Cas típic 1886: noi li agrada noia, noi li agraden els portals de pedra.

Los portales de piedra – Robert Jordan (364 pàgines)

Tal com ha de ser, tots els posts d’aquest bloc tenen èxit, però hi ha un tipus de post menys exitós, estic parlant dels posts de llibres. Dintre d’aquests posts, els que tenen menys èxit de tots son els de la saga de la Roda del temps. Però això no es motiu perquè deixi de llegir-los i menys encara de comentar-los en un post, només faltaria que aquest bloc oferís el que demanen els lectors… Per començar els lectors no saben el que realment volen, per això estic aquí per imposar-vos-ho. No es mereixen.
El llibre de los Portales de Piedra es el cinqué de la saga en ordre de lectura, això si contem la preqüela. Si no la contem llavors es el quart llibre. Això si parlem de la versió original, perquè si en referim en la nova versió seria el setè llibre. Tot i que de fet, Los Portales de piedra es només la primera part del llibre El ascenso de la Sombra que en la versió espanyola es va dividir en: Los Portales de Piedra y El Yermo de Aiel. Tot clar, no? Doncs entrem en matèria. Bé, abans ficar-me amb la trama aviso que qui no vulgui llegir espoilers sobre els llibres anteriors i el actual millor que no llegeixi aquest post, però m’estranyaria molt que tingués més de mig lector interessat en llegir aquesta saga.
En Rand ja ha aconseguit Callandor. Callandor es una espada que no es una espasa, no hi busqueu la lògica, primera perquè es de cristall, i segona per què es un sa’angreal. Un sa’angreal es un objecte màgic molt poderós sempre i quan estigui en les mans adequades, per exemple en les mans del ministre Wert seria inútil, però a les mans d’en Rand pot fer molt de mal. Recordo que aconseguir aquesta espasa era una de les profecies que s’havia de complir perquè el Drac reneix, i per això era un objectiu pràcticament impossible de realitzar ja que l’espasa estava custodiada en la ciutadella més inexpugnable de tot el mon, cosa bastant sorprenent perquè en el llibre anterior, El Dragón Renacido, la assalten d’una pàgina per l’altre.
Només començar el llibre ja els hi passen coses negatives als nostres tres protagonistes masculins. A un l’ataca una destral, a l’altra una visió i a l’altre tres clons seus. Qui es el responsable de tots aquests atacs? Misteri! Que coi, he dit que faria espoilers, es el propi Rand que ja s’està tornant una mica boig.
El que menys m’agrada del llibre es que hi ha masses somnis. Per mi els somnis son somnis i prou, es a dir que no son reals i no aporten informació útil. Però en aquest llibre els somnis dels protagonistes tampoc son reals, però si son perillós perquè poden acabar convertint-se en realitat. Però no son clars, son accions confoses que mai se sap que coi signifiquen exactament. Tampoc no m’agrada massa que els poders màgics son força ambigus, no queda gens clar quin tipus de màgia es pot fer, es a dir, fins a quin nivell de poder ens trobarem. Poden fer una bola de foc? De quina mida? de una pilota de tennis? d’una pilota de basquet? de la mida d’un cotxe? de la mida d’una casa? de què depen de que algú tingui més poder que algú altre? es genètica? D’acord, tenim cinc poders en total, i d’aquests, els homes que poden “canalitzar” de manera més fàcil els poders del foc i la terra, en canvi les dones ho solen tenir més fàcil amb l’aire i l’aigua. I el cinquè poder quin es? El cor? No, perquè sinó podrien invocar al Capità Planeta… El cinquè poder es “l’energia”; energia què? elèctrica? energia cinètica? No queda clar, el cas es que tan homes com dones semblen dominar per igual aquesta misteriosa energia. Expliquen que per “un truc de màgia” cal barrejar diferents poders, per exemple per curar cal aigua, aire i energia, perquè? ni idea…
El final no m’ha agradat perquè no té cap raó de ser-hi. El final es una llarga visió d’un passat tràgic d’una civilització extingida. Té alguna cosa a veure amb la trama? Segurament, però fins al final de la visió no aporta res interessant. A part, en Mat, s’embolica ell mateix traspassant un objecte màgic que no hauria d’haver tocat i això segur que provocarà conseqüències més endavant, i sens dubte això serà quan ja no recordi que coi li va passar dintre d’aquell objecte màgic, el típic “Tendrias que haber acordado el precio antes de pactar”. Pactar què?! Quin es el preu?!
Per cert, encara que en la portada veieu un llop no té res a veure amb els llops dels Stark. Això es que hi ha un personatge que té bastant a veure amb els llops, però no es precisament el protagonista del llibre, bé, de fet, no hi ha un protagonista clar en el llibre.

Rand la miró boquiabierto, y ello no tenía nada que ver con su hermosura o con que estuviera casi desnuda. Bueno, casi nada.

Perrin no estaba seguro de cuál de los dos hombres era más letal, pero si un ratón tuviera que alimentarse con la diferencia se moriría de hambre.

Nota:5/10