Arxivar per Juliol, 2014

el-yermo-de-aiel-9788448034542

El Yermo de Aiel – Robert Jordan

El Yermo de Aiel junt amb Los Portales de Piedra conformen la quarta part de la saga de la Roda del temps. En la edició espanyola van decidir separar El ascenso de la Sombra en dos còmodes llibres de 496 i 624 pàgines cada un. Si no voleu espoilers sobre la trama d’aquest llibre i d’anteriors llibres millor deixeu de llegir, per contra, si us dona igual tot endavant sense por.
El llibre comença amb una batalleta d’en Perrin, la seva xicota, en Loial, i tres Aiel contra uns quants Trollocs. Una lluita contra Trollocs? Què original! Només havia passat dotzenes de vegades fins ara! I sabeu què? El ferit més greu dels bons s’emporta una esgarrinxada, quina putada, eh?
El llibre comença amb la part menys màgica, que per mi millor, perquè quan apareixen poders del no res no m’agrada massa, però lamentablement resulta que es una part avorrida. En Perrin arriba al seu poble, veu que la gent està mig acollonida pels Trollocs que corren al seu aire i per altra banda pels Capes Blanques que en teoria els protegeixen, però son més aviat com la inquisició. Nobody expects the White Layers! Aquests capes blanques tenen retinguts en el seu campament uns familiars dels nostres 3 nois protagonistes i en Perrin organitza un rescat. I justament quan comença l’acció et canvien totalment d’escenari i et parlen del que fan en Mat i en Rand! Increïble! Indignant! Portes un munt de pàgines aguantant com en Perrin va d’una granja a una altra reclutant grangers perquè quan arriba el moment interessant et deixin penjat. Robert Jordan dimissió! Ai no, pobre, que està finat.
I què fan en Rand i en Mat perquè sigui tan interessant com per interrompre l’acció d’en Perrin? Doncs cavalcar pel desert… Fa calor… Es posen un mocador pel cap… Suen… Es posen un barret… Arriben a un oasis on hi ha una bassa d’aigua i unes quantes cabres… Tot molt apassionant ja ho veieu. Per ser sincer, també passen coses interessants per les tres bandes on es mou el llibre, però si les expliqués llavors posaria entusiasme i semblaria que m’agrada massa el llibre quan simplement no està malament del tot. Per exemple, la història d’en Perrin, que en aquest llibre està totalment aïllada, no està pas malament. Té la seva gràcia veure la organització dels vilatans per defensar-se de monstres el doble de corpulents que ells (vindrien a ser com uns Orcs perquè ens entenguem) i que malgrat els pagesos pateixen algunes baixes n’acaben matant un munt. Lliçó moral: Si sou les forces del mal no lluiteu mai contra el que semblen uns grangers desvalguts perquè resulta que seran més cracks amb els arcs que Robin Hood, Legolas, Hawkeye, o la Katniss Everdeen. Per altra banda la història de la Nynaeve i la Elayne tampoc està malament. Per cert, la Nynaeve es rotllo Son Gohan, es a dir, que es una patata, però quan s’enfada destapa el seu autèntic poder i fot una pallissa a tothom. Per sort, s’enfada per qualsevol cosa. Finalment la última banda, la d’en Rand després d’un inici avorrit i una continuació avorrida arriba a un desenllaç força interessant, m’agradarà veure com continua amb els seus nous amics Aiel.

Pobres Trollocs, no tenen res a fer davant d'un humil pastor de cabres

Pobres Trollocs, no tenen res a fer davant d’un humil pastor de cabres


I què tal el final? Bé, com que es tracta d’una saga i no d’un llibre aïllat el final acaba amb acció i tal però es nota que a la història encara li queda molta tela. Al final hi ha una lluita d’aquestes estranyes entre personatges molt poderosos i quan dic poders, em refereixo a poders així a lo gran amb grans explosions i tal. Tot molt espectacular i explosiu, però realment un no s’assabenta massa de que coi està passant perquè moltes vegades l’autor barrejo el que nota el protagonista amb el què realment està passant. Perquè agafeu la idea us poso un tros d’aquesta lluita exagerada: Martillos de Poder lo bastante grandes para allanar montañas y cuchillas que habrían atravesado el núcleo de la tierra se descargaron sobre Rand
En aquest llibre hi ha bastants personatges com passa en altres sagues de fantasia, però com que els personatges no es moren mai, amb la tonteria es van acumulant i acumulant cada cop més i comences a tenir bastants. La dotzena de principals es fàcils control·lar-los però pel que fa a la resta la cosa es complica, i més quan no hi ha Maries i Laures sinó noms estranys com Amathera, Egeanin, Moghedien, etc. Que en matessin algun de tan en tan no vindria pas malament. Sobre això que hi ha masses personatges i que tenen noms estranys us porto un joc per no avorrir-vos, heu d’endevinar el sexe del personatge segons el seu nom, marqueu amb H(Home) o D (Dona) segons el que creieu:

  1. Lan
  2. Faile
  3. Gaul
  4. Chiad
  5. Bain
  6. Moghedien
  7. Lanfear
  8. Amys
  9. Bair
  10. Chiad
  11. Couladin
  12. Egeanin

—¿No te parece hermosa? Tiene la espalda recta, los miembros fuertes y flexibles y los labios carnosos y rojos como granas. Su cabello parece oro hilado y sus ojos, zafiros. Su piel es más suave que la seda más fina, su busto lleno y armonioso. Sus caderas…
—Sé que es hermosa —la interrumpió precipitadamente Rand, que sentía arderle las mejillas—. ¿Qué te propones?
—Me limito a describirla…

—El deber. Esa montaña puede volverse terriblemente pesada en ocasiones — suspiró mientras cogía una lanza y una adarga a Rhuarc—. ¿Cuándo se tiene una oportunidad de descargar ese peso durante un rato?
—Cuando se ha muerto —respondió escuetamente Lan.

