Cas típic 1983: noi li agrada noia, noi li agrada Dune

Dune – Frank Herbert (784 pàgines)

Ara feia dies que no parlava de cap llibre, oi? Es que a mi em passa al contrari de la “gent normal” justament quan estic de vacances es quan menys llegeixo.

Coneixeu la miniserie dels 90 feta per David Lynch anomenada Dune? Doncs resulta que es basa en un llibre de Frank Herbert dels 60. Suposo que tothom sap més o menys de què va. Hi ha unes quantes cases poderoses, a part d’un emperador. Hi ha dos cases especialment enfrontades, els Harkonnen i els Atreides. El problema es centra en el control de la “espècie” que per resumir-ho direm que es tracta d’una droga molt guai que t’allarga la vida i sobretot es imprescindible pels viatges espacials. Resulta que aquesta espècie només es pot treure d’un planeta anomenat Arrakis, on pràcticament tot es desert i a més hi viuen uns cucs molt grossos, estem parlant de varis camps de futbol de longitud. Els natius del planeta tenen la característica que tenen els ulls molt blaus, com ara els chicos del maiz.

Només començar el llibre ja ens expliquen la conspiració que ha muntat la casa Tarkonen (els dolents) per putejar als bons (els Atreides). Com sabem quins son els bons i quins els dolents? Fàcil, el protagonista es un bon jan adolescent dels Atreides (En Jofrey Baratheon no compta). Per contra, el cap dels Tarkonen es vell i gras, i tothom sap que si ets una mica gordo ets un gordet simpàtic, però si ets exageradament gordo ets malvat, mireu per exemple Jabba the Hutt. A part que els Harkonnen diuen ben clar que preparen una conspiració per parar-li una trampa als Atreides, i tothom sap que només conspiren els dolents, quan heu vist un personatge bo conspirant? (no contesteu) A part que el 90% dels capítols estan narrats des dels punts de vista dels Atreides, i des de quan heu vist que els protagonistes siguin els dolents? Un altre punt, els Atreides son els “nous propietaris” del planeta, es a dir, son novells i no el coneixen molt bé, justament el mateix que li passa al lector, una altra manera d’identificar-te amb els Atreides. M’hagués agradat que en la resolució del conflicte hi hagués hagut un mica més de deteniment en la descripció de la batalla, tan en la primera batalla com en la última, en especial la última que ha de ser molt més èpica, per contra tenim un [INICI ESPOILER] “Li llancem una bomba atòmica per carregant-se els seus escuts, entrem amb cucs i els hi fotem una pallissa”[FI ESPOILER].

Aquesta civilització que s’ha inventat Frank Herbet es caracteritza perquè tot i estar avançada tecnològicament encara manté moltes tradicions supersticioses. A mi personalment, que soc pastafari, no m’agraden tots aquests dogmes absurds inventats sense cap utilitat, però és el que hi ha i hem de llegir més sobre aquests que per exemple coses més guais com ara tecnologia de ciència ficció, una llàstima. No patiu si al principi del llibre no us enganxa, lo realment bo es quan comença la traïció i la cosa s’anima d’allò més. No us he fet cap espoiler se sap que hi ha un traïdor en menys del 5% del llibre. El llibre té uns 50 anys però parla de coses guais com ara làsers, escuts d’energia, armes nuclears, fragates espacials, naus de transport gegants. Té lo seu.

Ara per ara no em ve de gust continuar amb la saga de Dune. El que em ve de gust es veure la peli de David Lynch, un vell conegut d’aquest bloc aquí i aquí.

Nota:6/10