Aquest dissabte al matí van picar a la porta de casa meva. No esperava cap visita així doncs vaig fer un cop d’ull per l’espiell (“mirilla” per aquells menys versats en l’idioma de Pompeu Fabra). Vaig veure un home d’uns quaranta anys acompanyat d’una nena d’uns deu anys. Vaig pensar que els assassins a sou competents no s’emporten la filla a la feina, en teoria guanyen el suficient com per permetre’s deixar els petits amb una cangur quan surten a matar. Així o bé era un assassí incompetent o bé no era cap assassí, per tan em podria permetre el risc d’obrir la porta. Com que una estona abans havia sortit a buscar el pa anava vestit mig decent, la part indecent eren les sabatilles d’estar per casa, però com que aquestes no tenen forma de, per exemple, conill rosa ni de cap altra animalet vaig donar el vist i plau al meu aspecte. Aclarits aquests dos punts, vaig obrir la porta. No tinc hipertimesia, per tan no us puc relatar la conversa amb total pressió precisió però intentaré fer una aproximació.
– Bon dia – Va dir l’home.
– Bon dia – Vaig contestar amablement
– Perdoni que el molesti, però és vostè un home religiós?
– Mmm sí.
– Catòlic? – Va dir esperançat.
– No, pastafarista. – Vaig dir pronunciant amb calma la paraula.
– Com? – Va dir l’home mentre posava una cara de pòquer digna d’una final del Poker Stars Las Vegas.
– Pastafarisme. De moment no es una religió gaire coneguda. Ens dediquem a adorar una divinitat en forma de monstre d’espagueti. – Per començar no el volia aclaparar amb gaires dades.
– Ah, bé… – Va dir mentre li agafava la ma a la nena.- Encara que no sigui cristià segur que està interessat en fer el bé per la seva comunitat?
– Depèn. – Vaig contestar per tal d’inquietar-lo una mica més.
– Ah… Li deixo aquest fulletó que parla d’un grup de suport espiritual perquè s’ho llegeixi amb calma. Gràcies i adéu.
– Adéu – Li vaig dir mentre ell ja s’estava donant la volta per fugir.
El full va anar a parar al contenidor que faig servir per reciclar el paper i cartró, una mostra que quan m’interessa si que soc capaç de fer un bé per la comunitat.
Els ateus son presa fàcil de qualsevol religió. Suposo que els creients els veuen com un mòbil lliure en el que se li pot posar una targeta SIM de qualsevol companyia. Segur que no havíeu sentit mai aquesta comparació. Per això jo m’he fet pastafarista, cap religiós amb un dit (ja no dic dos) de front gosaria mai intentar adoctrinar un pastafarista. El pastafarisme està expressament dissenyat per defensar-se de la manera més ridícula possible de les “religions tradicionals”, però només per defensar mai per atacar, un pastafarista si no es molestat menja pasta amb pau sense ficar-se amb ningú. Ramen.
BCPP: Xavier Pujol
Pons's blog 