Cas típic 1868: noi li agrada noia, noi li agrada la Senda del Perdedor

La senda del perdedor – Charles Bukowski (288 pàgines)

Voleu un llibre trist i depriment que us doni ganes d’escopir a la humanitat i a continuació saltar pel balcó perquè la societat es una merda? Doncs La Senda del Perdedor es el vostre llibre. De fet, si busqueu nihilisme al diccionari segurament trobareu una foto del senyor Bukowski.
Estem a EEUU en els anys 20 del segle XX. El nostre narrador / protagonista es diu Henry i comença sent un nen petit i va creixent a mesura avança la història. Des d’un principi ja veiem una família horrible, on el pare pega al fill i la mare no fa res per evitar-ho. Per si això no fos suficient, en Henry es el més marginat de l’escola. Passen els anys, en Henry va pujant de curs i les coses no milloren, i si per un moment sembla que milloren, de seguida empitjoren.
Durant els anys 30 el protagonista arriba a l’adolescència. En aquest moment decideix convertir-se en un “tio dur”. Comença a aparèixer un interès per les noies. El problema, es que en aquella època no existia Internet, i per tan no existia el més important; els blocs? No… el porno. Per tan, els nois d’aquella època anaven tan cremats que quan veien un turmell d’una noia ja flipaven en colors. A continuació arriba l’adolescència amb tot el seu esplendor a través d’un super violent atac d’acne que el converteix en un monstre ple de grans gegants per tot el seu cos. Son uns capítols realment desagradables, no aptes per estomacs sensibles.
Un cop mig superat el tema dels grans continua amb lo del tio dur. Es fica en totes les baralles que pot, es posa en contra de totes les opinions majoritàries, encara que realment ell tampoc hi cregui, com es el cas del nazisme. I per sobre de tot beu i beu; beure es la única cosa que el fa feliç.
Pel que fa el final, es igual que tot el llibre, es a dir, es trist i molt patètic. Em refereixo al protagonista. Bé, el llibre també. D’acord que els protagonistes no sempre han de ser superherois valents i intrèpids, però això no justifica una novel·la sobre un desgraciat sense res a fer en la vida. Definitivament quan llegeixo un llibre no estic esperant un Bukowski.

Mi madre tenía un agujero y mi padre tenía una picha que echaba jugo. ¿Cómo podían tener cosas como esas y andar por ahí como si todo fuera normal, hablando de las cosas, y luego haciendo eso sin contárselo a nadie?

Yo me llevé unas cuantas palizas por parte de mi padre por irme por ahí con Frank, pero como me figuraba que iba a recibir las palizas de todos modos, prefería al menos divertirme.

Mi abuela tenía más verrugas que nunca y estaba más gorda. Parecía invencible, como si nunca fuera a morirse. Había llegado a envejecer tanto que no tenía sentido que se muriera.

Tan sólo quería apartarme de ellos. Pero no había sitio donde ir. ¿Suicidio? Jesucristo, tan solo más trabajo. Deseaba dormir cinco años, pero no me dejarían.

—Me retrasé porque… Bueno, me detuve a dar de comer a un perro vagabundo —dije haciendo una mueca.
—Esa es una de las excusas más tontas que jamás he oído, y eso que llevo aquí treinta y cinco años. ¿No podía emplear alguna excusa mejor que esa?
—Acabo de empezar, señor Ferris.
—Y casi ha acabado.

Nota: 3/10