Arxivar per Juny, 2015

Alguns blogs solen penjar a finals d’any la recopilació dels llibres llegits durant l’any, però com que aquest blog es com a mínim el doble de bo que els altres blogs penjo la recopilació de llibres dos vegades a l’any. Un argument irrefutable. Aquests son els llibres que he llegit en el que portem de 2015

Analitzant els llibres podem veure que ha sigut una primera meitat de l’any dominada per tres autors: James Dashner, Terry Pratchett i Joe Abercrombie. En quan a la temàtica, descomptant “Perduda” tot ha sigut ciència ficció i fantasia. El millor llibre del que portem d’any ha sigut clarament “Antes de que los cuelguen”, que tot i empatar a vuit amb un parell de llibres, el seu vuit es pràcticament un nou.

antes_de_que_los_cuelguen_1.preview

Antes de que los cuelguen – Joe Abercrombie (784 pàgines)

Segona part de la trilogia de La primera Ley. Tal com ha de ser la història continua just on acaba en el primer llibre, en aquest segon volum la trama està separada en tres espais clarament diferenciats, en qualsevol dels tres escenaris hi ha més acció que en el primer llibre, que servia sobretot per conèixer el caràcter dels personatges; total, el primer llibre només tenia 700 pàgines, pràcticament lo just per presentar els personatges i poca cosa més… En canvi aquesta segona part amb les seves 700 pàgines més ja pot anar directe a l’acció.

————- inici espoilers ————–

La trama més interessant es la guerra al Nord contra en Bethod que seguim gràcies al recent ascendit Coronel West. Tot i això el millor personatge continua sent en Glokta que està al Sud resistint l’assetjament de Dagosta i això fa que potser no sigui la trama més interessant però si que es la part que més m’agrada llegir a mi. Finalment Ferro, Nuevededos i Luthar van per lliure molt cap a l’est o molt cap a l’oest, ara no ho recordo, el cas es que estan molt lluny del centre. A diferència dels dos primers escenaris aquests tres protagonistes lluiten a petita escala, i per mi es la part més fluixa, tot i que també m’agrada.

————– fi espoilers —————-

És un encert que hi hagi tres trames corrent en paral·lel ja que sempre hi ha una història que tens més ganes de llegir, i això fa que llegeixis amb més voracitat i ganes. Tot i així cap de les tres trames és fluixa, totes tenen el seu interès. Està bé que siguin tres i no per exemple cinquanta trames obertes a la vegada, perquè així ets capaç de seguir-les i recordar bé els detalls de cada una. Tenim un narrador / protagonista en cada trama, exceptuant la trama de l’est que tenim tres narradors / protagonistes, no patiu, no parlen tots tres alhora, sinó seria un guirigall, cadascú narra la seva part i amb el detall de no tornar a dir el que ja ha explicat un company seu. Aquest segon llibre és superior al primer en pràcticament tot. Hi ha més acció, hi ha més guerra, hi ha més traïció, hi ha més fets rellevants a nivell global, en definitiva que enganxa més. Igual que en el primer llibre en Glokta m’encanta, i tot i haver-me contingut bastant no he pogut evitar omplir la secció de frases del llibre amb un munt de paraules seves. En fi, ara només toca esperar que el tercer i últim tingui un final a l’alçada. Després de molt pensar li he acabat posant un vuit en comptes del nou perquè espero posar el nou a la última part, si finalment la tercera part no es mereix el nou, no descarto tornar i canviar aquest vuit per un nou.

El grupo aquél era un desastre en materia de guisos. Bayaz apenas sabía hacer otra cosa que calentar el agua para su té. Quai, en un día bueno, tal vez fuera capaz de sacar una galleta de una caja. Logen tenía serias dudas de que Luthar supiera de qué lado había que colocar la cazuela en el fuego. En cuanto a Ferro, parecía desdeñar la misma idea de guisar. Logen suponía que estaba acostumbrada a comer la carne cruda. O tal vez viva.

Ferro es la única noia protagonista, però és més salvatge que qualsevol noi.

—Seguro que ha luchado en duelos.
—Así es —el norteño se rascó las cicatrices que cubrían su mejilla mal afeitada—. No he adquirido este aspecto porque me tiemble la mano al afeitarme.
—Me imagino que si le temblara tanto la mano, a lo mejor acababa por dejarse barba.

—Cabeza ensartadas en picas, ¿eh? —dijo mientras levantaba la cabeza agarrándola de la barba—. Nunca se pasan de moda.

