Cas típic 1912: noi li agrada noia, noi li agraden els moments compartits amb en Rincewind

Tinc una mala noticia, en Rincewind l’ha palmat. Tranquils fans de Terry Pratcett, no em refereixo a aquest Rincewind, em refereixo a aquest Rincewind.
Eren molts els que van apostar que es moriria a la primera de canvi, jo el primer d’ells, però ha passat 7 mesos amb mi. Diuen que per un gos un any humà equival a 7 anys. Per un peix d’aquestes característiques es un autèntic miracle que sobrevisqui més enllà d’un parell de setmanes, per tan un any d’en Rincewind equival a 1.000 anys humans! A veure quin bloc coneixeu que hagi tingut una mascota de més de 500 anys!
Es cert, en Rincewind potser no era la mascota més efusiva del mon, però bé, jo tampoc he rebut mai un premi a la persona més afectuosa, per tan ja m’estava bé tal com era. Arribava cansat a casa després d’un dur dia de feina i ell no em saltava a sobre tot remenant la cua, ni falta que feia; en tenia prou que quan jo li deia “Hola Rincewind!” ell m’ignorés totalment. Pot semblar una relació freda, però es que era un peix d’aigua freda. Malgrat tot, ara mateix em venen a la memòria grans moments que hem compartit junts durant aquest temps. Jo donant-li menjar i ell nedant passant de tot. Jo en el sofà mirant pel·lícules i sèries mentre ell nedava passant de tot. Jo traient la pols dels mobles del menjador, mentre ell nedava passant de tot. Compartint sopars amb amics, mentre ell nedava passant de tot. Em venen al cap molts altres moments tan èpics com aquests, però crec que ja us feu una idea de la seva manera de viure la vida.

Posar una foto del peix ja cadàver hagués sigut massa macabre

Lo fàcil seria culpar-me per no haver fet tot el possible per allargar al màxim la seva vida. Es possible que si l’hi hagués posat un filtre per l’aigua hagués durat més. Potser amb una peixera més grossa hagués estat millor. Possiblement amb un company de peixera no s’hagués sentit tan sol. Qui sap si canviat-li l’aigua més sovint hagués durant més temps. Potser si no m’hagués oblidat de donar-li menjar alguns cops hagués estat més ben alimentat. Qui sap si posant-li alguna decoració a la peixera a part d’unes ulleres de busseig s’ho hagués passat més bé. Però tot això son especulacions.
Descomptant els meus els pares, en Rincewind ha estat l’ésser viu amb qui més temps he compartit vivenda. Segurament per això ha sigut tan dur llençar el seu cadàver per la finestra i veure com els gats del veïnat se’l disputaven… No, no, es broma, hagués estat un xic frívol. He optat per un enterrament més formal. Com que tinc ascendència nòrdica, he optat per un funeral víking. Es a dir, que l’he posat en un drakar i l’he deixat navegant mentre cremava en flames. De fet ha sigut més aviat la versió per peixos; l’he embolicat amb paper de vàter, l’he ruixat amb alcohol, l’he encès i l’he llençat al vàter. Igualment ha estat un moment molt emotiu.
Ara l’únic company de pis que hem queda que es mou significativament es el robot aspiradora Roomba, com a mínim a aquest no li haig de canviar l’aigua, això si, es força més sorollós que en Rincewind. No cal que em pregunteu si penso tenir un altre peix, en Rincewind es totalment insubstituïble i qualsevol altre no li arribaria ni a la sola de l’aleta.
M’acomiado d’ell amb aquest post al seu honor, sabent que es el que ell hauria volgut. Com que era pastafarista, estic segur que està al cel pastafari amb cervesa i strippers il·limitades, que sense dubte, es tot el que un peix desitja. RAmen!