caminat 3.146 Km! Es a dir, a hores d’ara ja estaria a Riga, Letònia.
• Donat que una Diplomatura Universitària té de mitjana (o tenia, crec que ja no existeixen,  no?) 160 crèdits que equivalen a unes 1.600 hores, ara ja tindria mitja diplomatura!
• Donat que el salari mig anual a espanya es de 23.370€  (que trist per altra banda) i que es treballa de mitjana 1.690 hores a l’any tenim que paguen 13,83€ a l’hora (en brut), per tan, els 1888 casos típic del del bloc valen 10.880€. Que per altra banda em semblen molt barats.

Podria continuar amb més exemples, però crec que la idea del temps dedicat al bloc només en escriure els posts ja queda clara i si m’allargués més, l’únic que aconseguiria es fer pujar la mitjana de 25 minuts per post.

Cas típic 1887: noi li agrada noia, noi vol una birra!

Teniu set? que tal una cervesa?

La cervesa es dolenta? no aporta res? I tant! si alimenta com un bistec! Em sembla que es la primera vegada que enllaço un article de La Razón. Tranquils, no tornarà a passar xD

Un article de xakataciencia va més enllà i diu que pràcticament seria possible sobreviure només amb cervesa.

Llauna de cervesa sexy ^^

En l’apartat d’etiquetes de cervesa originals tenim a Samuel Adams’s Triple Bock

Ja tens la teva màquina per fabricar cervesa en només 7 dies?

Per acabar. Murcia li dedica una rotonda a la cervesa

Cas típic 1886: noi li agrada noia, noi li agraden els portals de pedra.

Los portales de piedra – Robert Jordan (364 pàgines)

Tal com ha de ser, tots els posts d’aquest bloc tenen èxit, però hi ha un tipus de post menys exitós, estic parlant dels posts de llibres. Dintre d’aquests posts, els que tenen menys èxit de tots son els de la saga de la Roda del temps. Però això no es motiu perquè deixi de llegir-los i menys encara de comentar-los en un post, només faltaria que aquest bloc oferís el que demanen els lectors… Per començar els lectors no saben el que realment volen, per això estic aquí per imposar-vos-ho. No es mereixen.
El llibre de los Portales de Piedra es el cinqué de la saga en ordre de lectura, això si contem la preqüela. Si no la contem llavors es el quart llibre. Això si parlem de la versió original, perquè si en referim en la nova versió seria el setè llibre. Tot i que de fet, Los Portales de piedra es només la primera part del llibre El ascenso de la Sombra que en la versió espanyola es va dividir en: Los Portales de Piedra y El Yermo de Aiel. Tot clar, no? Doncs entrem en matèria. Bé, abans ficar-me amb la trama aviso que qui no vulgui llegir espoilers sobre els llibres anteriors i el actual millor que no llegeixi aquest post, però m’estranyaria molt que tingués més de mig lector interessat en llegir aquesta saga.
En Rand ja ha aconseguit Callandor. Callandor es una espada que no es una espasa, no hi busqueu la lògica, primera perquè es de cristall, i segona per què es un sa’angreal. Un sa’angreal es un objecte màgic molt poderós sempre i quan estigui en les mans adequades, per exemple en les mans del ministre Wert seria inútil, però a les mans d’en Rand pot fer molt de mal. Recordo que aconseguir aquesta espasa era una de les profecies que s’havia de complir perquè el Drac reneix, i per això era un objectiu pràcticament impossible de realitzar ja que l’espasa estava custodiada en la ciutadella més inexpugnable de tot el mon, cosa bastant sorprenent perquè en el llibre anterior, El Dragón Renacido, la assalten d’una pàgina per l’altre.
Només començar el llibre ja els hi passen coses negatives als nostres tres protagonistes masculins. A un l’ataca una destral, a l’altra una visió i a l’altre tres clons seus. Qui es el responsable de tots aquests atacs? Misteri! Que coi, he dit que faria espoilers, es el propi Rand que ja s’està tornant una mica boig.
El que menys m’agrada del llibre es que hi ha masses somnis. Per mi els somnis son somnis i prou, es a dir que no son reals i no aporten informació útil. Però en aquest llibre els somnis dels protagonistes tampoc son reals, però si son perillós perquè poden acabar convertint-se en realitat. Però no son clars, son accions confoses que mai se sap que coi signifiquen exactament. Tampoc no m’agrada massa que els poders màgics son força ambigus, no queda gens clar quin tipus de màgia es pot fer, es a dir, fins a quin nivell de poder ens trobarem. Poden fer una bola de foc? De quina mida? de una pilota de tennis? d’una pilota de basquet? de la mida d’un cotxe? de la mida d’una casa? de què depen de que algú tingui més poder que algú altre? es genètica? D’acord, tenim cinc poders en total, i d’aquests, els homes que poden “canalitzar” de manera més fàcil els poders del foc i la terra, en canvi les dones ho solen tenir més fàcil amb l’aire i l’aigua. I el cinquè poder quin es? El cor? No, perquè sinó podrien invocar al Capità Planeta… El cinquè poder es “l’energia”; energia què? elèctrica? energia cinètica? No queda clar, el cas es que tan homes com dones semblen dominar per igual aquesta misteriosa energia. Expliquen que per “un truc de màgia” cal barrejar diferents poders, per exemple per curar cal aigua, aire i energia, perquè? ni idea…
El final no m’ha agradat perquè no té cap raó de ser-hi. El final es una llarga visió d’un passat tràgic d’una civilització extingida. Té alguna cosa a veure amb la trama? Segurament, però fins al final de la visió no aporta res interessant. A part, en Mat, s’embolica ell mateix traspassant un objecte màgic que no hauria d’haver tocat i això segur que provocarà conseqüències més endavant, i sens dubte això serà quan ja no recordi que coi li va passar dintre d’aquell objecte màgic, el típic “Tendrias que haber acordado el precio antes de pactar”. Pactar què?! Quin es el preu?!
Per cert, encara que en la portada veieu un llop no té res a veure amb els llops dels Stark. Això es que hi ha un personatge que té bastant a veure amb els llops, però no es precisament el protagonista del llibre, bé, de fet, no hi ha un protagonista clar en el llibre.

