Cas típic 1996: noi li agrada noia, noi li agrada la segona de House of Cards

Després de marejar la perdiu amb d’altres sèries (si sou seguidors del bloc ja sabreu de quines estic parlant, i si no ho sou, encara us podeu posar al dia del bloc i redimir així els vostres pecats) finalment he decidit continuar amb House of Cards i he vist la segona temporada.

Al començament de la segona temporada les coses segueixen com sempre. La periodista Zoe Barnes em continua caient tan malament com sempre (“¿Acabas ya?” aish….), per sort no soc l’únic a qui no li cau bé la Zoe i fins aquí puc dir sense entrar en espoilers jijijiji. Claire Underwood continua tan malparida i devoradora de nadons com sempre (es una metàfora, més o menys…). En Kevin Spacey, vull dir en Frank Underwood, també continua igual, controlant el cotarro i tenint a tothom collat. Algú ha dit que té una carpeta amb els draps de cada polític del país? No em molestaré a preguntar com aconsegueix tota aquesta informació, però em jugaria la “S” apòstrof de “Pons’s Blog” que Doug Stamper ha col·laborat bastant, ja havia comentat que aquest home té pinta i actitud de mafiós, oi? En aquesta segona temporada fa un paper més tonto, però en la primera temporada em va agradar més.

Abans que es compleixi la primera mitja hora de la temporada ja veiem el millor amic d’en Frank, evidentment parlo d’en Clarke Peters, ja sabeu aquell ajudant de campanya que va ajudar a guanyar en Carcetti (estic parlant de The Wire), es veu que va deixar la seva carrera en el mon de la política per convertir-se en el millor cuiner de costelles de porc de tot Washington, no hi ha color amb el canvi.

Encara em faig creus que la resta de polítics que es creuen en Frank pel capitoli encara li parlin. No saben que menteix més del què parla? No saben que únicament utilitza la gent pel seu benefici? Si jo treballés en el capitoli cada vegada que veiés en Frank em posaria les mans en les orelles i aniria cridant “na na na na na na na na” i marxaria corrents. Potser no tindria una llarga carrera com a Senador, però m’estalviaria els embolics que em donaria en Frank. El cas més es clar es el de la Jackie Sharp. Com es que la congressista confia amb el pla d’en Frank? Què passa? No veu el què vol fer? Que potser ella no ha vist la primera temporada de House of Cards? No ha vist què va passar amb el prometedor candidat Peter Russo?

Fins al final del primer capítol en Frank no es digna a trencar la quarta paret (havia de dir-ho, havia de fer servir aquesta expressió sí o sí) per parlar amb l’espectador i donar-nos la benvinguda a la segona temporada, la veritat es tot un detall. Cosetes com aquesta et fan apreciar el “bo” d’en Frank.

Hola Frank! Sí, tots els espectadors t’estem mirant i escoltant

Quan necessiteu fer alguna cosa il·legal com ara agafant un exemple totalment al atzar com ara accedir als registres de trucades telefòniques d’un número, com ho feu? Escriviu la petició en un fòrum? A Yahoo answers potser…? No tindríeu por que un equip d’assalt de la NSA entrés per la finestra? Doncs en Lucas, el editor, no té cap por. Si li funciona ho tindré en compte per fer-ho jo també, tan fàcil com fer servir Tor i voilà! Després un hacker agafa el control del teu ordinador. Sabeu com? Doncs pel que sembla fent que la pantalla es torni boja i donant la impressió que el sistema operatiu es penja, a continuació mostra un munt de pornografia. Té molt sentit tot això, oi? Per culpa de coses com aquestes després la gent demana coses impossibles als informàtics…

Veiem que el senat ple de buits legals que permeten fer trampes absurdes que només comporten retards i burocràcia obstruccionista, tal com ja havia vist varies mostres a l’Ala Oest. Qui no ho ha vist fins ara potser fliparà una mica, però realment la política dels EEUU funciona amb aquests xanxullos dels buits legals que obliguen als senadors, gent amb traje i corbata hagin de jugar com nens.

