Aprofitant que aquesta nit es Halloween us porto un post de disfresses ^^
Equip de Boxes de Ferrari
Acabem amb un de senzill… Space Marine Warhammer 40K
Aprofitant que aquesta nit es Halloween us porto un post de disfresses ^^
Equip de Boxes de Ferrari
Acabem amb un de senzill… Space Marine Warhammer 40K
O més aviat en Rincewind compliria un any si estigués viu. En homenatge seu avui dedico aquesta entrada als animalets aquàtics.
Sabeu que en Rincewind sabia fer varis trucs? Per exemple sabia volar com fan aquestes manta ratlles.
Vaig estar pensant en posar-li un company de peixera, però crec que aquest cargol de mar no hagués sigut el més adequat…
Tampoc hagués sigut bona idea posar-lo amb cap d’aquests dos…
Ja posats, tampoc amb ningú amb aquestes dents
Quan li tirava el menjar a la peixera en Rincewind el caçava tal que així
Per acabar, un altre truc que li vaig ensenyar es a fer dibuixos geomètrics a la sorra
BCPP: estranger
Feliç dia del gat!
Si els gats fossin projectes software
Gat al·lèrgic als salts del Mario
El gat que borda i després dissimula
21:06h. Barcelona. Plaça Catalunya. Cantonada de davant del Zurich
En Miquel envia un Whatsapp al seu amic Joan
– Et queda molt Joan? Recordes que havíem quedat a les 21h, oi?
– Sí, sí, estic de camí, ara mateix arribo!
En Miquel no s’ho acaba de creure ja que coneix en Joan de fa temps i sap que arriba tard bastant sovint. Envia un Whatsapp al Marc, un altre amic amb el qual també ha quedat.
– Et falta molt per arribar?
– Ei! Perdona, vaig una mica tard, ara acabo de planxar-me la camisa i surto de casa volant!
Quina barra pensa en Miquel. Si el Joan acostuma a fer tard, lo del Marc ja es directament una patologia que li impedeix arribar mai a l’hora acordada. No es la primera vegada ni la segona que en Miquel es troba en aquesta situació.
En Miquel aixeca el cap i veu altra gent pendent del mòbil. Tothom fa més o menys la mateixa cara, la cara d’estar esperant a algú que fa tard. Tip d’aquesta situació decideix provar una cosa. S’acosta a la primera persona que veu clarament que està en la mateixa situació que ell i li diu:
– Bon vespre, perdona’m que em presenti directament, soc en Miquel i pel que veig estàs en la mateixa situació que jo, es a dir, has quedat amb algú que també està fent tard.
Després de la sorpresa inicial l’altre es recupera i respon
– Doncs si Miquel, estic igual que tu, per cert em dic Anna.
– Que et sembla Anna si passem dels nostres companys impuntuals i anem a sopar pel nostre compte?
Com que l’Anna també està fins als nassos de les faltes de puntualitat dels seus amics accepta. En Miquel i l’Anna recluten un parell més de puntuals desconeguts i cerquen un bon lloc per anar-hi a sopar tots junts. De camí en Miquel envia el mateix missatge al Joan i al Marc
– M’he fet un grup de puntuals i anirem a sopar. Et suggereixo que et facis el propi grup amb els impuntuals. Passa-t’ho bé!
Aquesta ha estat la meva participació al projecte “Quedem al zurich”. No sabeu de què va? Permeteu-me que us copiï les bases.
Bases:
– Descripció: projecte (de moment només és una possibilitat) de publicació d’un llibre amb poemes, microcontes, il·lustracions, fotografies, reflexions, etc., en català, i relacionats amb el Cafè Zurich de Barcelona.
– Qui hi pot participar? blogaires.
– Com es participa? es penja un post amb el títol genèric del projecte i el títol del text/imatge en qüestió (de l’extensió d’una pàgina en paper, orientativament) i es pengen aquestes “Bases”.
– Fins quan es pot participar? fins al 20 de novembre de 2014.
– Qui selecciona? la selecció anirà a càrrec de l’editor.
– Qui ho coordina? la Sílvia Teulats (Fent Punyetes), la Montse Aloy (Cantireta), la Glòria Bosch (El que em passa pel cap), la rits (Vuit8ena), l’Helena Bonals (En cada vers que has entès) i la Gemma Barberan (Truquem al Gegant del Pi?). Som un grup obert, qui vulgui, s’hi pot afegir.