Rand la miró boquiabierto, y ello no tenía nada que ver con su hermosura o con que estuviera casi desnuda. Bueno, casi nada.

Perrin no estaba seguro de cuál de los dos hombres era más letal, pero si un ratón tuviera que alimentarse con la diferencia se moriría de hambre.

Nota:5/10

Cas típic 1885: noi li agrada noia, noi li agrada parlar del seu bloc

Suposo que no cal que us digui que m’agrada el meu bloc. M’agrada tan que moltes de les entrades del bloc van sobre el propi bloc, com a màxim exponent d’això està aquest mateix cas típic. Només cal que us fixeu que la categoria “Blog” té 193 entrades, això vol dir que més d’un de cada deu casos típics fan referència al propi bloc. Ja sigui quan parlo de les pestanyes del bloc, modificacions de les pestanyes , el millor post de l’any, les estadístiques del bloc, els casos típics amb número rodo, la gent que passa pel bloc, premis que m’invento, premis que no m’invento, paranoies varies del bloc, recopilacions de llibres llegits, canvis de ritme i vacances, dies que m’invento, canvis en el bloc, concursos del bloc, cerques, aniversaris, noves seccions, canvis de nom, canvis d’aspecte, etc, etc.
Com que cada vegada el bloc té més i més contingut, ja que cada vegada hi ha més casos típics, arribarà un punt en que el bloc ja hi haurà tot el contingut possible i per tan, tot el que es digui ja farà referència al propi bloc, i per tan tots els posts seran posts sobre el bloc. I el mon arribarà a una singularitat. Acabo d’afegir aquest post a la categoria de “Divagacions meves” perquè sense dubte en el punt que ha arribat aquest post ja s’ho mereix.
Ara, si em dispenseu, vaig a pensar quin nou post podria fer que també parlés del propi bloc. Mentrestant, aneu i difoneu la paraula de Pons i que en el MEV us beneeixi.