No puede ni imaginarse lo que he llegado a hacer. Cosas horribles, obscenas, perversas, su mero relato bastaría para hacerla vomitar —se encogió de hombros—. De vez en cuando me dan la lata, pero siempre me digo a mí mismo que tenía buenas razones para actuar así. Con el paso de los años, lo inimaginable se vuelve cotidiano, lo horripilante se vuelve tedioso y lo insoportable acaba siendo mera rutina. Todas esas cosas las suelo amontonar en un recodo oscuro de mi mente, y es increíble la cantidad de espacio libre que queda ahí dentro. Sorprende ver la de cosas con las que uno puede llegar a convivir.

En Glokta és tan cínic perquè ha viscut molt, massa.

—Me imagino que he de asumir una parte de responsabilidad en lo ocurrido —¿una parte? A West le habría gustado darle a probar una parte de sus botas—

En West es molt pacient al principi de la trilogia, però de seguida li fan perdre la paciència.

A Ferro no le gustaba que le dieran las gracias. Siempre había alguna intención oculta detrás. Le reventaba haber hecho algo que fuera digno de agradecerse. Ayudar a los demás suponía arriesgarse a que surgiera la amistad. Y la amistad conducía a la decepción, en el mejor de los casos. Y, en el peor, a la traición.

Ferro es la desconfiança personificada

—¿Qué tal nos ha ido?
—Los gurkos siguen estando fuera, así que yo diría que, para lo que son las batallas, no nos ha ido del todo mal. No creo que los muertos estuvieran de acuerdo conmigo, pero a quién le importa su opinión.

Glokta sytle

—El honor, ¿eh? ¿Se puede saber qué es eso? Cada hombre piensa que es una cosa distinta. Cuanto más se tiene, peor te sienta, y si no tienes nada, jamás lo echas en falta —sacudió la cabeza—. Y, sin embargo, algunos hombres piensan que no hay nada más importante en el mundo.

Glokta style again

El plan de Tresárboles le empezaba a parecer bastante parco en detalles.
—Una vez que hayamos cruzado el arroyo y recibamos la señal, ¿qué hacemos?
—Matar —gruñó Dow sin darse la vuelta.
La respuesta, pese a su inutilidad, hizo que West sintiera una súbita punzada de pánico en las entrañas.
—¿Por dónde voy yo, por la izquierda o por la derecha?
—Por donde quiera, siempre que no se cruce en mi camino.
—¿Usted por dónde irá?
—Por donde haya más matanza.

La gent del nord es bastant dura

Intentan embaucarnos ni siquiera de una forma demasiado sutil. Castigar a un inocente, pase. Pero ¿permitir que se burlen de mí? Eso sí que no lo tolero.

Glokta style again and again

—No mates a nadie a menos que sea absolutamente necesario. Aún no.
—Si es «aún no», me parece bien.

La gent del nord es bastant dura segona part

Nota: 8/10

Feliç dia de portar el gos a al feina!

30 fotos que demostren que la teva mascota no es compatible amb el mobiliari de casa teva. Per exemple
tumblr_inline_n5kphnEZ5r1qbhmtm

Un esquirol intenta amagar una gla en el pelatge d’un gos.

Gossos agafant objectes fallant estrepitosament

Els problemes d’algunes races de gossos.

Parks And Recreation es una sèrie estadounidenca d’humor que segueix el format de fals documental que va popularitzar The office, no es casualitat que les dues siguin de la mateixa productora, la NBC. De fet em sembla que hi ha algun actor que és el mateix, però no n’estic segur, avui (a diferència de la majoria de dies) no m’he documentat per fer el post. La protagonista de la sèrie es diu Leslie, és la motivada, innocent e idiota subdirectora del departament de Parcs i Recreació d’una ciutat fictícia dels EEUU. Els seus companys de feina són un cap de departament que odia els parcs, els funcionaris i totes les organitzacions de govern en general; un noi que només busca escaquer-se, enfotre’s de la protagonista i a més es un sortit; una jove becaria que diu les coses tal com les pensa; per acabar hi ha un home que al costat de la resta sembla normal. Sona encoratjador treballar en aquest departament, oi? La primera temporada va sobre la construcció d’un parc sobre un forat d’obra, això dona peu a que s’afegeixin dos personatges més, un mandrós i descuidat noi que va caure al forat i es va trencar les cames, i la seva parella, una noia que es una santa aguantant-lo.

Hi ha series que veure només el pilot ja prometen, però aquesta no seria el cas, de fet, el capítol pilot deixa molt que desitjar. Per sort el segon capítol amb les enquestes porta a porta millora, una mica. El tercer simplement es deixa veure. El quart promet, comença amb una baralla de bosses d’excrements de gossos, però com es evident no es podia mantenir un nivell tan alt en el capítol. El cinquè és el mes fluix de tots, i per compensar el sisè es segurament el millor de tota la temporada.

