Col·lecció de robots del futur en el present:
A-Pod: Robot formiga tot terreny
AirJelly: Medusses voladores
Robots autoensamblats voladors: A falta d’un nom millor, això es el que són:
Robot que camina i salta
PR2: Un robot jugador de billar
Beer me: El robot que et va a buscar una cervesa
PItarque: D’acord aquesta pàgina no es de robots de veritat, però són curiosos. Un exemple
BCPP: Ignasi
“La voz de las espadas” es el primer llibre d’una trilogia de fantasia escrita per Joe Abercrombie anomenada “La primera ley”. Pensareu quina mandra començar a llegir una trilogia de llibres de 700 pàgines! Teniu tota la raó, fa mandra, però part aquesta mandra desapareix quan et diuen que el primer llibre es pot llegir com un llibre independent (tot i que es totalment mentida…), però l’argument principal per treure la mandra es que ve recomanat pel meu admirat Tipo de la Brocha. Lo correcte seria que quan acabeu de llegir el meu post us passéssiu pel seu blog a llegir la seva ressenya, que no és solament del primer llibre sinó de la trilogia sencera.
El mon fantàstic en si mateix no es gaire original. Es tracta d’un mon medieval amb alguns regnes amb tensió entre ells i un puntet de màgia pel mig. Algú ha dic Cançó de gel i foc? Doncs no ben bé, per començar aquí no tenim milions de personatges que obren milions de trames moltes de les quals no porten enlloc. Els personatges principals estan ben definits, i com passa a la realitat no n’hi ha cap de bo ni cap de dolent, tothom és mou en el mar del gris. És més, el punt fort del llibre són els personatges. El llibre té tres narradors i protagonistes principals. El primer d’ells es Logen Nuevededos, si sou bons en matemàtiques deduireu que el personatge té un dit de menys que la majoria dels humans. Es tracta d’un aventurer solitari que sobreviu en una terra freda e inhòspita plena de salvatges; perquè veieu que no és precisament un sant també es anomenat Logen el Sanguinari, encara que el motiu d’aquest sobrenom no ho descobrirem fins al final del llibre. El segon protagonista es en Glokta, un esguerrat inquisidor del rei encarregat de fer confessar els culpables, i els no tan culpables. En cursiva se’ns presenta el que pensa però no diu, si teniu un cinisnòmetre (aparell per detectar el grau de cinisme) apagueu-lo quan llegiu les parts d’en Glokta perquè sinó acabarà rebentant, no cal dir que és el meu personatge preferit i gairebé segur el de molta altra gent que s’ha llegit els llibres. El tercer protagonista és l’orgullós i vanitós Jezal, un capità del exèrcit del rei de la Unió, que al ser fill d’un noble ha portat una vida fàcil fins al moment que decideix entrenar-se sota les ordres d’un vell mariscal per tal de guanyar un prestigiós campionat d’esgrima, llavors aprendrà a passar-les pu… punyeteres. En menor mesura apareix el punt de vista d’altres personatges, per exemple tenim en West un comandant de l’exèrcit del rei, un experimentat soldat i gran espadatxí. Una fugitiva del sud anomenada Ferro ajudada a escapar de la tirànica llei de l’emperador gràcies a un mag. També apareix algun capítol protagonitzat per la banda d’en Logen Nuevededos.
Si comenceu a buscar crítiques sobre aquesta trilogia descobrireu que tothom en parla bé i és una bona obra per tractar-se d’un autor novell, i encara que no el contem com a novell continua sent una bona obra. Com deia abans sobretot destaquen els personatges; personatges que de tan reals, tan ambigus i ben definits que els odies, altres et cauen bé encara que no siguin precisament un model d’heroi. Si hagués de buscar-li una pega seria la màgia, no m’agrada, no és que n’hi hagi gaire, però la poca que hi ha a mi em sobra, serà per què soc un home de ciències. Ja estic començant el segon llibre de la trilogia i molt hauria de decaure per no llegir la última part.
