Arxivar per Desembre, 2014

alquimista

L’alquimista – Paulo Coelho

Desprestigiava en Paulo Coelho perquè ja sabeu, és Paulo Coelho, tot lector ha de fer-ho, i jo soc un lector, no? No cal que contesteu. La fama d’en Coelho es d’un venedor de fum d’aquests que disfressen els seus llibres d’autoajuda de novel·les. Es d’aquells que et venen el positivisme i que qualsevol cosa es pot fer si tens voluntat i que ens llencem a l’aventura sense pensar perquè les energies màgiques estan de part nostre. Si, es clar, però la hipoteca no la paguen les energies espirituals. Lo fotut es que veus gent que li agraden aquest tipus de “llibres”, i es totalment respectable, o això es diu, la veritat es que jo els hi perdo el respecte, però si us plau, no seguiu el meu mal exemple ja que soc un irrespectuós. Sigui com sigui, jo anava malparlant sobre els seus llibres sense haver-ne obert mai cap, així doncs vaig decidir que a partir deixaria de criticar gratuïtament i ho faria amb fonament quan m’hagués llegit un llibre seu, concretament he triat la seva obra més famosa, el Alquimista. Un altre motiu es que no té gaires pàgines.
L’Alquimista va d’un pastor d’ovelles de principis del segle XX (això suposo jo, perquè en cap moment ens parla de dates) que decideix vendre’s les ovelles per seguir la pista a un suposat tresor perquè això es el que somia durant varies nits. En serio? Si, no m’ho estic inventant, literalment vol fer cas al seu somni que li diu que al costat de les piràmides d’Egipte hi ha un tresor esperant que el vagi a buscar. El nano es deixa robar els calers que li havien donat per les ovelles pel primer estafador que troba tot just creuar l’estret de Gibraltar, així doncs per poder menjar demana feina a un venedor de cristall. Se li acudeix la gran idea que si neteja el cristall i el deixa brillant i bonic serà més atractiu pels clients, i miracle! Resulta que la botiga té més clients! Motivat per la seva gran visió empresarial pensa que en els vasos de cristall podrien vendre te ja que la botiga està al mig del desert en un turó on no hi ha ni una maleïda ombra, i segon miracle! Tenen més clients!
El llibre segueix amb aquesta tònica de successos “miraculosos” que es produeixen gràcies a les idees arriscades que empren el jove, tot seguint el camí cap a Egipte, força repetitives i avorrides les històries. Entre mig d’aquests successos troba diversos personatges que li donaran consells sobre la vida, que no son res més que frases teòricament profundes que realment son obvietats o directament xorrades. Més que un llibre sembla que sigui una faula per nens.

—INICI ESPOILERS—-

La única motivació per acabar el llibre era saber què coi passarà quan arribi a Egipte, tot i que em donava la sensació que seria alguna cosa de l’estil “l’objectiu era simbòlic, lo important es lo aprés durant el camí, tot el que has fet durant el viatge” o alguna collonada semblant. Bé, si hagués sigut això encara tot plegat tindria sentit, però no! El final es totalment surrealista! Resulta que al final del camí si que hi ha un tresor! I just al lloc on les pistes dels somnis li indicaven! Des de quan els somnis son tan exactes?! Des de quan els somnis son endevins?! Quina porqueria de llibre…

—-FI ESPOILERS—–

El missatge de tot el llibre es el mateix una i altra vegada, que has de seguir els teus somnis perquè sinó no seràs feliç. A més et sortirà bé perquè el univers vol que siguis feliç. Com si a l’univers li importés el que passi amb tu. Tota la estona es la filosofia barata d’aquest tipus de positivisme, carpe diem, arriscat, viu el moment, fes el que vols i tot anirà bé, superació personal, i totes aquestes merdes. Deixeu-me acabar amb uns quants exemples de frases d’aquestes:

Cuando quieres una cosa, todo el Universo conspira para ayudarte a conseguirla

Se llama Principio Favorable, la suerte del principiante. Porque la vida quiere que tú vivas tu Leyenda Personal

El Alquimista le pidió que se colocara la concha en el oído. Él ya lo había hecho muchas veces de niño, y escuchó, como entonces, el sonido del mar. –El mar continúa dentro de esta concha, porque es su Leyenda Personal. Y jamás la abandonará, hasta que el desierto se cubra nuevamente de agua.