– Què passa si l’editor decideix publicar el llibre? com que és un llibre col·lectiu i no tenim massa experiència, s’aniran decidint els dubtes que sorgeixin sobre la marxa.
– Què passa si l’editor decideix no publicar el llibre? no passa res, ens ho haurem passat la mar de bé projectant-lo!
Aprofitant les dades del llistat de comentaristes del CT2000 he fet un parell de llistats interessants.
Llistat dels comentaristes actius actualment ordenats cronològicament:
Llistat dels comentaristes ordenats segons la quantitat de comentaris:
Llistat dels comentaristes ordenats segons la quantitat de dies actius (data final – data inicial):
Trobeu a faltar algun altre ordre interessant?
Actualització: Sembla ser que algú troba a faltar un altre llistat, en Xexu troba a faltar el “Coeficient Pons”, un valor de fidelitat i implicació que s’obté en dividir el nombre de comentaris entre els dies des del primer al últim comentari (Per mantenir una certa rigorositat en la llista he eliminat els que tenen menys de 10 comentaris)
BCPP: Xexu
Per celebrar el cas típic 2000 he copiant descaradament la idea d’en Xexu de posar la llista de comentaristes del bloc en l’ordre cronològic en el que van deixar el seu primer comentari. Però com que copiar no es propi d’una ment brillant com la meva, el que he fet ha sigut millorar la idea. No tan sols he posat el mes sinó el dia exacte en el que cadascú va deixar el primer comentari i el últim comentari si lamentablement es el cas. A més d’afegir els enllaços corresponents i comptar (en alguns casos aproximadament) el nombre de comentaris. No apareixen a la llista tots aquells comentaristes que només han comentat una sola vegada, que sembla que no però n’hi ha un bon munt. Ha estat una feina dura en la que m’he passat molts dies sense dormir, però com que els comentaristes sou la part més important d’aquest bloc us ho mereixeu (Ooooohhhhh). Us ho heu cregut? La part més important soc jo! Però els comentaristes tampoc feu nosa, per tan ja us toca algun regalet. Bé… a qui vull enganyar? Ni tan sols he sigut jo qui ha fet la feina bruta, ho ha fet el becari, que per això hi son, no? Per tan serà normal si veieu alguns errors. Bé, sent sincers, qui coi es molestarà a mirar si hi ha errors? Us deixo amb la llista ordenada cronològicament dels comentaristes del bloc:
BCPP: Xexu
Aquest post es només per generar expectatives de cara al Cas típic 2000 que es publicarà demà. Esteu tan emocionants com jo? Teniu moltes ganes de veure el CT2000, oi? Es la mateixa sensació de quan éreu petits i era la nit de reis i no podíeu dormir per l’emoció, no? Us entenc perfectament a mi em passa el mateix. Es aquella emoció que noteu a la panxa que barreja inquietud i emoció igual que just abans del primer petó amb un noi o noia o ovella (a Pons’s Blog no jutgem a ningú siguin quin siguin els teus gusts).
Viure en el moment del CT2000 es d’aquelles coses que només es poden viure una vegada i marquen en la història. Son fites que marquen un abans i un després en la humanitat.
Vaig comentar que els casos típics múltiples de 100 serien majoritàriament concursos de preguntes sobre el blog, però el CT2000 no es múltiple de 100 sinó que ho es de 1000, i això implica una cosa més especial que un concurs de preguntes, això implica el que sigui que passarà demà!
Ara potser m’he passat, ara potser he creat masses expectatives i lo demà semblarà poca cosa…
Ahse d’Arc neix el 1412 a la vila de Domrémy. Té una infantesa normal de camperola del segle XV fins que farta que l’acusin de tenir un nom poc francès decideix canviar Ahse per Joana. Fins hi tot moltes vegades se la coneix com a Joana la donzella d’Orleans per semblar encara més francesa.
Per entendre la història d’Ahse d’Arc cal resumir una mica el context històric del fet més rellevant de l’època: La Guerra dels Cent Anys és una sèrie de conflictes entre Anglaterra i França. Es considera que aquest període va durar de 1337 a 1453. Que realment son uns 116 anys, però està clar que “la guerra dels cent setze anys” no mola tan com a nom.
