Arxivar per 2015-07-27

9788420688930El último argumento de los reyes  –  Joe Abercrombie (912 pàgines)

Abans de tot recordar que els llibres previs a aquest són: La veu de les espases i Abans que els pengin. Aviso que començo amb una pregunta llarga: Teniu curiositat per saber si l’últim llibre de la trilogia de la Primera llei està a l’alçada dels primers i per tan continuarem veient a Joe Abercrombie en les pàgines de cultura o per contra es un mal final i properament veurem a Joe Abercrombie apareixerà en les necrològiques? La resposta la trobareu al llarg del post d’avui.

Hi ha dos protagonistes / narradors importants en els tres llibres, també hi ha quatre protagonistes / narradors importants en dos dels llibres que en el primer llibre també son narradors però no tenen tan protagonisme, però no es fins al final del tercer llibre que descobrim quin és el personatge realment important, el personatge clau perquè tota la història de principi a fi hagi encaixat tan bé peça a peça, no cal dir que si ho voleu saber us haureu de llegir la trilogia. No us espatllaré el final si us dic que el tòpic final amb una batalla final èpica on finalment es guanya la guerra contra el mal malgrat la dramàtica mort d’uns quants secundaris no es compleix en aquest llibre. Voleu un final on tots els bons tornin cap a casa contents per haver vençut i visquin tranquils i feliços per sempre més? Llavors us heu equivocat de llibre.

Es complicat parlar del tercer i últim llibre sense fer espoilers de la trilogia, per tan em limitaré a dir que es bo, ben bo. Si us agraden els llibres de fantasia es obligatori llegir-lo. Només en el cas que odieu la fantasia amb totes les vostres forces us perdono el fet d’evitar llegir aquestes novel·les. Reconec que un nou es una nota molt alta, però ara feia molts dies que no en posava cap en un llibre i reconec que en tenia ganes, i dubto que en breu trobi un altre llibre que es mereixi una nota tan alta. Es el premi que reconeix que m’ho he passat bé llegint la història d’uns pocs però ben carismàtics personatges. Història que segueix alguns tòpics del gènere però n’evita molts altres.

Comentar-vos que la trilogia sestà adaptant per tal de convertir-se en una novel·la gràfica. On la història serà la mateixa, però us perdreu els diàlegs interiors d’en Glotka entre molts altres detalls, per tan no us ho recomano si abans no us heu llegit els llibres. El projecte encara no està acabat, de fet, encara no han arribat ni a la meitat del primer llibre, podeu fer-li un ullada.

Si voleu més informació podeu consultar la wiki de la primera llei que de moment té la menyspreable xifra de 273 articles. Sobretot parla sobre la trilogia original, però també hi ha contingut sobre tres llibres més ambientats en el mateix mon però que formen una història independent. Com a curiositat la wiki té una enquesta que pregunta pel personatge preferit, en Glotka (el meu preferit) guanya seguit de molt a prop d’en Logen, però els altres quatre queden molt lluny dels dos primers classificats.

—No me extraña que intentara matarme. ¿Pero hacerlo de una forma tan chapucera? Somos profesionales, Morrow. Me indigna que haya creído que esto iba a funcionar.

—Debo pedirle disculpas por nuestra falta de imaginación —suspiró Glokta—. Aunque debo decir en nuestro descargo que no siempre es fácil pensar en algo nuevo. No sé si me explico. Machacarle a un hombre el pie con un martillo es algo tan…
—¿Pedestre? —aventuró Frost.

Su Eminencia es sólo un poquito menos comprensivo que un escorpión, y los dos lo sabemos

—Eso huele a malas noticias.
—¿Qué otras hay?

—Tenía la esperanza de que mi héroe conservara al menos la mitad de su dentadura.
—Creí que a estas alturas ya se habría acostumbrado a tener menos de lo que espera. Yo desde luego ya lo estoy.
—¿Qué quiere que le diga? Soy una romántica. ¿Ha venido aquí sólo para desinflar mis sueños?
—No. Eso es algo que me sale sin querer.

—¿Es que no te has dado cuenta de que un combate conduce siempre a otro? Es como si siempre hubiera algún combate pendiente.
—Ajá —terció Hosco.
—Esta vez no. Éste será el último. Después, se acabó.
—¿Ah, sí? ¿Y qué ocurrirá luego?
—No sé, supongo que volveremos al Norte —Logen se encogió de hombros—. A vivir en paz, ¿no?
—¿En paz? —rezongó el Sabueso—. ¿Se puede saber qué es eso? ¿Qué se hace cuando se está en paz?
—Pues… no sé… plantar cosas, supongo.
—¿Plantar cosas? ¡Por todos los muertos! ¿Qué sabemos tú o yo de plantar cosas? ¿Qué otra cosa hemos hecho en la vida aparte de matar?

—Espero que no tuvieras pensado aprender a tocar el violín. Bastante afortunado serás si puedes tocar el gong cuando hayamos acabado contigo

Nota: 9/10