L’alquimista – Paulo Coelho (168 pàgines)
Desprestigiava en Paulo Coelho perquè ja sabeu, és Paulo Coelho, tot lector ha de fer-ho, i jo soc un lector, no? No cal que contesteu. La fama d’en Coelho es d’un venedor de fum d’aquests que disfressen els seus llibres d’autoajuda de novel·les. Es d’aquells que et venen el positivisme i que qualsevol cosa es pot fer si tens voluntat i que ens llencem a l’aventura sense pensar perquè les energies màgiques estan de part nostre. Si, es clar, però la hipoteca no la paguen les energies espirituals. Lo fotut es que veus gent que li agraden aquest tipus de “llibres”, i es totalment respectable, o això es diu, la veritat es que jo els hi perdo el respecte, però si us plau, no seguiu el meu mal exemple ja que soc un irrespectuós. Sigui com sigui, jo anava malparlant sobre els seus llibres sense haver-ne obert mai cap, així doncs vaig decidir que a partir deixaria de criticar gratuïtament i ho faria amb fonament quan m’hagués llegit un llibre seu, concretament he triat la seva obra més famosa, el Alquimista. Un altre motiu es que no té gaires pàgines.
L’Alquimista va d’un pastor d’ovelles de principis del segle XX (això suposo jo, perquè en cap moment ens parla de dates) que decideix vendre’s les ovelles per seguir la pista a un suposat tresor perquè això es el que somia durant varies nits. En serio? Si, no m’ho estic inventant, literalment vol fer cas al seu somni que li diu que al costat de les piràmides d’Egipte hi ha un tresor esperant que el vagi a buscar. El nano es deixa robar els calers que li havien donat per les ovelles pel primer estafador que troba tot just creuar l’estret de Gibraltar, així doncs per poder menjar demana feina a un venedor de cristall. Se li acudeix la gran idea que si neteja el cristall i el deixa brillant i bonic serà més atractiu pels clients, i miracle! Resulta que la botiga té més clients! Motivat per la seva gran visió empresarial pensa que en els vasos de cristall podrien vendre te ja que la botiga està al mig del desert en un turó on no hi ha ni una maleïda ombra, i segon miracle! Tenen més clients!
El llibre segueix amb aquesta tònica de successos “miraculosos” que es produeixen gràcies a les idees arriscades que empren el jove, tot seguint el camí cap a Egipte, força repetitives i avorrides les històries. Entre mig d’aquests successos troba diversos personatges que li donaran consells sobre la vida, que no son res més que frases teòricament profundes que realment son obvietats o directament xorrades. Més que un llibre sembla que sigui una faula per nens.
—INICI ESPOILERS—-
La única motivació per acabar el llibre era saber què coi passarà quan arribi a Egipte, tot i que em donava la sensació que seria alguna cosa de l’estil “l’objectiu era simbòlic, lo important es lo aprés durant el camí, tot el que has fet durant el viatge” o alguna collonada semblant. Bé, si hagués sigut això encara tot plegat tindria sentit, però no! El final es totalment surrealista! Resulta que al final del camí si que hi ha un tresor! I just al lloc on les pistes dels somnis li indicaven! Des de quan els somnis son tan exactes?! Des de quan els somnis son endevins?! Quina porqueria de llibre…
—-FI ESPOILERS—–
El missatge de tot el llibre es el mateix una i altra vegada, que has de seguir els teus somnis perquè sinó no seràs feliç. A més et sortirà bé perquè el univers vol que siguis feliç. Com si a l’univers li importés el que passi amb tu. Tota la estona es la filosofia barata d’aquest tipus de positivisme, carpe diem, arriscat, viu el moment, fes el que vols i tot anirà bé, superació personal, i totes aquestes merdes. Deixeu-me acabar amb uns quants exemples de frases d’aquestes:
Cuando quieres una cosa, todo el Universo conspira para ayudarte a conseguirla
Se llama Principio Favorable, la suerte del principiante. Porque la vida quiere que tú vivas tu Leyenda Personal
El Alquimista le pidió que se colocara la concha en el oído. Él ya lo había hecho muchas veces de niño, y escuchó, como entonces, el sonido del mar. –El mar continúa dentro de esta concha, porque es su Leyenda Personal. Y jamás la abandonará, hasta que el desierto se cubra nuevamente de agua.
Pons's blog 