Cas típic 1943: noi li agrada noia, noi li agrada la sisena temporada de l’Ala Oest

Posted: 2014-07-28 in TV

Suposo que no cal dir que si no heu vist les 6 primeres temporades de l’ala oest de la casa blanca i teniu intenció veure-la millor eviteu llegir aquest post que pràcticament conté més espoilers que frases.

Quina feina es més difícil? La de secretari de premsa o la de cap ganivet? Jo no ho se, pregunteu-li a la CJ. Quan tingueu una resposta després li feu la mateixa pregunta al Toby. Pobrets, al principi de temporada semblen peixos fora de l’aigua.

Per un moment vaig pensar que deixarien de banda en Leo, quin susto! Sort que no ha sigut així. Em cau bé aquell vell. Tot i que ha reduït molt la seva presència. Parlant de sustos, aquesta segona legislatura del president està sent bastant més dura que la primera, si es pogués presentar a una tercera segur que no en surt viu.

Tot i que la primera ajudant de comunicació d’en Toby era més… més… exuberant, si sense dubte exuberant es la paraula, la segona, la segona em cau millor, i no només perquè ja la tingués vista com a ajudant d’en Ned (el pastisser) a Criando Malvas sinó perqué és més alegre i “dicharachera” i això posa nerviós al Toby i m’agrada veure en Toby nerviós. A part que fa gràcia el contrast amb l’alçada de la CJ que fa 1.90, fins hi tot van mantenir una conversa tal que “oye, ¿cuanto mides?”, “1,47”, “Y pensar que somos de la misma espécie…”

A l’últim any de mandat sembla que tothom està més pendent de fer política que no pas de governar, sort que en Leo està al cas per fer un cop de puny sobre la taula (es una metàfora, perquè veient la seva salut no hauria de fer masses esforços) i dir a la gent que amb un any es poden fer moltes coses.

No és casualitat que sigui la  ex-dona d'en Toby

No és casualitat que sigui la ex-dona d’en Toby


En temporades prèvies, quan veiem la casa blanca governant veiem poca hipocresia o una quantitat moderada de hipocresia però en aquesta sisena temporada que es centra en les campanyes polítiques es tot el contrari tenim hipocresia per donar i vendre, diuen el que vol sentir el votant sense importar el que realment el candidat pensa, es patètic. Però n’hi ha un que diu el que pensa encara que això li fasi perdre vots, i lo curiós del cas es que es republicà! Toca’t els nassos! El que representa que es “dolent” es qui diu el què pensa!

Per una banda m’ha agradat que la sèrie hagi canviat afegint les campanyes electorals perquè la temporada cinc es començava a fer repetitiva, però per altra banda està molt buida la Casa Blanca sense en Josh, la Donna, en Will,… Massa buida!

En Josh ha triat el candidat més ètic, però en canvi ell ha deixat la ètica de banda i només pensa en guanyar sigui com sigui. Llavors perquè ha triat aquest candidat? Quina decepció en Josh, pensava que tenia més integritat… Per sort en Santos l’acaba contagiant part de la seva ètica, tot i que en Santos també acaba contagiat de la obsessió en guanyar d’en Josh.

Quin canvi de mentalitat han fet. Abans tots estaven únits per solucionar les crisis i ara cada un va per la seva banda. Per una banda en Josh fa la seva i per l’altra la Casa Blanca fa el contrari. Es horrible això de fer política :S

Per primer cop en la sèrie veiem com treballen els republicans, i sabeu què? No tenen banyes ni cua ni porten trident! Però el que es pitjor es que se’ls veus a tots units, cosa que els demòcrates pfff… De fet, com en la setena temporada hi hagi més capítols amb protagonisme dels republicans encara acabaré pensant que no son tan dolents com els pinten, i menys encara aquest candidat que sembla el republicà més moderat de la història i no es un fanàtic religiós.

No se com s’ho fan els guionistes, però sempre passa el mateix, els capítols de la meitat de la temporada en endavant baixen una mica el nivell, però els últims capítols de la temporada sempre aconsegueixen convertir-los amb els més interessats, passi el que passi, guerres, NASA, política, malalties, atemptats, segrests, ho guarden tot perquè exploti al final i s’acumuli en una crisis combinada de varis factors.

El últim capítol està molt emocionat, no se sap quin dels 3 candidats demòcrates guanyarà. Bé, si ets perspicaç si que ho saps. Perspicaç en el sentit de saber com pensen els guionistes de l’ala oest? No, no cal ser-ho tan, tan sols cal mirar la intro de la sèrie i veure que l’únic candidat demòcrata que surt a la intro es el Santos per tan ja ho sabeu. El final de l’últim capítol es senzill però l’he trobat genial. Simplement surt el candidat republicà que acaba de veure el demòcrata que ha guanyat les seves primàries i diu tranquilament i amb una seguretat total: “Bueno, vamos a ganar”. Ho diu amb un to i una postura que es com si digués “Aquest pringat me’l menjaré amb patates”. Ho diu tan convençut que jo m’ho he cregut! Espero que realment no sigui així, i en la setena (i última) temporada veiem com tornen a guanyar els bons, vull dir els demòcrates. Si no es així crec que tindré malsons el dia que acabi la sèrie.