Per a més posts sobre aquesta saga que li importa ben poc al 99% dels meus lectors habituals podeu visitar els següents posts:

Nota: 6/10

Suposo que no cal dir que si no heu vist les 6 primeres temporades de l’ala oest de la casa blanca i teniu intenció veure-la millor eviteu llegir aquest post que pràcticament conté més espoilers que frases.

Quina feina es més difícil? La de secretari de premsa o la de cap ganivet? Jo no ho se, pregunteu-li a la CJ. Quan tingueu una resposta després li feu la mateixa pregunta al Toby. Pobrets, al principi de temporada semblen peixos fora de l’aigua.

Per un moment vaig pensar que deixarien de banda en Leo, quin susto! Sort que no ha sigut així. Em cau bé aquell vell. Tot i que ha reduït molt la seva presència. Parlant de sustos, aquesta segona legislatura del president està sent bastant més dura que la primera, si es pogués presentar a una tercera segur que no en surt viu.

Tot i que la primera ajudant de comunicació d’en Toby era més… més… exuberant, si sense dubte exuberant es la paraula, la segona, la segona em cau millor, i no només perquè ja la tingués vista com a ajudant d’en Ned (el pastisser) a Criando Malvas sinó perqué és més alegre i “dicharachera” i això posa nerviós al Toby i m’agrada veure en Toby nerviós. A part que fa gràcia el contrast amb l’alçada de la CJ que fa 1.90, fins hi tot van mantenir una conversa tal que “oye, ¿cuanto mides?”, “1,47”, “Y pensar que somos de la misma espécie…”

A l’últim any de mandat sembla que tothom està més pendent de fer política que no pas de governar, sort que en Leo està al cas per fer un cop de puny sobre la taula (es una metàfora, perquè veient la seva salut no hauria de fer masses esforços) i dir a la gent que amb un any es poden fer moltes coses.

No és casualitat que sigui la  ex-dona d'en Toby

No és casualitat que sigui la ex-dona d’en Toby


En temporades prèvies, quan veiem la casa blanca governant veiem poca hipocresia o una quantitat moderada de hipocresia però en aquesta sisena temporada que es centra en les campanyes polítiques es tot el contrari tenim hipocresia per donar i vendre, diuen el que vol sentir el votant sense importar el que realment el candidat pensa, es patètic. Però n’hi ha un que diu el que pensa encara que això li fasi perdre vots, i lo curiós del cas es que es republicà! Toca’t els nassos! El que representa que es “dolent” es qui diu el què pensa!

Per una banda m’ha agradat que la sèrie hagi canviat afegint les campanyes electorals perquè la temporada cinc es començava a fer repetitiva, però per altra banda està molt buida la Casa Blanca sense en Josh, la Donna, en Will,… Massa buida!

En Josh ha triat el candidat més ètic, però en canvi ell ha deixat la ètica de banda i només pensa en guanyar sigui com sigui. Llavors perquè ha triat aquest candidat? Quina decepció en Josh, pensava que tenia més integritat… Per sort en Santos l’acaba contagiant part de la seva ètica, tot i que en Santos també acaba contagiat de la obsessió en guanyar d’en Josh.

Quin canvi de mentalitat han fet. Abans tots estaven únits per solucionar les crisis i ara cada un va per la seva banda. Per una banda en Josh fa la seva i per l’altra la Casa Blanca fa el contrari. Es horrible això de fer política :S

Per primer cop en la sèrie veiem com treballen els republicans, i sabeu què? No tenen banyes ni cua ni porten trident! Però el que es pitjor es que se’ls veus a tots units, cosa que els demòcrates pfff… De fet, com en la setena temporada hi hagi més capítols amb protagonisme dels republicans encara acabaré pensant que no son tan dolents com els pinten, i menys encara aquest candidat que sembla el republicà més moderat de la història i no es un fanàtic religiós.

No se com s’ho fan els guionistes, però sempre passa el mateix, els capítols de la meitat de la temporada en endavant baixen una mica el nivell, però els últims capítols de la temporada sempre aconsegueixen convertir-los amb els més interessats, passi el que passi, guerres, NASA, política, malalties, atemptats, segrests, ho guarden tot perquè exploti al final i s’acumuli en una crisis combinada de varis factors.

El últim capítol està molt emocionat, no se sap quin dels 3 candidats demòcrates guanyarà. Bé, si ets perspicaç si que ho saps. Perspicaç en el sentit de saber com pensen els guionistes de l’ala oest? No, no cal ser-ho tan, tan sols cal mirar la intro de la sèrie i veure que l’únic candidat demòcrata que surt a la intro es el Santos per tan ja ho sabeu. El final de l’últim capítol es senzill però l’he trobat genial. Simplement surt el candidat republicà que acaba de veure el demòcrata que ha guanyat les seves primàries i diu tranquilament i amb una seguretat total: “Bueno, vamos a ganar”. Ho diu amb un to i una postura que es com si digués “Aquest pringat me’l menjaré amb patates”. Ho diu tan convençut que jo m’ho he cregut! Espero que realment no sigui així, i en la setena (i última) temporada veiem com tornen a guanyar els bons, vull dir els demòcrates. Si no es així crec que tindré malsons el dia que acabi la sèrie.