—Aquí todo el mundo al nacer tiene una determinada condición social. Están los plebeyos, que se ocupan de ir a la guerra, trabajar la tierra y realizar todos los trabajos manuales. Están los burgueses, que se ocupan de comerciar y de las tareas intelectuales. Está la nobleza, que son los dueños de la tierra y mandan sobre los demás. Y luego, claro, está la realeza… —Bayaz echó una ojeada a la corona de hojalata—… que no recuerdo para qué sirve.
Finalmente llegó al sitial de Guslav Quinto, el Gran Rey de la Unión. Estaba caído sobre un costado y comprimido por el peso de su centelleante corona. Sus dedos eran de un palidez enfermiza y temblequeaban sobre la seda púrpura de su manto como si fueran un grupo de babosas blancas. Tenía los ojos cerrados y su pecho subía y bajaba suavemente, acompañado de unos leves resoplidos que hacían brotar de sus flácidos labios un reguero de babas que discurría por su barbilla y se unía al sudor de su prominente papada formando una mancha negra en el elevado cuello de su traje. No cabía ninguna duda, Jezal se hallaba en presencia de la auténtica grandeza.
Nota: 7/10
Us recordeu quan vaig parlar de The newsroom en el CT1897? Doncs després d’una llarga pausa he decidit remprendre la sèrie i acabar-la perquè tot plegat segona i tercera temporada només sumen 15 capítols. A més, es una sèrie de l’Aaron Sorkin, no li podia fer el lleig de deixar-la inacabada! A més a més és una sèrie de la HBO i si hi ha una productora la qual no vull que sigui la meva enemiga es la HBO.
A vegades en Charlie pot semblar un cap un xic exigent
I tot el tema d’Àfrica a què ve? quin sentit té? No connecta amb res i només serveix per fer lluir la rossa que tan odio en una drama. Si volien una justificació per fer-li un canvi de look al personatge no podien haver trobat una excusa més senzilla i no omplir minuts i minuts de trama d’una cosa que no lliga amb la sèrie?
En el capítol cinc representa han sortit a la llum unes fotos de la Sloan amb poca roba, i sabeu què? No les mostren als espectadors! Estic indignat! Més m’indigna el capítol 6 quan tots els protagonistes de la sèrie miren un vídeo i cap dels superdotats periodistes (en el sentit intel·lectual) es dona compte d’un detall que salta a la vista, i no és un vídeo qualsevol, es el vídeo sobre el que es sustenta la decisió principal de publicar la noticia més important de la segona temporada! Per més detalls llegiu la secció de espoilers si no us fa res saber detalls de la trama reveladors.
La temporada acaba amb un capítol doble sobre les eleccions dels EEUU del 2012. Com que la sèrie es basa en noticies reals la emoció per saber si el guanyador de les eleccions serà l’Obama o serà… l’altre tio diguem que es poca.
———– Inici espoilers ———–
Capítol 6, tema del vídeo del general parlant sobre la operació Genova. M’estàs dient que hi ha una desena de persones, bé, no són persones, són periodistes supercraks i superllestos perquè així són tots els personatges que crea Aaron Sorkin, que estan mirant una gravació d’una persona parlant a la càmera i en gairebé una quarta part de la imatge es veu un partit de basquet i que cap d’ells es dona compte de la edició del vídeo que hi ha just en el moment clau quan la imatge del partit es veu que salta clarament d’una banda de la pista a l’altra? Si us plau! Si jo que estava mig adormit en el sofà m’he donat compte! A la primera! Quantes vegades representa que ells havien vist el vídeo abans de publicar-lo? No m’agrada que tractin al espectador de tonto.
La veritable tensió del final de temporada es saber si realment la cap acceptarà la dimissió de tothom. Pensem-ho fredament, queda només una temporada per acabar la sèrie, de fet una miserable temporada de 6 capítols, realment per 6 capítols faran fora a la gent i agafaran gent nova passant de la gent de sempre? Es una pregunta que deixo al aire.
