Arxivar per 2015-06-15

9788497593182Bruixeries – Terry Pratchett (328 pàgines)

Brujerías és la sisena novel·la de Mundodisco i la segona de les bruixes. Fa gairebé 9 anys que em vaig llegir aquest mateix llibre, ho podeu recordar en el llunyà CT117 (quins temps quan els casos típics no tenien 4 xifres!). He tornat a llegir-me aquest llibre a arrel a l’adaptació de l’obra de teatre que han fet. Per a més informació teniu aquest post i aquesta pàgina de facebook.. Quan vaig reservar hora per la funció del 7 de juny vaig pensar que seria bona idea tornar-me a llegir el llibre abans, ja que fet i fet només son 300 pàgines. En concret Bruixeries és un dels llibres que menys m’agrada de Mundodisco, això no vol dir que sigui dolent, això vol dir que la resta son molt bons! Però entenc que segurament es tracta del llibre de Terry Pratchett més fàcil d’adaptar de tots ja que en escència Bruixeries està basat en McBeth, que es tracta d’una obra de teatre, per tan es fàcil adaptar al teatre un llibre que es basa en una obra de teatre. A partir d’aquí divideixo el post en dos parts, la primera la crítica del llibre i la segona la crítica de l’obra de teatre.

Si coneixeu McBeth la història segurament us sonarà una mica. El rei de Lancre es assassinat per un Duc per ficar-se ell al poder. El fill del rei i veritable hereu del regne acabarà cuidat per una companyia de teatre itinerant. Entre mig tres bruixes que ho arreglaran tot perquè tot acabi com ha d’acabar. La Margaret, una jove bruixa estil hippie new-age, la Tata Ogg una vella bruixa que li agrada la festa i ficar-se pel mig, i Yaya Ceravieja una vella bruixa que seria la líder que les bruixes tindrien si tinguessin líders però no en tenen.

Un dels pitjors aspectes d’aquest llibre es quan tracta d’explicar els moments amb més acció. En aquest cas correspon cap al final de la història quan es representa una obra de teatre basada amb els mateixos protagonistes reals, això comporta que per una banda hi hagi els personatges reals sumats als actors que els representen, el caos es tal que és molt fàcil perdre’t sobre qui fa cada cosa contra qui. En general els llibres d’en Pratchett son més fluixos en la part descriptiva de l’acció però aquest especialment és dels més desafortunats. Un detall. Fixeu-vos si és antiga aquesta novel·la que la Mort encara no ha après a parlar a en majúscules. De fet, serà en el llibre següent, Piròmides quan La Mort ja en sabrà.

Sobre l’obre de teatre hem de tenir en compte varis factors. El primer de tot és que no es fàcil adaptar una novel·la al teatre, si aquest llibre es un Terry Pratchett la cosa es complica encara més. Si a més a més s’escull com a llibre un dels meus menys preferits Pratchetts això també resta. S’ha d’afegir que es tracta d’una companyia teatral de barri, per tan els actors no son precisament un cracks. Sumant tots aquests factors haig de dir que no està malament del tot. No us diré que l’aneu a veure, primera perquè ja no la fan. I segon perquè malgrat els esforços l’obra no fa justícia a la qualitat de Terry Pratchett.

En noches como ésta se llevan a cabo acciones malvadas. También buenas, claro. Pero las malas ganan de largo.

Ya hemos mencionado que el duque Felmet se encontraba a un paso del trono. El paso en cuestión estaba ubicado en la cima de las escaleras que llevaban a la Sala Principal, por las cuales había tropezado el rey Verence para aterrizar, contra todas las leyes de la probabilidad, sobre su propia daga. Pero, de cualquier manera, su médico había firmado un certificado de defunción por causas naturales. Benzen le había explicado que caer por una escalinata con una daga clavada en la espalda era una enfermedad causada por las palabras poco medidas. De hecho, algunos miembros de la guardia del rey, un poco duros de oído, habían sido víctimas de la misma enfermedad. Se trataba de una pequeña epidemia.

Había mucho terreno llano en las Montañas del Carnero. Por desgracia, casi todo se encontraba en posición vertical.

Hizo un gesto de saludo a los guardias al pasar. A ninguno se le pasó por la cabeza la idea de detenerla, porque las brujas, al igual que los apicultores y los gorilas, iban a donde les daba la gana. En cualquier caso, una señora anciana que anduviera por ahí haciendo resonar una cuchara contra un tazón no parecía la avanzadilla de un ejército invasor

—Las brujas no son así —siguió Magrat—. Vivimos en armonía con los grandes ciclos de la naturaleza, y no hacemos daño a nadie, son muy malos al decir lo que dicen. Deberíamos llenarles los huesos de plomo derretido.

Nota llibre: 6/10
Nota obra: 5/10

BCPP: McAbeu