Una cosa que va perdre la sèrie en la cinquena temporada i que en aquesta sisena temporada es continua notant son els diàlegs brillants marca de l’Aaron Sorkin. Tot i que ha ajudat puntualment en el guió d’algun capítol, ja no es el mateix que en les 4 primeres temporades, una llàstima. De totes maneres com a trama, la temporada 6 passa millor que la cinquena degut al seu canvi de registre més enfocat a les primàries aportant una mica d’aire fresc a la sèrie, tot i que personalment m’interessa més el govern del país que la campanya política, tot i que al final també m’he trobat dibuixant en una pissarra un mapa dels estats dels EEUU i contant vots de cada un.

Les tres primeres frases ni tan sols son de la sisena temporada, però què importa?

[la primera dama i un nen]
– Si te pones nervioso te arrancaré las tripas
– Sí señora
– Pero no lo haré personalmente, tengo gente que se dedica a eso.
– Que bién señora…

[Josh i Toby]
– Por eso tienes esa fama de ser un toca huevos
– Me he ganado esa reputación
– ¿Podrías esforzarte un poco más?
– Claro, ahora no me estoy esforzando en absoluto.

[Josh i Santos]
– ¿Mucho trabajo?
– ¿Mucho trabajo? Preguntame por mis hijos.
– ¿Que tal tus hijos?
– No me reconocen!
– Solo te pido una legislatura más
– ¿Quien es ese que abraza a mamá?

[Leo i president]
– Que quiere que haga?
– Lo de siempre, que me hagas más listo
– Por comparación? Eso será fácil.

Feliç dia del administrador de sistemes! Per celebrar-ho us deixo amb unes quantes vinyetes dels freaks de Geek & Poke
Windows 8
6a00d8341d3df553ef01676951434b970b-800wi
6a00d8341d3df553ef017c35b2c286970b-800wi
6a00d8341d3df553ef017ee884a3f6970d-800wi
6a00d8341d3df553ef017c31a16a73970b-800wi
6a00d8341d3df553ef0168eabe2192970c-800wi
6a00d8341d3df553ef016767875265970b-800wi

El diumenge passat va ser el dia del amic amb dret a “roce”!
El dissabte passat va ser el dia del amic amb dret a “roce”! . Per tan, avui toca post amb “roces”. I on hi ha més “roce” que cap altre lloc? Exacte! En el tren en hora punta xD Per tan, avui us porto un post de trens. Perquè després diguin que agafo les temàtiques dels posts pels pèls…

Ja pagueu sempre el bitllet correcte? Sobretot assegureu-vos de no baixar abans de la parada! No fos cas que us multessin.
profesor

Què fa un tren al trobar-se un canvi de l’ample de les vies? Doncs fàcil, canvia les rodes.

Com evitar que un tren et passi per sobre

Acabem amb una comparació. Primer el tren més curt del mon

Després el tren més llarg del mon. Amb uns 200 vagons.

Com que aquest passat diumenge va ser el dia del gelat! Per celebrar-ho us porto un post amb aliments ben dolços ^^

Pastissos amb formes!
pasteles-sorprendentes-1

Pastís de casament geek
pastel-boda-geek

Un altre que fa pastissos amb formes.
CR_426538_buddy_valastro

No només es pot fer art amb pastissos, també amb xiclet ^^
CR_299080_esculturas_de_chicle

Sabeu d’on prové el Häagen-Dazs? A quin país us sona? Aquí podeu llegir la història del nom Häagen-Dazs.
MjAxMy00MmZmN2M5Zjc2OTA1ZmFi

La sisena temporada del Mentalista es la millor de totes fins la data. De fet, la intriga del capítol 6 fa que sigui el millor capítol no de la temporada sinó de tota la sèrie. Qui serà el John el Rojo? Per fi ho descobrirem? Apostes? Jo ja ho se xD Però la veritat, jo havia apostat per aquell, perquè per lògica havia de ser aquest. Era el que tenia més números, i quan tot està clar que apunta cap a una altre, tan clar que m’ho vaig creure vaig pensar que no l’havia encertat, però si que l’havia encertat ^^
Preparats per llegir alguns espoilers de la primera meitat de la temporada? Es la temporada on finalment es carreguen el John el Rojo. Es la temporada on es casen la Grace i en Wayne i fins hi tot tenen un fill. Les altres cinc temporades han estat perdre el temps amb casos normals. Però després de cinc temporades i mitja per fi s’han carregat el John el Rojo! No recordo cap sèrie que els hi hagi costat tant agafar el dolent del primer capítol.
El més curiós de tot es que el que hauria de ser un final de temporada tot just es el capítol 8. Després, no se que coi fan, però després d’un parell de capítols estranys de transició aconsegueixen que sigui pràcticament la mateixa sèrie de sempre, però en un altre ambient, però exactament el mateix, canviant la Brigada Criminal pel FBI que mola una mica més. No dic que no estigui bé, però després de l’inici de temporada bo, com que li falta substància… Bé, potser m’he precipitat en dir que es exactament el mateix, si haig de ser més exacte, després del canvi de meitat de temporada sembla que torni a haver-hi capítols mono-cas auto-conclusius i prou, però de fons, en els últims minuts del capítol, o al principi, o entre mig, et posen una misteriosa trama general perquè t’enganxis, com son de rebuscats, eh? I a mida que avança aquesta trama general cada vegada té més importància i fa apuntar que aquesta sisena temporada ja serà la última. Si m’equivoco i fan una setena temporada estaran allargant la sèrie massa. Espero que em facin cas, que jo domino d’aquestes coses…
363342
Es curiós com al cap de poc del punt d’inflexió sembla que tot torna a ser equivalent a lo de abans, però no! Van veure que el mètode de principi de temporada va funcionar i tornen a la tàctica de tenir varis sospitosos igual que amb el John el Rojo. Originals? No gaire, vist això, fins hi tot jo podria ser guionista… Però aquesta trama general queda inconcussa, quan s’acosta el final real de temporada sembla que s’oblidin de tot això i es fiquen amb un altre tema. Eo? Hola? Que se n’ha fet de la organització secreta a la ombra? Que m’he perdut algun capítol on la desmantellen? Simplement deixa d’aparèixer.
Què hi ha sobre la tensió sexual entre en Patrick i la Lisbon? Doncs això ho exploten sobretot al final de la temporada. A veure, imagineu la situació, ell es guapo i llest, ella es guapa e intel·ligent, porten 6 anys treballant junts i mai no ha passat res? Què ens hem de creure? Que això es com el Mulder i la Scully de Expedient X? Al final ha de passar alguna cosa! I mira que ja hem coneixeu que jo no soc gens partidari de les situacions romàntiques, però quan es necessari es necessari.
Tal com acaba l’últim capítol hauria sigut una manera perfecte ser no solament final de temporada sinó final de sèrie, però sembla que hi ha programada una setena temporada. Vaig dir que no miraria més temporades del mentalista, però tal i com acaba com a mínim hi haurà curiositat per veure el primer capítol de la temporada 7. Però repeteixo, penso que no hauria d’existir aquesta setena temporada, però ja que la fan el primer capítol s’haurà de veure i a partir d’aquí ja decidiré si la deixo o no.
[Cho i Patrick]

