Per què he vist la primera i única temporada de Studio 60? Només hi ha una raó i es diu Aaron Sorkin. Efectivament el mateix Aaron Sorkin que va crear el meu estimat Ala Oest de la Casa Blanca, però també és el mateix que també va crear el meu bastant menys estimat The Newsroom.
De Studio 60 ens sonarà Judd Hirsch d’haver-lo vist a numb3rs fent de pare dels germans protagonistes. Bé, aquest home només surt en el primer capítol. En canvi els que citaré a continuació surten en gairebé tots els 22 capítols. Us sonarà molt en Mathew Perry, en Chandler de Friends vaja, aquí fent de guionista executiu. Segur que us agradarà veure en Bradley Whitford, el que feia de Josh Lyman a l’Ala Oest de la Casa Blanca, que aquí fa de productor executiu i protagonista principal junt amb Mathew Perry. També de l’Ala Oest tenim Timothy Busfield, el que feia de Danny Concannon, que aquí fa de realitzador. També surt en Simon Helberg, el Howard Wolowitz de Big Bang Theory, fent d’actor del programa. A part dels actors també repeteixen els dobladors, per exemple he sentit la beu d’en Toby Ziegler en el director de la NBS, la veu de la C.J. Cregg en una periodista, i algun altre, a part de la veu del propi Josh Lyman es clar. Segurament no us sonarà la directora Jordan, però surt en una tonteria de peli que per mi es molt divertida que es diu Falses aparences, doncs d’allà la tinc vista a ella i els seus bonics pits, tot sigui dit. A part d’actors i veus també tenim famosos convidats com per exemple el Sting que apareix en el capítol 5. En John Goodman en el capítol 7. En el capítol 13 tenim el Hiro Nakamura que era el japonès que viatjava en el temps en Herois; cert, si no us ho he dit, no perdeu el temps mirant Herois per molt que comenci prometent molt en els primers capítols. Fins hi tot en el capítol 17 surt la actriu que feia de C.J. Cregg on directament fa referència al seu passat com a actriu de l’Ala Oest, justament en un capítol on no apareix en Josh Lyman.
Els protagonistes i també els que més cobren de Studio 60
Studio 60 es del 2006 i va agradar més a la crítica que al públic. És inevitable comparar aquesta sèrie amb l’Ala Oest. En tots els aspectes Studio 60 surt perdent, però hi ha un munt de punts en comú; les converses super-ràpides entre els personatges, l’alt nivell intel·lectual dels protagonistes, les converses en moviment, els torns maratonians de feina, etc. Però amb la sèrie que té més semblances es amb The Newsroom, amb la diferència que per sort Studio 60 no té els rotllos romàntics estúpids i pesats. Per tan si comparem una sèrie on les crisis son els problemes d’un programa de televisió d’esquetxos d’humor amb les crisis del país més influent del mon la balança de l’interès es decanta clarament cap a l’Ala Oest, tot i això, els diàlegs son 100% Aaron Sorkin i això desperta la nostàlgia al recordar els grans capítols de l’Ala Olest. Com ja he dit abans, per fer una comparació justa hem de comparar Studio 60 amb The Newsroom i contra aquesta si que pot competir i fins hi tot superar-la. Haig de reconèixer que en el sentit de relacions sentimentals Studio 60 s’acosta una mica més a The Newsroom; segurament es degut en que gairebé hi ha paritat entre homes i dones entre el repartiment, mentre que a l’Ala Oest això de les relacions sentimentals es prou feines donava ja que hi havia només una protagonista femenina i un parell o tres de secundàries depenent de la temporada. De totes maneres, m’agrada molt més com porten aquestes situacions sentimentals a Studio 60 que no pas a The newsroom, allà la gent era molt intel·ligent per la feina però uns idiotes pels problemes de parella, no era coherent. Tot i que amb la relació Mathew i Harriet es fa molt pesada, sempre es va arrossegant la mateixa història, però el súmmum de la pesadesa es el capítol 15 amb els flashbacks constants. Odio la Harriet, no em cau bé, es massa bla bla bla; ja se que no m’he explicat bé. Vull dir que es una pàmfila amb problemes trivials i s’ofega amb un got d’aigua perquè no sap si en Mathew li agrada o no. I el més greu es que per culpa seva en Mathew fa l’imbècil! En Mat seria un gran personatge si no passés la meitat de la sèrie pensant en la maleïda Harriet! Ho torno a dir, odio la Harriet.
Tampoc m’agrada l’evolució que va agafant la sèrie. En un principi malgrat haver-hi drama, el caràcter de la sèrie es balancejat en dramàtic i còmic, però en mica en mica es va descompensant tirant cap al drama, tot i que sempre hi ha moments amb humor, però cap al final, especialment caps als 5 capítols últims la sèrie es posa en un merder dramàtic que no encaixa gens amb el to del principi de la sèrie. La meva especulació es que com sabien que la cancel·larien han decidit acabar-la amb alguna cosa espectacular i dramàtica. No cal dir que jo estic totalment en contra d’aquesta mala decisió. Tot i que les situacions dramàtiques es relativitzem amb humor, per exemple, quan se li enrotlla el cordó umbilical al voltant del coll d’un nonat un diu “si vols poso la ma i el desenrotllo”, fa gràcia? no? doncs a mi me’n fa…. A veure, que el drama està ben fet, no es un drama forçat i exagerat com podria passar amb altres sèries, de fet, al final fins hi tot m’he posat una mica en tensió i tot, perquè relaciona el present amb el què va passar fa 5 anys; i què va passar fa 5 anys? Haureu de veure la sèrie per saber-ho!
Studio 60 on the Sunset Strip té un 7,6 al filmaffinity un 8,3 al imdb.
[David i Matt]
– No lo interpretes mal pero te quiero.
– Vale.
– ¿Lo has interpretado mal?
– He interpretado que eres gay y me quieres.
Nota:8/10
Pons's blog 