Cas típic 1884: noi li agrada noia, noi li agrada passejar sota la pluja

Any 2089. La pluja àcida ha deixat de ser un fet anecdòtic per convertir-se en el tipus de pluja predominant a tot el planeta. Només els arbres més resistents han aconseguit suportar-ho, tot i així, aquests acaben amb les fulles corroïdes, donant-lis unes tonalitats ataronjades més pròpies de la tardor.
Malgrat tot, encara hi ha parelles d’enamorats que troben romàntic el fet de passejar sota la pluja. El tòpic més estès diu que “l’amor es cec”, però buscant les suggerències de Google es poden treure altres característiques:
– L’amor és déu en barca
– L’amor és un peix
– L’amor es lliure
– L’amor es com el formatge
– L’amor es com la grip
Així doncs, cal afegir a la llista “l’amor es immune a l’àcid”

Aquesta ha sigut la meva col·laboració als relats conjunts del mes d’abril

Cas típic 1883: noi li agrada noia, noi li agrada Sant Jordi

Bona diada de Sant Jordi! Per commemorar-ho toca un post sobre llibres ^^

Teniu un lector electrònic i trobeu a faltar la olor de llibre? Cap problema, Paper Passion.

Vols convertir el teu bloc en un ebook? La teva solució es Bloxp! Jo ja ho he fet. El problema es que només converteix els teus últims 250 posts.

Hi ha gent que no sap com endreçar els llibres de la seva biblioteca, en canvi altres ho tenen clar, per colors.

Els llibres serveixen per llegir-los “i prou”? Doncs no! També serveixen per fer laberints!

Cas típic 1882: noi li agrada noia, noi li agrada tenir el camp més gran

Primer la solució a l’últim enigma.

La manera més senzilla de tractar el problema es pensant en base 5, ja que els preus de les medalles coincideixen en potencies de 5, així doncs 9615 = 301 430.
5^0 = 1, 5^1 = 5, 5^2 = 25, 5^3 = 125, 5^4 = 625, 5^5 = 3125

Sabem que 5*625 = 3125, llavors per que totes les persones tingui representació hem d’agafar una unitat de la xifra de 5^5 i passar-li a 5^4 que correspondran a 5 unitats en aquesta xifra, es a dir seria un nombre amb base 5 amb trampa => 251430
Ara doncs ja podem procedir ja que ens està dient com fer-lo, es a dir:
2 vegades 5^5 + 5 vegades 5^4 + 1 vegada 5^3 + 4 vegades 5^2 + 3 vegades 5^1 + 0 vegades 5^0

Per tan en Joan ha pagat per la seva medalla 125, Pau 3125, Pere 5, Jaume 25 i Claudi 625 euros.

Guanyador: McAbeu

I el nou enigma diu així:

En Joan i en Pau tenen un camp rectangular cada un d’ells, els camps son nombres enters en metres, i les seves superfícies son aproximadament iguals amb 1 metre de diferència.
En el camp del Joan, el cub de la longitud es igual a 5000 vegades el quadrat d’aquesta longitud més 25019 vegades aquesta longitud més 30030. La longitud del camp d’en Pau es 3298 metres mes gran que la del camp del Joan.
Qui té el camp més gran?