Per cert, es possible que el noi que cau al forat us soni una mica, es tracta de Chris Pratt, el protagonista de Guardianes de la Galaxia, una de les millors pelis que ha fet Marvel. També l’haureu vist fent de pastor de dinosaures a Jurassic World. La resta d’actors res de res, no crec que us sonin perquè a mi, que soc bastant més culte que vosaltres, no em sonen de res, bé, potser a l’Allau si que li sona algú però ell és un cas a part.

Un d’aquests surt a parks & recreation inteteu endevinar quin

Un d’aquests surt a parks & recreation inteteu endevinar quin

Fins ara no ho he dit però es tracta d’una comèdia. Per sort la primera temporada només es composa de sis capítols. 6 capítols a 20 minuts cada un surt a dos hores de la meva vida llançades a les escombraries. Bé, potser he exagerat una mica, en el fons no es tan dolenta, però ja sabeu que a mi m’agrada més criticar que no pas alabar, es molt més divertit. Al filmaffinity li posen un 7.9 i al imdb un 8.6, tot i que la primera temporada es quedaria amb un 7.4.

Nota: 5/10

Post pels amants de l’esport

Sort que s’ha cobert la cara, un cop a la cara pot fer molt mal…

Dopatge digital: Descalcifiquen Desqualifiquen un ordinador campió d’escacs per dopatge.

Què passa si vols fer surfs i no tens ones? cap problema, les pots construir

Escalant a tota pastilla

Agafant pilotes de beisbol com aquell qui no vol la cosa

Batejant una pilota de beisbol indefinidament

Feliç Revetlla de Sant Juan Joan! Avui toca foc ^^

Les 9 fogueres més grans. Com per exemple aquesta de 40 metres que fan a Alesund.
alesund1

Quin foc hi ha més espectacular que un volcà? Per exemple el de Sakurajima a Japó.
Jp13-021-5DII

Més imatges de volcans, en aquest cas d’un de Kamchatka.

Què passa si ajuntes carbur, aigua i barrils? Boom.

Com no podia ser d’una altra manera m’acomiado amb focs artificials, però del revés

BCPP: McAbeu, Xexu, McAbeu.

Tinc un veí invident que està subscrit a la Vanguardia i a vegades m’aprofito d’ell i li robo. Soc així de cruel… A més a més li robo per pura crueltat, per què després deixo els diaris en una pila sense mirar-mels. Fins que algun dia agafo un diari de la pila i trobo algun article interessant com ara aquest de l’hidrogen. i el comparteixo en el bloc, ja veus tu. Aquest article és del 2012, o sigui que ja us podeu imaginar com de grossa es la pila. Gairebé que li puc treure el tag actualitat al post.

Dentro de ocho años, en el 2020, podríamos lograr realizar el primer vuelo de prueba de nuestro avión comercial europeo…

¿Qué ganaríamos?

Bruselas-Sydney en cuatro horas.

Eso es rápido.

Iríamos a mach 8 (ocho veces la velocidad del sonido, que es 343,2 m/s.) Eso significa volar diez veces más rápido que la media de los actuales aviones comerciales, cuya velocidad es de mach 0,8.

Magnífico.

Ahora calcule todas las duraciones de vuelos de larga distancia que ya conoce y considere la significativa reducción de tiempos…

¡Eso sí que es volar!

Tecnológicamente ya es posible. Pero insisto en que se trata de una opción alcanzable sólo si hay voluntad política y avanza la Unión Europea, que necesita de proyectos como este para ilusionar a los europeos.

¿En qué sentido?

Hablamos de aviones limpios, sostenibles: un enorme avance contra el cambio climático, porque no usarían combustibles fósiles, sino hidrógeno, una tecnología ya madura y totalmente comprobada en nuestro programa espacial. Tenemos, de hecho, una planta de fabricación en la Guayana francesa.

¿Por qué es tan eficiente el hidrógeno?

Porque un kilo de hidrógeno produce casi tres veces más energía que el fuel. Ya lo utilizamos rutinariamente con nuestros cohetes y lanzaderas de satélites europeos: piense que hay más de 300 geoestacionarios operativos ahora mismo…

¿Y qué problema tiene el hidrógeno?

Ninguno. No contamina en absoluto, porque su residuo es H2O: agua.

Entonces, ¿por qué no lo usamos ya?

Su fabricación por electrolisis resulta hoy más cara que la de los combustibles derivados del petróleo. Pero si fabricáramos mucho hidrógeno, se crearían economías de escala y así se abarataría. Y llegaría a ser más barato que el petróleo…

En cualquier caso, sería un progreso.

… Pero por el camino habría que superar otra paradoja trampa: al disminuir la demanda de petróleo, también bajaría su precio y, de nuevo… ¡Sería más barato extraer y refinar petróleo que fabricar hidrógeno!

El progreso, entonces, no es tan fácil.