————- Fi espoilers ————-
En general ha sigut una temporada amb masses problemes sentimentals, amb massa protagonisme per part de personatges odiosos (a.k.a. la rossa), amb proves massa evidents (a.k.a. el vídeo), amb massa trames que no porten enlloc (a.k.a. Àfrica). Tot i això la parella Mackenzie / McAvoy m’agrada, i com a secundària la Sloan és bona i en Charlie també. La resta força fluixos.
Nota: 6/10
Feliç dia del culte al Pons!
No sabeu de què us parlo? No, avui no es l’aniversari del Blog, ni el meu aniversari, ni l’aniversar de l’ahse, ni l’aniversari de ningú relacionat amb aquest blog. No sabeu de què va això del dia mundial del culte al Pons? podeu llegir alguns d’aquests casos típics: CT1378, CT1516 o CT1906.
Aquesta vegada ja no us donaré indicacions de com celebrar aquest dia tan especial, haureu de ser vosaltres mateixos els que em direu en els comentaris què fareu per celebrar aquesta bonica efemèride.
Feliç dia de la tovallola! A una festivitat geek li toca un post geek.
Saps que ets geek quan… Una llista de fets que et converteixen en geek com per exemple “Preguntes al super si accepten paypal”.
Els millors comentaris en codi. Recopilació de stack overflow. Uns exemples:
/**
* For the brave souls who get this far: You are the chosen ones,
* the valiant knights of programming who toil away, without rest,
* fixing our most awful code. To you, true saviors, kings of men,
* I say this: never gonna give you up, never gonna let you down,
* never gonna run around and desert you. Never gonna make you cry,
* never gonna say goodbye. Never gonna tell a lie and hurt you.
*/
// Dear maintainer:
//
// Once you are done trying to ‘optimize’ this routine,
// and have realized what a terrible mistake that was,
// please increment the following counter as a warning
// to the next guy:
//
// total_hours_wasted_here = 42
Exception up = new Exception(“Something is really wrong.”);
throw up; //ha ha
//When I wrote this, only God and I understood what I was doing
//Now, God only knows
Us presento l’últim invent d’Apple, el iJam
PD: Recordeu la llei de Kerensky
Al final todo invento tecnológico acaba sufriendo las modificaciones necesarias para ver tías en pelotas.
Si busques informació útil sobre la campanya electoral de Sabadell aquest no és un bon post per trobar-ne, però sempre serà millor que alguna que d’altra pàgina més allunyada de la realitat política sabadellenca com per exemple aquesta del PP. No em faig responsable si el vostre ordinador agafa un virus per haver entrat a la pàgina anterior.
No és habitual en aquest blog trobar post sobre actualitat política, però crec que m’ha afectat veure cada matí i cada tarda penjat en el meu carrer el socialista aquest, bé, l’home no està penjat, està penjada una foto seva, bé, no és solament una foto, es una repetició de la seva foto fins la sacietat, està tan repetit que al principi sentia indiferència per ell, però ara li he agafat mania. Perquè després diguin que els cartells no serveixen per res! Hi I tant que serveixen! Serveixen per agafar antipatia.
A Sabadell tenim un grup de gent que es diu Crida, son els “perroflautes” o “xirucaires” que no poden faltar, un d’aquests potser li sona a algun fan del Barça, es un tal Oleguer Presas, lo curiós es que en la seva fitxa diu “Cooperativista en l’àmbit de l’energia. És membre de Som Energia, el COOP57 i el Seminari d’economia crítica Taifa.” Per enlloc diu que ha guanyat una copa d’Europa! Quin altre candidat podria presumir d’un premi així?! Però no patiu, està en la posició 23 de la llista, no sortirà pas.
