La segona temporada de Community coincideix amb l’inici del segon curs escolar a la universitat comunitària de Greendale. Per primera vegada en la sèrie veiem imatges de fora la universitat! Les habitacions on dormen els protagonistes! Uauuu! Caram! Bah, tampoc n’hi ha per tan… La novetat més important de la temporada es que el senyor Chang ja no es professor sinó alumne, això sí, continua sent un boig perillós. Ara deixeu-me fer un repàs dels millors capítols per veure si li pico la curiositat a algú.
El capítol quatre es dels millors de la temporada. Fan un homenatge a les pel•lícules de l’espai, en especial a Armagedon. On la nau especial es un simulador fet per una empresa de menjar ràpid de tres inicials que comença amb K i acaba amb FC. Però millor es el capítol 5 on l’Abed es el protagonista per ser una espècie de Jesus i mentrestant els vells es comporten com joves, les dues parts del capítol son igual de bones. Tot i que el capítol sis amb els zombies també mola molt, a part de recordar els tòpics de les pel•lícules de zombies i fotre conyes de pelis de terror com amb el gat d’Alien, aquest capítol també m’ha recordat molt a Misfists. Preneu nota sobre el capítol nou que sobresurt de la mitjana amb la seves teories de la conspiració. Com a curiositat el capítol onze està fet totalment amb ninots en stop motion, es un capítol totalment surrealista on l’Abed busca el sentit del Nadal, com a capítol en si no és dels millors, però d’original ho és una bona estona. El capítol tretze és dels més èpics de la temporada, i això que “només” va sobre una partida de dracs i masmorres. La Britta no és dels meus personatges preferits però en el capítol quinze va tan de tia oberta i enrotllada amb la homosexualitat que… bé, s’ha de veure. Però igual que hi ha bons capítols també hi ha capítols fluixos, per exemple el divuit. El vint-i-ú és el tòpic capítol recopilatori, amb la diferència que tot el que és recopila realment no ha passat, o com a mínim no hem vist que hagi passat, community és així d’especial.
Malgrat que el nivell global de la segona temporada es lleugerament millor que el de la primera, cap dels capítols de la segona supera individualment el capítol 23: Modern warfare ni al capítol 21: Contemporary American Poultry. Això és el que hauria dit fins a arribar al capítol 22. Però en el capítol doble número 23-24 de la segona temporada tornem a tenir un altre macro-paintball, aquest cop al estil far west amb tocs a lo Sergio Leone com ara els colors pujats i amb música estil Enrio Moricone inclosa, fins hi tot amb un opening personalitzat pel capítol en qüestió. Fins hi tot hi ha com a actor convidat en Josh Holloway, més conegut com el Sawyer de Lost (gràcies imdb!). Després dels capítols de paintball la universitat queda tan bruta i destrossada que crec que els hi surt més a compte llençar-ho tot i tornar a fer els decorats de nou, en serio, no tenen mesura. Per cert, he dit que la segona part del paintball canvia l’ambientació del Far West a Star Wars? ˆˆ
No vull acabar sense recomanar-vos una crítica sobre un que després de veure el pilot no va voler seguir però finalment s’ho ha replantejat i no s’ha penedit en absolut.
[Tot el grup rodeja en Jeff i el comencen a seguir mentre camina]
– Si me dejais llegar hasta el abrelatas os alimentaré.
[Degà]
– ¡Empieza el desfile de cachorritos! Venid ràpido porque cuando más tardeís más creceran y menos adorables seran
[Professor de psicologia al començar el segon semestre]
– Perdonad el retraso pero es que no ha habido manera de encontrar Greendale estando sobrio.
Spanish rap
Nota segona temporada: 9/10
Pons's blog 