– ¿Cual es el plan?
– Si intentan matar-me disparad.

BCPP:Roselles

Un dia em va venir un antoll (antojo) de veure Padre de familia i així va ser com vaig començar la onzena temporada de la sèrie. Bé, segons la emissió espanyola es la dotzena temporada, perquè resulta que hi va haver una cancel·lació de la sèrie pel mig i això va provocar que a Espanya es contés com dos temporades separades mentre que als EEUU va continuar sent la mateixa temporada, per tan mentre als EEUU compten la temporada 11 aquí la contem com a 12. Interessant? No? Tan se val, el cas es que el primer capítol es una mica fluix, però com que tenia l’antoll vaig passar al següent i el segons està millor, entre d’altres coses perquè el Homer Simpson fa un cameo, i el tercer capítol segueix la tòpica de qualitat del segon i el quart, com que surt la màquina del temps es el millor de tots. El cinquè capítol es el que fa 200, per tan es un capítol especial on els creadors destaquen els seus moments especials, està bé, es un bon capítol recopilatori. El sisè capítol… Bé, no cal que vagi fent inventari capítol per capítol, no?
El que si que vull remarcar es que el vuitè capítol es avorrit, en canvi el nové que parla sobre el cristianisme està molt bé, sempre i quan no et prenguis massa en serio això del cristianisme es clar. I sabeu de què va el nové? es el típic capítol que se’n van a l’espai, es estrany que fins la temporada 12 no l’haguessin fet, oi? Bah, es força dolent… El capítol 13 està molt bé, es un capítol de Sant Valentí, i tot i que es el típic recurs de les històries creuades sobre l’amor al estil Love Actually, està molt bé. Bé, ara que ho penso, les històries no es creuen, però tan se val, son històries curtes amb tots els personatges, fins hi tot la mítica Consuelo. El 14? bastant fluix, no cal ni que justifiqui el motiu. El capítol 16 es un homenatge a 12 homes sense pietat, o sigui que si no l’heu vist perd absolutament tota la gràcia, i tot i ser poc fan de les pelis clàssiques aquesta es de les bones.

Pels qui no el reconeixeu, es Justin Bieber

Pels qui no el reconeixeu, es Justin Bieber


Un detall curiós es que cap al final de la temporada juguen a homenatjar openings d’altres series. Com ara Charlie Brown, Monthy Phyton Flying Circus, Modern Family, lo curiós es que ni tan sols ho aguanten fins a final de temporada, només ho fan en 3 o 4 capítols. Llàstima, trobo que era molt bona idea. Tampoc podia faltar de cap de les maneres en aquesta temporada un especial d’en Bryan i el Stevie que van de viatge. Aquest cop toca Las Vegas. Tot i que reconec que els capítols especials d’aquests dos no son els meus preferits, tot i que no em desagraden, aquest es lleugerament superior a la mitja d’aquests. Per acabar, també es curiós que l’últim capítol de la temporada es força normalet. una llàstima, esperava alguna cosa especial.
En general valoro positivament la temporada, de moment està mantenint el nivell que porta tota la sèrie, per tan, si sou fans de la sèrie no teniu excusa per no veure aquesta temporada i si no ho sou doncs vosaltres us ho perdeu. Per anar bé, ara tocaria posar uns vídeos, i encara que no fossin de la temporada 12 suposo que també me’ls acceptaríeu, però es estiu i em fa mandra buscar-los, ho sento.

Abans de començar el post em vull disculpar perquè m’ha quedat una entrada lleugerament més llarga del que es habitual en aquest bloc, però es que la primera temporada de House of Cards no es mereixia menys.

La primera decepció de House of Cards es la capçalera, es terriblement sosa! Està molt vist això del time-lapse d’una ciutat, està molt bé per una intro de fa 10 anys, però no per una sèrie actual. Per sort la música com a mínim haig de reconèixer que té caràcter. Segona decepció: En Kevin Spacey no es diu Sr Cards o Sr House, es diu Underwood que realment sona força bé, però de nom es diu Francis, no pot ser que un polític de primera línia es digui Fran, no es serio, el Paco? El Cesc? El Cisquet? On s’és vist? Però bé, dintre del que cap això no té importància…
En la sèrie mostren el Frank (Kevin Spacey) amb els estereotips d’un psicòpata de manual:

  • Primer estereotip que es un psicòpata: Sacrifica un gos a sang freda sense immutar-se.
  • Segon estereotip que es un psicòpata: Parla a la càmera i la sèrie no es una comèdia.
  • Tercer estereotip que es un psicòpata: Juga a videojocs de matar en primera persona.
  • Quart estereotip que es un psicòpata: Es carnívor, molt carnívor.