Nota: 2/10
BCPP: McAbeu, Clidice

Anuncis

Desmenteixo el CT2046! No m’agafo vacances! Segueixo al peu del canó amb posts nous per fer contents als meus lectors. No us podia fallar en unes dates tan especials! Total, que he fet neteja i he vist que tenia en el rebost una mica d’humor gràfic variat.

Els caçadors van sortir a caçar malgrat les baixes temperatures de l’època, però al sortir a fora van quedar tan congelats i tan freds que no se’ls va acudir cap idea pels relats conjunts de desembre. No em feu pensar! No veieu que estic de vacances?! Literalment estic fora de vacances, així doncs aquest bloc entra en fase de vacances de Nadal i restarà en baixa activitat fins l’any vinent. Només seran 3 posts (contant el d’avui) o sigui que no hauria de ser gaire traumàtic. Si necessiteu la vostra dosis podeu visitar un cas típic antic, segur que els anteriors al 1000 els teniu una mica oblidats.
1280px-Pieter_Bruegel_d._Ä._106
Aquesta ha estat la meva passiva participació als relats conjunts de desembre.
Gràcies per la vostra atenció i perdoneu les molèsties.

Demà passat serà 28 de desembre, dia oficial de gastar bromes. Ja heu pensat quines bromes voleu gastar? Alguna d’aquestes?

Foto passada per aigua

Broma del carter mandrós

Aquest tornavís no em serveix, ni aquest…

La típica broma del velociraptor

Telequinesis

Bon nadal! Pons’s blog, donant consells per nadal des de 2006 presenta amb orgull aquest post sobre els arbres de nadal ^^

Arbres de nadal “diferents”. Com per exemple aquest arbre de nadal Pac-Man
arboles-de-navidad-raros-21

Encara no en teniu prou? Doncs més arbres de nadal curiosos, com per exemple aquest arbre de nadal on de fet no hi ha arbre
arboles-de-navidad-originales-7

Una terrorífica història de nadal

Per acabar, algú sap com es recol·lecten els avets de nadal? Molt fàcil, amb un helicòpter

BCPP: Neguema

hplovecraft-las-montanas-de-la-locura

En las montañas de la locura – H.P. Lovecraft

El primer que ens crida l’atenció d’aquest llibre es la contundència del títol “En las montañas de la locura”. Acolloneig, no? Si l’autor hagués anomenat el llibre “En els turons de les gominoles” la acollida de la novel·la hagués estat molt diferent, no trobeu? Sigui com sigui el senyor Lovecraft té una certa fama en quan a les històries de terror. “Buu! Ah!” Això era una prova per provar el vostre nivell de tolerància a la por, si us heu espantat us recomanaria que no llegíssiu el llibre, de fet ni tan sols us recomano seguir llegint el post d’avui.

Estem en els anys 30, una expedició d’intrèpids geòlegs, biòlegs, paleontòlegs i algun altre científic acabat en “oleg” es proposa explorar el continent més inexplorat, la Atlàntida! No home no, que això no existeix… La Antàrtida! Que en teoria si que existeix però fa tan fred que es com si no existís per ningú tret de per algunes foques i pingüins. La expedició es divideix en tres grups. Un grup que es queda en el vaixell. L’altre grup es queda en un primer campament base i un tercer grup s’endinsa al mig del pràcticament desconegut continent. Es justament aquest tercer grup el que descobreix unes muntanyes molt altes (uns 10.000 metres) i amb una pinta molt acollonidora. Però les sorpreses no s’acaben aquí. Quan els científics comencen a foradar el gel per arribar a la roca descobreixen un sistema de coves on s’han preservat un munt de fòssils, entre els quals destaquen uns fòssils molt ben conservats d’unes coses força grans que no se sap ben bé si eren plantes o animals, però sigui com sigui estan molt evolucionats per ser de la mateixa època de les roques del seu voltant. Quan comencen a analitzar els fòssils unes violentes ratxes de vent interrompen les comunicacions amb les altres bases. Quan el vent torna a la normalitat es troben que segueixen sense poder contactar amb la base avançada així doncs el segon grup haurà d’acostar-se per investigar. I fins aquí tot el que puc explicar de l’argument. Voleu saber més? Doncs resulta que quan els de la segona base arriben a la base avançada resulta que els de la base avançada no contestaven perquè els hi volien gastar una broma als altres. En serio? Es clar que no! Si voleu saber què ha passat haureu de llegir el llibre!

