Atlètic invisible – Terry Pratchett (464 pàgines)
Feia més de mig any que no llegia res de Terry Pratchett, per tan ja tocava, no? El següent en ordre cronològic que toca es l’atlètic invisible. Si sou una mica coneixedors de l’obra de Pratchett sabreu que aquest llibre pertany a la saga dels mags, però mags sense en Rincewind, bé, passa a fer un cameo, però poca cosa. La premissa en que es basa la trama es senzilla: Hi ha una antiga tradició que dicta que els mags han de jugar un partit de futbol cada 20 anys si no volen perdre el dret d’uns quantiosos fons destinats a la universitat invisible. Els mags no son amants de les riqueses, però si que ho son del bon menjar i en abundància i per tan no estan disposats a rebaixar el seu nivell de vida per molt anti-esportistes que siguin. Un detall es que el futbol del Mundodisco es força més violent del que coneixem a la Terra, una de les descripcions que apareix en el llibre es: ¡Es más parecido a la guerra, pero sin la amabilidad ni la consideración!
No hi ha dubte que el llibre pertany a la saga dels mags, però ells no son els protagonistes, son més aviat els co-protagonistes. Els protagonistes son personatges nous, concretament la cuinera del torn de nit de la universitat invisible i un trasgo molt espavilat encarregat d’encendre espelmes. Per cert, per qui no ho sàpiga una definició de la espècie trasgo que apareix en el llibre seria Dijo que su tamaño iba desde el desagradablemente grande hasta el asquerosamente pequeño, que tenían el nivel cultural aproximado del yogur y que pasaban el rato intentando meterse el dedo en la nariz y fallando. No dic que no siguin bons personatges, però jo hagués preferit donar més protagonisme als mags, que a la fi i al cap ja els conec i em cauen bé. Però qui soc jo per discutir la decisió del Sir Terry Pratchett?
El llibre gira al voltant del futbol, però tal com es diu en el propi llibre, lo important en el futbol no és el futbol. Lo important es lo que hi ha al voltant. El moviment de masses, la política, la violència, les tradicions, les modes, el racisme, les idees preconcebudes, el valor què se li dona a les coses, etc. Ja sabeu com es en Pratchett, li agrada ficar-se en varis temes mentre ens explica una historia en un mon de fantasia que sospitosament s’assembla massa al nostre tot i estar ple de éssers fantàstics. Com sempre m’hagués agradat que el Patrici tingués més protagonisme, però com a mínim apareix en tres ocasions, alguna cosa es alguna cosa. De fet, m’agrada tan aquest personatge que la majoria de frases que he seleccionat del llibre son seves.
Recomanaria el llibre? Es evident que si, recomano tots els llibres d’en Pratchett! Bé, rectifico, recomano tots els llibres de Mundodisco. Ja us vaig explicar que per llegir un llibre de Mundodisco t’has d’haver llegit abans tots els llibres de la mateixa saga, en aquest cas la dels mags. Però addicionalment aquest llibre està molt centrat en el funcionament de la ciutat, o sigui que no estaria de més haver-te llegit algun altre llibre sobre la ciutat abans. Per tan, resulta que si vols fer-ho bé t’has d’haver llegit un munt de llibres de Mundodisco abans, i si t’has llegit tots aquests llibres llavors es que t’agrada Pratchett per força, per tan també has de llegir aquest malgrat no sigui dels millors. Perquè us quedi més clar, quan actualitzi la pestanya de Pratchett aquest llibre caurà entre Carpe Jugulum i Imagenes en acción.
No servía de nada decirse a sí mismo que todo cuanto había allí estaba muerto. No era ningún consuelo porque significaba, si acaso, que él destacaba.
No tendría que haber nadie en el edificio. Estaba cerrado a cal y canto y nadie podía entrar. Ni, ahora que lo pensaba, salir. Ojalá no hubiera caído en eso.
Su cabeza bullía de preguntas desagradables, la mayor y más fea de las cuales era, sencillamente: ¿Existe la menor posibilidad de que la gente pueda interpretar que esto es culpa mía? No. ¡Bien!
—Ah, estaba la mar de sano —dijo el archicanciller—. Solo que muerto. Muy sano para estar muerto.
—¡Era un montón de polvo, archicanciller!
—No es lo mismo que estar enfermo, exactamente —dijo Ridcully, que creía en no ceder nunca—. Se consideraría como estable, a grandes rasgos.
—Entonces, ¿quién se ocupa de nuestros asuntos financieros? —preguntó Ridcully.
—¿Desde el mes pasado? Yo —respondió Ponder—, pero cedería encantado la responsabilidad al primer voluntario. Funcionó. Por desgracia, siempre funcionaba.
Ponder siguió adelante, porque cuando uno se ha tirado por un precipicio, su única esperanza es propugnar la abolición de la gravedad.
—La gente no entiende los límites de la tiranía —prosiguió Vetinari, como si hablara solo—. Creen que, como puedo hacer lo que me plazca, puedo hacer lo que me plazca. Basta pensarlo un instante, por supuesto, para ver que no es así.
—Ya, con la magia pasa lo mismo —respondió el archicanciller—. Si uno va por ahí tirando conjuros como si no hubiera un mañana, lo más probable es que no lo haya.
[Arxicanceller Ridcully i Lord Vetinari]
—Como mago, debo decirle que las palabras tienen poder.
—Como político, debo decirle que ya lo sé.
Costaba llevar la contraria a un hombre que insistía en que no estaba muerto.
—Y tanto que sí. Las rodillas tienen que estar tapadas. Es un hecho conocido que un vistazo a la rodilla masculina puede inducir en las mujeres un frenesí libidinoso.
—La mente femenina desde luego es tortuosa, milord.
Vetinari miró sorprendido a su secretario.