Cas típic 1881: noi li agrada noia, noi li agrada ser un blocaire mediocre

Avui m’agradaria parlar de la fortalesa dels propietaris d’un bloc. No em refereixo a un bloc d’èxit internacional com podria ser el meu, em refereixo a blocs mediocres com els vostres… El cas es que si ets blocaire no pot ser un mindundi que es deprimeix i es fot a plorar a la primera de canvi, perquè un blocaire està acostumat a les moltes decepcions que això comporta. Per exemple, fas l’error més gran que pots fer, es a dir, mires les estadístiques de visites i veus que només et visiten quatre gats, i llavors aprofundeixes en el tema i mires la procedència dels lectors, i resulta que un dels quatre gats un es colombià i penses “Genial, em llegeix un càrtel de la droga”, i llavors penses a veure quants posts has fet parlant de droga i recordes aquell post sobre Scarface i comences a lligar caps. Continues mirant i una altra visitant habitual es de Xina, què vol dir això? Que els propietaris del basar xino del davant li han dit a la seva família que miri el teu bloc? Com sap el tio del basar xino que tinc un bloc? Els xinos estan tan ben integrats que fins hi tot ensenyen català als seus familiars que viuen a Xina? Masses preguntes sense resposta… Llavors també tens visites d’Etiòpia! Caram, no sabies que Etiòpia també hi hagués internet, quina sorpresa! Cada dia s’aprenen coses noves, les gaseles deuen anar amb wifi. Llavors trobes una visita de Mataró. Que dius, collons, Mataró? No seran els mateixos que sempre et fan la foto de grup quan estàs de vacances? No us passa a vosaltres que quan esteu per exemple de vacances a Suècia, i sentiu de cop parlar en algú en català, i aprofiteu i demaneu perquè us facin una foto de grup i resulta que sempre t’expliquen que son un matrimoni de Mataró? Doncs jo sempre enganxo els de Mataró, matrimonis diferents es clar, no sempre es el mateix que em va seguint. Doncs qui visita el bloc sospito que també es un matrimoni de Mataró. Resulta que també tens una visita de Canadà, i penses, perquè Canadà? Llavors caus en el fet que deuen ser de Quebec, perquè també es una regió oprimida dintre d’un país i per solidaritat amb el poble català es miren blocs catalans, es clar, això té molta lògica, per això tu fas el mateix i tens el teu blogroll està ple de blocs quebequesos… Per favor, si ni tan sols saps francès.
Llavors passem al tema dels comentaris. L’únic que et comenta es el teu cosí que també té un bloc on tu et sents amb la obligació moral de comentar encara que ell només parli de l’hort que té al seu pati, bé, ell li diu hort, però en realitat son unes tomaqueres i una pebrotera que en se vida mai ha donat un pebrot i saps que no ho farà mai, de fet veus més probable que dallà surti una sabata que una verdura. El cas es que ell et comenta a tu i tu li comentes a ell. Per això quan reps un comentari d’algú altre t’emociones fins que descobreixes que es spam ja que diu alguna cosa com ara “Amazing blog!! Is your theme custom made or did you download it from somewhere?” Bé, sempre son en anglès, però ho traduiré perquè tothom ho entengui “El teu bloc es la canya amb vinagre! No he vist mai un bloc igual! Com ho fas per tenir un bloc tan guai?! Si us plau! Ensenyem els teus secrets de gran blocaire! Visita la meva pàgina i ensenyem a ser un blocaire d’èxit com tu!!”. Sembla que sigui sarcàstic i tot… Més frustrants que els comentaris de spam és un sol comentari anònim que no s’ha repetit mai més i no ha deixat cap enllaç per seguir el rastre. El pitjor de tot es que el comentari tan sols diu “No hi estic d’acord” i el deixa anar en un post de 10.000 paraules en el que fas un repàs de tota la literatura russa contemporània. No estàs d’acord amb què?! Si en el fons la culpa es teva per fer un post de 10.000 paraules… Però no ens enganyem lo dur es veure un zero ben rodó en el nombre comentaris del post. Per evitar això pots fer la tècnica més rastrera possible que es deixar-te un comentari amb un nom qualsevol, i després ser encara més rastrero i contestar el teu propi comentari. D’aquí a convertir-te en esquizofrènic i tenir diàlegs amb tu mateix només hi ha un pas. Per això deia que per ser blocaire s’ha de ser fort.

Zero comentaris es l’equivalent d’un rostoll rodant

Un altre problema al que s’enfronta un blocaire es a la falta d’idees. Es la pressió de saber que en l’últim mes no ha escrit cap entrada i que els seus lectors (llegeixis el cosí) ja s’estan impacientant i donant el bloc per mort. Que donin el bloc per mort es el pitjor que li pot passar a un blocaire, això vol dir que perdrà els lectors habituals (llegeixis el matrimoni de Mataró) i que deixarà d’existir. Aquí es quan el caràcter de blocaire surt de dins per crear un post sobre qualsevol cosa, encara que sigui per explicar lo dur que ser un blocaire…
Pràcticament ningú aconsegueix superar aquests traumes anteriors tan durs i acaba cometent suïcidi. Suïcidi del bloc s’entén, es a dir, el deixa mort de gana sense alimentar-lo amb nous posts. Això es el que defensava al principi del post: La fortalesa dels propietaris d’un bloc.