Que tots els personatges siguin científics fa que les descripcions que ens fan del paisatge i del que van trobant siguin força tècniques. Gairebé podries agafar un full, un llapis i un regle i començar a dibuixar-ho tot a escala detall per detall. Que el llibre sigui dels anys 30 fa que el llenguatge sigui una mica arcaic, però tampoc us penseu que sigui un Quijote, tranquils. El llibre està narrat a través del punt de vista d’un científic de la base intermèdia que està revivint els successos viscuts. Per tal de posar-nos en tensió l’autor fa servir molt el recurs de parlar genèricament sobre el futur aterradora del estil “ni en el pitjor dels nostres malsons ens podríem haver imaginat el que ens esperava”. I primer penses “bah, no serà per tan” però a mesura que es va repetint aquesta formula al final acaba calant el missatge i penses que potser si que n’hi haurà per tant.

Passem a la valoració. Malgrat el llibre no es vegi molt actual, continua impregnant una atmosfera de misteri e incertesa que et porta a llegir per conèixer. El final està bé, tot i no explicar-t’ho tot, si que dona bastantes dades del què realment ha passat. Es un bon llibre de misteri. Que no us estranyi doncs si veieu algun altre Lovecraft per aquest bloc.

Exemples d’extractes que generen expectació i misteri:

Menos de dos semanas después dejamos atrás el último indicio de regiones polares y dimos gracias al cielo por haber salido de un territorio embrujado y maldito en que la vida y la muerte, el espacio y el tiempo habían formado oscuras y blasfemas alianzas en las épocas ignotas en que la materia serpenteó primero y nadó después sobre la corteza apenas enfriada del planeta.

Se está organizando la expedición Starkweather-Moore, y con una minuciosidad muy superior a la que nuestro equipo trató de conseguir. Si no los disuadimos llegarán hasta el mismo núcleo de la Antártida y derretirán y taladrarán hasta sacar a la luz lo que nosotros sabemos que puede acabar con el mundo. Así pues, he de poner fin al silencio y hablar incluso de aquella postrera cosa sin nombre que se encuentra más allá de las montañas de la locura.

Sólo con enorme vacilación y repugnancia permito a la memoria que vuelva al campamento de Lake y a lo que allí encontramos verdaderamente -y a aquella otra cosa que se encuentra más allá de las montañas de la locura. Siento la constante tentación de rehuir los detalles y dejar que las insinuaciones ocupen el lugar de los hechos y de las inevitables deducciones

Pero lo ocurrido era en cualquier caso horrendo y repugnante. Tal vez sea mejor que deje a un lado los escrúpulos y diga al fin lo peor, aunque manifieste categóricamente la opinión de que, a juzgar por las observaciones directas y las rigurosas deducciones que hicimos tanto Danforth como yo, el por entonces desaparecido Gedney nada tuvo que ver con los abominables horrores que encontramos.

No diré más. Si las claras señales que haya en lo que revele de remotos horrores supervivientes no bastan para impedir que otros se adentren en la Antártida interior -o al menos para que no curioseen demasiado profundamente bajo la superficie de ese supremo yermo de prohibidos arcanos y desolación inhumana maldita durante eones-, la responsabilidad de males indecibles y tal vez incalculables no será mía

Nota:7/10

Recordeu quan en el CT1956 us vaig parlar de la primera temporada de Orange is the new black? No? Voleu dir que no us estudieu els meus casos típics de memòria com si després haguessin de sortir en un examen? Decebut em trobo…

Anem per feina. Com he vist la segona temporada de Orange is the New Black? Doncs segueix la tònica de la primera temporada afegint més violència però restant lesbianisme. Per començar, es cosa meva o cada vegada hi ha menys Piper en aquesta sèrie? Que no era la protagonista de la sèrie? Què la sèrie no es diu “Piper a la presó”? Bé, es una traducció metafòrica de Orange is the new black… Bah, vull més Piper i per extensió més Alex, i menys de les altres.