Un dia Ahse llegeix en un blog la paraula divina de Pons que li diu que ha de portar el francesos a la victòria. La gent se la mira estranyada per varis motius:
– Com es que una camperola del segle XV sap llegir?
– Qui es aquesta divinitat anomenada Pons?
– Què es aquesta cosa anomenada “blog”?
– Des de quan els francesos tenen la paraula “victòria” en el seu vocabulari?Ahse d’Arc havia de donar un missatge secret d’en Pons al rei de França, el Delfí (ridícul nom), així doncs es va dirigir cap a Chinon acompanyada de cada vegada de més seguidors, anomenats comentaristes habituals, que seguien la seva causa. Allà va reconèixer el rei entre la multitud gràcies als espoilers que el mateix Pons li havia fet sobre l’aspecte del rei. Gràcies a això i a uns vídeos de gatets d’un Cas Típic, Ahse d’Arc es guanya ràpidament la confiança del rei.
A partir d’aquest moment el francesos comencen a reconquerir les ciutats que havien caigut sota la malvada influencia de les tropes angleses i borgonyones: Orleans, Blois, Tours, Troyes i finalment Reims on van coronar el Delfí com a rei. Però no es van aturar aquí, els francesos van seguir empesos per la voluntat d’Ahse d’Arc que era la intèrpret de la voluntat divina de Pons i van arribar fins a París.Pons va veure que la seva profeta se li estava escapant una mica de les mans. Veia que amb la seva fe estava portant la causa francesa més lluny del què ell s’havia imaginat, fins arribar al punt que no dubtava en amenaçar als comentaristes habituals quan aquests demostraven poca reverència cap al Pons, amb frases com “la seva manca de fe resulta molesta“, així doncs Pons va haver de parar-li els peus, ja que si els francesos haguessin continuant guanyant batalles hagués hagut el risc d’arribar a Anglaterra i amenaçar als ascendents directes de Sir Terry Pratchett, era un risc massa gran que Pons no podia corre. D’aquesta manera, en una emboscada traïdora Ahse d’Arc va ser capturada pels bastards borgonyons i venuda als anglesos per ser jutjada. Va passar un llarg captiveri fins que els acusadors van preparar els càrrecs en contra seu. Va ser culpada d’heretge i condemnada a la foguera, però ella en cap moment es va retractar de la seva fe cap al Pons i a les sagrades escriptures conegudes amb el nom de Pons’s Blog.
Aquesta ha estat la meva històrica participació als relats conjunts d’octubre.
PD: Aquest divendres serà el Cas típic 2000, un fet irrepetible que valdrà la pena veure.
Google Street NO patrocina aquest post, de moment…
9-eyes: Un bloc que recopila les fotos curioses que ens podem trobar en el google street. Com per exemple la del avi que es teletransporta.
O la del final de… tot.
Si escrius en el google maps com anar de Xina a Japó, en el pas 38 et diu que agafis una moto d’aigua per anar pel Pacífic.
Carrera pel google street per anar de San Francisco a Nova York. 4760 Km, 90 hores i 104.619 clics per arribar.
Ciutats modelades en 3D de la ma de C3 Technologies.
Després de marejar la perdiu amb d’altres sèries (si sou seguidors del bloc ja sabreu de quines estic parlant, i si no ho sou, encara us podeu posar al dia del bloc i redimir així els vostres pecats) finalment he decidit continuar amb House of Cards i he vist la segona temporada.
Al començament de la segona temporada les coses segueixen com sempre. La periodista Zoe Barnes em continua caient tan malament com sempre (“¿Acabas ya?” aish….), per sort no soc l’únic a qui no li cau bé la Zoe i fins aquí puc dir sense entrar en espoilers jijijiji. Claire Underwood continua tan malparida i devoradora de nadons com sempre (es una metàfora, més o menys…). En Kevin Spacey, vull dir en Frank Underwood, també continua igual, controlant el cotarro i tenint a tothom collat. Algú ha dit que té una carpeta amb els draps de cada polític del país? No em molestaré a preguntar com aconsegueix tota aquesta informació, però em jugaria la “S” apòstrof de “Pons’s Blog” que Doug Stamper ha col·laborat bastant, ja havia comentat que aquest home té pinta i actitud de mafiós, oi? En aquesta segona temporada fa un paper més tonto, però en la primera temporada em va agradar més.
