Snowcrash – Neal Stephenson (448 pàgines)
La novel·la de Neal Stephenson que es va publicar el 1992 anomenada Snowcrash ens situa en un futur no massa llunyà on els governs han deixat pas a les grans empreses, i els paisos han passat a ser fronteres secundàries en comparació amb el districtes-estat que prenen més importància. Una de les empreses més prestigioses es una pizzeria que s’enorgulleix d’entregar les pizzes en menys de 30 minuts passi el què passi, per alguna cosa es una empresa controlada per la màfia, i es justament en aquesta pizzeria on treballa el nostre heroi. No es que el protagonista sigui un heroi, es que el seu nom es Hero, per si aquesta pista no fos suficientment clara el cognom es Protagonist; dubtes? Cap ni un. La vida real d’en Hero no es gran cosa, però per contra, en el mon virtual, conegut com a Metaverso, es força famós i respectat. Pels qui no estigueu versats en el tema, el Metaverso es com un Second Life, però amb èxit de veritat. El nostre heroi coneix una adolescent anomenada T.A que l’ajuda a repartir una pizza a temps evitant així una tragèdia de proporcions bíbliques. A canvi, en Hero la traurà de la presó; es un favor totalment equitatiu, no?
El que no em fa gaire el pes de la novel·la es quan comença a relacionar-ho tot amb la religió. Trobo que està tot el tema molt agafat amb pinces. Si vull interpretacions alarmistes i exagerades sobre la religió ja em llegiré a Dan Brown. Això si, l’acció cyberpunk amb gossos-robots, drons voladors i patinadores temeràries molt bé, cap queixa.
Snowcrash es junt amb Neuromantic de William Gibson i les ovelles elèctriques de Philip K. Dick el clàssic cyberpunk més famós que s’ha escrit mai. Sí, ja ho se, el gènere cyberpunk no es gaire conegut pel públic en general, però precisament per això, per què no descobrir-lo justament amb una de les millors obres del gènere? Bé, a part de La era del diamant, del mateix autor, jo no m’he llegit res més de cyberpunk, però els experts son els que diuen que es de les millors sinó la millor.
La acció en el llibre va in crescendo a mesura que més gent es veu implicada en la trama, en especial una espècie de rus molt gros i xungo de tal manera que no seria suficient canviar d’ascera al trobar-te’l sinó que caldria canviar de ciutat o millor encara de país. Una petita mostra extreta del llibre que demostra el que us vull dir es aquesta frase: “Ya no tiene que preocuparse por intentar ser el hijoputa más peligroso del mundo. El puesto está ocupado.”
El recomanaria? A veure, si sou amants del cyberpunk i no us l’heu llegit simplement no us crec. Si sou gent més normal i teniu curiositat per saber de què va això del cyberpunk aquest pot ser un bon llibre per descobrir-ho. No cal ser un informàtic geek per gaudir del llibre, però ser-ho ajuda.
Tan sólo hay un principio: El Repartidor en tu puerta y la pizza entregada en treinta minutos, o puedes comértela gratis, pegarle un tiro al conductor, quedarte su coche y meter una demanda judicial de primera.
Vitaly es propietario de medio cartón de Lucky Strike, una guitarra eléctrica y una resaca.
–No obstante, estamos equipados con dispositivos, que incluyen aunque no se limitan a armas de proyectiles, que, en caso de usarse, pueden representar una amenaza extrema e inmediata para su salud y bienestar.
–Un movimiento raro y te volamos la cabeza -aclara el segundo metapoli.
De buenas a primeras los ilumina un foco tan grande y potente que no hay forma de mirar hacia él. Luego se apaga de nuevo, mientras retumba en el agua un disparo del rifle de Vic.
–Buen tiro, Vic -dice Ojo de Pez.
–Es como una de esas lanchas de los traficantes de droga -dice Vic, observando a través de su mira mágica-. Hay cinco tíos en ella. Vienen hacia aquí. – Dispara otra vez-. Corrección: quedan cuatro tíos. – Bum-. Corrección: ya no vienen hacia aquí. – Bum. A treinta metros una bola de fuego hace erupción en el océano-. Corrección: ya no hay lancha.
Nota:7/10
Pons's blog 