També hi ha un grup que es diu Unitat pel canvi, pel nom a ningú li sonarà, aquest grup es un matxambrat que el formen gent de Podemos, Iniciativa i altres partits bolivians. L’anècdota es que la seva campanya aèria (penjar cartells de fanals) s’ha convertit en una campanya terrestre, ja que aquests dies de pluja i una mica de vent ha fet que varis dels seus cartells hagin caigut fins al peu dels fanals. Són els únics cartells que veig que els hi passat, qui sap, potser és una metàfora dels resultats que trauran en els comicis.
Sobre Ciutadans tinc una anècdota propera, resulta que el candidat a alcalde és el fill dels veïns dels meus pares. Qui ho havia de dir! Gairebé semblaven normals! Com diuen els tòpics sempre saludaven. A veure, es notava que per exemple no eren votants acèrrims de ERC però no se, un potser pensaria que serien votants del PSC. Els meus pares se’ls miren amb suspicàcia en les reunions de veïns.
Sobre ERC tan sols comentar que el seu candidat es diu Juli, com el Cesar, esperem que els seus col·legues no l’apunyalin… De totes maneres a les municipals ERC mai ha pintat gran cosa a Sabadell.
Em sap greu però de CIU no tinc cap anècdota a comentar, simplement els hi van bé les coses perquè després de l’espectacle Bustos (socialista) molta gent havia de votar a un partit conegut i CIU va ser l’escollit.
Com a partits importants em sembla que no em deixo res, perquè parlar del Pacma (sempre he pensat que en aquests guanyarien més amb “n” al final), Guanyem (un nom massa optimista), UPyD (ja ja ja) o PST (que vol dir Partido Socialista del Trabajo, veieu com em documento un munt per fer els posts!), no val la pena ni fer l’esforç de buscar la pàgina web, si es que la tenen.
Perquè no us avorriu us porto unes idees per passar el temps.
Podeu posar coses en equilibri fins que s’aguantin.
Un altre que posa coses en equilibri
Fer un dibuixet amb puntets, uns 3,2 milions per exemple
Una màquina de Rude-Goldberg amb 300 passos
O sinó sempre podeu fer la versió portàtil
Acabo amb el clàssic de les fitxes de domino fetes amb fitxes de domino.
Sou esportistes? Esportistes normals? o esportistes d’esports estranys? No sabeu què es un esport estrany? Us hauré de donar exemples…
Campionat d’expulsar aigua pel nas
Per acabar una recopilació d’esportistes extrems de debò.
Actualització: Com que el vídeo del Batmantejar no va i lo del surf en flames ja ho havia posat en un altre post us regalo dos esports més.
El crack dels boomerangs
La crack de saltar a corda, 332 saltets en un minut.
El viatjant de comerç estava cansat d’anar d’una ciutat a l’altre amb la sensació que realment estava fent més voltes de les necessàries. Creia que hi havia d’haver una solució perfecte que permetés optimitzar el pas per totes les ciutats que havia de visitar. Per això és va asseure al mig del camí a pensar una manera de resoldre el problema, però de moment només havia arribat a la conclusió que es tractava d’un problema complex, de fet, el problema tenia una complexitat exponencial depenent del nombre de ciutats i camins, de fet, més que complex era un problema NP-Complet.
Aquesta ha estat la meva grafològica participació als relats conjunts de maig. Us recomano que visiteu la wiki si voleu més informació sobre l’interessant problema del viatjant de comerç i sobre els problemes NP-Complets en general.
BCPP: Pons, Ignasi Oliveras
Esteu de sort! Avui toca un altre post amb cerques rebuscades del visitants del bloc tal com el CT1824 i el CT477
Les he separat amb dos grans categories igual que passa en la vida real: Sexe i No Sexe.