Cas típic 1880: noi li agrada noia, noi li agrada el divendres Sant

Aprofitant que avui es divendres Sant o divendres de Pasqua us porto un post ben religiós ^^

Càstigs divins…

10 sectes/religions extravagants (entreu en el post de strambotic si voleu més detalls):

1. Buda’s Factory, la secta que puedes seguir en YouTube
2. Ho no Hana, la secta “de la lectura el pie”
3. Nuwaubianismo, el negro es lo primero
4. Damanhur, la secta que originó la película Avatar
5. La iglesia de la eutanasia, donde lo importante es morir
6. La banana sexual, el único fruto del amor
7. Adoradores de Rambo, Acorralados en el mundo
8. Movimiento de la creatividad o Iglesia Mundial del Creador, el blanco el primero
9. La cábala de Sabbatai Sevi
10. El pastafarismo => Aquesta no es extravagant es la millor!

Què faria un ateu si fos Deu?

Ha costat una mica, però ja es poden fer servir segells pastafaris!

En contraposició una mala noticia, prohibeixen el Monstre Espagueti Volador en el comtat de Chester. Segurament deuen tenir por que el MEV els hi faci la competència en el seu Deu i guanyi, sinó no s’entén…

Cas típic 1879: noi li agrada noia, noi li agrada trobar un moment i un lloc per llegir

Sí, llegeixo, i no només blocs, també llegeixo llibres. Si no fos així la pestanya de llibres no tindria cap sentit, de igual manera publicar més de 270 posts sobre llibres seria estrany si no n’hagués llegit mai cap… Però no es el cas. Llegir ens ocupa un temps i també un lloc. El post d’avui va precisament sobre això. On llegiu? Quan llegiu?

Hi ha gent que fa altres coses amb els llibres a part de llegir-los

En el meu cas, llegeixo sempre que vaig amb tren, amb metro, amb tram i amb avió. A part de ser un lector de transport també puc llegir quan no em desplaço, concretament just abans d’anar a dormir ja dins del llit. Aquests son els llocs habituals de lectura, en casos d’avorriment també puc llegir en altres llocs, però no es lo habitual, es a dir, mai em poso a llegir quan estic a casa i no es en el llit just abans de dormir. Les hores en les que llegeixo son fàcilment deduibles. Quan vaig i torno de la feina (horari d’oficina) i entre les 23h i les 00h que es quan vaig a dormir.
I vosaltres què? Quan llegiu? On llegiu?

Cas típic 1878: noi li agrada noia, noi no li agraden un tipus de blocs (2/2)

Aquest post continua del post de ahir, el CT1877
En la cinquena posició hi ha com un derivat dels blocs de fotos, els blocs de viatges. El bloc en si no està malament, però qui escriu el bloc fa ràbia. Perquè sempre estan penjant fotos de llocs? Que viatgen durant tot l’any? Que no tenen obligacions? Que no tenen una feina? Que no tenen fills que cuidar? Quan veuen els amics i aguanten als familiars si sempre estan viatjant? A més, sempre son esperits lliures que descobreixen que es la autèntica llibertat quan troben una tribu nòmada del Sahara que només té una tenda i quatre camells. Qualsevol cosa que veuen ho consideren fantàstica. Son els que al veure un bassa fangosa i 2 palmeres ja ho consideren un oasi paradisíac. Ells mai no viatgen per veure coses, viatgen per conèixer noves cultures. Han arribat a la conclusió que totes les altres cultures son fascinants, en canvi, la cultura de la seva ciutat es una porqueria, allà tothom es un malparit amb presses que no gaudeix la vida en cada moment.

Pels blocs de viatges això es el paradís celestial a la terra

En la sisena i última posició hi ha els blocs de cuina. He deixat els blocs de cuina per la sisena posició no pas perquè m’agradin més, sinó perquè es un col·lectiu amb molt de pes a la blocosfera i estan molt units, tots es donen suport entre ells, per fer un símil vindria a ser com Hollywood. El problema dels blocs de cuina es que només serveixen per consultar dubtes puntuals sobre com es feia un plat concret, i moltes vegades ni tan sols per això perquè ho volen fer tot tan elaborat i treballat i maco que al final t’acabes complicant la vida un colló. Per exemple, l’altre dia tenia un dubte que tothom pot tenir, com es fa una truita francesa? Era amb ous? O era amb cigrons cuits? Doncs al final vaig descobrir que eren ous! Ja deia jo que costaven molt de batre els cigrons… Però no us penseu que va ser fàcil descobrir-ho! En lloc t’expliquen com fer una truita francesa, t’expliquem com fer una estratificació d’ou amb tocs de gingebre, aromes de canyella, ratlladura d’ametlla, amanit amb vinagre de poma, saltejat amb bolets, arrebossat de sèsam i embolicat amb un milfulles de patata. I perquè collons necessites tots els condiments d’un passadís sencer del Caprabo si tu només volies fer una truita? Malgrat tot, un es agraït deixa un comentari en l’entrada agraint l’ajuda proporcionada, i després un es dona compte que es tracta d’un post de fa 8 anys i el bloc en qüestió fa 3 anys que no publica.