El progreso tecnológico siempre depende del político. Aunque parezca que no avanzamos en prestaciones, porque la tecnología “no ha llegado hasta ese punto”, es al contrario: la tecnología avanza hasta donde quiere el político y a la velocidad que él decide. Por eso, deberíamos elegir a políticos comprometidos con una Europa fuerte y unida, decidida a progresar y a no contaminar. Y frenaríamos el cambio climático.

Estamos lejos de eso.

La tecnología ya existe y la demanda, también. Todos los vuelos entre Europa y Australia se llenan y hay listas de espera de tres meses. Además, podríamos conseguir duraciones de trayecto parecidas en las rutas entre la Unión Europea y Los Ángeles y a Tokio, Pekín, Shanghai: una gran cantidad de interesantísimos destinos asiáticos. El mundo sería de verdad uno.

¿Cuántos pasajeros llevará su avión?

Hasta trescientos.

¿Cuál es la hoja de ruta del proyecto?

La primera etapa tecnológica es alcanzar un mach 2 en un avión privado pequeño de 10, 15, como mucho 20 plazas.

¡Qué juguete más bonito!

Ya existe una enorme demanda de ese tamaño para uso privado a velocidad realmente intercontinental con combustible de hidrógeno. A partir de esa realidad, la hoja de ruta de nuestro proyecto se aceleraría.

Todos querríamos uno.

Pero sólo accedería a él en principio un grupo muy selecto, y, por eso mismo, extremadamente precavido: el mínimo fallo de seguridad en cualquier prueba o, mucho peor, ya en servicio, dejaría nuestro proyecto aparcado durante años.

¿Qué aspecto tendrán los aviones?

Cada vez serán más integrados, formando un solo bloque el fuselaje, el motor y las alas.

¿No se verán las grandes alas de hoy?

Estarán más pegadas al fuselaje. Y las hélices de las turbinas tendrán un enorme diámetro… de hasta cuatro metros,

Supongo que serán más ligeros.

Mucho más. Los aviones se fabricarán con más composites (plásticos y nuevos materiales) ligerísimos y no por ello menos resistentes y fiables. Hoy ya más de la mitad de un avion son esos composites, pero ese porcentaje aumentará.

¿Y los aeropuertos?

Eso forma parte de la enorme inversión pública necesaria: aeropuertos que puedan alojar, repostar, servir a los nuevos aviones de hidrógeno. Pero no tenga miedo a la inversión pública: crea empleos…

¿Los norteamericanos también trabajan ya en su propio avión de hidrógeno?

Hay terrenos en los que competimos y este es uno. Recuerdo que el Concorde sufrió cierto bloqueo comercial de EE.UU. porque, en sus inicios, no tenían ningún avión supersónico que pudiera disputar ese mercado al europeo.

¿Este avión es su proyecto favorito?

En la Agencia Espacial Europea puedes realizar, como mucho y con suerte, cuatro proyectos, ya que la duración media de cada uno es de diez años, pero el avión de hidrógeno para mí vale por todos.

Charles Dance, la millor opció per governar Ankh-Morpork

Charles Dance, la millor opció per governar Ankh-Morpork

L’altre dia en un post del mai prou alabat Terry Pratchett, en McAbeu em comentava que havia descobert que existeixen adaptacions cinematogràfiques d’algunes novel·les d’aquest autor. Hi ha adaptacions d’animació sobre: Camioners (no és ni de Mundodisco), Brujerias i Soul Music. També hi ha quatre videojocs sobre Mundodisco. També s’ha parlat d’una sèrie que farà servir com a base els personatges de la Guàrdia de Ankh-Morpork, però de moment el projecte sembla aturat. Però en el post d’avui em vull centrar en les tres adaptacions principals, que són tres llargmetratges de tres hores de duració cadascun; com no podia ser d’una altra manera, tots tres de producció i actors anglesos. Faré el repàs cronològicament:

  • Papá Puerco (2006): Altrament conegut com Hogfather. Quarta novel·la sobre la saga de la mort i vintena novel·la de Mundodisco. L’adaptació és força fidel al llibre, evidentment no està a l’alçada de la novel·la però no es queda gaire enrrere. A destacar el paper de la Susan, la neta de la Mort. Sense arribar a ser cutre és nota el limitat pressupost de l’adaptació. Al imdb li donen un 7.6, jo li dono un 7/10.
  • El color de la màgia (2008): Que tot i el nom es l’adaptació del Color de la Mágia i El color fantástico. Primer i segon llibre de la saga d’en Rincewind i també primer i segon llibre de Mundodisco. Els lectors més fidels del blog segur que recorden com en el CT934 en vaig parlar, es a dir, que només l’ahse ho pot recordar. En aquesta segona adaptació el pressupost ja és més alt, a més es tracta de l’adaptació de dues novel·les d’acció per tan ja li va bé gaudir de més pressupost, ara bé, no us penséssiu pas que això es Hollywood. Sabeu que penso que els dos primers llibres del Mundodisco no son precisament els millors, per tan no puc puntuar la pel·lícula amb una gra nota. No tinc cap problema amb el fet que per tal d’encabir la trama dels dos llibres en tres hores han hagut de retallar alguns trossos. Com a secundari de luxe tenim a Christopher Lee fent de la Mort (només la veu), com a altre secundari de luxe tenim a Jeremy Irons fent un breu paper com a Patrici. Al imdb li donen un 7.1, jo li poso un 7/10.
  • Going Postal (2010): També coneguda com Cartas en el asunto. Primer llibre de la saga de Moist von Lipwig i llibre número 33 de Mundodisco. Clarament la millor de les tres adaptacions. També és clarament el millor llibre dels tres que s’han adaptat fins la data (tinc esperances que continuïn adaptant). Fent un breu paper com a Lord Vetinari tenim a Lord Tywin, vull dir, Charles Dance, un bon actor interpretant un gran personatge, no és pot demanar més. És cert que hi ha coses que fallen com el Banshee i l’Angua però la impressió general es molt bona. Al imdb li donen un 7.8, però jo amb aquesta peli tinc una debilitat especial ja que el llibre em va agradar molt i li poso un 9/10.

No cal dir que queda totalment prohibit veure qualsevol d’aquestes pel·lícules si abans no heu llegit el llibre corresponent, perquè per molt ben adaptada que sigui la pel·lícula un Terry Pratchett absolutament sempre serà millor en llibre. Com a curiositat en els tres llargmetratges apareix Terry Pratchett fent un cameo, en el primer fent de fabricant de joguines, en el segon fent d’astrònom i en el tercer de carter.

Vaig dir que no miraria la vuitena temporada de Big Bang, però ha passat, l’he acabat mirant. ha sigut com trair el meu jo de passat, trair-lo exactament 24 vegades que son els capítols que té la vuitena temporada. En la meva defensa diré que he vist els capítols de manera molt espaiada. No es gaire bona defensa, oi? Ja ho se…. Voleu la llista de bons capítols? Doncs ni idea, però si voleu us puc dir quin es el pitjor capítol de la temporada, el 23, quan venen les mares d’en Sheldon i en Leonard.
Big Bang no està malament, però tampoc es bona, es pse, però com que es una comèdia es fàcil de mirar, i fins hi tot té bons moments de tan en tan, com per exemple en el capítol 5 quan discuteixen sobre retorn al futur 2. Altres moments que m’agraden son les múltiples referències a Firefly, quan per exemple en Sheldon diu que “És una assegurança de bona qualitat igual que ‘Dirigit per Joss Whedon'”. O quan en el capítol 15 apareix l’actor que fa de capità Raynolds. És curiós com en aquest post sembla que estigui recomanant més a Firefly que al propi Big Bang, de fet no només ho sembla.

He agafat la primera imatge que he trobat, aquesta sèrie no és mereix més esforç de cerca.

He agafat la primera imatge que he trobat, aquesta sèrie no és mereix més esforç de cerca.


La cosa que més em molesta de Big Bang són els odiosos riures enllaunats. De debò en el segle XXI hem de tenir-los? Si són els mateixos riures que posaven en les sèries dels anys 50! Segurament més de la meitat de la gent a qui pertanyen aquests riures ja deuen estar criant malves! No suporto que afegeixin aquest riure fals, representa que l’espectador no és prou llest com per saber quan ha de riure? La sèrie podria ser molt més àgil i seguida si no es perdés el temps amb tots aquests riures, tindríem capítols de 15 minuts. No, no, millor donar-li temps al espectador després d’un “bon acudit” perquè tingui temps de riure i no es perdi detall, perquè els guionistes d’aquesta sèrie som tan bons que cada 20 segons fem un gag superbo que mereix ser rigut per tothom. Mort als riures enllaunats!

Parlant de comèdies, aprofito per comentar que he acabat la sisena de Modern Family, a algú li importa? A mi m’importa. Sempre us dic que Modern Family es molt millor que Big Bang, no? Era només per tornar-ho a remarcar, per si de cas encara hi havia algú confós. Modern family segueix amb la mateixa tònica de sempre, si funciona per què canviar.ho, no? Bé, de tan en tan hi ha alguns capítols que surten de lo habitual quan tota la família va a algun lloc de viatge, o també el capítol més diferent fins la data el 6×16 en el que tot el capítol flueix sobre diverses videotrucades, un capítol barat i senzill de fer però sense dubte el més destacable de la temporada.

