Arxivar per 2014-05-15

9780156035217_custom-69cc59005e0af076765c029f6ec69ba6f123abaa-s6-c30

La princesa promesa – William Goldman

La princesa promesa es una de les meves pel·lícules preferides. Com passa moltes vegades amb les bones pel·lícules, aquesta està basada amb un llibre, en aquest cas de l’autor William Goldman. També ha escrit altres novel·les, però no estan a l’alçada del llibre que avui ens ocupa. Es destacable la seva dedicació a la escriptura de guions pel cine. Segur que té altres coses destacables, però aquest post no va sobre ell, sinó sobre la Princesa Promesa (L’enllaç es refereix a la pel·lícula en comptes des del llibre perquès molt més famosa aquesta que no pas la novel·la).
La princesa promesa es la història perfecte per explicar als vostres fills. Hi ha moltes aventures, hi ha molt humor, hi ha amor veritable però sense ser embafador, hi ha mort, hi ha regnes desapareguts fa temps, hi ha venjança llargament esperada, hi ha miracles, hi ha lluita, hi ha prínceps i princeses, hi ha mestres espadatxins, hi ha pirates, hi ha gegants, hi ha la noia més bonica del mon, hi ha deduccions de lògica, hi ha RDMG (Rosegadors De Mida Gegant), hi ha gent que fa servir la paraula “inconcebible” desmesuradament, què més es pot demanar?!
La adaptació cinematogràfica es molt fidel al llibre, per això us recomanaria que primer llegíssiu el llibre i després miréssiu la pel·lícula, just al contrari del que jo vaig fer, però lamentablement quan vaig veure la pel·lícula no era tan lector com actualment, i de fet, no sabia ni tan sols que existia un llibre. Una de les poques diferències que hi ha entre la pel·lícula i el llibre es el context en el que es presenta la narració. En el llibre ens trobem el cas d’un escriptor que converteix un llibre antic on s’explica la història, però esborrant totes les parts avorrides i modificant-lo segons com li va explicar el seu pare quan era nen, més o menys; i que per culpa de l’impossibilitat de situar la narració en un context històric coherent fa que la pobre editora acabi mig boja intentant posar parèntesis aclaridors. En canvi, en la pel·lícula ens trobem en Colombo explicant el conte al seu net. Bé, de fet, no es el Colombo, perquè no porta la gavardina, tan sols es en Peter Falk. Tan en la pel·lícula com en el llibre, aquestes parts que només serveixen per transformar la narració en un conte, són per mi les parts que més sobren. En el llibre, al principi encara tenen gràcia, però cada vegada més es converteixen en una nosa que només fa que interrompre la trama. Per sort son ben identificables, només cal saltar-se les parts en cursiva i ens perdrem la opinió de l’escriptor que va tenir sent un nen al moment d’escoltar la història, cosa que a ningú li importa. Per la resta coses, no hi ha massa diferència entre llibre i peli, tret que en el llibre aprofundeix més en algunes parts, sobretot ens parla del passat d’alguns personatges i de les seves accions que defineixen el seu caràcter.
Perquè la pel·lícula de la princesa promesa té un 10/10 i el llibre “només” té un 8/10? Bàsicament, influeixen dos factors, el primer es que vaig veure la pel·lícula a l’edat adequada per què una història d’aquestes característiques m’agradés més. El segon factor es la manera que està escrit el llibre. En absolut no està mal escrit, però no té la mateixa gràcia que té la pel·lícula, o si més no, la mateixa gràcia que recordo que té la pel·lícula. Especialment, en el film, en Westley, el protagonista, es mou sempre amb un bon humor i amb una gràcia molt bona, en el llibre, això es mostra amb com son els seus diàlegs, però li falta la gràcia que li posa l’actor. Per altra banda, el llibre, en explicar aspectes del passat dels personatges, acaben apareixent històries més tristes, que enterboleixen el caire alegre de la història. El final, tot i ser igual, té una matisació que la converteix en una mica més ambigua.

– Parecéis un hombre decente, lamentaré mataros.
– Vos también lo parecéis, lamentaré morir

El caballo se llamaba Caballo (Buttercup nunca tuvo una imaginación desbordante)

—¡Jamás nos alcanzará! —gritó el siciliano—. ¡Es inconcebible!
—¡Sigue usando esa palabra! —le espetó el español—. Pero me parece que no significa lo que tú crees.

—¿Queréis decir que vos dejaréis vuestra piedra y que yo dejaré mi espada y que trataremos de matarnos como personas civilizadas?

Us deixo amb el millor duel d’espases no làsers.

Per cert, en la peli, Iñigo Montoya es Saul Berenson de Homeland.
Nota:8/10

Ui gairebé hem quedo sense dir-ho, quin error seria!

—Hola —dijo—. Me llamo Iñigo Montoya, tú mataste a mi padre. Dispónte a morir.