Abans que es compleixi la primera mitja hora de la temporada ja veiem el millor amic d’en Frank, evidentment parlo d’en Clarke Peters, ja sabeu aquell ajudant de campanya que va ajudar a guanyar en Carcetti (estic parlant de The Wire), es veu que va deixar la seva carrera en el mon de la política per convertir-se en el millor cuiner de costelles de porc de tot Washington, no hi ha color amb el canvi.
Encara em faig creus que la resta de polítics que es creuen en Frank pel capitoli encara li parlin. No saben que menteix més del què parla? No saben que únicament utilitza la gent pel seu benefici? Si jo treballés en el capitoli cada vegada que veiés en Frank em posaria les mans en les orelles i aniria cridant “na na na na na na na na” i marxaria corrents. Potser no tindria una llarga carrera com a Senador, però m’estalviaria els embolics que em donaria en Frank. El cas més es clar es el de la Jackie Sharp. Com es que la congressista confia amb el pla d’en Frank? Què passa? No veu el què vol fer? Que potser ella no ha vist la primera temporada de House of Cards? No ha vist què va passar amb el prometedor candidat Peter Russo?
Fins al final del primer capítol en Frank no es digna a trencar la quarta paret (havia de dir-ho, havia de fer servir aquesta expressió sí o sí) per parlar amb l’espectador i donar-nos la benvinguda a la segona temporada, la veritat es tot un detall. Cosetes com aquesta et fan apreciar el “bo” d’en Frank.
Quan necessiteu fer alguna cosa il·legal com ara agafant un exemple totalment al atzar com ara accedir als registres de trucades telefòniques d’un número, com ho feu? Escriviu la petició en un fòrum? A Yahoo answers potser…? No tindríeu por que un equip d’assalt de la NSA entrés per la finestra? Doncs en Lucas, el editor, no té cap por. Si li funciona ho tindré en compte per fer-ho jo també, tan fàcil com fer servir Tor i voilà! Després un hacker agafa el control del teu ordinador. Sabeu com? Doncs pel que sembla fent que la pantalla es torni boja i donant la impressió que el sistema operatiu es penja, a continuació mostra un munt de pornografia. Té molt sentit tot això, oi? Per culpa de coses com aquestes després la gent demana coses impossibles als informàtics…
Veiem que el senat ple de buits legals que permeten fer trampes absurdes que només comporten retards i burocràcia obstruccionista, tal com ja havia vist varies mostres a l’Ala Oest. Qui no ho ha vist fins ara potser fliparà una mica, però realment la política dels EEUU funciona amb aquests xanxullos dels buits legals que obliguen als senadors, gent amb traje i corbata hagin de jugar com nens.
Un detall curiós, heu vist que en un capítol sobre la cuina dels Underwood apareix una safata de pomes verdes i en el següent son vermelles? En què quedem?! Els hi agraden més les pomes verdes o vermelles! No pot ser aquesta indecisió! Hauria d’estar més al cas de la trama i menys dels objectes de la cuina, no? Si, pot ser però els capítols centrals de la temporada no son massa interessants i un s’ha de distreure amb detalls estúpids com aquest.
Per cert, la Robin Wright que interpreta Claire Underwood es la princesa promesa de La princesa promesa. Ja està! Ja ho he dit! Ja tinc un lector que es quedarà tranquil i per fi podrà dormir, cosa que no deuria fer des de la publicació del cas típic sobre House of Cards.
—————————————– INICI ESPOILERS —————————————–
Quan en Frank queda amb la Zoe a l’estació de metro tot pinta malament:
1- Fa temps que la Zoe li fa més nosa que servei.
2- Una de les maneres més típiques de suïcidar-se o “tenir accidents” es el metro.
3- La estació de metro no es lluminosa i bonica com la que queden en la primera temporada sinó que es fosca i vella.
4- Li fa esborrar tota la informació del mòbil.
5- Tot i la seva posició en Frank no té problemes per embrutar-se les mans, ni literalment (veure en Frank devorant costelles de porc) ni metafòricament (recordeu el senyor Russo?).