Un detall curiós, heu vist que en un capítol sobre la cuina dels Underwood apareix una safata de pomes verdes i en el següent son vermelles? En què quedem?! Els hi agraden més les pomes verdes o vermelles! No pot ser aquesta indecisió! Hauria d’estar més al cas de la trama i menys dels objectes de la cuina, no? Si, pot ser però els capítols centrals de la temporada no son massa interessants i un s’ha de distreure amb detalls estúpids com aquest.

Per cert, la Robin Wright que interpreta Claire Underwood es la princesa promesa de La princesa promesa. Ja està! Ja ho he dit! Ja tinc un lector que es quedarà tranquil i per fi podrà dormir, cosa que no deuria fer des de la publicació del cas típic sobre House of Cards.

—————————————– INICI ESPOILERS —————————————–

Quan en Frank queda amb la Zoe a l’estació de metro tot pinta malament:
1- Fa temps que la Zoe li fa més nosa que servei.
2- Una de les maneres més típiques de suïcidar-se o “tenir accidents” es el metro.
3- La estació de metro no es lluminosa i bonica com la que queden en la primera temporada sinó que es fosca i vella.
4- Li fa esborrar tota la informació del mòbil.
5- Tot i la seva posició en Frank no té problemes per embrutar-se les mans, ni literalment (veure en Frank devorant costelles de porc) ni metafòricament (recordeu el senyor Russo?).
No calien més pistes. Mentre que molta gent deu haver deixat anar un “Ohhh!” en el moment, jo vaig ser més partidari del “Sí! Sí! Ja era hora!” I em vaig posar de peu i vaig aplaudir. Es més, vaig rebobinar endarrere i vaig passar a càmera lenta per assegurar-me que quedava ben aixafada. El primer capítol no podia començar d’una manera millor per tal que em reenganxés completament a la sèrie.
A partir del primers capítols la segona temporada s’assembla a la primera. En Frank té plans, hi ha gent que va en contra dels plans d’en Frank, ara sembla que guanyen els altres, ara sembla que guanya en Frank, i al final acaba guanyant en Frank enfonsat a tots els altres. En paral·lel hi ha un periodista toca-collons que sembla que ho hagi de descobrir tot però al final no fa res de res.

Si al final de la primera temporada tot va acabar fantàsticament bé per en Frank, en el final de la segona les coses han anat encara molt millor per ell. No crec que ni ell mateix sàpiga com s’ho ha fet venir tan bé per aconseguir ser el president. La pregunta es què farà en la tercera temporada en Frank? Què li queda per aconseguir? La dominació mundial potser? Ho veig plausible. Ordenarà la construcció d’una estàtua de 200 metres d’alt feta amb or d’ell menjant costelles? També ho veig possible.

—————————————— FI ESPOILERS ——————————————

Té el mateix significat però es un gest més refinat que posar els collons sobre la taula

Malgrat que en Kevin Spacey es el protagonista absolut de la sèrie, s’ha de reconèixer que la seva dona, la Claire, no es queda precisament endarrere i munta cada situació que tela. Realment son una parella de malparits manipuladors fets l’un per l’altre. De fet, considero que només hi ha un error més gran que confiar en Frank Underwood, i aquest es confiar en Claire Underwood. Bé, per ser sincer, es igual de letal. Ja he dit que fan un combo fantàstic? Això em fa pensar que potser hauria de buscar una parella a l’alçada de la meva maldat.

Com a valoració personal no us sabria dir si m’ha agradat més la primera o la segona temporada. Realment les trobo molt semblants en quan a qualitat. Potser per una banda m’agradava més la història d’en Russo, però per altre també m’agradava menys la Zoe Barnes Hahahaha (ho sento, no puc parar de riure quan penso en ella). Potser la història d’aquesta segona temporada no es tan bona com la de la primera, però es cert que en la segona temporada hi ha més contacte directe amb els alts poders, i això sempre mola més. Per tan també li poso un 7 a la segona temporada. La mitja es senzilla de calcular, primera temporada 7, segona temporada 7, nota final 7.

House of cards té un 9,1 al imdb, un 8,0 al filmaffinity i un 7/10 a Pons’s Blog. Si tot va bé la tercera temporada sortirà a mitjans de febrer del 2015. Estaré al cas.

Nota:7/10