Arxivar per 2015-03-25

Les proves – James Dashner

Las-pruebas_400

Les proves és la segona part del corredor del laberint. I encara queda una tercera part anomenada la cura mortal. Exceptuant l’últim paràgraf on faig una mica de valoració, pels que no heu llegit ni el primer ni el segon llibre a partir d’aquí espoilers a full.

Si els nanos es pensaven que laberint havia estat dur, el desert anomenat La Quemadura, es pitjor, bé, potser els que la van palmar en el laberint discreparien… El cas es que els hi diuen que el laberint era només la primera prova per tal d’aconseguir trobar la cura pel Destello. Quina relació hi ha entre la cura d’una malaltia i passar proves? Ni idea, pregunteu-li a la gent de CRUEL que sembla que ho saben tot. Per començar els nanos perden la Teresa, per mi millor perquè no em queia massa bé. Després han d’anar per un passadís fosc on unes boles de metall líquid els hi tallen al cap, als secundaris, es clar, després van per un desert, després els hi cauen llamps que maten uns quants secundaris més, després coneixen la Brenda perquè en aquesta història faltaven noies. Després coneixen altres infectats que no son gens simpàtics. Finalment acaben coneixent el grup de noies i en comptes de fer una bonica orgia prefereixen enemistar-se, coses d’adolescents, és el famós principi lògic que diu: “quien se pelea se desea”. Ah, sí, gairebé m’ho deixo, en tot moment tothom vol matar en Thomas, per què? Perquè es el protagonista i estan gelosos. Ho aconsegueixen? A falta d’un llibre està clar que no pot morir encara, però no paren de maltractar-lo i fer-lo parar boig.

Es nota que l’autor vol allargar el llibre quan posa els éssers estranys amb bombetes pel mig. Realment calia aquesta última lluita? Realment calien més llamps? Realment calien que tinguessin bombetes aquests éssers? Em sembla que l’autor ha jugat a masses videojocs. No ha sigut ben bé com esperava el llibre, al llegir el títol “proves” un espera “proves” més de l’estil passar situacions concretes i delimitades no pas un “aquí us deixo, espavileu-vos com pugueu en aquest desert i en aquesta ciutat plena de mig zombies”. Que esperés una altra cosa no vol dir que no estigui bé el què passa. Estic una mica decebut en el fet que en aquest llibre no hagi mort ningú, bé, ningú important perquè la gent que ha mort ni tan sols s’ha molestat a posar-lis nom. Què costava posar una mica de (fals) drama com passava en el primer amb la mort d’en Chuck?

Si vaig dir que la primera part era una barreja entre El senyor de les mosques, Els jocs de la fam i Cube, en aquesta segona part afegeixo a la comparació Lost. Es a dir, es una situació complicada, on la gent no té ni idea de que coi passa i al darrera hi ha una organització secreta, digues-li Darma digues-li Cruel. La trama enganxa pel mateix, perquè els protagonistes saben tan poc com el lector. A mesura que es van donant respostes a vells enigmes s’obren de nous i com més informació coneixes més dubtes tens al respecte. Per aconseguir aquesta dosificació de la informació fa servir molts trucs, un dels més innobles son els flaixos en els somnis, recurs ja forçat que també es feia servir en la primer part. Espero que la tercera part quedi tot ben tancat i que no sigui amb una solució agafada amb pinces perquè sinó acabaré decebut com a Lost, i per la seva salut senyor Dashner val més que jo no acabi decebut… Si alguns personatges haguessin sigut menys odiosos, com per exemple la Brenda, la Teresa i el propi Thomas en bastants casos, no m’hagués costat res posar-li el 8, però ara em resisteixo tot i que el llibre continua sent tan addictiu com el primer. No cal dir, que com passa a la primera part, en aquesta segona el final també queda obert, per tan t’obliga a llegir el següent llibre. La lectura de la preqüela dependrà de com sigui el tercer llibre.

Nota:7/10

BCPP: Xexu