—Bueno, claro que lo es. Tiene que vérselas con la masculina.
—¿Qué es un orco? —preguntó la señora que tenía al lado.
—Ah, hace la tira de años, en Uberwald o un sitio así, despedazaban a la gente y se la comían.
—Dichosos extranjeros —dijo la mujer.
[Parlant de les samarretes de futbol]
Justo lo que necesitamos, pensó Trev. Nuestros nombres también en la espalda, para ahorrarles la molestia de tener que ponerse delante antes de apuñalarnos.
—La palabra «paz» suele definirse como un período de descanso y rearme antes de la siguiente guerra. ¿Fueron necesarios muchos asesinatos?
—¡Havelock, a veces te pasas de directo!
—Te ruego que me perdones; es que el progreso de la historia requiere carniceros además de pastores.
—No ha habido asesinatos —dijo la señora. Dirigió la mirada hacia el cielo—. Ha habido, sin embargo, un terrible accidente minero y un desprendimiento de rocas bastante inusual.
Nota:7/10
Per fi un 7/10!! Encara que sigui de llibres…
Per cert, acabo d’observar que utilitzes el tema Greyzed. Molt rara l’opció escollida, no?
Ara et queixes de la Greyzed? fa bastants anys que la tinc posada
És que fins ara no sabia que s’anomenava Greyzed…
Jo encara vaig per la saga de la guàrdia i després l’Ahse em va recomanar la de la mort per tant, a un ritme de 1 o 2 llibres a l’any, em sembla que aquest tardarà a caure. :-))
La de la Mort no te la saltis, per una vegada en aquest bloc aniràs molt encertat ^^
Mentre caiguin aquest parell a l’any a mi i al senyor Pratchet ja ens fas feliços
Pratchett??
El tindré en compte, però no sé pas si el llegiré. No és el meu estil.^^
tens raó, el teu estil es més aviat el senyor Grey…
Ostres, t’han agradat les 50 sombres de Grey? Per què? Penses que es tractava d’una comèdia romàntica i la gran part de la gent no s’adona? El sonat amb pasta tenia la raó quan maltractava a la tal ex-verge per no haver-se fet una depilació com deu mana a l’entrecuix? La noia estava molt ben pagada per poder amar al sonat amb pasta? Eren 2 animes bessones que s’ho haurien passat bomba anant de compres, a un saló de cosmetica o cuinant? La noia era de les que adoren posar-se morades amb pastissos en forma de cor i de color rosa o pintar-se els llavis amb el penis del seu amant? El home en el fons només desitjava ficar-se la llengua dins la vagina de la tal però no s’atrevia dir-li i intentava fer el dur per dissimular?
Siusplau,toca de peus a terra. És una simple comèdia romàtica…^-^
Reconec que no sabia qui era Terry Pratchett fins avui.
En la meva ignorància quan he llegit el títol de l’atlètic, creia que anaves a parlar del de Madrid o del Bilbao.
Tan sols es l’autor més venut a UK, un mindundi vaja…
De ben segur el Terry aquest volia escriure Atletico Madrid, però per desgràcia se li va anar la mà i en va sortir un Invisible… :-P
Tenen bona pinta, però ara ja en tinc tantíssims d’acumulats que he d’abstenir-me durant un temps d’anotar-ne cap més.
deixem veure la teva llista que et faré neteja
Mira què amable és el Pons!! Tindràs neteja gratuita, com als dentistes ^^
És que ens obligues a fer el mateix comentari sempre, hahaha! La maria se l’anota, té unes llistes molt llargues de llibres que no llegirà. La Jomateixa té massa llibres acumulats per llegir, i és veritat, perquè jo també, però això ens serveix d’excusa per no dir que llegirem els llibres que no volem llegir. També sempre surt algun comentarista habitual d’aquí que diu que no coneixia Terry Pratchett. I com en Mac, jo que sóc un iniciat, encara ens falten eons per arribar a llegir aquest, tant si seguim els teus consells com els de l’AhSe.
Per cert, no surt en Rincewind, però el Bibliotecari i l’Equipatge sí?
Els comentaristes d’aquest blog sou uns animals de costums
Ho dius perquè apareixen a la portada, no? De fet en Rincewind també hi apareix, i aquell amb cara d’amargat del barret més tord. Una vegada més la portada no reflexa equitativament els protagonistes. Tan l’equipatge, com en Rincewind com el bibliotecari només tenen un parell de frases cada un en tot el llibre. Bé, l’equipatge no parla, però et pots imaginar què fa. I les frases del bibliotecari et pots imaginar perfectament com sonen.
Oooook, Oooook
Al soterrani del bloc un pot trobar una cesta amb bananes. Prop a la cesta hi ha un becari…
No dubto que si els llegeixes tu deuen ser llibres molt interessants, però si com entenc tinc que partir de zero tinc una feinada de 30 llibres o més pendents per arribar al teu nivell. Si en llegeixo un al any trigaré molt… M’ho he de plantejar que també m’agraden fer altres coses i llegir 30 llibres ocupa molta estona.
Ja m’ho pensaré…
com a mínim pots probar de començar pel que toca
Qualsevol dia d’aquests et faré cas.
en serio?! no ho dius per fer-me content i prou?
Tot podria ser…
Em sap greu, noi, t’acompanyo en el sentiment per la pèrdua.
Gràcies! Ha estat un cop molt dur! I saps què es el pitjor de tot? Que quan la palmi en G.R. Martin hauré de dir que el meu autor viu preferit es Dan Brown! Quina vergonya que passaré!
Ja t’estàs buscant un autor favorit una mica més decent, i ràpid que el G.R. Martin no el veig jo molt saludable.
[…] El Atlético Invisible […]
[…] Atlètic invisible – Terry Pratchett 7/10 […]