Sexe
bragas ortopedicas xxx porno => Beniu Veniu a Pons’s blog i trobareu les parafílies més estranyes ^^
follo con mi madre deprimida => Es clar, perquè quan està animada no en té ganes…
como pendre la noia a un noi => Pons’s blog, ajudant a pendre noies des del 2006 ^^
sexe amb bicicleta => Si en un cotxe ja es poc pràctic no em vull imaginar en una bici…
ostrees vull molt de porno siusplau => Porno sí, però amb educació.
lego pornografia => A Pons’s blog trobareu les fílies més rares o no…
No Sexe
que pesa mas un mol de hormiga o un mol de elefante => En aquest bloc també hi ha lloc per la química ^^
que li agrada fer a un pirata => Aquest segur que era pastafarista
no se si tinc un ratoli a casa meva => Ja veig, i vols que el Pons vingui a salvar-te…
pebrotera perd flor fara pebrots? => Algun horticultor a la sala que ens pugui il·luminar?
avui es la revetlla de sant juan, per tan toca cremar coses, per tan => Pons’s blog, fomentant la piromania des del 2006 ^^
BCPP: JoMateixa, Xexu, Xavier Pujol, Allau, Estranger
Aquest dissabte al matí van picar a la porta de casa meva. No esperava cap visita així doncs vaig fer un cop d’ull per l’espiell (“mirilla” per aquells menys versats en l’idioma de Pompeu Fabra). Vaig veure un home d’uns quaranta anys acompanyat d’una nena d’uns deu anys. Vaig pensar que els assassins a sou competents no s’emporten la filla a la feina, en teoria guanyen el suficient com per permetre’s deixar els petits amb una cangur quan surten a matar. Així o bé era un assassí incompetent o bé no era cap assassí, per tan em podria permetre el risc d’obrir la porta. Com que una estona abans havia sortit a buscar el pa anava vestit mig decent, la part indecent eren les sabatilles d’estar per casa, però com que aquestes no tenen forma de, per exemple, conill rosa ni de cap altra animalet vaig donar el vist i plau al meu aspecte. Aclarits aquests dos punts, vaig obrir la porta. No tinc hipertimesia, per tan no us puc relatar la conversa amb total pressió precisió però intentaré fer una aproximació.
– Bon dia – Va dir l’home.
– Bon dia – Vaig contestar amablement
– Perdoni que el molesti, però és vostè un home religiós?
– Mmm sí.
– Catòlic? – Va dir esperançat.
– No, pastafarista. – Vaig dir pronunciant amb calma la paraula.
– Com? – Va dir l’home mentre posava una cara de pòquer digna d’una final del Poker Stars Las Vegas.
– Pastafarisme. De moment no es una religió gaire coneguda. Ens dediquem a adorar una divinitat en forma de monstre d’espagueti. – Per començar no el volia aclaparar amb gaires dades.
– Ah, bé… – Va dir mentre li agafava la ma a la nena.- Encara que no sigui cristià segur que està interessat en fer el bé per la seva comunitat?
– Depèn. – Vaig contestar per tal d’inquietar-lo una mica més.
– Ah… Li deixo aquest fulletó que parla d’un grup de suport espiritual perquè s’ho llegeixi amb calma. Gràcies i adéu.
– Adéu – Li vaig dir mentre ell ja s’estava donant la volta per fugir.
El full va anar a parar al contenidor que faig servir per reciclar el paper i cartró, una mostra que quan m’interessa si que soc capaç de fer un bé per la comunitat.
Els ateus son presa fàcil de qualsevol religió. Suposo que els creients els veuen com un mòbil lliure en el que se li pot posar una targeta SIM de qualsevol companyia. Segur que no havíeu sentit mai aquesta comparació. Per això jo m’he fet pastafarista, cap religiós amb un dit (ja no dic dos) de front gosaria mai intentar adoctrinar un pastafarista. El pastafarisme està expressament dissenyat per defensar-se de la manera més ridícula possible de les “religions tradicionals”, però només per defensar mai per atacar, un pastafarista si no es molestat menja pasta amb pau sense ficar-se amb ningú. Ramen.
BCPP: Xavier Pujol
Sí? Lo del títol es cert? M’agrada la quarta temporada de Boardwalk Empire? Doncs pssseee.
