Arxivar per 2014-07-30

el-yermo-de-aiel-9788448034542

El Yermo de Aiel – Robert Jordan (328 pàgines)

El Yermo de Aiel junt amb Los Portales de Piedra conformen la quarta part de la saga de la Roda del temps. En la edició espanyola van decidir separar El ascenso de la Sombra en dos còmodes llibres de 496 i 624 pàgines cada un. Si no voleu espoilers sobre la trama d’aquest llibre i d’anteriors llibres millor deixeu de llegir, per contra, si us dona igual tot endavant sense por.
El llibre comença amb una batalleta d’en Perrin, la seva xicota, en Loial, i tres Aiel contra uns quants Trollocs. Una lluita contra Trollocs? Què original! Només havia passat dotzenes de vegades fins ara! I sabeu què? El ferit més greu dels bons s’emporta una esgarrinxada, quina putada, eh?
El llibre comença amb la part menys màgica, que per mi millor, perquè quan apareixen poders del no res no m’agrada massa, però lamentablement resulta que es una part avorrida. En Perrin arriba al seu poble, veu que la gent està mig acollonida pels Trollocs que corren al seu aire i per altra banda pels Capes Blanques que en teoria els protegeixen, però son més aviat com la inquisició. Nobody expects the White Layers! Aquests capes blanques tenen retinguts en el seu campament uns familiars dels nostres 3 nois protagonistes i en Perrin organitza un rescat. I justament quan comença l’acció et canvien totalment d’escenari i et parlen del que fan en Mat i en Rand! Increïble! Indignant! Portes un munt de pàgines aguantant com en Perrin va d’una granja a una altra reclutant grangers perquè quan arriba el moment interessant et deixin penjat. Robert Jordan dimissió! Ai no, pobre, que està finat.
I què fan en Rand i en Mat perquè sigui tan interessant com per interrompre l’acció d’en Perrin? Doncs cavalcar pel desert… Fa calor… Es posen un mocador pel cap… Suen… Es posen un barret… Arriben a un oasis on hi ha una bassa d’aigua i unes quantes cabres… Tot molt apassionant ja ho veieu. Per ser sincer, també passen coses interessants per les tres bandes on es mou el llibre, però si les expliqués llavors posaria entusiasme i semblaria que m’agrada massa el llibre quan simplement no està malament del tot. Per exemple, la història d’en Perrin, que en aquest llibre està totalment aïllada, no està pas malament. Té la seva gràcia veure la organització dels vilatans per defensar-se de monstres el doble de corpulents que ells (vindrien a ser com uns Orcs perquè ens entenguem) i que malgrat els pagesos pateixen algunes baixes n’acaben matant un munt. Lliçó moral: Si sou les forces del mal no lluiteu mai contra el que semblen uns grangers desvalguts perquè resulta que seran més cracks amb els arcs que Robin Hood, Legolas, Hawkeye, o la Katniss Everdeen. Per altra banda la història de la Nynaeve i la Elayne tampoc està malament. Per cert, la Nynaeve es rotllo Son Gohan, es a dir, que es una patata, però quan s’enfada destapa el seu autèntic poder i fot una pallissa a tothom. Per sort, s’enfada per qualsevol cosa. Finalment la última banda, la d’en Rand després d’un inici avorrit i una continuació avorrida arriba a un desenllaç força interessant, m’agradarà veure com continua amb els seus nous amics Aiel.

Pobres Trollocs, no tenen res a fer davant d'un humil pastor de cabres

Pobres Trollocs, no tenen res a fer davant d’un humil pastor de cabres

I què tal el final? Bé, com que es tracta d’una saga i no d’un llibre aïllat el final acaba amb acció i tal però es nota que a la història encara li queda molta tela. Al final hi ha una lluita d’aquestes estranyes entre personatges molt poderosos i quan dic poders, em refereixo a poders així a lo gran amb grans explosions i tal. Tot molt espectacular i explosiu, però realment un no s’assabenta massa de que coi està passant perquè moltes vegades l’autor barrejo el que nota el protagonista amb el què realment està passant. Perquè agafeu la idea us poso un tros d’aquesta lluita exagerada: Martillos de Poder lo bastante grandes para allanar montañas y cuchillas que habrían atravesado el núcleo de la tierra se descargaron sobre Rand
En aquest llibre hi ha bastants personatges com passa en altres sagues de fantasia, però com que els personatges no es moren mai, amb la tonteria es van acumulant i acumulant cada cop més i comences a tenir bastants. La dotzena de principals es fàcils control·lar-los però pel que fa a la resta la cosa es complica, i més quan no hi ha Maries i Laures sinó noms estranys com Amathera, Egeanin, Moghedien, etc. Que en matessin algun de tan en tan no vindria pas malament. Sobre això que hi ha masses personatges i que tenen noms estranys us porto un joc per no avorrir-vos, heu d’endevinar el sexe del personatge segons el seu nom, marqueu amb H(Home) o D (Dona) segons el que creieu:

  1. Lan
  2. Faile
  3. Gaul
  4. Chiad
  5. Bain
  6. Moghedien
  7. Lanfear
  8. Amys
  9. Bair
  10. Chiad
  11. Couladin
  12. Egeanin

—¿No te parece hermosa? Tiene la espalda recta, los miembros fuertes y flexibles y los labios carnosos y rojos como granas. Su cabello parece oro hilado y sus ojos, zafiros. Su piel es más suave que la seda más fina, su busto lleno y armonioso. Sus caderas…
—Sé que es hermosa —la interrumpió precipitadamente Rand, que sentía arderle las mejillas—. ¿Qué te propones?
—Me limito a describirla…

—El deber. Esa montaña puede volverse terriblemente pesada en ocasiones — suspiró mientras cogía una lanza y una adarga a Rhuarc—. ¿Cuándo se tiene una oportunidad de descargar ese peso durante un rato?
—Cuando se ha muerto —respondió escuetamente Lan.

Per a més posts sobre aquesta saga que li importa ben poc al 99% dels meus lectors habituals podeu visitar els següents posts:

Nota: 6/10