Cas típic 2167: noi li agrada noia, noi li agrada la tercera de House of cards

Ja tenim aquí una vegada més el meu psicòpata polític preferit, en Frank Underwood en la tercera temporada de House of Cards, música mestre! Si no voleu espoilers de cap temporada de la sèrie salteu a l’últim paràgraf. Si no voleu espoilers de la tercera temporada, simplement no llegiu la secció convenientment delimitada.

Si no em voleu fer cas a mi feu cas al Frank

El primer capítol es una mica rotllo, només veiem la recuperació d’en Doug. A algú li importa en Doug? Sí? Doncs a mi no. Lo bo és que després d’un inici fluix és que la sèrie només pot millorar, o m’equivoco? El segon capítol, al estar molt més enfocat en el senyor Underwood millora i molt. A veure, evidentment no és la potència de l’inici de la segona temporada; només faltaria que s’hagués de començar cada temporada amb l’assassinat del personatge més odiós; no és així, en aquest cas la acció ve a través d’una maniobra política. Tornant al tema d’en Doug, realment cal que sempre hi hagi un personatge drogoaddicte i putero? Fa pujar l’audiència o què? Jo pensava que Netflix no es preocupava per aquestes coses. De totes maneres us recordo que no m’importa gens què li passi a en Doug. De fet durant tota la temporada només molesta, però en l’últim capítol la seva part té un final inesperat i m’ha encantat.

En el capítol tres coneixem el president de Rússia. No és el Putin però com si ho fos, només li ha faltat barallar-se contra un ós. En Frank no li cau massa bé i ens ho diu tal qual “Le empujaria escaleras abajo y le prenderia fuego solo para ver como arde… si con eso no iniciase una guerra mundial”. Tot el que he explicat fins ara son detalls però el que seria trama principal de la temporada son les primàries del bàndol demòcrata, es a dir l’Underwood que en un principi no s’havia de presentar (ningú s’ho va creure) contra les altres. Està bé però podria ser millor.

———— inici espoilers ————

Igual que passa en la segona temporada la Claire li fot els plans enlaire al Frank per un impuls, i de igual manera em toca els nassos, reitero la meva posició que la Claire es el personatge més odiós de la sèrie des de que la periodista va morir. No només això sinó que al final de la temporada també puteja al Frank al deixar-li de donar el suport. D’acord que en Frank es malvat i un monstre, però si decideixes estar amb ell estiguis amb ell al 100% sinó deixa’l estar, però no pot ser un ara si ara no. Sort que al final es conseqüent amb lo que acabo de dir. És curiós veure com al llarg de la temporada mentre el suport d’en Doug va de menys a més el suport de la Claire va de més a menys. Bé, el de la Jackie també va de més a menys, igual que el Remy que també va de més a menys. Bé, en aquest últim cas es perquè en Remy va darrera de la Jackie, es curiós com en el món de la política hi ha lloc per l’amor, i no em refereixo a l’amor pels calers o pel poder. Bé, després veure el monstre que és en Frank no m’estranya que la Jackie marxi.

————– fi espoilers ————-

Cada vegada que veig els decorats de la Casa Blanca em recorden inevitablement a l’Ala Oest, el problema es que tot i que les dues son sèries polítiques, tenen ben poc a veure. A The West Wing governaven un país i feien una mica de política i campanya, a House of Cards fan molta política i ningú recorda què coi vol dir això de governar. The West Wing era un equip, House of Cards es el lluïment d’en Kevin Spacey com egòlatra suprem. Una altra comparació, en el capítol 4 en Frank parla sobre teologia en una catedral, igual que en Barlett, amb la diferència que en Barlett no tenia por de dir-li la veritat a la cara directament a Deu a crits, i en canvi en Frank només el provoca entre murmuris. Sigui com sigui amb House of cards sempre em passa el mateix, comença la temporada fluixa i quan la cosa es posa interessant s’acaba. Com a valoració global de la temporada diria que és lleugerament pitjor que la segona, però manté el nivell de set.

Recordeu: Temporada 1. Temporada 2.

Nota: 7/10