El post despotrica-llibres que porteu tot l’any esperant. Els llibres d’aquest any que no he aconseguit acabar. De fet, amb prou feines he arribat a començar…
- La sombra del torturador – Gene Wolfe 49/303 pàgines – 15% llegit: He abandonat aquest llibre perquè no comença gens bé. De fet, comença la història pel mig, just en mig d’una incursió a un lloc que no coneixes, fet per algú que no saps qui i no saps què busca contra els guardians que no saps què guarden i es mor gent que no saps qui son. En el capítol següent ens explica la història del protagonista. El lloc té bona pinta, es tracta d’una torre on formen torturadors professionals, i el nostre protagonista es un aprenent. Però l’autor ens dona traces d’informació soltes sense relació alguna, com si se li anessin acudint sobre la marxa, com si es tractés d’un dels meus caòtics posts sobre la temporada d’alguna sèrie. Potser haver començat a llegir aquest llibre just després d’un Pratchett, fa que el meu nivell d’exigència sigui més alt i el meu nivell de paciència més baix.
- Las Correcciones – Jonathan Franzen 40/724 pàgines – 5% llegit: Es moooolt avorrida. Primer ens parla d’una casa mal endreçada i un matrimoni gran que es discuteix per això, síndrome de Diógenes? Gairebé. Després ens parla d’un tal Chip que la seva vida es un desastre des de que l’han acomiadat de la universitat per embolicar-se amb una alumna i ara no té calers ni res a fer amb la seva vida. I aquí ja vaig dir prou.
- La ciudad de los libros soñadores – Walter Moers: 13% – 70/457 pàgines. Es cosa meva o el títol d’aquest llibre dona a entendre que es tracta d’un llibre infantil? Tan si ho dona a entendre com si no, el cas es que es un llibre sinó infantil com a mínim encarat al public adolescent. Lamentablement fa uns quants anys que he abandonat la adolescència, i això fa que determinats llibres encarats descaradament a adolescent ja no em facin el pes. L’argument va sobre un mon inventat on conviuen diferents especies com ara dracs, dinosaures, i diferents tipus d’animals amb capacitat racional. Tothom es fan de la lectura, en especial els habitants de Bibliopolis, una ciutat construida sobre una enorme biblioteca laberíntica i sense fons on s’amaguen llibres antics i perills desconeguts per igual. Explicat així sembla fins hi tot entretingut, però no, creieu-me realment no ho és, com a mínim les primeres pàgines.
- Trampa 22 – Joseph Heller: 9% llegit, 55/569 pàgines . Ja no se perquè ho intento si ja se que els clàssics que no son de ciència ficció no puc amb ells. Però es quan llegeixo que es tracta d’una novel·la satírica anti-bèl·lica es difícil no provar-ho. Aquesta es de l’any 61 i la manera d’escriure es diferent, però en aquest cas no només és això, l’humor es massa absurd, i els personatges que apareixen també son massa absurds, estan com mal definits expressament perquè siguin més aviat caricatures que no pas persones. A més la trama es força caòtica quan salta d’un tema a un altre, d’una conversa a una altra, d’un personatge nou a un altre. Tot i així he salvat alguns trossos curiosos.
Había tomado la decisión de vivir para siempre o morir en el intento,
—¿El tiene problemas? ¿Y yo? —dijo pausadamente, sonriendo con desprecio—. No es que me queje. Sé que estamos en guerra y que mucha gente tendrá que sufrir para que la ganemos. Pero ¿por qué he de ser yo uno de ellos?
—Claro que puedo darle de baja, pero primero tiene que pedírmelo.
—¿Eso es lo único que tiene que hacer para que le den la baja?
—Sí. Pedírmelo.
—¿Y después podrás darle de baja? —preguntó Yossarian.
—No.
—O sea, es una trampa.
—Claro que es una trampa —corroboró el doctor Danika—. La trampa 22. Cualquiera que quiera abandonar el servicio no está realmente loco. - El procés – Franz Kafka: 27% llegit, 68/248 pàgines. El senyor K, així tan sols una inicial del cognom, sense nom ni res, no cal més, es desperta un dia i troba la habitació envaïda per uns agents que li diuen que està detingut, però no li informen perquè i el deixen que segueixi amb la seva vida rutinària. Tan sols li diuen que el diumenge serà el dia que l’han citat en el jutjat. Inquietant, oi? Ja ho té això el senyor Kafka, es un expert en descriure situacions inquietants. El llibre té un temps i es nota pel llenguatge que fa servir. A part que la història està ambientada en els anys 20, o sigui que res de iPhones. Personalment tot els llibres que estan ambientats entre la edat mitjana i l’edat contemporània em costen bastant de dirigir, exceptuant que es tracti de les guerres mundials. He trobat excepcions, es clar, però el context en el que es desenvolupa el Procés no es una d’aquestes.
Les situacions son molt estranyes, es barreja lo surrealista de la situació amb les estranyes costums de l’època. Què està passant? L’edifici del jutjats es caòtic i la situació es incomprensible. Realment anava perdut amb aquest llibre
Pons's blog 