Arxivar per 2014-08-15

Última temporada de l’Ala Oest, per tan espoilers des del principi a la fi del post sense cap mena de mirament. Avisats esteu.

En general no son gent gaire guapa, per tan queden millor en color sèpia.

En general no son gent gaire guapa, per tan queden millor en color sèpia.

En Leo pateix un infart en la temporada passada perquè anava molt estesat amb la seva feina de cap de gabinet i el volen com a vicepresident en plena campanya? Que el volen matar? Bé, de fet a la realitat l’actor va morir. Un minut de silenci per la mort de John Spencer si us plau.

Es veu que els interessos de la casa blanca no coincideixen amb els interessos del partit, i això que de moment el partit que hi ha a la casa blanca es demòcrata. Quines coses més rares que té la política, no? Una altra cosa curiosa es en Vinick, es a dir, es republicà i per tan es dels dolents, però es un republicà molt bo i molt coherent, i tel creus quan parla, de fet, amb el paper que ha fet en Vinick no m’estranya que s’hagi emportat l’Emmy al millor actor secundari, definitivament ha donat molt de caràcter a aquesta temporada tan intensa.

El capítol 6 es el que tothom esperava, un autèntic debat candidat contra candidat, deixant clares les postures de cada bàndol, el capítol es tan sols el debat, un contra l’altre, ja està, no apareix cap altre personatge. No cal dir que el Santos surt guanyador, perquè els guionistes de l’ala oest son demòcrates i es nota, però s’ha de reconèixer que en Vinick es salva prou bé. Fins el moment es el millor capítol de la temporada.

Un cop més EEUU ha de fer de pacificador del mon i ha de posar-se al mig d’una zona conflictiva, aquesta vegada toca una ex-república soviètica amb interessos petroliers de Rússia i Xina. Perquè s’hi han de posar? Per la democràcia? En serio? Al final si que li donaran el Nobel de la Pau al Barlett.

Com més s’acosta el final de campanya més estressants son els dies. Ningú dorm, tothom sobreviu a base de cafès. Com ho fa el Santos per estar despert i pensar lúcidament? Si jo quan dormo menys de 7 hores ja trec espuma per la boca, i ell en canvi dorm 6 hores en 3 dies i se l’entén quan parla! De fet, aquesta última temporada de l’ala oest es podria canviar de nom, perquè la casa blanca la veiem ben poc, en canvi veiem molt en Josh Lyman, per tan la setena temporada podria anomenar-se “Josh Lyman  l’estressat” o “Josh Lyman dels nervis” o “Josh Lyman explotarà?”. Bones propostes, no? Bah, no em feu cas, a mi també m’ha afectat tanta campanya política amb uns resultats tan ajustats.

En el capítol 10 en Martin Sheen (no pas com a president Barlett sinó com a persona) ens dona la mala noticia que l’actor que interpreta en Leo McGarry (John Spencer) ha mort, i que el millor homenatge que li podrien fer es continuar emetent els capítols on tan bé ha treballat, tal i com sempre ha fet. Però fins al capítol 16 la trama de la sèrie no es veu afectada per aquest fet. Per sort no fan un nyap de l’estil amagar-lo de la trama perquè no aparegui el personatge mai més o el que encara seria pitjor, substituir-lo per qualsevol altre actor i continuar com si no hagués passat res. També seria patètic dir alguna excusa cutre com ara que se’n va de viatge i que desapareix. Aquí se’l carreguen i punt, tal com ha de ser, directe i clar, si l’actor es mor, el personatge ha de patir la mateixa sort, no hi ha cap altra alternativa decent.

Es cosa meva o hi ha un parell de casualitats molt sospitoses en aquesta campanya política? Una central nuclear que casi explota a pocs dies de les eleccions? Un maletí perdut que el troba la competència? Un candidat a la vicepresidència que la palma el mateix dia de les eleccions…

Qualsevol sèrie per donar emoció faria que els protagonistes, es a dir els demòcrates, anessin perdent inicialment i quan semblés tot perdut fessis una increïble remuntada al últim moment. Això es el que faria una sèrie qualsevol, però l’Ala Oest no es una sèrie qualsevol, així doncs, durant el dia d’eleccions, els demòcrates van guanyant des del primer moment en els sondeigs. Però després les coses no estan clares, les coses no quadren, un estats que sempre han estat demòcrates de tota la vida passen a ser republicans i viceversa. Em començo a tornar boig pintant estats blaus i vermells! Començo a guixar sense voler el sofà amb els retoladors. Algú sap si son tòxics aquests retoladors?! Els he xuclat inconscientment per culpa dels nervis!! Estats que inicialment els havia pintat d’un color segons els sondeigs ara els canvio de color! Arg! No surten els números! I en mig de tot això en Leo la palma! Quin moment més inoportú! Ni fet expressament… Però qui coi guanya les eleccions? Van empatant tota la estona, un estat per cadascú. Dels nervis estic tremolant! Es dels nervis o es una hipoglucèmia? Ho comprovo, no es una hipoglucèmia, son els nervis per saber qui guanyarà el maleït estat de Nevada! L’estat decisiu! I Qui guanya? Quines preguntes… Els republicans! No home no! Els demòcrates guanyen! Si arriba a guanyar en Vinick llenço la tele per la finestra…

Es un vídeo la cinquena temporada, però fa gràcia, no?

Després de la emoció de les eleccions encara queden 5 capítols més, que coi falta? Primer de tot l’emotiu funeral d’en John Spencer, vull dir Leo McGarry. Després queda arreglar una mica el senat que tot i ser demòcrata no estan ben avinguts. Després de l’emoció de les eleccions s’ha de reconèixer que descomptant les parts de les anècdotes sobre en Leo, aquest capítol es una mica soso. També falta fer el traspàs de la actual administració a la nova, i assignar els nous càrrecs i realment hi ha molts càrrecs i tots semblen super importants, entre ells el càrrec de ocuparà la CJ, què farà? El penúltim capítol està pràcticament dedicat a ella.

El últim capítol es un no parar de moments emotius, comiats, mirades, música emotiva. Tothom recordant en Leo. El President acomiadant-se del seu personal, en especial d’en Charlie i la CJ. El nou president fent el jurament del càrrec. En Barlett tancant una època. Que maco i trist tot plegat. Es la fi d’una sèrie excel·lent.

[primera dama i president]
– ¿Los vicepresidentes no sirven para acudir a actos como estos?
– No, y menos los dos que he tenido yo.
– ¿Y para que sirven?
– No tengo ni idea.