Cas típic 1902: noi li agrada noia, noi li agrada escriure a màquina

L’escriptor obre un nou document de Word. Bé, no exactament, no es el Word de Microsoft Office, es el Writer de l’OpenOffice, un processador de texts que li ha recomanat el seu amic perquè diu que es de codi lliure, signifiqui el que signifiqui. L’escriptor no hi entén massa en tot això, però el seu amic si, o sigui que li fa cas. L’escriptor s’inspira i comença a teclejar, però el suau soroll del teclat de plàstic no el motiva igual que feia el clac clac de la seva vella màquina d’escriure. L’escriptor mira la primera frase que ha escrit i decideix que no li agrada la tipografia de lletra i decideix provar-ne una altra, tampoc li fa el pes, tria una altra, i una altra, i una altra, s’adona que hi ha més de 200 tipografies diferents, les va provant. L’escriptor s’adona que ha perdut tot el dia només provant tipografies per al final acabar deixant la que hi havia per defecte. Al dia següent, l’escriptor maleeix quan el corrector ortogràfic li canvia sense consultar un nom propi per una paraula que se li assembla. Qui coi es pensa que es aquest corrector per modificar les seves paraules?! I perquè té els collons de transformar-li una minúscula en majúscula? Si l’escriptor hagués volgut posar la primera lletra de la paraula en majúscula ja l’hauria posat ell! A l’escriptor també li molesten tots aquests subratllats vermells sota les paraules que el corrector no entén. L’escriptor argumenta que ell escriu pels lectors, no pas pel corrector, que deixi de tocar-li els nassos d’una punyetera vegada! L’escriptor perd la paciència quan vol tabular una frase però el processador de texts no para de moure-li de lloc tot el paràgraf. Al dia següent, després d’un malson terrible on un ordinador gegant el perseguia tot llençant-li lletres de diferents mides i tipografies, sembla que l’escriptor està inspirat. Escriu durant hores i hores gairebé ininterrompudament, per fi sembla que la cosa rutlla, però malauradament l’ordinador es re-inicia tot sol sense cap motiu aparent. A l’escriptor li agafa un atac, quan feia que no salvava el document?! Molt! Ho ha perdut gairebé tot! Després d’uns quants cops de cap contra la paret i una dutxa freda l’escriptor pren una decisió, puja a l’altell, obre una capsa de cartró i treu la seva vella màquina d’escriure, hi posa un full de paper i comença a teclejar, encara funciona, immediatament li envaeix una sensació de plaer per tot el cos.

Aquesta ha sigut la meva col·laboració als relats conjunts del mes de maig.

PD: Recordeu contestar les preguntes del CT1900, i per refrescar les normes hi ha el CT1901