La cosa comença moguda, cinc morts en quatre escenaris diferents, ningú massa important, es clar, però tampoc eren uns desgraciats insignificants. Per cert, es important que escriviu bé els noms dels mafiosos: Alfonso Capone, no es tan difícil, no? Penso que li estan donant massa protagonisme al cara cremada. Si, molt bé, fa gràcia perquè té la meitat de la cara destrossada, però més enllà d’això què aporta? Res. Que ocupés una part de la temporada dos vale, molava, a la tres ja començava a fer-se pesat, però en la quarta ja no el suporto. En cada temporada hi ha un personatge secundari nou que no aporta res a la trama, en la quarta es tracta del fill gran de l’Eli que es dedica a fer festes amb alcohol de contraban. Sempre passa amb algú o altra, i fa que la primera meitat de la temporada sigui pesada. I el meu amic l’agent sempre trist Van Adlen què fa? Doncs cada dia que passa està més sonat. El seu nivell de sonadesa (¿?) va pujant exponencialment temporada a temporada, m’imagino que en la cinquena temporada votarà a Ciutadans…
Nelson Van Alden, quan sembla que no pot caure més baix cau una mica més.
——————— INICI ESPOILERS ——————-
Lo millor de la quarta temporada es que amb prou feines surt la Margarett. El pitjor es que continua sortint la mare del Darmody , de fet no entenc com és va poder salvar de la matança en el final de la tercera temporada quan tenia tots els números per palmar-la, realment hi ha gent que té sort, i no solament això sinó que ha aconseguit sobreviure fins la quarta temporada.
———————- FI ESPOILERS ———————
La quarta temporada de Boardwalk Empire segueix amb l’estil de les seves predecessores, es a dir, comença fluix, continua fluix, i al final es posa interessant. Interessant però ja està. Així doncs per mi la quarta temporada és la més fluixa de la sèrie. Ànims que ja només queden els 8 capítols de la temporada cinc! Si voleu recordar altres temporades visiteu el CT1771, CT2063 i 2109.
Nota: 6/10
Hasta la vista, Espanya
- 9 de setembre de 2029. La ofensiva realitzada per la resistència humana TechCom contra Skynet ha fallat i ha sigut exterminada. Skynet, la intel•ligència artificial que controla les màquines ha aconseguit el seu objectiu, defensar-se de la amenaça humana que intentava desactivar-la des de que aquesta va prendre consciència el 29 de agost de 1997.
- 11 de setembre de 2029. La resistència humana com a tal ja no existeix, però per tot el planeta queden petites comunitats humanes amagades, les quals Skynet també vol exterminar per no corre cap risc. Per tal de rastrejar el planeta de manera més eficient en busca de vida humana Skynet reorganitza el mapa polític establert en països que havia fet la humanitat i divideix la terra en sectors independents.
- 27 de setembre de 2029. Una unitat Terminator model T-850 assignada a un petit sector de l’antiga Europa elimina amb èxit l’últim humà del sector anomenat Catalunya.
Aquesta ha estat la meva distòpica col·laboració a la proposta de contes sobre la independència de Catalunya. Encara no heu participat?
BCPP: Sergi, Eva
La segona temporada de Community coincideix amb l’inici del segon curs escolar a la universitat comunitària de Greendale. Per primera vegada en la sèrie veiem imatges de fora la universitat! Les habitacions on dormen els protagonistes! Uauuu! Caram! Bah, tampoc n’hi ha per tan… La novetat més important de la temporada es que el senyor Chang ja no es professor sinó alumne, això sí, continua sent un boig perillós. Ara deixeu-me fer un repàs dels millors capítols per veure si li pico la curiositat a algú.