Perquè he acabat trigant 3 hores per fer una maleïda truita?!

Ja per acabar, podria dir que els blocs mono-temàtics no m’agraden. Es avorrit parlar sempre del mateix tema. La vida es variada, hi ha de tot, perquè s’ha de restringir el que vols explicar només un tema per molt expert que en siguis? Ja ho se que no tothom es expert en tot com ara em passa a mi… Però us explicaré un secret, es pot parlar de qualsevol cosa sense ser un expert! Es més, si una cosa no la saps, te la pots inventar, el màxim que pot passar es que algú que si que sap del tema et digui que no es així, però no passa res, el pots deixar en ridícul amb algun argument intel·ligent de l’estil “Tu madre es manca i juega a la petanca”. Per tan, feu-me cas, convertiu el vostre monòton bloc mono-temàtic en un variat bloc poli-temàtic, perquè com diu la frase feta “En la varietat està el gust”. I qui sap, potser si poli-tematitzes el teu bloc fins hi tot el llegeixo habitualment ;)

Cas típic 1877: noi li agrada noia, noi no li agraden un tipus de blocs (1/2)

No m’agradaria que penséssiu que els únics tipus de blocs que no son del meu grat siguin els de poesia. I ara! Ni molt menys! Per sort, tinc odi a repartir entre molts tipus de blocs ;-) Està bé, odi potser es una paraula molt forta. Deixem-ho simplement en que m’avorreixen mortalment. Com que hi ha varis tipus, i per no allargar excessivament el post d’avui he decidit dividir el post en dos parts, la d’avui i la que es publicarà demà, perquè es un fet demostrat que un post molt llarg espanta a la gent. També en soc conscient que molts dels meus lectors habituals son propietaris d’un bloc de les característiques d’aquesta llista, i que el post d’avui i que demà continua, serà una punyalada molt dura per ells, però ho superaran, perquè un no es converteix en lector habitual d’aquest bloc si no aguanta bé els revessos.

Poesia comprensible

En la posició número dos (recordeu que en la posició número u amb un liderat indiscutible tenim els blocs de poesia) hi ha els blocs històrics, però no em refereixo als blocs que expliquen anècdotes històriques divertides com ara batalles curioses, aventures arriscades, enfrontaments entre nacions i coses per l’estil. Em refereixo a història de gent d’estar per casa de l’estil de “Pepet Merdaral va ser un gran expert en agulles de cap i va escriure 37 llibres sobres les agulles de cap, convertint-se així en el català més expert en tan apassionant tema i bla bla bla“. I si ni tan sols parlen de cap personatge en concret sinó d’un edifici ja es per saltar per la finestra “A principis de segle XIX, en el poble de Sant Munt de Fems, en la cantonada entre el carrer Pastoret i el carrer Cul de Cabra, es va construir la primera fàbrica d’espardenyes en cadena, que va suposar una revolució en el mon espardenyil, i bla bla bla“.

Aquesta pared es lo únic que queda en peu de la fàbrica d’espardenyes en cadena

En la tercera posició tenim els blocs de política. Com que tenim la #ironic_mode=TRUE sort #ironic_mode=FALSE de tenir un munt de polítics en aquest país, cada dia tenim la #ironic_mode=TRUE sort #ironic_mode=FALSE que un o més d’un polític digui alguna que altra barbaritat, però són tonteries que no val ni la pena discutir, però hi ha gent que les analitza i discuteix totes. Mira, ara ens han dit que els catalans son insolidaris, doncs molt bé… Demà ens diran que els catalans som mala gent, doncs d’acord… L’endemà passat que som adoctrinadors, doncs genial… L’altre que els catalans la tenim petita, doncs mira que bé…

Visca la política!

