En las montañas de la locura – H.P. Lovecraft (192 pàgines)
El primer que ens crida l’atenció d’aquest llibre es la contundència del títol “En las montañas de la locura”. Acolloneig, no? Si l’autor hagués anomenat el llibre “En els turons de les gominoles” la acollida de la novel·la hagués estat molt diferent, no trobeu? Sigui com sigui el senyor Lovecraft té una certa fama en quan a les històries de terror. “Buu! Ah!” Això era una prova per provar el vostre nivell de tolerància a la por, si us heu espantat us recomanaria que no llegíssiu el llibre, de fet ni tan sols us recomano seguir llegint el post d’avui.
Estem en els anys 30, una expedició d’intrèpids geòlegs, biòlegs, paleontòlegs i algun altre científic acabat en “oleg” es proposa explorar el continent més inexplorat, la Atlàntida! No home no, que això no existeix… La Antàrtida! Que en teoria si que existeix però fa tan fred que es com si no existís per ningú tret de per algunes foques i pingüins. La expedició es divideix en tres grups. Un grup que es queda en el vaixell. L’altre grup es queda en un primer campament base i un tercer grup s’endinsa al mig del pràcticament desconegut continent. Es justament aquest tercer grup el que descobreix unes muntanyes molt altes (uns 10.000 metres) i amb una pinta molt acollonidora. Però les sorpreses no s’acaben aquí. Quan els científics comencen a foradar el gel per arribar a la roca descobreixen un sistema de coves on s’han preservat un munt de fòssils, entre els quals destaquen uns fòssils molt ben conservats d’unes coses força grans que no se sap ben bé si eren plantes o animals, però sigui com sigui estan molt evolucionats per ser de la mateixa època de les roques del seu voltant. Quan comencen a analitzar els fòssils unes violentes ratxes de vent interrompen les comunicacions amb les altres bases. Quan el vent torna a la normalitat es troben que segueixen sense poder contactar amb la base avançada així doncs el segon grup haurà d’acostar-se per investigar. I fins aquí tot el que puc explicar de l’argument. Voleu saber més? Doncs resulta que quan els de la segona base arriben a la base avançada resulta que els de la base avançada no contestaven perquè els hi volien gastar una broma als altres. En serio? Es clar que no! Si voleu saber què ha passat haureu de llegir el llibre!
Que tots els personatges siguin científics fa que les descripcions que ens fan del paisatge i del que van trobant siguin força tècniques. Gairebé podries agafar un full, un llapis i un regle i començar a dibuixar-ho tot a escala detall per detall. Que el llibre sigui dels anys 30 fa que el llenguatge sigui una mica arcaic, però tampoc us penseu que sigui un Quijote, tranquils. El llibre està narrat a través del punt de vista d’un científic de la base intermèdia que està revivint els successos viscuts. Per tal de posar-nos en tensió l’autor fa servir molt el recurs de parlar genèricament sobre el futur aterradora del estil “ni en el pitjor dels nostres malsons ens podríem haver imaginat el que ens esperava”. I primer penses “bah, no serà per tan” però a mesura que es va repetint aquesta formula al final acaba calant el missatge i penses que potser si que n’hi haurà per tant.
Passem a la valoració. Malgrat el llibre no es vegi molt actual, continua impregnant una atmosfera de misteri e incertesa que et porta a llegir per conèixer. El final està bé, tot i no explicar-t’ho tot, si que dona bastantes dades del què realment ha passat. Es un bon llibre de misteri. Que no us estranyi doncs si veieu algun altre Lovecraft per aquest bloc.
Exemples d’extractes que generen expectació i misteri:
Menos de dos semanas después dejamos atrás el último indicio de regiones polares y dimos gracias al cielo por haber salido de un territorio embrujado y maldito en que la vida y la muerte, el espacio y el tiempo habían formado oscuras y blasfemas alianzas en las épocas ignotas en que la materia serpenteó primero y nadó después sobre la corteza apenas enfriada del planeta.
Se está organizando la expedición Starkweather-Moore, y con una minuciosidad muy superior a la que nuestro equipo trató de conseguir. Si no los disuadimos llegarán hasta el mismo núcleo de la Antártida y derretirán y taladrarán hasta sacar a la luz lo que nosotros sabemos que puede acabar con el mundo. Así pues, he de poner fin al silencio y hablar incluso de aquella postrera cosa sin nombre que se encuentra más allá de las montañas de la locura.
Sólo con enorme vacilación y repugnancia permito a la memoria que vuelva al campamento de Lake y a lo que allí encontramos verdaderamente -y a aquella otra cosa que se encuentra más allá de las montañas de la locura. Siento la constante tentación de rehuir los detalles y dejar que las insinuaciones ocupen el lugar de los hechos y de las inevitables deducciones
Pero lo ocurrido era en cualquier caso horrendo y repugnante. Tal vez sea mejor que deje a un lado los escrúpulos y diga al fin lo peor, aunque manifieste categóricamente la opinión de que, a juzgar por las observaciones directas y las rigurosas deducciones que hicimos tanto Danforth como yo, el por entonces desaparecido Gedney nada tuvo que ver con los abominables horrores que encontramos.
No diré más. Si las claras señales que haya en lo que revele de remotos horrores supervivientes no bastan para impedir que otros se adentren en la Antártida interior -o al menos para que no curioseen demasiado profundamente bajo la superficie de ese supremo yermo de prohibidos arcanos y desolación inhumana maldita durante eones-, la responsabilidad de males indecibles y tal vez incalculables no será mía
Nota:7/10
Pons's blog 