No calien més pistes. Mentre que molta gent deu haver deixat anar un “Ohhh!” en el moment, jo vaig ser més partidari del “Sí! Sí! Ja era hora!” I em vaig posar de peu i vaig aplaudir. Es més, vaig rebobinar endarrere i vaig passar a càmera lenta per assegurar-me que quedava ben aixafada. El primer capítol no podia començar d’una manera millor per tal que em reenganxés completament a la sèrie.
A partir del primers capítols la segona temporada s’assembla a la primera. En Frank té plans, hi ha gent que va en contra dels plans d’en Frank, ara sembla que guanyen els altres, ara sembla que guanya en Frank, i al final acaba guanyant en Frank enfonsat a tots els altres. En paral·lel hi ha un periodista toca-collons que sembla que ho hagi de descobrir tot però al final no fa res de res.
Si al final de la primera temporada tot va acabar fantàsticament bé per en Frank, en el final de la segona les coses han anat encara molt millor per ell. No crec que ni ell mateix sàpiga com s’ho ha fet venir tan bé per aconseguir ser el president. La pregunta es què farà en la tercera temporada en Frank? Què li queda per aconseguir? La dominació mundial potser? Ho veig plausible. Ordenarà la construcció d’una estàtua de 200 metres d’alt feta amb or d’ell menjant costelles? També ho veig possible.
—————————————— FI ESPOILERS ——————————————
Com a valoració personal no us sabria dir si m’ha agradat més la primera o la segona temporada. Realment les trobo molt semblants en quan a qualitat. Potser per una banda m’agradava més la història d’en Russo, però per altre també m’agradava menys la Zoe Barnes Hahahaha (ho sento, no puc parar de riure quan penso en ella). Potser la història d’aquesta segona temporada no es tan bona com la de la primera, però es cert que en la segona temporada hi ha més contacte directe amb els alts poders, i això sempre mola més. Per tan també li poso un 7 a la segona temporada. La mitja es senzilla de calcular, primera temporada 7, segona temporada 7, nota final 7.
House of cards té un 9,1 al imdb, un 8,0 al filmaffinity i un 7/10 a Pons’s Blog. Si tot va bé la tercera temporada sortirà a mitjans de febrer del 2015. Estaré al cas.
Nota:7/10
Coneixeu el blog Nimias cosas Mínimas? La veritat, no es gran cosa, entre tot el contingut del bloc només hi ha 7 posts que valgui la pena destacar.
– Receta del revuelto de atún para gente que no sabe cocinar
– Cosas supceptibles de ser introducidas en la boca cuando se nota un incremento de la temperatura corporal
Importancia de la manzana (según épocas):
Comienzo: Que Adán y Eva la mordieran hizo que salieran del paraíso.
Siglo XVII: Que a Newton le golpeara la cabeza hizo que descubriera la gravedad
Siglo XXI: Que tu portátil la tenga hace que creas que eres más guay que los demás
– Mentira más común en internet*
*Seguida muy de lejos por “déjame que te vea por la web-cam, te prometo que no te grabo”
Life
Actualització: Aquest post tan fluixet es l’entrada número 2000. Però ja sabeu que soc més de celebrar els casos típics rodons que no pas el número de post. Tot i que com veieu realment no falta massa per l’espectacular Cas Típic 2000
Per què les càmeres ocultes son molt divertides, sempre i quan no et passi a tu, es clar…
Caminant sobre les aigües
Et convido a una cervesa
Caixera amb do de llengua
Golf
El chiuaua destructor
Conversió
Avui toca parlar de Louie. Es una sèrie còmica al estil Senfield però més fosca, més dura, més realista. En Louie s’interpreta a si mateix, es a dir al propi Louis C.K, un monologuista. En cada capítol veiem alternar un tros de monòleg amb un la part de la seva vida en la que s’ha inspirat per fer monòleg. La diferència amb Senfield es que els temes sobre els que fa broma en el monòleg son temes sensibles, per exemple els rodamóns, la decadència física a mesura que envelleixes, el divorci, etc. Louie toca temes incomodes sense problemes sobre si es políticament correcte. Parla de la religió, la masturbació, ser un mal pare, la pederàstia, etc. Sense cap problema, sense pèls a la llengua.