Què veiem a House of cards? Bàsicament veiem una cosa, la cara de pòquer de Kevin Spacey. Veiem alguna cosa més? Sí, es clar, també veiem en Kevin Spacey quan no posa cara de pòquer. Alguna cosa més? De fet si, de tan en tan també veiem el cos sencer de Kevin Spacey i molt de tan en tan fins hi tot veiem coses que no son Kevin Spacey! Tot i que m’imagino que el primer esborrany del capítol pilot no deuria anar gaire allunyant de 50 minuts seguits de Kevin Spacey sol davant la càmera amb una paret de maons de fons, no fos que l’espectador es disgregui d’alguna cosa que no sigui en Kevin Spacey. Potser exagero una mica, també m’ha semblat veure de fons la dona d’en Kevin Spacey, un congressista drogoaddicte que pensa amb el penis, i la reportera jove que serveix per intentar captar el públic femení. Res més? Ah si, el cap de personal d’en Frank que té tanta pinta i actitud de mafiós que no desentonaria gens en un capítol dels Soprano.

—————————– INICI DELS ESPOILERS —————————

A veure si ho he entès bé. Al tercer capítol li foten la culpa a un polític per conservar un monument ja que una adolescent ha enviat un missatge mentre conduïa sobre aquest monument? Que ens hem tornat bojos? M’haig de creure que als EEUU responsabilitzen els polítics de qualsevol cosa? En canvi en el nostre país es just el contrari, tenim polítics corruptes que reben suborns per tot arreu i sembla que no sigui la seva responsabilitat…

El poder està molt bé, però no es comparable a la felicitat que donen unes bones costelles de porc

El poder està molt bé, però no es comparable a la felicitat que donen unes bones costelles de porc


En Frank es tan dolent que fins hi tot enganya a la bona gent perquè faci coses dolentes. Llàstima que la bona gent sigui tan estúpida com per fer-li cas a en Frank. Això no diu gaire en favor dels polítics. De fet, sembla que la resta de polítics no coneguin en Frank, no crec pas que aquest arribés al poder d’un dia per l’altre, per tan ja haurien de saber perfectament que no te’n pots fiar d’ell. Ben bé sembla que estiguin posats a l’espera només per què en Frank els faci servir pels seus propòsits. I quins son els seus propòsits? Doncs els de qualsevol supermalvat que es faci respectar, la dominació del mon, o el que vindria a ser el mateix pels americans, la presidència dels EEUU.

Us heu fixat que justament l’han posat al davant del ministeri de educació, el ministeri més sensible de tots, casualitat? “Los niños! Es que nadie piensa en los niños?!” (Posa la veu de la dona del capellà Lovejoy mentre llegiu la frase anterior)

M’ha agradat que en el capítol 5 l’hagi espifiat en el debat amb el del sindicat. Està bé que sigui una mica humà i també falli. No tot havia d’anar bé i acabar cada capítol feliçment menjant en el restaurant d’en Freddy. Poca broma, eh? Qui es fot un costellam de porc dia si i dia també? No m’estranya que després la seva dona li digui que comenci a remar, si no ho fes aviat haurien d’eixamplar la porta del Capitoli.

El capítol 8 es un filler total, no aporta res a la trama, bé, em refereixo al Frank, el Russo encara intenta fer algo. Té collons que en una temporada de 13 capítols hagin de posar capítols per omplir, quan eren de 24 capítols encara ho entenia, però sent només la meitat? Es ridícul.

Una cosa que aprenem (o ens recorden) en el capítol 9 es que els videojocs no desestressen tan bé com un polvo amb una noia 25 anys més jove que tu. Pobre Spacey, se’l veu neguitós en aquest capítol. Per cert, heu vist què li fa la dona al pobre Frank? Us ho creieu que tan sols acaba cabrejada pel fet que es tira una de més jove? I que a sobre també queda ressentida pel fet que en Frank no li fes els fills que ella va acceptar en un principi que clarament que no volia? Per aquests dos detalls calia putejar-li el pla de llei al pobre Frank? I jo que em pensava que el dolent de la sèrie era ell… La excusa que dona es que ho ha fet per la seva fundació d’estar per casa, si es clar… Coi d’hormones menopàusiques que la revolucionen i fan que no pensi amb coherència. Repeteixo, pobre Frank.

Es innocent la Zoe, no? Val que es jove e inexperta, però d’aquí a pensar que en Frank no li donaria igual triar-la amb ella que amb algú altre, si ella no li donava alguna cosa a canvi, i quan dic cosa, vull dir sexe, no voldria pas que algú no ho veiés tan clar com és. De fet, em crec que sigui realment tan ingènua, si fins hi tot es sorprèn que una bossa d’escombraires alimentada amb orgànica gotegi!

Una cosa que no m’esperava es que en Russo canviés, evolucionés, despertés. M’ha sorprès i molt. Gratament? Podrem dir que si, com a mínim ara es un personatge més interessant. Meeeehhh! Error! Es només una il·lusió que dura dos capítols. Després torna a ser el de sempre. Es difícil dir que no a una bona festa si ets un tio festiu i a en Russo li agrada molt la festa.