Una cosa que va perdre la sèrie en la cinquena temporada i que en aquesta sisena temporada es continua notant son els diàlegs brillants marca de l’Aaron Sorkin. Tot i que ha ajudat puntualment en el guió d’algun capítol, ja no es el mateix que en les 4 primeres temporades, una llàstima. De totes maneres com a trama, la temporada 6 passa millor que la cinquena degut al seu canvi de registre més enfocat a les primàries aportant una mica d’aire fresc a la sèrie, tot i que personalment m’interessa més el govern del país que la campanya política, tot i que al final també m’he trobat dibuixant en una pissarra un mapa dels estats dels EEUU i contant vots de cada un.

Les tres primeres frases ni tan sols son de la sisena temporada, però què importa?

[la primera dama i un nen]
– Si te pones nervioso te arrancaré las tripas
– Sí señora
– Pero no lo haré personalmente, tengo gente que se dedica a eso.
– Que bién señora…

[Josh i Toby]
– Por eso tienes esa fama de ser un toca huevos
– Me he ganado esa reputación
– ¿Podrías esforzarte un poco más?
– Claro, ahora no me estoy esforzando en absoluto.

[Josh i Santos]
– ¿Mucho trabajo?
– ¿Mucho trabajo? Preguntame por mis hijos.
– ¿Que tal tus hijos?
– No me reconocen!
– Solo te pido una legislatura más
– ¿Quien es ese que abraza a mamá?

[Leo i president]
– Que quiere que haga?
– Lo de siempre, que me hagas más listo
– Por comparación? Eso será fácil.

Anuncis
Comentaris
  1. ahse ha dit:

    Segueixo sense saber com fer per tenir temps lliure per poder mirar series. :-P

  2. XeXu ha dit:

    Es veu clar que l’essència de la sèrie canvia, els personatges són les mateixos, però les seves relacions i diàlegs ja no són els mateixos. El president perd aquella perspicàcia i aquell saber-ho tot que el feia tan especial i el pinten com un vell. Ja no diguem el pobre Leo, però bé, ja en parlarem quan acabis la darrera temporada que et queda. A mi les campanyes em resulten interessants també, però m’agradava més abans, és clar. Tot i així, fa bo de seguir fins el final. En realitat, el final ja el coneixes, la teva perspicàcia t’hi ajuda, oi? Vinga va, remata la sèrie.

    • Pons ha dit:

      En la temporada cinc vaig pensar que el canvi de veu tenia tota la culpa de que el president ja no moli tan, però de seguida vaig veure que no només el continent havia canviat, també el contingut. El president mai ha sigut el protagonista de la sèrie, vull dir que no ha tingut pas més minuts de pantalla que la resta, però sempre ha tingut el protagonisme, en canvi des de la cinquena temporada i en especial la sisena no té la presència de caràcter que ha tingut sempre. Fora guionistes mediocres! Volem l’Aaron!

    • ahse ha dit:

      Però quin presumit!! Intentes donar-li consells al Pons, no m’ho puc creure!

  3. Xavier Pujol ha dit:

    Els diàlegs que poses d’exemple són molt divertits.

  4. Elfreelang ha dit:

    però on les fan aquestes series a internet? dec ser d’un altre món

  5. ahse ha dit:

    Vull una ressenya de Charmed Life.

  6. Gemma Barberan ha dit:

    Apassionant el món de la política, es podria fer una sèrie titulada ‘St. James Square”…

  7. Lydia Yuste ha dit:

    “Criando Malvas” sí que la vaig veure!
    La protagonista evidentment no era una sex bomb però tenia aquesta dolçor i magnetisme que et fan estimar un personatge! Suposo que l’actriu té aquesta màgia també.

    Una abraçada i a passar bon estiu!

    • Pons ha dit:

      La protagonista? La ajudant era protagonista? La que apareix a l’ala oest no es la xicota d’en Ned es la petita ajudant.

  8. Jo no sé de roïns i de bons, qui és cada qual, el que sé és que quan un partit prima el benefici total o general per sobre de l’individual, és a dir, que prima la benaurança del país per sobre dels pobres i les pobres que han de pagar per a que el país vaja bé, eixe és un mal polític, si alguna cosa tenen els estats com a fi són el de fer que ningú no passe fam, ni gana, ni avorriment ni mals moments i això als EEUU ho fan els demòcrates, què es carreguen els pilars d’Occident, la figura eix, la del Nom del Pare o de la Mare, cert, però fan polítiques socials, únic comès que té un estat, els EEUU s’ha caracteritzat per ser una veritable anarquia, on els rics tenen tot el dret, no hi ha lleis que controlen les plusvàlues ni l’explotació per l’explotació, tot és lliure menys el benestar.
    Una anarquia.

    Vicent

Comenta que es gratuït, de moment...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s