Nota vuitena Big Bang: 6/10
Nota sisena Modern Family: 8/10

Sacrificis rituals per a dummies

Índex de capítols

  1. Què és un sacrifici ritual?
  2. Història dels sacrificis rituals
  3. Fes el teu sacrifici ritual pas a pas
    1. Decisions principals
      1. Escollint la deïtat adequada (Llistat de déus recomanats)
      2. Escollint la víctima adequada (Pros i contres)
      3. Escollint la piràmide cerimonial adequada (Accessibilitat vs Vistositat)
      4. Escollint la millor època de l’any (Factors climàtics)
      5. Escollint la toga cerimonial (Modes i estils)
      6. Escollint l’arma (Punyals i altres armes blanques)
      7. Escollint el text (Llengües vives vs Llengües mortes)
    2. La burocràcia
      1. Governs més i menys permissius
      2. Formularis pre-sacrifici
      3. Formularis post-sacrifici
      4. Taxes e imposts
      5. Subvencions
    3. Factors determinants de l’èxit
      1. Publicitat (Aprofita les xarxes socials)
      2. Teatralitat (Com connectar amb el públic)
      3. La pràctica fa el mestre (Escalfament i entrenament)
    4. Al acabar el sacrifici
      1. Agraïments als assistents
      2. Com netejar la sang
      3. Autocrítica (Dels errors també s’aprèn)
  4. Glossari
  5. Cupó pel sorteig del viatge a Cichén Itzá

itza
Aquesta ha estat la meva didàctica participació als relats conjunts de juny

Ja tenim aquí una vegada més el meu psicòpata polític preferit, en Frank Underwood en la tercera temporada de House of Cards, música mestre! Si no voleu espoilers de cap temporada de la sèrie salteu a l’últim paràgraf. Si no voleu espoilers de la tercera temporada, simplement no llegiu la secció convenientment delimitada.

HOC

Si no em voleu fer cas a mi feu cas al Frank


El primer capítol es una mica rotllo, només veiem la recuperació d’en Doug. A algú li importa en Doug? Sí? Doncs a mi no. Lo bo és que després d’un inici fluix és que la sèrie només pot millorar, o m’equivoco? El segon capítol, al estar molt més enfocat en el senyor Underwood millora i molt. A veure, evidentment no és la potència de l’inici de la segona temporada; només faltaria que s’hagués de començar cada temporada amb l’assassinat del personatge més odiós; no és així, en aquest cas la acció ve a través d’una maniobra política. Tornant al tema d’en Doug, realment cal que sempre hi hagi un personatge drogoaddicte i putero? Fa pujar l’audiència o què? Jo pensava que Netflix no es preocupava per aquestes coses. De totes maneres us recordo que no m’importa gens què li passi a en Doug. De fet durant tota la temporada només molesta, però en l’últim capítol la seva part té un final inesperat i m’ha encantat.

En el capítol tres coneixem el president de Rússia. No és el Putin però com si ho fos, només li ha faltat barallar-se contra un ós. En Frank no li cau massa bé i ens ho diu tal qual “Le empujaria escaleras abajo y le prenderia fuego solo para ver como arde… si con eso no iniciase una guerra mundial”. Tot el que he explicat fins ara son detalls però el que seria trama principal de la temporada son les primàries del bàndol demòcrata, es a dir l’Underwood que en un principi no s’havia de presentar (ningú s’ho va creure) contra les altres. Està bé però podria ser millor.

———— inici espoilers ————

Igual que passa en la segona temporada la Claire li fot els plans enlaire al Frank per un impuls, i de igual manera em toca els nassos, reitero la meva posició que la Claire es el personatge més odiós de la sèrie des de que la periodista va morir. No només això sinó que al final de la temporada també puteja al Frank al deixar-li de donar el suport. D’acord que en Frank es malvat i un monstre, però si decideixes estar amb ell estiguis amb ell al 100% sinó deixa’l estar, però no pot ser un ara si ara no. Sort que al final es conseqüent amb lo que acabo de dir. És curiós veure com al llarg de la temporada mentre el suport d’en Doug va de menys a més el suport de la Claire va de més a menys. Bé, el de la Jackie també va de més a menys, igual que el Remy que també va de més a menys. Bé, en aquest últim cas es perquè en Remy va darrera de la Jackie, es curiós com en el món de la política hi ha lloc per l’amor, i no em refereixo a l’amor pels calers o pel poder. Bé, després veure el monstre que és en Frank no m’estranya que la Jackie marxi.