En el capítol 11 per fi coneixem els plans reals d’en Frank, i de moment tot sembla encaixar molt bé. Per tan, la sèrie només li queden dos capítols perquè tot li comenci a fallar. De fet no li cal tan, amb uns 10 minuts del capítol 12 ja ho fan. Per cert, pobre Cristina, es la que pitjor ho passa amb tot això, tan bona noia que es ella, diria que es la única dona que em cau bé d’aquesta sèrie. Algun voluntari per consolar-la? No? No patiu, ja hi vaig jo si cal.

Feia 10 capítols que en Frank no es carregava algú amb les seves pròpies mans (recordeu el gos del primer capítol?), no se vosaltres però jo ho trobava a faltar. De fet, esperava que després de fer-ho hagués anat a celebrar-ho amb un bon costellam de porc amb salsa barbacoa, res obre la gana com un assassinat.

Capítol 12: Conversa entre la Zoe i el seu xicot de la seva edat (aprox):
– Tengo fuentes
– Underwood?
– Nooooo!!!
Quina interpretació més convincent d’aquesta nena! Es mereix un Emmy! Va, passem a lo que importa realment del capítol, la visita al club de striptease. No es una sèrie policial, però si hi ha una cosa han aprés les sèries actuals es a copiar la HBO i la HBO sempre posa en les seves sèries en algun moment un club de striptease. Ara parlant en serio, el capítol 12 es molt interessant, però ho seria més si tingués més clar el què va passar en el capítol dos, per tan ja ho sabeu, si mireu House of Cards, recordeu que els capítols dels principi no son especialment importants els detalls exceptuant el capítol dos, repetiu amb mi: Capítol dos i Roy Kepeniak.

G.R.R. Martin confirma que ni Targaryen ni Lannister ni Stark, serà Underwood qui regnarà sobre ponent

G.R.R. Martin confirma que ni Targaryen ni Lannister ni Stark, serà Underwood qui regnarà sobre ponent


Últim capítol! Quina crack la Zoe! Primer li fot un polvo al nano i després li demana ajuda. I quan es tan evident que ho ha fet expressament que fins hi tot el nano li diu, ella ho nega amb un super convincent “Noooo!!!” Segon Emmy per la joveneta!
Parlant en serio he trobat l’últim capítol una mica fluixet. Amb prou feines es nota que es final de temporada. Si, d’acord, els periodistes saben que tot ha sigut un pla per aconseguir la vicepresidència, i què? Tots els polítics fan plans, la diferència es que al Frank li surten gairebé com ell vol. Potser si l’últim capítol hagués actuat més com a final temporada amb un bon cliffhanger potser m’hagués plantejat de posar-li el 8, però d’aquesta manera no hem queda cap altre que valorar la primera temporada amb un 7/10.

—————————– FI DELS ESPOILERS —————————

Apunts varis

  • Coi d’americans, son un tòpic amb potes, perquè no poden llegir el mail un cop arriben a casa sense servir-se una copa, perdó, una tassa, de vi?
  • M’agradaria recordar que en tot moment estem veient als polítics del partit demòcrata, el president es demòcrata, en Frank, pràcticament tots els que veiem, per tan, en teoria son els “bons”, per tan, imagineu què deu estar passar en el cantó fosc, també coneguts en alguns sectors com a “republicans”.
  • Entre conversa avorrida i conversa avorrida, Us heu fixat en la decoració? Tan a casa d’en Kevin, com a tots els despatx, tot es un estil… bé com dir-ho, simplement que no han agafat res de l’Ikea, tot es tan clàssic i barroc, fa cosa, eh? Però bé, suposo que com a mínim seran còmodes.
  • Es nota que no es una sèrie HBO perquè tot i sortir pits en el primer capítol no son de “qualitat HBO”, en canvi els del segon capítol ja son una altra cosa. Bé per la HBO, està creant exemple per altres productores.
  • Si un pensa que l’home més poderós del mon (lliure?) es el president dels EEUU, el segon home més poderós serà el vicepresident, no? Doncs res més lluny de la realitat, com a mínim a House of Cards el vicepresident dels EEUU no s’assabenta absolutament de res. Amb aquest rol tan passiu, si jo fos vicepresident amb l’únic que estaria centrat es en assassinar al president. D’acord, vist així jo no seria gaire bon vicepresident.

Conclusió
Us diré la veritat, a mi no m’agrada la política per això no m’agraden les sèries polítiques. D’acord, ara em direu que m’agrada l’Ala Oest, si es cert, però es la clara excepció que trenca la regla, en canvi House of Cards no ho és. Es una sèrie durament política. De fet, quan estic veient House of Cards em venen ganes de que s’acabi el capítol i veure’n un de l’Ala Oest.
El millor de la sèrie son les interpretacions. No podria pas ser de cap altre manera, us imagineu a algú dient que en Kevin Spacey no es bon actor? Kevin Spacey es un maleït crack! Però lamentablement en les sèries no només son importants les interpretacions, també hi ha una cosa que es diu guió, i si aquest guió fa que la trama sigui lenta i avorrida la sèrie perd molt. Aquí estic parlant de la primera meitat de la sèrie, per això haig de reconèixer que al principi la sèrie no m’apassionava massa. A part de que en Kevin Spacey es un monstre, i d’uns quants moments bons, la sèrie tampoc era per llençar coets, de fet té rotllos polítics força pesats, per això volia trencar amb la opinió de la crítica, la idea que tenia vist els primers capítols no era pas posar-li una mala nota però si que volia posar-li una nota més fluixa ja que es el que es mereix en la primera part de la temporada, una cosa com ara un 5 o estirant un 6 de 10. Però a partir del capítol 9 la trama es posa realment interessant, i el capítol 10 encara més interessant i ja aguanta l’interès fins al final.

