Antes de que los cuelguen – Joe Abercrombie (784 pàgines)
Segona part de la trilogia de La primera Ley. Tal com ha de ser la història continua just on acaba en el primer llibre, en aquest segon volum la trama està separada en tres espais clarament diferenciats, en qualsevol dels tres escenaris hi ha més acció que en el primer llibre, que servia sobretot per conèixer el caràcter dels personatges; total, el primer llibre només tenia 700 pàgines, pràcticament lo just per presentar els personatges i poca cosa més… En canvi aquesta segona part amb les seves 700 pàgines més ja pot anar directe a l’acció.
————- inici espoilers ————–
La trama més interessant es la guerra al Nord contra en Bethod que seguim gràcies al recent ascendit Coronel West. Tot i això el millor personatge continua sent en Glokta que està al Sud resistint l’assetjament de Dagosta i això fa que potser no sigui la trama més interessant però si que es la part que més m’agrada llegir a mi. Finalment Ferro, Nuevededos i Luthar van per lliure molt cap a l’est o molt cap a l’oest, ara no ho recordo, el cas es que estan molt lluny del centre. A diferència dels dos primers escenaris aquests tres protagonistes lluiten a petita escala, i per mi es la part més fluixa, tot i que també m’agrada.
————– fi espoilers —————-
És un encert que hi hagi tres trames corrent en paral·lel ja que sempre hi ha una història que tens més ganes de llegir, i això fa que llegeixis amb més voracitat i ganes. Tot i així cap de les tres trames és fluixa, totes tenen el seu interès. Està bé que siguin tres i no per exemple cinquanta trames obertes a la vegada, perquè així ets capaç de seguir-les i recordar bé els detalls de cada una. Tenim un narrador / protagonista en cada trama, exceptuant la trama de l’est que tenim tres narradors / protagonistes, no patiu, no parlen tots tres alhora, sinó seria un guirigall, cadascú narra la seva part i amb el detall de no tornar a dir el que ja ha explicat un company seu. Aquest segon llibre és superior al primer en pràcticament tot. Hi ha més acció, hi ha més guerra, hi ha més traïció, hi ha més fets rellevants a nivell global, en definitiva que enganxa més. Igual que en el primer llibre en Glokta m’encanta, i tot i haver-me contingut bastant no he pogut evitar omplir la secció de frases del llibre amb un munt de paraules seves. En fi, ara només toca esperar que el tercer i últim tingui un final a l’alçada. Després de molt pensar li he acabat posant un vuit en comptes del nou perquè espero posar el nou a la última part, si finalment la tercera part no es mereix el nou, no descarto tornar i canviar aquest vuit per un nou.
El grupo aquél era un desastre en materia de guisos. Bayaz apenas sabía hacer otra cosa que calentar el agua para su té. Quai, en un día bueno, tal vez fuera capaz de sacar una galleta de una caja. Logen tenía serias dudas de que Luthar supiera de qué lado había que colocar la cazuela en el fuego. En cuanto a Ferro, parecía desdeñar la misma idea de guisar. Logen suponía que estaba acostumbrada a comer la carne cruda. O tal vez viva.
Ferro es la única noia protagonista, però és més salvatge que qualsevol noi.
—Seguro que ha luchado en duelos.
—Así es —el norteño se rascó las cicatrices que cubrían su mejilla mal afeitada—. No he adquirido este aspecto porque me tiemble la mano al afeitarme.
—Me imagino que si le temblara tanto la mano, a lo mejor acababa por dejarse barba.
—Cabeza ensartadas en picas, ¿eh? —dijo mientras levantaba la cabeza agarrándola de la barba—. Nunca se pasan de moda.
No puede ni imaginarse lo que he llegado a hacer. Cosas horribles, obscenas, perversas, su mero relato bastaría para hacerla vomitar —se encogió de hombros—. De vez en cuando me dan la lata, pero siempre me digo a mí mismo que tenía buenas razones para actuar así. Con el paso de los años, lo inimaginable se vuelve cotidiano, lo horripilante se vuelve tedioso y lo insoportable acaba siendo mera rutina. Todas esas cosas las suelo amontonar en un recodo oscuro de mi mente, y es increíble la cantidad de espacio libre que queda ahí dentro. Sorprende ver la de cosas con las que uno puede llegar a convivir.
En Glokta és tan cínic perquè ha viscut molt, massa.
—Me imagino que he de asumir una parte de responsabilidad en lo ocurrido —¿una parte? A West le habría gustado darle a probar una parte de sus botas—
En West es molt pacient al principi de la trilogia, però de seguida li fan perdre la paciència.
A Ferro no le gustaba que le dieran las gracias. Siempre había alguna intención oculta detrás. Le reventaba haber hecho algo que fuera digno de agradecerse. Ayudar a los demás suponía arriesgarse a que surgiera la amistad. Y la amistad conducía a la decepción, en el mejor de los casos. Y, en el peor, a la traición.
Ferro es la desconfiança personificada
—¿Qué tal nos ha ido?
—Los gurkos siguen estando fuera, así que yo diría que, para lo que son las batallas, no nos ha ido del todo mal. No creo que los muertos estuvieran de acuerdo conmigo, pero a quién le importa su opinión.Glokta sytle
—El honor, ¿eh? ¿Se puede saber qué es eso? Cada hombre piensa que es una cosa distinta. Cuanto más se tiene, peor te sienta, y si no tienes nada, jamás lo echas en falta —sacudió la cabeza—. Y, sin embargo, algunos hombres piensan que no hay nada más importante en el mundo.
Glokta style again
El plan de Tresárboles le empezaba a parecer bastante parco en detalles.
—Una vez que hayamos cruzado el arroyo y recibamos la señal, ¿qué hacemos?
—Matar —gruñó Dow sin darse la vuelta.
La respuesta, pese a su inutilidad, hizo que West sintiera una súbita punzada de pánico en las entrañas.
—¿Por dónde voy yo, por la izquierda o por la derecha?
—Por donde quiera, siempre que no se cruce en mi camino.
—¿Usted por dónde irá?
—Por donde haya más matanza.La gent del nord es bastant dura
Intentan embaucarnos ni siquiera de una forma demasiado sutil. Castigar a un inocente, pase. Pero ¿permitir que se burlen de mí? Eso sí que no lo tolero.
Glokta style again and again
—No mates a nadie a menos que sea absolutamente necesario. Aún no.
—Si es «aún no», me parece bien.La gent del nord es bastant dura segona part
Nota: 8/10
Pons's blog 