————– fi espoilers ————-

Cada vegada que veig els decorats de la Casa Blanca em recorden inevitablement a l’Ala Oest, el problema es que tot i que les dues son sèries polítiques, tenen ben poc a veure. A The West Wing governaven un país i feien una mica de política i campanya, a House of Cards fan molta política i ningú recorda què coi vol dir això de governar. The West Wing era un equip, House of Cards es el lluïment d’en Kevin Spacey com egòlatra suprem. Una altra comparació, en el capítol 4 en Frank parla sobre teologia en una catedral, igual que en Barlett, amb la diferència que en Barlett no tenia por de dir-li la veritat a la cara directament a Deu a crits, i en canvi en Frank només el provoca entre murmuris. Sigui com sigui amb House of cards sempre em passa el mateix, comença la temporada fluixa i quan la cosa es posa interessant s’acaba. Com a valoració global de la temporada diria que és lleugerament pitjor que la segona, però manté el nivell de set.

Recordeu: Temporada 1. Temporada 2.

Nota: 7/10

9788497593182Bruixeries – Terry Pratchett (328 pàgines)

Brujerías és la sisena novel·la de Mundodisco i la segona de les bruixes. Fa gairebé 9 anys que em vaig llegir aquest mateix llibre, ho podeu recordar en el llunyà CT117 (quins temps quan els casos típics no tenien 4 xifres!). He tornat a llegir-me aquest llibre a arrel a l’adaptació de l’obra de teatre que han fet. Per a més informació teniu aquest post i aquesta pàgina de facebook.. Quan vaig reservar hora per la funció del 7 de juny vaig pensar que seria bona idea tornar-me a llegir el llibre abans, ja que fet i fet només son 300 pàgines. En concret Bruixeries és un dels llibres que menys m’agrada de Mundodisco, això no vol dir que sigui dolent, això vol dir que la resta son molt bons! Però entenc que segurament es tracta del llibre de Terry Pratchett més fàcil d’adaptar de tots ja que en escència Bruixeries està basat en McBeth, que es tracta d’una obra de teatre, per tan es fàcil adaptar al teatre un llibre que es basa en una obra de teatre. A partir d’aquí divideixo el post en dos parts, la primera la crítica del llibre i la segona la crítica de l’obra de teatre.

Si coneixeu McBeth la història segurament us sonarà una mica. El rei de Lancre es assassinat per un Duc per ficar-se ell al poder. El fill del rei i veritable hereu del regne acabarà cuidat per una companyia de teatre itinerant. Entre mig tres bruixes que ho arreglaran tot perquè tot acabi com ha d’acabar. La Margaret, una jove bruixa estil hippie new-age, la Tata Ogg una vella bruixa que li agrada la festa i ficar-se pel mig, i Yaya Ceravieja una vella bruixa que seria la líder que les bruixes tindrien si tinguessin líders però no en tenen.

Un dels pitjors aspectes d’aquest llibre es quan tracta d’explicar els moments amb més acció. En aquest cas correspon cap al final de la història quan es representa una obra de teatre basada amb els mateixos protagonistes reals, això comporta que per una banda hi hagi els personatges reals sumats als actors que els representen, el caos es tal que és molt fàcil perdre’t sobre qui fa cada cosa contra qui. En general els llibres d’en Pratchett son més fluixos en la part descriptiva de l’acció però aquest especialment és dels més desafortunats. Un detall. Fixeu-vos si és antiga aquesta novel·la que la Mort encara no ha après a parlar a en majúscules. De fet, serà en el llibre següent, Piròmides quan La Mort ja en sabrà.

Sobre l’obre de teatre hem de tenir en compte varis factors. El primer de tot és que no es fàcil adaptar una novel·la al teatre, si aquest llibre es un Terry Pratchett la cosa es complica encara més. Si a més a més s’escull com a llibre un dels meus menys preferits Pratchetts això també resta. S’ha d’afegir que es tracta d’una companyia teatral de barri, per tan els actors no son precisament un cracks. Sumant tots aquests factors haig de dir que no està malament del tot. No us diré que l’aneu a veure, primera perquè ja no la fan. I segon perquè malgrat els esforços l’obra no fa justícia a la qualitat de Terry Pratchett.

En noches como ésta se llevan a cabo acciones malvadas. También buenas, claro. Pero las malas ganan de largo.

Ya hemos mencionado que el duque Felmet se encontraba a un paso del trono. El paso en cuestión estaba ubicado en la cima de las escaleras que llevaban a la Sala Principal, por las cuales había tropezado el rey Verence para aterrizar, contra todas las leyes de la probabilidad, sobre su propia daga. Pero, de cualquier manera, su médico había firmado un certificado de defunción por causas naturales. Benzen le había explicado que caer por una escalinata con una daga clavada en la espalda era una enfermedad causada por las palabras poco medidas. De hecho, algunos miembros de la guardia del rey, un poco duros de oído, habían sido víctimas de la misma enfermedad. Se trataba de una pequeña epidemia.

Había mucho terreno llano en las Montañas del Carnero. Por desgracia, casi todo se encontraba en posición vertical.