[ajudant i Spacey]
– ¿Como ha ido?
– ¿Que has oido?
– Muchos “joder”
– Pues eso lo explica todo

Nota:7/10

Esteu vivint un esdeveniment històric! esteu vivint en viu i en directe al cas típic 1936!
Quan sigueu grans podreu dir als vostres fills que estàveu presents en la publicació del magnífic cas típic 1936! Quan sigueu encara més grans ho podreu dir als vostres nets que vosaltres hi veu ser! Si sou realment agosarats fins hi tot podreu dir que veu deixar un comentari en un cas típic i tan i tan important en el moment corresponent! Aquest moment èpic quedarà registrat per sempre, i en els llibres d’història del futur quedarà escrit, bé potser seran iPads d’història o alguna cosa així.
Ja que molts dels lectors actuals del bloc, fins molt després del naixement del bloc encara no havíeu passat per aquí (pobres infeliços…), amb el CT1936 teniu la opció d’experimentar un moment tan magníficament màgic pel bloc com aquest! Enganxaria algun vídeo especial, o alguna imatge especial, o escriuria alguna cosa especial per aquest moment tan especial, però crec que un element especial trauria protagonisme en aquest cas típic tan especial. Perquè després diguin que no tinc vocabulari…
Avui es un dia perfecte per afegir un ciri més al vostre altar privat que teniu dedicat a aquest bloc. Avui es el dia per renovar el ram de flors de l’altar. Avui es el dia! Avui es el dia de dir coses com “Glòria eterna al Pons” i totes aquestes coses que l’ahse sol dir els dies de cada dia, per tan, en cas de dubte de no saber què comentar preneu-la com a exemple.
BCPP: Gemma Sara

Com aquell qui no vol la cosa ja estic en la cinquena temporada de l’ala oest. Es possible que després de quatre temporades l’ala oest ja hagi perdut el seu magnetisme que tenia la sèrie en un principi, però tot i així, es sentir la música del opening de la sèrie i sentir una sensació a l’estomac.
No us penseu, no tot son grans capítols, també n’hi ha d’avorrits, com per exemple el 5×06, però per avorrits que siguin sempre hi ha algun detall que salva la situació com la possible guerra entre albanesos i grecs per culpa d’una illa amb quatre cabres, recorda a cert conflicte en un illot amb nom d’espècie.
Suposo que portaven temps queixant-se que faltaven personatges femenins a la sèrie, per això, a la cinquena temporada han incorporat una ajudant nova d’en Toby. Això si, sempre li fan portar modelets ben suggerents. I què hi ha sobre el seu text? Doncs ni idea, sempre l’estic mirant a ella i no l’escolto, em sap greu ara. Però no passa res gaire greu, ja que com que normalment parla amb en Toby i aquest es un home madur, calb i no gaire agraciat, no em perdo detall del que diu. Parlant d’en Toby, us heu fixat que malgrat té un munt de feina encara té temps de pensar estratègies arriscades per millorar el país? Quina llàstima que fallin, eh? Però com a mínim ho intenta! Com voleu que no sigui el meu segon personatge preferit?!
Per cert, us he dit que en la cinquena temporada surten els personatges de Barrio Sesamo? L’escena de la gallina Caponata i la CJ es digne d’un premi xD Justament la CJ es un dels personatges que cada vegada m’ha anat agradant més i més, contràriament com em passa amb en Charlie, que cada vegada m’agrada menys, segurament per això cada vegada té menys protagonisme. Parlant de personatges que no cauen bé, el nou vicepresident es realment odiós. Què passa amb els vices que no agraden mai?
En la cinquena temporada hem perdut un ajudant de comunicacions però hem guanyat un ajudat del vicepresident, es el mateix, es tracta d’en Will que ara ja no fa de Sam. Parlant del vicepresident, haig de reconèixer que aquest cau més bé que l’altre, tot i que l’altre al final tampoc hem queia malament del tot.
En algun capítol de la quarta ja passava, però en la cinquena passa en algun capítol més, i aquesta sensació de repetició, que si bé no ha passat exactament aquesta situació ja ha passat una situació molt semblant. Però la sèrie m’agrada, eh? El que passa es que si només en digués coses positives semblaria que no tinc criteri.
Canviant totalment de tema, us heu fixat que les filles del president no s’assemblen en res? ni psicològicament ni encara menys físicament, potser les han escollit diferents expressament, així doncs perquè directament no van posar una asiàtica i una afroamericana? Bé, no passa res, no influeixen més enllà d’un grapat de capítols.
Per cert, que coi fa viu el peixet de colors de la CJ si li van regalar a la primera temporada? Ens volen fer creure que un peixet taronja viu 5 anys com si res? I més amb algú com la CJ que la meitat del dies deu anar tan estressada que ni li deu tirar menjar?! Bah! Sense dubte aquest es la part menys realista de tota la sèrie! Segur que deuen haver substituït el peix cada 3 capítols…

tumblr_lirravdiA71qcdx04o1_500

Odi i Toby, dos paraules sinònimes.


