Neverwhere – Neil Gaiman (400 pàgines)
Neverwhere es la història d’un escocès, en Richard, que va a viure a Londres. Malgrat tenir una parella sentimental força dramàtica i manipuladora Richard es prou feliç en la seva vida a Londres, però tot canvia quan coneix una noia anomenada Puerta (que rima amb Ruperta). Aquesta noia capaç d’obrir portes es perseguida per un parell de personatges sinistres, però com que Richard es un bon noi no pot evitar salvar una dama en problemes. La part negativa es que al haver-la ajudat els problemes el començaran a perseguir a ell. Els problemes vindran perquè al intervenir passa d’existir en Londres de dalt i passa a viure en el Londres de abaix. Ah! No sabíeu que hi havia un Londres de dalt i de abaix?
S’ha de reconèixer que al principi es una mica caòtic. No pas perquè la història sigui difícil de seguir, ja que bàsicament es la clàssica estructura de gent dolenta que vol fer mal a la gent bona. Sinó perquè no està massa clar com funciona això del Londres de baix. La gràcia del llibre i la seva principal característica son els seus personatges excèntrics. El marqués de Carabas, el vell Bailey, el Conde, etc. Però en especial un parell de malvats que de tan malvats i cruels son més aviat una paròdia de malvats, de fet son els meus personatges preferits. La trama de bons perseguits pels dolents dona un parell de girs argumentals mig inesperats que li donen emoció a la història.
Haig de reconèixer que al principi el llibre es entretingut però res més, però a partir de la meitat del llibre es quan puc dir que m’ha agradat. Pel què fa al final, podem dir que hi ha dos finals. Els final d’acció que es pot dir que es bastant correcte i l’altre es el final de trama que després d’una part massa allargada segons el meu gust desemboca en el final de la història que es com havia d’acabar.
Es clarament el llibre d’en Neil Gaiman que més m’ha agradat. Ja se que dir això no es dir gran cosa, ja que els dos llibres que havia llegit d’ell son: American Gods i El cementiri sense làpides i altres històries negres. A part del Buenos Presagios que el compto més com a propietat de Terry Pratchett que no pas d’ell.
PD: A aquest li ha agradat el llibre més que a mi.
—¿Te gusta el gato? —dijo.
—Sí —dijo Richard—. Me gustan bastante los gatos.
Anestesia puso cara de alivio.
—¿Pata? —preguntó—. ¿O pechuga?
—Y no queremos tener que haceros daño.
—Sí queremos —dijo el Sr. Vandemar.
—Bueno sí. señor Vandemar, ya que lo dice usted así. Queremos haceros daño a los dos. Queremos haceros mucho daño.
—¿Y qué pasaría si alguien violase la Tregua del Mercado? —preguntó Richard, mientras se abrían paso a empujones entre la muchedumbre. Cazadora lo pensó un momento.
—La última vez que ocurrió fue hace unos trescientos años. Un par de amigos se pelearon por una mujer, en el mercado. Alguien sacó un cuchillo y uno de ellos murió. El otro huyó.
—¿Qué le ocurrió? ¿Le mataron? Cazadora negó con la cabeza.
—Todo lo contrario. Aún desea haber sido el que murió.
—¿Sigue vivo? Cazadora frunció los labios.
—Más o menos —dijo, después de un rato—. Más o menos vivo.
—Después de todo —dijo el Sr. Croup—, somos célebres por toda la creación por nuestro talento en las artes del suplicio.
—Se nos da bien hacerle daño a la gente —aclaró el Sr. Vandemar.
Nota: 7/10
Pons's blog 