El capítol quatre es dels millors de la temporada. Fan un homenatge a les pel•lícules de l’espai, en especial a Armagedon. On la nau especial es un simulador fet per una empresa de menjar ràpid de tres inicials que comença amb K i acaba amb FC. Però millor es el capítol 5 on l’Abed es el protagonista per ser una espècie de Jesus i mentrestant els vells es comporten com joves, les dues parts del capítol son igual de bones. Tot i que el capítol sis amb els zombies també mola molt, a part de recordar els tòpics de les pel•lícules de zombies i fotre conyes de pelis de terror com amb el gat d’Alien, aquest capítol també m’ha recordat molt a Misfists. Preneu nota sobre el capítol nou que sobresurt de la mitjana amb la seves teories de la conspiració. Com a curiositat el capítol onze està fet totalment amb ninots en stop motion, es un capítol totalment surrealista on l’Abed busca el sentit del Nadal, com a capítol en si no és dels millors, però d’original ho és una bona estona. El capítol tretze és dels més èpics de la temporada, i això que “només” va sobre una partida de dracs i masmorres. La Britta no és dels meus personatges preferits però en el capítol quinze va tan de tia oberta i enrotllada amb la homosexualitat que… bé, s’ha de veure. Però igual que hi ha bons capítols també hi ha capítols fluixos, per exemple el divuit. El vint-i-ú és el tòpic capítol recopilatori, amb la diferència que tot el que és recopila realment no ha passat, o com a mínim no hem vist que hagi passat, community és així d’especial.
Malgrat que el nivell global de la segona temporada es lleugerament millor que el de la primera, cap dels capítols de la segona supera individualment el capítol 23: Modern warfare ni al capítol 21: Contemporary American Poultry. Això és el que hauria dit fins a arribar al capítol 22. Però en el capítol doble número 23-24 de la segona temporada tornem a tenir un altre macro-paintball, aquest cop al estil far west amb tocs a lo Sergio Leone com ara els colors pujats i amb música estil Enrio Moricone inclosa, fins hi tot amb un opening personalitzat pel capítol en qüestió. Fins hi tot hi ha com a actor convidat en Josh Holloway, més conegut com el Sawyer de Lost (gràcies imdb!). Després dels capítols de paintball la universitat queda tan bruta i destrossada que crec que els hi surt més a compte llençar-ho tot i tornar a fer els decorats de nou, en serio, no tenen mesura. Per cert, he dit que la segona part del paintball canvia l’ambientació del Far West a Star Wars? ˆˆ
No vull acabar sense recomanar-vos una crítica sobre un que després de veure el pilot no va voler seguir però finalment s’ho ha replantejat i no s’ha penedit en absolut.
[Tot el grup rodeja en Jeff i el comencen a seguir mentre camina]
– Si me dejais llegar hasta el abrelatas os alimentaré.
[Degà]
– ¡Empieza el desfile de cachorritos! Venid ràpido porque cuando más tardeís más creceran y menos adorables seran
[Professor de psicologia al començar el segon semestre]
– Perdonad el retraso pero es que no ha habido manera de encontrar Greendale estando sobrio.
Spanish rap
Nota segona temporada: 9/10
Feliç dia del Lupus (va ser ahir)! Avui post mèdic en honor al meu metge preferit. Endevineu quin?
La sanitat cada vegada està pitjor
Recopilació de malalties rares rares.
Vinny Jones ens explica com fer un massatge cardiorespiratori
Acabo amb un llistat de 10 pràctiques sanitàries que es solen fer malament. Per llegir en profunditat entreu a l’enllaç de l’article que per això em molesto a posar enllaços…
1. Alçar el cap durant una hemorràgia nasal
2. Emprar ibuprofèn de 600 mg per al dolor lleu-moderat
3. Aplicar alcohol i aigua oxigenada per a les ferides
4. Fer servir el caminador o Tacatá per als nadons
5. Aplicar vaselina, mantega, clares d’ou o pasta de dents a les cremades
6. Usar raspalls de dents amb filaments durs
7. Prendre bicarbonat per l’acidesa
8. Utilitza bastonets per netejar les orelles
9. Prendre vitamina C per prevenir o tractar refredats o grips
10. Posar alguna cosa a la boca per protegir la llengua durant una convulsió
BCPP: Stranger
Pons's blog 