Per cert, haig de reconèixer que la cançoneta del opening està bé quan l’escoltes unes quantes vegades. Ara bé, amb les imatges de l’opening passa tot el contrari, quan més les veus, més ràbia les hi tens.

Només apareixen un parell de personatges nous en aquesta temporada, un d’ells es una japonesa que em cau força bé. A part que sigui mona, em fa gràcia el seu caràcter. En una presó normal se l’haguessin menjat en patates, per exemple a Fox River, però en aquesta presó de mínima seguretat en la qual les àvies amb alzèimer s’escapen passejant no té cap problema per sobreviure-hi.

Lesbianes, gairebé tan perilloses com les heterosexuals

Lesbianes, gairebé tan perilloses com les heterosexuals


En la secció de capítols destacats tenim: El primer capítol on es diferent a tota la resta de capítols vist fins al moment. Tenim el capítol 8 que es sobre la atracadora de bancs, es una de la històries més interessants de tota la sèrie. I per suposat el últim capítol de la temporada que no solament es el millor de la temporada sinó de tota la sèrie. Un altre capítol destacable es el 10. El 10 mola; pel contingut del capítol en si? No exactament, es un flashback de l’inici de la relació entre la Piper i l’Alex. Heu llegit bé: Alex! No estic dient que l’Alex sigui el millor de la sèrie però… L’Alex és el millor de la sèrie. Bé, només hi ha una cosa millor que l’Alex i es l’Alex amb roba que no sigui de presidiària , però hi ha una cosa millor que l’Alex amb roba de carrer, aquesta es l’Alex sense roba enrollant-se amb alguna altre noia :D Però no us penseu, els pits de l’Alex crec que son els únics pits que no han aparegut en aquesta sèrie. De moment… Per cert, en aquestes alçades de la sèrie com es que la Piper encara confiança en l’Alex? Per què es morbosa, té uns bons pits i en general un cos molt ben parit? Pot ser que influeixi, però… D’acord, no he dit res.

—————- INICI ESPOILERS ——————-

M’ha agradat molt que en Mendez torni a la presó. La veritat es que estaven massa tranquil•les les noies sense ell. En Mendez es tan capullo i idiota que es molt divertit de veure, patir-lo realment seria una altra cosa, però veure’l en acció mola.

—————— FI ESPOILERS ———————

Es cosa meva o quan hi ha un capítol que no surt la Piper i l’Alex aquest capítol es molt avorrit? Crec que els guionistes ho saben i per compensar hi posen una dosi extra de pits. Una altra cosa que no em va son les actuacions sobreactuades dels personatges bojos. Es a dir, la negra pirada i la Pensatuki, efectivament ho heu llegit bé, hi ha una noia que li diuen Pensatuki. En canvi m’agrada el cap de funcionaris. Es bon tio però s’ha de fer el dur perquè el respectin, o per desfogar-se quan està emprenyat per què la funcionaria no li fa cas. De fet, tots el funcionaris menys un son bons, qui s’ho creu això? Bah.

Arribem al paràgraf final on faig la valoració. Aquesta temporada es lleugerament més fluixa que la primera, per tan no li puc mantenir el 7 que tenia la primera temporada i li haig de posar un 6. Ara bé, es un 6 alt, i això fa que en conjunt la sèrie encara pugui mantenir el 7. De fet, Això es el que pensava de la segona temporada abans de veure l’últim capítol d’aquesta. L’últim capítol es el millor! Hi ha monges! Hi ha un guàrdia tocant un banjo-ukelele! Hi ha la Figueroa rebaixant-se! Hi ha la Bee cabrejada! Hi ha venjança! Molta venjança! Posar un 8 a la segona temporada només pel final seria passar-me, però ganes no em falten.

Orange is the new black té un 8.5 al imdb, un 7.6 al filmaffinity i un 7 al meu bloc.

Nota segona temporada: 7/10