Voleu un capítol diferent? Doncs aquest es el capítol 18. Està estructurat com un reportatge independent sobre un dia seguint a la secretaria de premsa CJ Greg. Jo hagués preferit un dia seguint al Leo o al Toby, però no! Què hi farem! Com a detalls tècnics de enfocaments de càmera, canvis de qualitat de la cinta, càmeres en ma i totes aquestes coses segurament està bé, però com a argument en si mateix no té res d’extraordinari, es més, amb el tema del narrador lo únic que fa es llastar la dinàmica del capítol. En un capítol normal tot es molt dinàmic, tot son creuaments de personatges, converses de passadís ràpides, sempre algú entra o surt d’un despatx, en canvi, seguint única i exclusivament un personatge la història es més estàtica, que no vol dir que sigui lenta, perquè la secretària no para quieta en cap moment, però no es el moviment frenètic que ens té acostumats la sèrie per molt que el narrador del reportatge ens ho estigui dient.
Malgrat tot el que passa a la sèrie es ficció hi ha situacions basades en conflictes reals, com per exemple el tema del israelians i palestins. A partir d’aquí inventen incidents que afecten als americans òbviament, perquè estem veiem l’ala oest de la casa blanca, no estem veient l’ala oest del palau presidencial israelià. Estic avançant dades de la sisena temporada, però està relacionat, per tan se que hem permetreu l’atreviment. El cas es que es nota que es una sèrie de ficció perquè israelians i palestins seuen en la mateixa taula i parlen en comptes de matar-se! Us ho creieu? No, jo tampoc.
Si l’últim capítol no es el millor de la temporada, ara mateix en recordo cap altre que el superi. La combinació d’una crisis complexa amb el president preocupat i per l’altra banda llançant una pilota de baseball es impressionant, i lo millor de tot es en Toby tocant-li els collons més que ajudar-lo. Amb lo del Josh fent d’agent secret s’han flipat una mica, una mica bastant, però està bé per posar un toc diferent.

Charlie, President, CJ, Leo
– Sus respuestas en cuanto a temas econòmicos pueden ser muy…
– Extensas?
– Acadèmicas?
– Yo iba a decir incomprensibles…

[En Charlie truca al president de bon matí]
– Buenos dias señor presidente
– Que hora es?
– Las 5 de la mañana
– Voy a decir que te implanten un botón de apagado, te juro que no te dolerá.

Nou temporades més tard, com vaig conèixer a la vostre mare arriba a la seva fi. Ha estat un llarg passeig d’una comèdia amb capítols molt irregulars. Capítols genials, capítols normals i capítols de vergonya aliena. La última temporada potser ha sigut la més dura de totes perquè tot passa en 3 dies. De totes maneres la valoració general de la sèrie es positiva.
Què dir del final? Doncs que al final ens explica com va conèixer la seva mare, què esperàveu sinó? Si esteu intrigats per saber com la va conèixer us diré que això no es lo important, lo important son tots els bons moments que hi ha abans, la majoria d’ells oferts gràcies a en Barney Stinson. Per cert, qui segueixi pensant que el protagonista es en Ted, vol dir que no ha vist més enllà de les dos primeres temporades.
2014-05-02-417
La última temporada es centra únicament en els 3 dies abans del casament, i això fa que es faci llarg i sembla que la sèrie no avanci, convertint-se d’aquesta manera en la pitjor temporada. Per acabar-ho d’arreglar els capítols finals son una barreja entre emotivitat i gags còmics fluixos. Sense anar més lluny el capítol 22 es el capítol més fluix i nyonyo de tota la temporada, i això es no es dir poc… Un pensa que com els dos capítols que falten siguin del mateix estil, la sèrie tindrà un final que no es mereix. Així doncs com es el capítol 23? El capítol 23 es molt més dramàtic que còmic, això ja ho diu tot, però en cara diu més que els millors moments còmics son a càrrec d’en Marshall, però bé, podria ser pitjor, podrien ser a càrrec d’en Ted.
Aclareixo que el vuit que li poso com a nota correspon a tota la sèrie no pas de la última temporada, la última temporada es mereix un sis? sis i mig sent generós? Però es clar, ja que has vist 8 temporades, al final no et pots quedar sense conèixer la mare. Sí, dono fe que al final al últim capítol de tots la coneix i tan sols li ha costat 208 capítols! Tampoc es tan! A 20 minuts per capítol son 69 hores i 20 minuts. Però podria haver conegut la mare dels seus fills i ja està i acabar la sèrie en pau, però no! Els guionistes no en tenien prou amb això, volien fer una altra cosa, volien fer més. Doncs segons el meu punt de vista han fet massa! Es que fins hi tot li han canviat la vida al Barney! Quina culpa en tenia en Barney? I no pas un cop sinó dos girs en la seva vida en un sol capítol! Que no podia acabant sent en Barney de sempre? No era políticament correcte? Pfffff Gairebé aquest toc final em fa baixar-li la nota a la sèrie. Però se que no ho haig de fer, ara estic en calent i decebut però se’m passarà i llavors sabré que he fet bé deixant-li el 8, perquè tot i ser una sèrie plena de capítols fluixos també té capítols molt bons amb moments molt i molt bons, i malgrat la seva irregularitat es mereix aquest vuit.
Nota:8/10

Arribem a la meitat de l’any, es estiu, els lectors desapareixen del bloc i els posts surten en mode automàtic, si, encara més automàtics que de costum: Recopilació dels llibres llegits durant la primera meitat del 2014.

12 llibres, per tan queda una mitjana ben rodona, dos llibres per mes. Perquè hi ha llibres amb el nom en castellà i d’altres amb el nom en català? Perquè uns els he llegit en castellà i els altres en castellà? Doncs no, perquè tots els he llegit en castellà.

Feliç dia mundial de l’OVNI! No tinc OVNIs, però tinc un post amb avions que son o fan coses espectaculars ^^

4 hores d’avions aterrant condensats en 30 segons.

Realment es pot aterrar un avió seguint les instruccions de la torre de control sense tenir-ne ni idea? La resposta l’heu de buscar en el post de Microsiervos. Però ja us avanço que si que es pot però hi ha un gran PERÒ.

Aterratge una mica forçat

Una demostració de com funciona el principi de Bernoulli, que es bàsica perquè els avions puguin volar.

Típic de Rússia. Un avió s’estavella a l’aigua quan vas conduint mentre esquives els seus fragments.