La sèrie es centra en el propi Louie, però per donar-li varietat van apareixent altres personatges recurrents com poden ser altres monologuistes, el germà o el psiquiatre que en comptes d’ajudar-lo el deprimeix més. A part també trobem convidats especials, per exemple en el tercer capítol apareix Ricky Gervais fent de metge.
Per ser una sèrie còmica té temporades curtes, de tan sols 13 o 14 capítols, però ja va per la quarta temporada. De moment jo només he vist la primera temporada però continuaré veient-lo segur.
Louie es aquella sèrie còmica que poca gent coneix, però que a l’hora de repartir els Emmys habitualment s’emporta el de millor guió de sèrie còmica, que es dels pocs Emmys còmics que no s’emporta la super famosa i acaparadora Modern Family. Louie es una sèrie senzilla, no es gasten el pressupost en contractar un munt d’actors i figurants, tampoc té capítols on gastin el pressupost en escenes cares o viatges. Louie té un clar punt fort, el guió. El guió es divertit, fa pensar en lo hipòcrites o absurds que som i sobretot i més important fa gràcia. Prova d’aquesta senzillesa es el seu opening. La lletra de la canço va repetint “Louie, Louie, Louie,…” sense parar, mentre veiem al Louie sortint del metro, camina, compra una porció de pizza, se la menja, camina i finalment veiem com entra al club on fa el monòleg, ja està, tan senzill com això. Realment es difícil trobar un opening més senzill.
Li podeu donar una oportunitat a Louie per veure si us agrada el tipus d’humor que té la sèrie. Es un humor cínic, un humor agredolç. Per tan oblideu-vos dels riures enllaunats de fons que afegeixen les comèdies per indicar a l’espectador què i quan ha de riure, no es el rotllo de Louie. Oblideu les bromes estúpides de Big Bang Theory. Oblideu l’humor blanc i per a tots els públics de Modern Family. Oblideu l’humor espontani i alegre de How I meet your mother. Louie es més un humor de carrer, de les situacions del dia a dia, de la observació crítica de la societat que fa el propi Louie a través de les anècdotes que va vivint, una mica exagerades, això pot ser. Per saber si us agrada li heu de donar una oportunitat, bé, recomano donar-li quatre oportunitats, quatre capítols, no us demano més, en total aquests quatre capítols només seran 80 minuts de la vostra vida. Per què quatre? Perquè per mi el quart es el millor capítol just en el moment amb la noia que li agraden els madurets. Potser a vosaltres us agrada més el segon o el tercer, o el capítol pilot o cap d’ells, però a mi m’ha agradat especialment el quart. Si amb quatre capítols ja heu vist que l’humor que té no us va, deixeu-ho estar perquè el to de la sèrie no canvia.
Li he posat un 7/10, però de moment només he vist la primera temporada, només 13 capítols de 20 minuts, es aviat per pujar-li la nota, però paciència, se que aviat li posaré el 8/10 que se que es mereix. Louie té un 7,8 a filmaffinity i un al 8,7 imdb
Si sabeu anglès us agradarà aquesta escena
Aquesta escena es d’una altra sèrie, però també surt en Louie o sigui que la poso igualment (subtítols en castellà)
Nota: 7/10
BCPP: Roselles
Aprofitant que el número del Cas Típic coincideix amb l’any de les olimpíades de Barcelona avui toca post esportiu.
Quina mandra això de fer esport!
Perills de fer ciclisme per Àfrica…
Rècord de surf amb l’onada més alta. Uns 28-30 metres d’onada de no res…
3D Dodgeball: El “matar” de tota la vida, però amb llits elàstics
Podríem definir-ho com sky urbà.
Aprofitant que ahir va ser la celebració del dia de la Hispanitat (res a celebrar!), doncs he pensat en fer un bonic post sobre els militars.
“Propaganda” per apuntar-te al exercit
La victòria més humiliant del exercit nord-americà. 34.000 soldats i 95 vaixells contra… ningú xD I el millor es que van patir 200 baixes i més de 300 ferits, per més detalls llegiu l’article de Historias de la historia.
Quan s’avorreixen els soldats fan altres coses, com per exemple cantar com Lady Gaga
O ballar el Gangnam Style
O fer una curiosa coreografia per part de l’exercit bielorús