En la quarta posició tenim els blocs de fotos. Son aquella gent que no en tenen prou amb l’instagram i necessiten un bloc per posar-hi més fotos. Hi ha dos tipus de blocs de fotos, els de fotos quotidianes i els de paisatges. Els primer els reconeixeràs perquè quan van pel carrer no miren el mòbil ni miren el terra a la cerca d’alguna moneda, sinó que miren a tot arreu per veure quin detall poden enganxar, i llavors fan una foto com ara un colom sobre un semàfor i li posen de títol alguna cosa profunda com “civilització vs natura”. Aquests també son molt donats a fer fotos a primer pla de les plantes, i si aquesta no té flor fan la foto en blanc i negre o sèpia, si senyor, una ortiga preciosa… Els segon tipus, els de paisatges, com a mínim han fet l’esforç de sortir de la ciutat per fer la foto a un camp de blat, però la veritat ja cansa tan veure camps de blat, de gira-sols, de patates, es igual, son camps, ja està, molt ben ordenats, molt uniforme, molt natural, però ja està, un s’avorreix a partir del camp número 50.

Natura rebel

Cas típic 1876: noi li agrada noia, noi col·loca la publicitat en un lloc desafortunat

Anuncis! Oh yeah!

Google: Did you mean battleship?

Publicitat per cridar l’atenció

Publicitat mal col·locada

Per acabar un recull d’anuncis sobre edificis com ara els ventiladors Midea

Ep! he trobat un lloc on en comptes d’onze en tens vint!

Cas típic 1875: noi li agrada noia, noi li agraden les tres visites per visitant

L’altre dia, revisant les estadístiques del bloc, cosa que mai faig, perquè això seria el típic d’una persona egocèntrica i com tots sabeu jo no soc així… El cas es que em vaig fixar en el detall que de mitjana, i aproximant les xifres, tenim que el nombre de visites triplica el nombre de visitants. Es a dir, que si en un dia el bloc té 90 visites, hi venen 30 visitants. Es a dir, que cada persona entra al bloc 3 vegades al dia. Vaig a posar-me en la ment d’un visitant del bloc estàndard per recrear el què passa.

Son les 10 del matí, vaig a veure si el Pons ja ha publicat el seu post. Es un dimarts, i se que el Pons publica tots els dies a les 6 del matí de dilluns a divendres exceptuant juliol i agost, però l’emoció de saber si hi haurà post o no em remou per dins. Doncs si! Hi ha post nou! Ostres, quin post més bo! Es el millor post que he llegit mai des del post del Pons de ahir! Vaig a deixar-li un comentari! Hmmm espera, no es fàcil deixar un comentari al nivell del post, millor m’ho penso bé i torno més tard.
Son les 12 del matí, i per fi he aconseguit pensar un comentari del què penso estarà a l’alçada del post del Pons d’avui! Entro al bloc, deixo el comentari (el comentari no està a l’alçada).
Son les 19 del matí, vaig a veure si el Pons m’ha contestat el comentari. Entro al bloc i si! M’ha contestat! Mira quina resposta més enginyosa! En Pons es gran, visca el Pons!

I aquesta es la meva hipòtesis sobre les tres visites per visitant del bloc. Creieu que l’he encertat?
Aquest post serveix perquè en els comentaris m’expliqueu com interaccioneu amb el bloc, quan hi entreu, quantes vegades hi entreu, amb quines esperances hi entreu, i de fet tot el que us passi pel cap, en definitiva es un d’aquell posts que us demano feedback com el CT1840.

Cas típic 1874: noi li agrada noia, noi li agrada el comparador de trilogies

Post especial sobre cine, així cine, en general.

Ja teniu el vostre comparador de trilogies? Valora cada part de la trilogia segons les altres parts.

Top 10 dels pitjors actors escollits per un paper. Especial atenció mereix el top 3 final amb:
3. DENZEL WASHINGTON Y KEANU REEVES – MUCHO RUIDO
Y POCAS NUECES
2. DENISE RICHARDS – EL MUNDO NUNCA ES SUFICIENTE
1. JOHN WAYNE – EL CONQUISTADOR DE MONGOLIA

Recopilació dels petons més desagradables de la història del cine

Per acabar us deixo amb el famós “Everything is a Remix” sobre les pelis. Gairbé 10 minuts explicant que totes les pelis famoses es basen en alguna altra peli.

PD: Recomano veure els Vimeos sinó en pantalla completa, com a mínim en la seva pàgina original