Cas típic 2154: noi li agrada noia, noi li agrada La voz de las espadas

La voz de las espadas – Joe Abercrombie (752 pàgines)

“La voz de las espadas” es el primer llibre d’una trilogia de fantasia escrita per Joe Abercrombie anomenada “La primera ley”. Pensareu quina mandra començar a llegir una trilogia de llibres de 700 pàgines! Teniu tota la raó, fa mandra, però part aquesta mandra desapareix quan et diuen que el primer llibre es pot llegir com un llibre independent (tot i que es totalment mentida…), però l’argument principal per treure la mandra es que ve recomanat pel meu admirat Tipo de la Brocha. Lo correcte seria que quan acabeu de llegir el meu post us passéssiu pel seu blog a llegir la seva ressenya, que no és solament del primer llibre sinó de la trilogia sencera.
El mon fantàstic en si mateix no es gaire original. Es tracta d’un mon medieval amb alguns regnes amb tensió entre ells i un puntet de màgia pel mig. Algú ha dic Cançó de gel i foc? Doncs no ben bé, per començar aquí no tenim milions de personatges que obren milions de trames moltes de les quals no porten enlloc. Els personatges principals estan ben definits, i com passa a la realitat no n’hi ha cap de bo ni cap de dolent, tothom és mou en el mar del gris. És més, el punt fort del llibre són els personatges. El llibre té tres narradors i protagonistes principals. El primer d’ells es Logen Nuevededos, si sou bons en matemàtiques deduireu que el personatge té un dit de menys que la majoria dels humans. Es tracta d’un aventurer solitari que sobreviu en una terra freda e inhòspita plena de salvatges; perquè veieu que no és precisament un sant també es anomenat Logen el Sanguinari, encara que el motiu d’aquest sobrenom no ho descobrirem fins al final del llibre. El segon protagonista es en Glokta, un esguerrat inquisidor del rei encarregat de fer confessar els culpables, i els no tan culpables. En cursiva se’ns presenta el que pensa però no diu, si teniu un cinisnòmetre (aparell per detectar el grau de cinisme) apagueu-lo quan llegiu les parts d’en Glokta perquè sinó acabarà rebentant, no cal dir que és el meu personatge preferit i gairebé segur el de molta altra gent que s’ha llegit els llibres. El tercer protagonista és l’orgullós i vanitós Jezal, un capità del exèrcit del rei de la Unió, que al ser fill d’un noble ha portat una vida fàcil fins al moment que decideix entrenar-se sota les ordres d’un vell mariscal per tal de guanyar un prestigiós campionat d’esgrima, llavors aprendrà a passar-les pu… punyeteres. En menor mesura apareix el punt de vista d’altres personatges, per exemple tenim en West un comandant de l’exèrcit del rei, un experimentat soldat i gran espadatxí. Una fugitiva del sud anomenada Ferro ajudada a escapar de la tirànica llei de l’emperador gràcies a un mag. També apareix algun capítol protagonitzat per la banda d’en Logen Nuevededos.

Si comenceu a buscar crítiques sobre aquesta trilogia descobrireu que tothom en parla bé i és una bona obra per tractar-se d’un autor novell, i encara que no el contem com a novell continua sent una bona obra. Com deia abans sobretot destaquen els personatges; personatges que de tan reals, tan ambigus i ben definits que els odies, altres et cauen bé encara que no siguin precisament un model d’heroi. Si hagués de buscar-li una pega seria la màgia, no m’agrada, no és que n’hi hagi gaire, però la poca que hi ha a mi em sobra, serà per què soc un home de ciències. Ja estic començant el segon llibre de la trilogia i molt hauria de decaure per no llegir la última part.

—Aquí todo el mundo al nacer tiene una determinada condición social. Están los plebeyos, que se ocupan de ir a la guerra, trabajar la tierra y realizar todos los trabajos manuales. Están los burgueses, que se ocupan de comerciar y de las tareas intelectuales. Está la nobleza, que son los dueños de la tierra y mandan sobre los demás. Y luego, claro, está la realeza… —Bayaz echó una ojeada a la corona de hojalata—… que no recuerdo para qué sirve.

Finalmente llegó al sitial de Guslav Quinto, el Gran Rey de la Unión. Estaba caído sobre un costado y comprimido por el peso de su centelleante corona. Sus dedos eran de un palidez enfermiza y temblequeaban sobre la seda púrpura de su manto como si fueran un grupo de babosas blancas. Tenía los ojos cerrados y su pecho subía y bajaba suavemente, acompañado de unos leves resoplidos que hacían brotar de sus flácidos labios un reguero de babas que discurría por su barbilla y se unía al sudor de su prominente papada formando una mancha negra en el elevado cuello de su traje. No cabía ninguna duda, Jezal se hallaba en presencia de la auténtica grandeza.

Nota: 7/10