Hizo un gesto de saludo a los guardias al pasar. A ninguno se le pasó por la cabeza la idea de detenerla, porque las brujas, al igual que los apicultores y los gorilas, iban a donde les daba la gana. En cualquier caso, una señora anciana que anduviera por ahí haciendo resonar una cuchara contra un tazón no parecía la avanzadilla de un ejército invasor

—Las brujas no son así —siguió Magrat—. Vivimos en armonía con los grandes ciclos de la naturaleza, y no hacemos daño a nadie, son muy malos al decir lo que dicen. Deberíamos llenarles los huesos de plomo derretido.

Nota llibre: 6/10
Nota obra: 5/10

BCPP: McAbeu

The newsroom, temporada 3: Lo bo d’aquesta tercera temporada es que va al gra des del primer capítol, segurament ho fa així ja que només disposa de sis capítols per obrir i tancar la trama. En el primer capítol ja sabem que la empresa propietària de l’emissora de noticies per coses dels inversors acabarà venuda a… no se… qualsevol altre? També sabem que el nostre simpàtic i ètnic indi (de la Índia) s’ha ficat en problemes per aconseguir informació classificada del Pentàgon, petri misteri, petri emoció! En el segon capítol ja comencen les coses incomprensibles. La (meva odiada) rossa va en tren tan tranquil·la quan de cop escolta un home parlant sobre el Pentàgon i residus tòxics. Quina casualitat! És el subdirector de medi ambient parlant d’un tema delicat i confidencial al mig del vagó d’un tren públic! El mon està ple d’imbècils que son subdirectors de medi ambient?! Parlant de rosses, en la tercera temporada apareix una rossa nova a la redacció, i sabeu què? També fa estupideses! Crec que Aaron Sorkin odia les rosses per alguna cosa i per això fa que en la seva sèrie totes siguin odioses. De fet aquesta segona rossa que ja es deixa caure en la segona temporada ha aconseguit ser més odiable que la rossa original, té mèrit! La temporada acaba amb un capítol amb un munt de flashbacks per tal de poder comparar com els protagonistes han canviat amb aquests tres anys de sèrie. Força emotiu, però ho hagués estat més si la sèrie hagués sigut més llarga i més bona. Tot i això es un bon final. Estic content d’haver-la acabat.

Us podeu imaginar quina seria la meva resposta.

Us podeu imaginar quina seria la meva resposta.

—————- inici espoilers —————-

La cosa escala molt de pressa, no pensava que realment acabaria tan de temps a la pressó. Qui ho hauria de dir que la ètica periodística arribaria tan lluny, si de fet semblen dos paraules que no poden anar juntes, penseu-ho bé “ètica” i “periodisme” sembla que no quallin per enlloc! Però resulta que si, que en McAvoy es sacrifica per no haver de rebel·lar una font. El recurs de carregar-se un protagonista perquè el final sigui més emotiu és un truc de sobres conegut, però reconec que funciona.

—————– fi espoilers ——————

És curiós com després d’haver vist tot els capítols de The Newsroom encara em costa creure que el protagonista i seriós presentador de les noticies, en Jeff Daniels sigui el mateix company d’en Jim Carrey a dos “Tontos muy Tontos”, perquè després algú digui que aquest home no té registres diferents. A diferència de la primera temporada la tercera temporada es centra poc en com és fa el programa de noticies, i a diferència de la segona la tercera va directe al gra amb un doble fil argumental interessant. Així doncs considero que la tercera temporada es la millor temporada tot i que és la més curta.

Recordareu la primera temporada de The Newsroom en el CT1897 i la segona en el CT2153

Nota temporada: 8/10
Nota sèrie: 7/10

Ja fa més o menys un any de la últim post sobre els meus fons d’escriptori, per tan toca repassar quines imatges he estat veient en l’últim any. Recordareu altres posts sobre wallpapers: CT1148, CT1149, CT1928.

1. Winter is coming (Game of Thrones)

1. Game of Thrones

2. House of cards

2. House of cards

3. Family guy

3. Family guy

4. Deadwood

4. Deadwood

5. Studio 60

5. Studio 60

Community

Community

Mentalista

Mentalista

Game Of Thrones + Calvin & Hobbes

Game Of Thrones + Calvin & Hobbes

Feliç dia de la puntualitat! Ho celebrem amb un post de despertadors?

Què millor que despertar-te amb plaer que un despertador consolador?
little-rooster

Una altra versió del mateix concepte anterior.
Vibrador-despertador-1

Recordes el Tetris amb nostàlgia? Doncs aquest despertador t’agradarà segur.
descarga

Relacionat amb l’anterior. Has de jugar al Tetris per demostrar que estàs despert

El despertador que es una bomba.