Cas típic 2056: noi li agrada noia, noi li agrada Fundació i Terra

Fundació i Terra – Isaac Asimov (528 pàgines)

Si no esteu versats en la saga de fundació us aviso que el post d’avui tracta sobre el cinquè llibre de la saga, les quatre primeres parts son: Fundació, Fundació e Imperi, Segona Fundació i Els límits de la fundació.
Si llegiu a partir d’aquí correu el risc de llegir algun que altre espoiler sobre la saga de la fundació, avisats quedeu. Si esteu interessats però voleu evitar els espoilers podeu saltar fins a l’últim paràgraf on hi ha la valoració del llibre.
El llibre arranca just on va acabar el quart, es a dir, el senyor Trevize té ganes de trobar la terra perquè s’ensuma que si algú s’ha pres tantes molèsties per fer desaparèixer tot rastre d’aquesta es que hi ha una bona història al darrera. A la seva investigació se li ajuntarà el seu nou amic Pelorat i la seva jove parella Bliss que forma part de Gaia, ja sabeu, aquell planeta on tots els organismes formen un sol individu.
La primera part del llibre es una discussió entre les avantatges i els inconvenients de forma part de Gaia. Hi ha poca acció, però la discussió es molt interessant.
La primera parada del viatge té una trama força prescindible que només serveix com a excusa per discutir sobre la moralitat (llibertinatge sexual i coses així). Lo únic aprofitable es la pista que els indica cap a uns altres planetes. El primer planeta “prohibit” que visiten hi ha gossos salvatges. Per cert, quina porqueria d’armes del futur que només serveixen per disparar 3 o 4 trets, no? Bastant prescindible aquest tros del llibre. En el segon planeta prohibit hi ha gent molt prepotent amb poders de telequinetics, aquesta part encara es tolerable pel tema de la modificació genètica i tal. En resum, cada planeta aillat que visiten ha evolucionat d’una manera. En un dominen els animals salvatges. En altre dominen els humans asocials i telequinetics. En altre dominen els fongs. En un altre dominen els humans que semblen bons però son uns malparits. Però tot es una excusa per anar fent boca per arribar a la Terra. Si, la terra, el lloc on vivim nosaltres, i el més important el lloc on va néixer Pons’s Blog.
El final es acceptable. Després de tan misteri amb la terra realment hi ha quelcom interessant i no és només una excusa buida pel viatge. Suposo que el que hi ha deu estar connectat amb les preqüel•les de la fundació i possiblement amb la saga dels robots. Ens ho podem prendre com un final tancat si tenim en compte que tot acaba sortint segons els plans i ens oblidem la escena final inquietant de l’estil de malvat que gira la mirada a una banda i a l’altre mentre sona una música inquietant.
Hi ha coses que no m’acaben de quadrar gaire com que això de que la terra sigui l’únic planeta habitable amb un satèl•lit relativament gros no m’ho acabo de creure, i això de que els anells de Saturn siguin tan especials en un gegant gasos com que tampoc. Igual que el fet que només es colonitzin planetes i no així cap satèl•lit.

Quedeu-vos amb la idea de que si us agrada la ciència ficció aquesta es una saga obligatòria, com a mínim de començar. Hi ha conceptes molt originals i transgressors i més tenint en compte que la trilogia original té una edat. Em refereixo a l’estructura de l’imperi, el tema de la psicohistòria i tot lo relacionat als viatges espacials. Es una saga d’acció però sense violència. Es podria considerar com un thriller ambientat a l’espai amb discussions metafísiques, ètiques i morals.

–Ella es de otra parte, doctor – dijo Trevize rápidamente.
–¡Ah! otra Parte…, un mundo muy curioso. Hay una gran cantidad de seres humanos oriunda de él.

Nota: 7/10
BCPP: Alfred Rusell