He decidit veure una nova sèrie i no es de la HBO, soc un temerari, ho se. Es de la AMC, que tampoc es una mala referència, i la sèrie es Mad Men. Ja sabeu, els publicistes fumadors sense escrúpols dels anys 50. Es força famosa, si no l’heu vist com a mínim hauríeu d’haver-ne sentit a parlar, i si no ha sigut així el post d’avui us hauria d’ajudar a corregir el vostre error.
Mad Men comença de la millor manera que podria començar, amb un opening visualment excel·lent. No veia una seqüència d’obertura tan bona des de Dexter. Bravo!
Començar una sèrie sempre es complicat, no coneixes a ningú i les cares no et sonen, per tan sempre ajudar tenir vist algun actor, com es el cas de Elisabeth Moss que interpreta la Peggy Olson i ja la tenia vista com la filla petita del president Barlett a la meva estimada Ala Oest de la Casa Blanca. Un altre cas es Christina Hendricks que també la tenia vista, però no ha sigut la cara la que m’ha fet pensar en ella…ehem. La tenia vista només d’un parell de capítols de Firefly, però Christina Hendricks es d’aquelles dones que costen d’oblidar. Les fotos del imdb no li fan justícia, millor les de pinterest
Mad Men es Don Draper i Christina Hendricks, tots els altres personatges formen part del decorat.
El protagonista principal de la serie es Don Draper, es el director creatiu d’una agencia de publicitat de Manhattan. Té al seu servei uns quants fills de papà acabats de sortir de la facultat. La trama gira sobre seu i dels personatges que l’envolten, es a dir, la seva família, els companys de feina i la seva amant.
Els anys 50 era fantàstics pel tabac! No solament tothom fumava sinó que es feia a tot arreu. Per descomptat els bars i restaurants estaven permanentment envaïts de fum, però no sols això, sinó les oficines tenien el mateix panorama. Res millor per començar una reunió que tothom tossint pel fum. Però la cosa no es queda aquí, en la pròpia consulta del doctor, el metge fuma tranquil·lament, encara que es tracti d’un ginecòleg i mentre té una ma posada “allà dins” segueix fumant tranquil·lament amb l’altra ma. Quins meravellosos temps!
Apart del tabac els 50 tenien altres coses curioses. Per exemple, era normal clavar-li una bufetada al fill d’un altre al davant del seu pare perquè aquest ha fet una malifeta. També era normal beure alcohol estan embarassada. En canvi, no era gens normal estar divorciada i a més amb fills, una tragèdia en tota regla…
Tot i així hi ha coses que no canvien tan respecte els anys 50. Per exemple, els que son rics i de bona família i tenen bons contactes es continuen salvant en la empresa per molt que la caguin.
En segon terme per sota del tabac tenim l’alcohol. Arriben a l’oficina i got de whisky, venen clients, whisky per tothom, hora del vermut, got de whisky, hora de dinar, got de whisky, ben dinat, ho endevineu? Quan no els veiem amb un got a la ma? Quan estan fumant o tenen les mans sobre sobre el cos d’una secretaria.
No es cert que sempre estiguin bevent, han de parar un moment quan fan una calada al cigar.
Fins al capítol 6 encara es manté la il·lusió de sèrie nova i un s’emociona seguint-la i coneixent els personatges, però a partir del capítol 7 m’ha començat a avorrir una mica, però només una mica, eh? Poca cosa. Val, si, en Don Drapper es un crack, però al principi prometia millors frases de les que realment deixa anar, pensava que estaria més cuidat el guió. Es el problema d’haver vist l’Aaron Sorkin a l’Ala l’Oest abans, que un pensa que les series que tenen menys acció com a mínim ho compensaran amb diàlegs brillants, però no…
Exactament no se què passa amb Mad Men. Veig que es una sèrie versemblant, sense incoherències, els actors treballen bé, la trama avança, vaja, que es veu que està ben feta, però no hi ha manera que m’enganxi. Els capítols van passant, als personatges els hi passen coses, no es avorrida, però veig que no es una sèrie per mi i em sap greu perquè si hagués de criticar-la per alguna cosa em costaria molt. Potser el problema es que es massa drama; algunes series per contraposar el drama posen algun toc còmic de tan en tan, i Mad Men no el té, bé, hi ha els 3 directius fills de papà que potser hi son per això, però els trobo tan imbècils que em fan més ràbia que cap altre cosa. La veritat, tampoc estic segur que el problema que tinc amb Mad Men sigui aquest. D’acord, també hi ha escenes divertides com el capítol 11 amb el calor, les sensacions i els aparells elèctrics que vibren que han de servir per perdre pes però van millor per una altra cosa… Però amb tot això i més la sèrie continua sense ser per mi. Fins hi tot em dono compte que les parts on aprenem coses sobre el veritable passat d’en Drapper realment no m’interessen, i això que sense dubte son els moments més interessants.
Sobre el últim capítol de la temporada poca cosa. Hi ha alguna sorpresseta previsible, però a part d’això res que no passi en un capítol qualsevol, una mica decebedor.
[La Joan Harris li ensenya a la Peggy Olson un vell intercomunicador i una màquina d’escriure dels 50]
Que no te agobie toda esta tecnologia, parece complicada però la diseñaron para que la supiera usar hasta una mujer
[Don Draper]
Lo que usted llama amor lo inventamos hombres como yo para vender medias.
[Roger Sterling li diu al Don Draper]
Nuca me acostumbraré que a simple vista parezca que no hagas nada
[artista bohemi i Don Drapper]
– Eres publicista? Perpetuan una mentira. como duermes por las noches?
– Sobre una cama de dinero.
Mad Men agrada a la crítica i té notes molt bones del públic: Un 8.7 al imdb i un 7.9 al filmaffinity.
Nota:6/10
Pons's blog 