Arxivar per 2014-08-13

9963452

El mètode – Neil Strauss (792 pàgines)

Un no pot sobreviure només amb ciència ficció i fantasia, també necessita provar de tan en tan algun bestseller, per diferent a lo habitual que sigui, com es el cas del Mètode. El mètode científic? El mètode Grönholm? El mètode Larson per deixar de fumar? Fred, fred… El mètode per fer què? Doncs per aconseguir sexe, què ha de ser? El mon es mou pel sexe, o més aviat per la falta d’aquest, això era una frase d’algú, busqueu l’autor/a i m’ho dieu en els comentaris, ok? Sí, aquesta es una nova estratègia per intentar augmentar l’èxit dels posts sobre llibres que solen ser poc actius en quan en comentaris.
Tornem al tema, parlàvem de sexe (ho poso en negreta, perquè paraules com aquesta son les que realment donen visites a un bloc). El Mètode (The Game en la versió original) no es un llibre d’auto-ajuda dissenyat per aprendre “l’art” de seduir, com a mínim no directament, això només ho toca de manera indirecta, però d’una manera indirecta que moltes vegades acaba sent molt directa, però definitivament no es pot catalogar com a llibre d’auto-ajuda, això si, si el que apareix en el llibre et serveix d’alguna ajuda el autor no es fa responsable.
L’argument tracta d’un periodista que s’infiltra en el mon de la gent obsessionada en seduir el màxim nombre possible de noies i acaba convertint-se en un d’ells. Segurament a cap dels meus lectors li interessa això…, però voleu saber com es sedueix una noia segons aquests experts? Bàsicament convertint-te en Tom Cruise. Ens ha fotut! D’acord, posem per cas que la gent que vol seduir té la mala sort de no tenir tan bon físic com Tom Cruise (es estrany, però es pot donar el cas…). El que volen dir es que has de fer com Tom Cruise a Top Gun. Pilotar un avió de combat? Ehm… potser no caldria, però segur que també ajuda a lligar, està clar que “Ei nena, saps que piloto un caça F-16?” funciona millor que “Ei nena, saps que piloto un Dacia de segona ma?” Però el llibre es refereix a l’actitud. Diuen que lo important es demostrar molta seguretat en un mateix i convertir-te en el centre d’atenció, es a dir, en un mascle alfa, i riure i destacar. Que consti que no ho dic jo, eh? Que ho diuen els experts dels que parla el llibre, i si a ells els hi funciona qui soc jo per discutir-ho? Es veu que també funciona bastant la màgia. De fet aquesta teoria té sentit, recordeu en David Copperfield que tot i no ser lleig, tampoc no seria precisament el guanyador d’un concurs de bellesa, va estar sortint amb la Claudia Schiffer durant 5 anys! Poca broma, eh? Llavors cal fer desaparèixer la Estàtua de la Llibertat per aconseguir caçar una noia? Sí, cal. Però en el cas que el teu nivell de mag no arribi a tan també et pot ajudar a aconseguir una noia. Res per aquí, res per allà, picada de mans “plas plas” i el sostenidor es descorda sol.
Alguns defineixen aquest llibre com a masclista. No es cert, seria més acurat dir que es masclista de collons. Bàsicament les noies son trofeus i ja està. Com més atractiva es la noia millor. I quantes més noies millor. Tan senzill com això. Si es tan masclista perquè vaig continuar llegint el llibre? Pel morbo. Es morbós saber què passarà. Si al final els personatges acabaran evolucionant o no. Si al final acabarà sent moralista i dient que la felicitat veritable només s’aconsegueix casant-te, comprant-te un suburban, tenint un gos, dos fills (un de cada sexe, es clar) i vivint en una caseta unifamiliar amb jardí.
El protagonista bàsicament es mou pels EEUU, sobretot a Los Angeles, per tan, no està assegurada la eficàcia fora d’aquestes fronteres. Si hagués vingut a Catalunya potser s’hagués emportat una decepció, o no… El pitjor de tot (o el millor, encara no tinc realment clar si això es bo o no) es que no es ficció, segons les fonts el llibre està basat en fets reals. Tot això sembla haver passat de veritat. Sembla existir aquesta “Comunitat de mestres del lligoteix”. Sembla ser que el periodista si que va conèixer tots aquests personatges estrambòtics, que tots ells son personatges reals. Es veu que realment si que va canviar totalment el seu sistema de vida. Que realment es va obsessionar amb això tal com si fos una droga, i no em refereixo al sexe, em refereixo al fet de flirtejar i lligar.
El llibre es força repetitiu. Primer explica algunes tècniques, presenta gent nova, després unes pràctiques, després alguns viatges, més gent nova, després explica més tècniques, més pràctiques, més viatges, gent nova, tècniques, pràctiques, pràctiques, gent nova, pràctiques, tècniques, etc, etc. Aquest es el problema de la no ficció, que la realitat es força monòtona encara que estiguem parlant de lligar com mestres de la seducció.
A partir de la meitat del llibre es centra més en la vida personal dels mestres de la seducció que va coneixent i en el seus problemes que no pas en els mètodes per lligar. Concretament cap a l’últim terç es centra en els problemes de convivència en la mansió de Projecte Holywood, i això realment no té massa interès, lo únic que serveix es per reflectir que al entrar en aquesta comunitat de seducció absorbeix molt i fa que la gent només pensi en lligar i oblidin tots els altres aspectes de la vida que son tan o més importants. Aquesta es una de les lliçons morals que dona el llibre. L’altre lliçó moral es que els mètodes per lligar et poden servir per conèixer moltes noies, però que per mantenir una relació no hi ha cap mètode millor que ser un mateix. Què bonic, oi? A excepció que sent un mateix siguis un imbècil, que també es possible.
Conclusió: La part dels mètodes de lligar es interessant. La part de la vida personal dels mestres de la seducció amb les seves crisis, depressions, baralles i tota la resta es un conyàs.

[Dedicatoria inicial]
Dedicado a las miles de personas con las que he hablado en bares, discotecas, centros comerciales, aeropuertos, supermercados, metros y ascensores durante los dos últimos años. Si lees esto quiero que sepas que en tu caso no usé ninguna técnica. Contigo fui sincero. De verdad, lo nuestro fue diferente

Para excitarse, a un hombre le basta con ver la portada de un Playboy; de hecho, le basta con ver un aguacate deshuesado.

Pridnestrovskaia no está reconocido diplomáticamente como Estado independiente ni aparece en ningún mapa ni en ninguna guía. Pero cuando un soldado te apunta con una pistola, puedo aseguraros que Pridnestrovskaia es algo muy real.

(La frase «¿Quieres venir a casa a ver mi gato haciendo saltos mortales?» casi nunca fallaba.

Nota: 6/10